Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 126 | 127 | (Page 128) | 129 | 130 | .... | 465 | newer

    0 0

    A l’agost del 2013 ja vam denunciar com la Fortalesa s’havia convertit en un Bñe d’interés Cultural per “VIPs” quan el vicepresident i conseller de Presidència, Antonio Gómez va visitar el rodatge d'una  pel•lícula alemanya (veure article) . I aquest darrer mes hem vist dos exemples més d’aquesta utilització regular de la Fortalesa per actes “exclussius”

    Aquesta setmana hem sabut per un article de la revista de Hola que es farà el casament del jugador de bàsquet Rudy Fernández a la Fortalesa de Pollença. I el que és encara més grue fa unes setmanes un ciutadà ens va fer arribar la informació de que havia hagut focs artificials entre el 18 i 19 d’octubre durant 15 minuts a la Fortalesa. Vam consultar el tema a l’Ajuntament i ens van informar que se les havia comunicat que a la Fortalesa tendria lloc un casament i hi hauria focs d'artifici i que vam comprovar que es disposés de la documentació preceptiva (comunicació a delegació de Govern, assegurança, dades de l'empresa pirotècnica, inscripció...). A més, es van mantenir en contactes amb la Conselleria de Medi Ambient qui, assabentada del fet, respongué que, per “estar fora de temporada de risc d'incendi no calia autorització expressa i, tot i no ser preceptiva, van agrair la comunicació atès la proximitat a zona forestal.”. Consideram que és una vergonya que es donés permís a aquests focs artificials privats posant en perill d’incendi una zona de la Xarxa Natura 2000 on hi ha a més a més dormiten moltes aus. pirotècnia d'us privat fan que passin aquestes animalades.

      Fa quinze anys que cap govern ha estat capaç de fer complir la  Llei del Patrimoni Històric de les Illes Balears que regula que els Bens d'Interés Cultural s'han de poder visitar al menys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats.( article 34) Un Bé d'Interès Cultural és de domini públic, o sigui un particular pot ser propietari d'un BIC però té una sèrie d'obligacions en favor del la col·lectivitat  com és la de faciltiar aquestes visites.

    Com es pot justificar l’incompliment de la llei i l'impediment de l'accés als ciutadans a la Fortalesa  a la vegada que s'hi organitzen esdeveniments d'alta volada?

    Ja seria hora de que l'Ajuntament fes alguna cosa pel compliment de la Llei a dos llocs tan emblemàtics com són la Fortalesa i el Castell del Rei.

     Al setembre del 2007, es va rebutjar la nostra   moció demanant garantir que es puguin dur a terme visites regulades al Castell del Rei  i a la Fortalesa d'Albercuix  La moció va ser rebutjada.

    Al ple de maig del 2009 es va rebutjar la nostra  moció que volia instar a la Comissió Insular d'Urbanisme i Patrimoni  a que acordés els convenis d'usos amb els propietaris dels BICs en aquest moment inaccessibles, i  aprovés un règim de visites d'acord amb la normativa vigent. 

     Article a l'Ara Balears. La Fortalesa es va construir durant el s. XVII per defensar la badia dels atacs corsaris. / BALEARIC PROPERTIES


    0 0

    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


    Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


    “Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


    Per Pere Antoni Pons


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


    La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

    Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


    O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

    Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


    Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

    Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


    La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

    Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


    Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

    Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


    Nota

    El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

    (Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


    PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


    Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

    Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

    Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

    De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

    És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

    I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



    I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

    Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

    Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.



    0 0

    UNITAT 4.- LA INDUSTRIALITZACIÓ DE LES SOCIETATS EUROPEES(afegim la unitat 5. INDUSTRIALITZACIÓ I SOCIETAT EN L’ESPANYA DEL SEGLE XIX)

    Fer qüestionari abans de dilluns 24 de novembre: http://bit.ly/1EHKUTc

    - Lliurar 1 de desembre làmines 7A (activ1) i B (activ 1 i 2) i 12 (activitat 1)

    L'examen del 11-12 de desembre constarà de dues parts;

    A.- Amb el llibre; Unitat 3 i 5 i pàgines      de l'Annex de les Illes Balears.

     

    OBJECTIUS.

    1.- Definir: revolució demogràfica, sistema Norfok,, sistema fabril, societats anònimes, burgesia, proletariat, luddisme, sindicats, primera internacional, segona internacional, PSOE, UGT, CNT.

    2.- Comentar les característiques del liberalisme i capitalisme.

    3.- Explica les característiques de la segona revolució industrial.

    4.- Comenta les característiques del marxisme i l'anarquisme.

    5.- Cometa les causes del retard d’Espanya respecte al països més industrialitzats.

     

    ACTIVITATS

    A partir d'aquesta unitat puja una mica el nivell d'exigència, cal intentar pensar, comentar analitzar, no limitar-se a llegir o descriure.

    1.    Comentar el gràfic de la població anglesa; descriu l'evolució de les corbes i explica les causes i conseqüències d'aquesta evolució(gràfic 1 pàg 46).

    2.    Explica com funcionava el sistema Norfolk(pàg 47).

    3.    Com va evolucionar la producció de carbó i acer? Per què? Comenta la diferència entre els diferents països (pàg 49).

    4.    Explica els gràfics de la flota i les exportacions de cotó d ela pàgina 50.

    5.    Explica com funciona una societat anònima (pàg 52)

    6.    Analitza les dades de la fabricació i preu dels automòbils Ford (pàg 55)

    7.    Compara l’estratificació social del segle XIX a la de l’Antic Règim (pàg 56)

    8.    Què diferències havia entre el marxisme i l’anarquisme a partir del quadre de la pàgina 60?

    9.    En què es diferencia demogràficament Espanya d’altres països industrialitzats (pàg 84).

    10.               Explica el mapa estructura de la propietat en el segle XIX . Quins problemes tenia el camp espanyol ?(pàg 89)

    11.              Quina situació critica la poesia satírica de la pàgina 90? Per què? Quina és l'alternativa?

    12.              Comenta el mapa de l'economia espanyola en el segle XIX (pàg 95)

    13.              Comenta la gràfica del cens d'Espanya en 1860. Compara la societat espanyola amb l'europea? (pàg 97)

    14.              Explica les bases del programa socialista (pàg 100).

    15.              Comenta les idees principals del pensament anarquista (pàg 101).

     


    0 0

    Conviene recoger los diez artículos que Miguel de los Santos Oliver publicó en 1890 bajo el título "Desde la terraza" en los que recoge la propuesta de crear en Mallorca una industria turística.

    En este quinto artículo habla sobre la publicidad que origina la presencia de personas destacadas pasando el verano en una localidad costera como ya empezaba a ocurrir en esos años en la costa cantábrica. Y expone que la variedad paisajística que ofrece Mallorca puede ser una motivación para visitarla.

    Desde la terraza

    (Páginas veraniegas)

    V

    Pocos serán ciertamente los lectores, que al repasar ahora la prensa de Madrid, no se fijen con secreta envidia en la extensa sección destinada a! veraneo. Cartas de la playa, revistas de los balnearios, correspondencias de las ciudades donostiarras, relaciones de fiestas y de banquetes, bocetos, en suma, de una animación indescriptible, ecos del lejano vocerío de la costa del norte recogidos por el gran fonograma del periodismo á la moderna. Fenómeno es este, digno de ser advertido y estimulado en una nación como España, donde la vida del centro es tan absorbente y exclusiva que sólo ella gozaba hasta hace poco de los honores de la publicidad y del interés de la opinión pública.

    Parecía, efectivamente, que no había otra comarca importante, ni otra ciudad populosa, ni otro movimiento digno de ser estudiado que los de Madrid. Prescindíase de lo que no fuese cortesano neto y enseñábase de esta suerte una sola parte de la vida española. La prensa estaba cerrada á cal y canto para lo que no saliera de la meseta castellana; y para todo lo restante de la gran Iberia no había más que ligereza ó silencio ó desdén, ó las tres cosas juntas. Muy diferente es lo que sucede ahora. Díriase que las leyes del calórico obran también sobre la cohesión central disgregando sus moléculas y sus componentes. Ensánchase el eje de la órbita en que giran los personajes y los sucesos de magnitud, aflojados por la expansión centrífuga, y llegan al extremo norte de la nación, á aumentar el regocijo estival en las villas y pueblos del Cantábrico. Laudable costumbre es ésta, que logra la comunicación y el trato de gentes quo no se conocían, que vuelve la vista hacia los rincones apartados de la madre patria, que pone en contacto los hombres de la alta administración y de la alta política, con los pueblos que administran, único modo de investigar su índole y de no prescindir de sus rasgos distintivos y peculiares en las ficciones uniformistas.

    No á todas partes alcanza esta benéfica acción. Por ahora se limita á la comarca montañesa, á las provincias vascas y á Navarra. Pero, véase en ella un halago de la corona que anualmente pasa á sombrear el escudo de aquellas invictas capitales, ó el designio de absorber el indomable espíritu foral de aquellos pueblos, desarmándolo con la mano enguantada de la cortesanía política, no es menos útil ni menos provechosa su influencia social y económica. Esto por si solo, da resonancia y atracción. Seis ó siete nombres notables, esparcidos por el telégrafo, bastan para conferir el bautismo del tono y de la moda; y sin ese pasaporte, ridículo si se quiere, no encuentran sanción los elementos naturales ni los prodigios ni las bellezas ni las maravillas. ¿Acaso en este último aspecto no puede competir Mallorca con lo más excepcional, con lo más privilegiado y con lo más hermoso? Ciertamente que si la miramos al través de la lente rosada del patriotismo encontraremos estos y otros encantos estupendos. Pero no hace falta.

    Si fuera ocasión de escribir un alegato, ó yo me lo prepusiese, concitaría en mi favor la opinión unánime de escritores y viajeros, desde Vargas Ponce y Jovellanos; hasta ahora; diría con Jorge Sand, que aquí se encuentra «la verde Helvecia bajo el cielo de la Calabria, con la solemnidad y el silencio del Oriente.» Continuaría traduciendo, para repetir «que en Suiza, el torrente que corre por todas partes y el nublado que pasa sin cesar, dan á los aspectos una movilidad de color y por decirlo de esta manera, una continuidad de movimiento, que no siempre se puede reproducir felizmente. La naturaleza parece que se burla del artista. En Mallorca parece invitarle. En la isla, la vegetación toma formas altivas y bizarras, pero no despliega ese lujo desordenado bajo el cual las líneas del paisaje suizo desaparecen con frecuencia. La cima de un peñasco dibuja sus contornos segurísimos sobre un cielo resplandeciente, la palmera se mece sobre los precipicios sin que la brisa caprichosa turbe la magestad de su cabellera, y hasta el humilde cactus que surge de la margen de un camino, todo, parece gallardear con una especie de vanidad para el placer de los ojos.»

    Podríamos repetir con la amante del egregio Chopin, que si la civilización europea hubiese llegado hasta el punto de suprimir los carabineros y las fiscalizaciones; si la navegación á vapor estuviese organizada «directamente desde Francia á estos parajes», Mallorca haría muy pronto un gran tortá la Suiza. Y hasta nos fuera dado repetir la esperanza que ya abrigó la escritora, de que día vendrá en que las personas más delicadas y las mujeres elegantes y bonitas, podrán ir á Palma con menos fatiga é incomodidad, de las que ahora se pasan para ir á Génova ó Venecia. Podríamos, en fin, presentar una interminable sarta de frases espléndidas y de comparaciones entusiásticas para regodear nuestra gula patriótica con la dulcedumbre suprema de los extranjeros elogios. Baste hoy lo transcrito — que viene en ayuda de mi pleito y de mi pereza — para comprender que esta isla reúne toda clase de primores y de atractivos y de magnificencias, con que llamar la atención entre los sitios más notables del globo. ¿Cómo nó, si compendia en una extensión relativamente corta la más abundante variedad de perspectivas y matices? A penas hay distancia en Mallorca que no se pueda cruzar en una sola jornada con los actuales medios de locomoción. Y en esta superficie que parece una roca perdida en la inmensidad del Mediterráneo ¡qué montañas más sublimes, qué llanuras más fértiles, qué florestas embalsamadas, qué barrancos profundos y aterradores!

    palm12

    Aquí está á mano derecha del fuerte de San Carlos, toda la braveza salvaje de una costa que cae á plomo sobre las aguas profundas, inmenso peñascal en que se abren grutas pavorosas y en cuyas altas grietas anidan los cuervos marinos. Peñones ingentes á cuyo lado es una cáscara perdida el navío que pasa junto á ellos. Altísimos Léucades donde la fantasía anhela adivinar la figura siniestra de la enamorada de Faón, dando al viento su cabellera de euménide y los pliegues de la blanca túnica. Y abajo profundas oscuridades azules, donde parecen juguetear coronadas de algas entre los verdes terciopelos de la vegetación salobre, las fugitivas nereidas.

    Más allá Valldemosa, con sus sombríos olivares cuyos troncos retuercen á modo de Laocohontes, su epiléptica musculatura ó simulan en la media oscuridad del anochecer, suplicios dantescos y vestiglos descomunales. Cumbres llenas de luz de donde bajan saltando los rumorosos arroyuelos que destrenzan entre las limpias piedras sus flecos argentados. Bosques bravíos en que sube la yedra por las añosas encinas, y arbolado que baja en inverosímil pendiente ó de bancal en bancal, como peldaños de una escala de titanes, hasta sepultarse en las olas cuyo eterno monólogo no se oye desde arriba. Atajos abiertos á pico en los peñascos, á la usanza helvética; sotos umbríos v fuentes regaladas...

    Y el valle de Sóller en fondo de un anfiteatro de montañas, cubierto de sus famosos naranjos entre cuyo follaje asoma el fruto de oro de las codiciadas Hespérides. Y el alto Puigmayor, de cuyo pico se descubre el suntuoso panorama de toda una isla «que navega hacía el Oriente, como un bajel cargado de flores». Y más allá Pollensa, con sus desfiladeros espantables y sus collados esplendorosos. Y las llanuras vitíferas del centro...

    Y sobre todo y por encima de toda esa Mallorca subterránea de Manacor y de Artá, las grutas del Drach y de la Ermita, que han logrado eclipsar el renombre de las de Antipharos. Esos palacios de Hadas cristalizados en el oscuro fondo de la tierra, esos alcázares mágicos, obra de una espontánea arquitectura sin regla ni freno; esas Alhambras maravillosas que hizo surgir la caída secular de la gota de agua, cuya sílice elaboró las columnatas esbeltas y los multicolores arabescos, las complicadas cresterías y las taraceas primorosas, sin que ni el dibujo ni la palabra ni arte humana por expresiva que resulte, acierten á presentar con aproximación su augusta y virginal magnificencia. Y todo un conjunto tal de bellezas y de accidentes tan variados y casi antitéticos, reunidos en veinte leguas de extensión, al alcance de la mano, como un compendio de todo lo que pudo ofrecer de grande y hermoso la naturaleza á los hijos de la vieja Europa.

    No hace mucho que me decía Albéniz, con ese fuego artístico que pueden envidiarle muchos poetas
    : —Conozco las costumbres de los viajeros, por haber viajado mucho. Puedo decirte que el turismo británico hace años que busca esto, esto mismo que pisamos ahora, y no lo encuentra. Mallorca bien conocida, bien revelada, bien presentada (porque hasta en esta cuestión no puede prescindirse de la pose), sería á no dudar, una soberbia estación de primavera y de verano. La empresa está intacta... Puede esplotarla quien quiera.

    palm11

    Como al ilustre pianista no le falta razón, si no es apurar la paciencia de los lectores, veremos otro día qué mejoras, reformas ó innovaciones son indispensables para conseguir un deseo tan razonable y tan lógico y tan bonito; el de que tengamos alguna notoriedad ante el mundo y algún brillo y algún provecho que no vengan exclusivamente de esa pasta famosa, digna de la lira septicorde, que conocemos en el país con el nombre de ensaimada.

    (La Almudaina, 4 de Septiembre de 1890)


    0 0

    Llàgrimes, rialles, somriures, silencis, paraules, corredisses, falses esperances certes, buidor, pena, amistat, excessos, perplexitat, abraçades, copets al muscle, badalls, angoixa, vòmit, dansa, equilibri, dolor...

    El paràgraf anterior és la llista d’unes quantes paraules que segurament empraria si hagués d’escriure un post sobre la nit del tancament de Canal 9. Però no l’escriuré. Em fa por repetir-me. He de mirar endavant. Treballar pel futur. He d’omplir de contingut la segona meitat de la meua vida. La nit de divendres a dissabte que ve farà un any que a molts ens van arrabassar la primera meitat. Supòs que, com tots els que érem allà, record cada instant d’aquelles hores que van ser moltes i molt llargues, però no ho van ser prou per a evitar l’execució de la sentència de mort.

    Com hem vist a les pel·lícules americanes, en algun plec del meu cervell, mentre cercava un racó a la redacció, que no xafava des del mes de febrer, per a tuitejar i carregar el mòbil, esperava la telefonada de l’últim moment. Aquella que, quan el metge ja ha carregat la xeringa amb el verí que ha d’acabar amb la vida del reu, provoca que el procés s’aturi. En les pel·lícules, la seqüència comença amb el funcionari que reb la telefonada i comença a córrer per un passadís interminable fins a la sala on hi ha el metge. L’espectador no escolta el diàleg, però amb els gestos ja pot saber que s’ha dictat clemència. El metge deixa anar la xeringa i alena profundament. Després hi ha un tall per mostrar-nos la família del condemnat que vetlla al carrer. És de nit. Sempre és de nit a les pel·lícules d’execucions. Finalment hi ha un esclafit d’alegries i abraçades. Hi ha llàgrimes i somriures. La pel·lícula sol acabar en aquest punt. Amb un zoom out. No ens ensenyen com serà la vida del reu a qui se li ha commutat la pena de mort per una cadena perpètua.

    La nit del 28 al 29 de novembre del 2013, a Burjassot només es rebien les telefonades del jutjat de guàrdia de Paterna que ens recordava que no ens havíem d’oposar al tancament, que qualsevol ús de la força seria contraproduent per a nosaltres. També telefonaven companys d’altres mitjans de comunicació. Record l’alegria (buida) que vam sentir quan vam saber que Pepa Bueno obriria el seu informatiu de les vuit del matí la SER amb la nostra notícia... Era com la darrera cigarreta que li deixen fumar al condemnat abans d’injectar-li el verí. En vam tenir altres, de cigarretes o d’últims desitjos. Vam ser trendint tòpic a les xarxes socials, per exemple. La telefonada de gràcia no va arribar i les úniques corredisses que hi va haver pels passadissos van ser les dels policies que portaven l’ordre. I la dels treballadors que es volien resistir fins el darrer moment.

    No hi va haver un zoom out sinó un tall a negre. En el nostre cas la pel·lícula continua. Sí que sabem com és ara la vida dels protagonistes. Sabem el que diuen, el que fan, el que pensen. Hem posat el focus no en la víctima, sinó en el botxí. I fa de mal mirar. Tot el que diu, tot el que fa, la manera com mira, com somriu, com es relaciona amb la gent, la seua gran mancança d'empatia amb els ciutadans, la falta de tacte, la falta d'oportunitat... Sí que fa de mal mirar, sí.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [24/11] «Foglio di Propaganda» -«El Proceso Ferrer» - Lissagaray - Bandler -«Libertad» - Sousa - Cristofoli - Girotti - Meckert - Liaño - Quesada - Crisai - Scaglia - Baginski - Crespi - Ugeda - Colomar

    Anarcoefemèrides del 24 de novembre

    Esdeveniments

    El pamflet "Foglio di Propaganda"

    - Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

    ***

    Portada del llibre d'Eduard Borràs «El Proceso Ferrer. Drama en tres actos» (1931)

    - Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anito Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Prosper-Olivier Lissagaray

    - Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

    ***

    Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc "Journal dels Débats" del 30 de juny de 1894

    - Aaron Bandler: El 24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler, conegut com Le Juif (El Jueu). El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo pels carrers de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on residia. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació de malfactors».

    ***

    Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

    - Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

    ***

    Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

    - Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

    Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

    ***

    Foto policíaca d'Italo Cristofoli

    - Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

    Italo Cristofoli (1901-1944)

    ***

    Mario Girotti

    - Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Jean Meckert

    - Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

    ***

    Concha Liaño (Caracas, 1963)

    - Concha Liaño:El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal«Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de«Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

    Concha Liaño (1916-2014)

    ***

    Rodrigo Quesada Monger

    - Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos,Escaner Cultural, Espéculo,Exégesis, Pacarina del Sur,Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Luigi Crisai

    - Luigi Crisai:El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

    ***

    Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 20 de setembre de 1906

    - Louis Scaglia: El 24 de novembre de 1940 mor l'anarquista Louis Scaglia. Havia nascut el 12 de febrer de 1886 a Itàlia. Es guanyava la vida com a obrer jornaler. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre (Alta Normandia, França) i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari.

    ***

    Max Baginski i sa companya Emilie Schumm

    - Max Baginski: El 24 de novembre de 1943 mor a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Max Baginski. Havia nascut en 1864 a Barstenstein, a prop de Königsberg (Prússia Oriental) --actualment Bartosyzce (Polònia), a prop de Kaliningrad (Rússia). Son pare era un sabater socialdemòcrata i lliurepensador que havia lluitat en la Revolució de 1848. Després de l'escola va fer d'aprenent de sabater i es relacionà amb els cercles socialdemòcrates, influenciats sobre tot per la lectura de la Berliner Freie Presse (La Premsa Lliure de Berlín, 1876-1878), un dels periòdics més populars del partit del qual Johann Most era redactor. En 1882 s'instal·là a Berlín i començà a militar amb son germà gran Richard en el grup dels «Joves» del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), de tendència llibertària i que feia front la burocratització i la centralització del partit. En 1890 esdevingué l'editor de Der Proletarier aus dem Eulengebirge (El Proletariat de les Muntanyes de les Òlibes), l'òrgan d'expressió de l'SPD de Silèsia. Bon amic del dramaturg Gerhart Hauptmann, li ajudà en les seves investigacions quan va escriure Els teixidors, ja que coneixia bé els ambients obrers. En 1891 fou condemnat a dos anys i mig de presó per un «delicte de premsa». Un cop complida la pena, abandonà Alemanya via Zuric --on coneixerà Gustav Landauer, Franz Blei, Hans Müller, Alfred Sanftleben, Fritz Köster i altres--, i arribà a Nova York en 1893 després de passar per París i Londres, on trobarà son germà Richard. A Nova York freqüentarà el cercle de Johann Most. L'agost de 1893 es trobà amb Emma Goldman a Filadèlfia i s'instal·là a Chicago. Des de 1894 fou redactor delChicagoer Arbeiter-Zeitung (Gaseta dels Treballadors de Chicago) i a partir de 1896 edità el seu propi periòdic, Die Strumglocken (Tocs d'alarma), del qual només s'editaran quatre números. A Chicago fou membre actiu del «Die Feuchte Ecke» (El Racó Humit), un club de bevedors de cervesa, encara que ell no bevia. També col·laborà en el periòdic Freiheit (Llibertat) que Johann Most publicava a Nova York –després de la mort d'aquest, en 1906, Bagiski el coeditarà amb Henry Bauer fins al 1910. En 1900 viurà a París amb sa companya Emilie Schumm (Millie Puck) --filla de dos anarcoindividualistes amics de Benjamin Tucker i germana de George Schumm, col·laborador de Tucker en Liberty--, però retornarà a Chicago l'any següent. En 1905 s'estableix a Nova York, on serà amant una temporada d'Emma Goldman amb qui fundarà en 1906 la revista mensual Mother Earth. L'agost de 1907, juntament amb Goldman, serà delegat en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. Aleshores feia feina com a publicista en diversos periòdics obreres de llengua alemanya, però també escrivia per a la premsa anglesa. En 1913 va escriure una introducció per als tres volums de les obres de Robert Reitzel. En 1914 publicà un nou periòdic l'Internationale Arbeiter Chronik (Crònica Internacional dels Obrers), que només editarà set números. Després de la Gran Guerra retornà durant un any a Alemanya --mai no s'adaptà a la manera de viure nord-americana--, però en 1920 tornà als EUA. Continuà la seva col·laboració en diversos periòdics anarquistes (New Yorker Volkszeitung) fins als anys trenta i fou corresponsal del periòdic berlinèsDer Syndikalist. Retirat en una granja de Towanda (Pensilvània), propietat de la germana de Milly Rocker, Fanny Pokrass, fou víctima d'una malaltia degenerativa que poc a poc li malmenà la lucidesa. El juliol de 1943 sa filla el portà a la seva casa de Nova York on morí poc després.

    Max Baginski (1864-1943)

    ***

    Grup d'anarquistes italians de la Columna Ascaso

    - Enrico Crespi: El 24 de novembre de 1973 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Havia nascut el 18 de desembre de 1897 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris. Participà activament en els motins de 1927 i el juny de l'any següent passà clandestinament a França. A Clarmont d'Alvèrnia treballà com a mecànic i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquesta època es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió, participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participà, com a tinent d'artilleria, en combats a Osca i a Almudébar on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària.

    ***

    Antonia Ugeda Fuentes

    - Antonia Ugeda Fuentes: El 24 de novembre de 2006 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Havia nascut el 21 d'agost de 1917 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. En aquests anys s'uní sentimentalment amb Joaquín García. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto.

    Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

    Ginés Camarasa García (1898-1972)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     Quan parlam de violència de gènere o violència masclista, sempre se sol pensar en agressions físiques per part de l'home a la seva parella (o exparella). Però aquesta és només la punta de l'iceberg i la majoria de nosaltres en som conscients. Sabem que les agressions físiques (que en els casos més extrems duen a la mort, concretament a 44 dones en el que duim d'any) sempre van acompanyades d'un altre tipus de violència, diguem-ne psicològica, que pretén aconseguir el control i el domini sobre la dona, sotmetre-la, minar la seva autoestima i la seva dignitat, fer-la desaparèixer. Les tècniques estan molt estudiades i són ben conegudes: humiliacions i menyspreus en públic, aïllament social, control de la forma de vestir, de les amistats, vigilar el mòbil, amenaces...

    Tal vegada podríem considerar que en aquest tema hem avançat en la darrera dècada: en el terreny de la sensibilització social, en el fet que la qüestió no sigui un tabú, en el de l'acció o interès institucional. Ho veim: se'n parla per la tele, es posen en marxa programes específics d'atenció a les víctimes i d'educació per aprendre a detectar-la, es posen dies simbòlics i els polítics de torn fan declaracions.

    Tot això està bé. Però no és suficient. De fet, si es nega el problema, no només és insuficient, sinó que és inútil. I quin és el problema? Idò ni més ni menys que el sistema en si mateix, la cultura (si es pot dir cultura) heteropatriarcal dominant, combinat amb un mode de producció capitalista.

    El patriarcat és violència, i si volem acabar amb la violència vers les dones hem d'acabar amb el patriarcat. Però no és gens fàcil, el masclisme està molt arrelat i les seves manifestacions són omnipresents. Que sigui el discurs dominant i habitual però, no vol dir que no sigui violència.

    La discriminació laboral i retributiva és violència. La doble jornada laboral és violència.

    La cosificació de la dona en la publicitat i en determinats productes (principalment fotografia) que es pretenen artístics és violència. La constant pressió estètica sobre la dona és violència.

    És molt penós veure com gent que es considera d'esquerra s'indigna clarament només amb el primer dels exemples que he posat, però no tant (si no és que els justifica) amb els altres. No fotre brot a casa, o no responsabilitzar-se plenament de les tasques domèstiques i de cura als petits, ancians o malalts i pretendre justificar-ho amb un «jo l'ajud, a la meva dona», és d'un ranci que fa por, a més de masclista. O negar que sigui violència la cosificació del nostre cos (com s'explica que per vendre un cotxe li hagis de posar damunt una dona que compleix el cànon estètic de «tia bona» i amb poca roba?) o la insoportable pressió estètica que sofrim (amb un bombardeig continu d'anuncis que et diuen «lo» lletja i grassa que ets, les arrugues, la celulitis, els pèls i imperfeccions que tens, i uns models artificialment retocats, amb cirurgia, photoshop o transtorns alimentaris, que et mostren com hauries de ser i no podràs ser mai...).

    Diuen, i hi estic d'acord, que la revolució serà feminista o no serà. Idò bé, la revolució ha de començar per un mateix i difícilment hi haurà transformació social sense una transformació de les consciències. Cap de nosaltres estam fora de perill amb el masclisme, perquè en les seves versions subtils és gairebé invisible, per això és necessari que siguem conscients d'allò que s'anomenen «micromasclismes».

    Els micromasclismes es manifesten en conductes, comentaris, gestos... que són netament sexistes però que són tan subtils o habituals que no en som conscients. Per exemple, una mirada reprovadora quan una dona va gata, un comentari despectiu davant la promiscuïtat d'una dona quan seria ben acceptat en un home... Aquest tema dels micromasclismes dóna tant de si, que he pensat fer-ne un article específic un altre dia. I per acabar, un darrer exemple en forma de pregunta dirigida als lectors que siguin homes i tenguin carnet de conduir: a vosaltres també us passa que (no sempre, però sí amb certa freqüència) quan aparcau el cotxe hi ha algú que us fa senyes, com donant-vos indicacions per fer la maniobra correcta?

     

    Marina Llobera

     


     Un any més, els col·lectius feministes de Ciutat s'han  unit per convocar la marxa de torxes pel dia internacional de lluita contra la violència de gènere baix el lema ‘Contra la violència del patriarcat, autodefensa i combat!’.Aquesta tendrà lloc avui  a les 20h i partirà de la Plaça de la Porta Pintada i anirà fins a la Plaça de Cort.

     


    0 0

      

    Ventde canvi a l'Europa de l'Est (Article d'En Yuri Selivanov).

     

     

           He pensat que seria bo que els internautes catalans poguessin topar amb el post que s'esmenta.  L'article pot servir per contrastar la diferència que hi ha entre la premsa russa i la ''occidental''.  Vegeu la web Vent de canvi a l'Europa de l'Est..


    0 0
  • 11/25/14--01:51: Defensa del PSM
  • Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

    Defensa del PSM


    El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

    Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.


    Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

    No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

    Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

    Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

    Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

    Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

    Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (4-X-06)


    ...una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació") (Miquel López Crespí)


    .

    Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte.(Miquel López Crespí)


    Memòria històrica del Pacte de Progrés: la lluita per salvar el PSM

    El Pacte PSOE-UM: Mateu Morro tenia raó (un article d'octubre de 2001)



    Mateu Morro.

    El dinar i el pacte públic entre el president Francesc Antich i Maria Antònia Munar de dia dinou de setembre confirma a les totes l'encertada anàlisi feta ara ja farà dos anys per Mateu Morro, secretari general del PSM. La trampa, denunciada en aquells moments per Mateu Morro en una carta dirigida a tots els militants del seu partit i que va sortir publicada en diverses publicacions de les Illes, explicava els paranys on volien fer caure el nacionalisme d'esquerres per tal de colpejar-lo de forma definitiva. El rebombori que s'armà aleshores ocupà les pàgines de la premsa ciutadana durant setmanes. Per una part, UM i els seus aliats feien pública l'"oferta" d'anar plegats a les eleccions amb el PSM (la "unitat nacionalista", predicaven els amics de Maria Antònia Munar). Es tractava d'una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació"). En aquesta campanya d'extermini del nacionalisme d'esquerra Mateu Morro i la direcció del PSM eren presentats com a dogmàtics ("estalinistes", arribaren a dir determinats sectors d'extrema dreta) que no tenien "visió política".

    Sortosament per al nacionalisme d'esquerres l'executiva del PSM (llevant algunes rares excepcions) votà en bloc en contra d'aquesta enverinada proposta, i el PSM, enmig de tan brutal campanya d'intoxicació de l'opinió pública, sabé resistir l'endemesa de qui només volia xuclar-li els vots i créixer (electoralment parlant) damunt vint-i-cinc anys de dedicació a les classes populars mallorquines.

    Posteriorment a les eleccions, la pinça contra el PSM va ser feta pel PSOE i UM de forma conjunta. El dinar de dia dinou de setembre entre Antich i Munar per mirar d'apaivagar els conflictes entre ambdues formacions demostrava a tothom que ho volgués veure el que ja va dir Mateu Morro l'any 1999. Recordem que aleshores Antich i Munar s'havien repartit el poder deixant només unes miques per al PSM. El PSM era exclòs del Consell Insular de Mallorca i quedava en situació d'humiliant inferioritat davant UM i d'EU-Els Verds, que, per exemple, se'n portaven a casa la representació del senador per les Illes (Manuel Cámara guanyava la partida a Sebastià Serra). Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte. Mateu Morro va fer saber als dos socis (UM-PSOE) que si aquests no reconeixien el paper electoral aconseguit pel nacionalisme d'esquerres (la primera força municipal de Mallorca, per exemple, amb cent vint-i-set regidors) no hi hauria acord. Novament el "clan algaidí" mogué les peces del jocs d'escacs, i els mateixos que volien l'absorció del PSM per UM, començaren a clamar contra una hipotètica follia de l'executiva que dirigia Mateu Morro. Les acusacions aquesta vegada anaren en la línia de dir que el PSM "no volia acabar amb l'hegemonia del PP a les Illes". Si abans els gasetillers a sou del poder clamaven contra Mateu Morro "per haver regalat un diputat al PP" (per no haver anat amb UM a les eleccions) ara, obviant el Pacte UM-PSOE per a la repartició de càrrecs, maldaven contra en Mateu "per posar en perill un projecte històric per a les Illes".

    Però va ser precisament la ferma decisió de Mateu Morro de no claudicar davant les absurdes exigències d'UM-PSOE la que ha salvat el PSM i el nacionalisme d'esquerres. L'any 1999 (o ara mateix) qui destorba és un partit de provada tradició d'honradesa que no vol caure en el parany en el qual han caigut tantes organitzacions. La política sovint es converteix en una orgia de repartiment de llocs de comandament i d'aprofitament de poder econòmic on cada grup col·loca els seus. Arribam així al més brut clientelisme polític que hom pugui imaginar (i, de rebot, al desencís de molts sectors populars desenganyats en constatar tanta brutor: el "tots són iguals"és un tema recurrent de conversa entre el poble). Aleshores, com hem comprovat d'ençà ja fa molts d'anys, el discurs oficial, les més belles promeses a l'electorat, les "màgiques" (per allunyades de la realitat) construccions teòriques d'unes hipotètiques "quartes vies" a no sé sap què, esdevenen cortina de fum que amaga l'usdefruit de privilegis econòmics escandalosos, el control de poder polític per a collocar amics, per a consolidar la maquinària electoral que ha de perpetuar l'oportunisme més vulgar i barroer. I, vora tot això, la manca dels canvis reals que hom havia promès.

    I és precisament contra aquesta concepció bruta de la política que lluità Mateu Morro l'any 1999 quan denuncià públicament el pacte UM-PSOE contra el PSM.

    Han hagut de pasar dos anys perquè tothom veiés l'encert i la veritat de les denúncies de Mateu Morro. Maria Antònia Munar (que tant ha parlat aquest estiu) també ho deixava ben aclarit quan, dies abans del famós dinar de dia dinou, deia, menyspreativa, referint-se al president Francesc Antich: "És que aquest 'senyor' ens havia dit que ell representava tota l'esquerra, que parlava en nom dels vint-i-vuit diputats". Maria Antònia Munar deia ben alt el que tothom ja sabia: que ella no havia pactat ni amb EU-Els Verds, ni amb el PSM, ni amb ningú. Ella havia pactat amb el PSOE i només volia parlar amb n'Antich. Dos anys després de la signatura del Pacte s'evidenciaven els motius exactes dels atacs de Munar contra les conselleries d'EU-Els Verds (Margalida Rosselló de Medi Ambient, Fernanda Caro de Benestar Social, Eberhard Grosske, de Treball)... i contra el PSM. Per cert que el PSM era el més demonitzat i el que menys comptava en el pensament de Maria Antònia Munar. Basta pensar que, com a membres d'un govern conjunt (l"autèntic Govern de Mallorca"), els nacionalistes d'esquerra no sabien res de la moratòria presentada per Munar el mes de juliol. Més menyspreu per a un soci ja no és possible.

    Tot això ho havia dit Mateu Morro en aquella famosa carta pública que comentam i que va ser atacada pel servils i oportunistes de tota mena. Amb les darreres declaracions de Maria Antònia Munar, amb el dinar de dia dinou i la posterior roda de premsa (el més esperpèntic que s'ha vist a Mallorca en molts d'anys), el Pacte UM-PSOE era presentat en societat sense cap mena de vergonya. Una victòria més de Maria Antònia Munar.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [25/11] «L'Action Libre» - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Campana - Wafner - Simov - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Rojas - Ségeral - Navarro - Cappelletti - Obregón

    Anarcoefemèrides del 25 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Action Libre"

    - Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

    *** 

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Autoretrat de Lébédeff publicat en el llibre de J.-P. Dubray "L'Ymagier Jean Lébédeff" (París, 1939)

    - Jean Lébédeff: El 25 de novembre de 1884 --algunes fonts citen el 12 de novembre-- neix a Bogorodskïé, barri de Nijni Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia), l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més conegut com Jean Lébédeff. Havia nascut en una família de comerciants i agricultors que tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907 obtingué un diploma de l'Escola de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i esdevingué capità d'un vaixell del Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants revolucionaris a bord de la seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de la nau, amb el suport dels passatgers, un grup de guàrdies del tsar que abandonà desarmat en una riba despoblada. Per fugir de la repressió tsarista, abandonà clandestinament el país i, a través de Finlàndia, Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas (Nikolai Konstantinovitx Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida per Élisée Reclus. En 1909 s'instal·là a París, on exercí diverses feinetes i començà a estudiar dibuix. En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a l'Escola Nacional de Belles Arts. També freqüentà l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor, i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats de tendències anarquistes o anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el finançament de l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista, l'Acadèmia es dividí en dues en 1912 i Lébédeff restà fidel al grup antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda del Maine, 21). En aquesta època estudià sobretot a l'escola del mestre gravador Paul Bornet, on s'inicià en la xilografia, i realitzarà paisatges, retrats i gravats en fusta. Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de París estudiant els gravats antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els cercles artístics (especialment el cafè «Camélèon») i farà amistat amb diversos artistes (Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise Cendrars, Soutine, Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu del taller d'Henri Matisse a Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne. Entre 1921 i 1927 formà part del grup «Les Compagnons», creat per Germain Delatouche, que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes (Antral, Claudot, Lébédeff, Paulémile Pissarro, Delatousche, etc.). Durant aquest període d'entreguerres estigué força lligat als cercles llibertaris i especialment als militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquestúltim visqué nombrosos mesos a ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els poders públics per aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà d'acollir i guiar sa companya durant els seus viatges a París. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Néo Naturien, on col·laborava també el gravador llibertari Louis Moreau, i La Vache Enragée, periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan d'expressió de la Comuna Lliure de Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació alemanya, amagà dins del seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes perseguits per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos d'indentitat. Després de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una família burgesa polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests anys continuarà treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique, d'Émile Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947 il·lustrà la coberta del llibre de Volin La révolution inconnue, editat pels «Amics de Volin» i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972, malalt, es retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone) i son fill François a Gallargues-les-Montueux (Occitània). Jean Lébédeff va morir el 21 de setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Sant Geli.

    Nicolas Lébédeff (?-1934)

    ***

    Aurelio Aiacci

    - Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a«antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

    ***

    Ba Jin (1938)

    - Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, iLa gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin --La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin --la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) --galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre«Anarquisme i terrorisme»--, Deu heroïnes russes (1930) --altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) --lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), iEl combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» --aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu),Resurrecció (1933, continuació de Destrucció),La pagoda de la longevitat (1937) iLina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933),El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió(1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939),Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions --Històries d'herois (1953),Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963),A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de«rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren«com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les«Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell --més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava«contradiccions en el si del poble» --no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»-- i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions:Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat iés nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses,és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

    ***

    Jehan Mayoux (1956)

    - Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Cherves-Chatelars (Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i François Mayoux, amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demainjoueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939),Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Jean Campana

    - Jean Campana: El 25 de novembre de 1912 neix a Grasse (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean Campana, també citat com François Campana. Vivia amb sos pares (Vincent Campana i Lucie Lerda) al barri de Saint-Jacques de Grasse i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grasse fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grasse, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grasse, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grasse de la Federació Anarquista (FA).

    ***

    Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

    - Kurt Wafner: El 25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

    Kurt Wafner (1918-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Tinko Simov

    - Tinko Simov: El 25 de novembre de 1935 --algunes fonts citen el 19 de novembre-- se suïcida a Balgarene (Levski, Pleven, Bulgària) el revolucionari anarquista Timotejka Konnor, més conegut com Tinko Simov. Havia nascut en 1887 a Balgarene (Levski, Pleven, Bulgària) en una família pagesa empobrida. Va fer estudis primaris el seu poble natal i en realitzà els secundaris a Lovech, on en 1905 s'uní a un grup de discussió marxista a l'institut, per la qual cosa va ser expulsat, acabant el batxiller a Gabrovo. Durant un temps emigrà a Amèrica buscant feina, però retornà a Bulgària. Insubmís al servei militar, va ser empresonat per negar-se a lluitar en les Guerres dels Balcans (1912-1913). Aconseguí fugir de la presó i es dedicà a l'agitació antimilitarista contra la intervenció de Bulgària en la Gran Guerra. Detingut novament, va ser tancat a Sofia, on esdevingué anarquista, gràcies a la influència de Gueorgui Sheitanov, Zhelyu Grozev i altres. En acabar la guerra va ser alliberat i s'instal·là a Gorna Oryahovitsa, on va fer feina en una fàbrica de sucre. En 1919 participà activament en la vaga dels transports i finalitzada aquesta, retornà a Balgarene, on treballà en diverses feines dures i mal pagades (picapedrer, carboner, etc.). En aquesta època participa en el naixement de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). El cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, l'agafà a Pleven. Detingut, va ser empresonat a Balgarene, on intentà suïcidar-se en diverses ocasions, encara que la seva afició a la poesia i a la pintura el salvà de la depressió. Un cop lliure, després de l'atemptat terrorista de la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia del 16 d'abril de 1925, passà a la il·legalitat. Amb Vasil Popov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà un grup guerriller depenent de la FACB. Va ser el cervell de l'organització de nombrosos atemptats i en 1926 intentà alliberar presos detinguts per les autoritats, alhora que fustigà els jutges de Sevlievo. En 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan, Popov resultà greument ferit i se suïcidà per no ser capturat; Simov aconseguí fugir. En 1928 es convertí en el cap d'un escamot armat format per anarquistes (Tink Simov, Doch Uzunov i Todor Servanski) i comunistes (Pavel Pavlov i Ilko Gankov), que, fugint de la persecució policíaca, passà a Iugoslàvia la tardor d'aquell any. Durant els anys següents viatjà arreu Europa, buscant connexions i contactes amb grups anarquistes d'altres països. En 1934 retornà a Bulgària i intentà, sense gaire èxit, reorganitzar la lluita armada. Durant un temps s'amagà al poblat de Lomec, a Troyan. En 1935 el seu amagatall va ser descobert, però aconseguí fugir del setge, encara que greument ferit. Retornà a Balgarene, on s'amagà al graner d'un familiar. Després d'una delació, la policia l'encerclà i se suïcidà per evitar ser detingut.

    ***

    Cristóbal Pariente Ojeda

    - Cristóbal Pariente Ojeda: El 25 de novembre de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Havia nascut el 8 de febrer de 1916 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família nombrosa de treballadors. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp d'extermini de Gusen on morí.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    "El día en que se pueda coger una Guideó un Itineraire de Majorque que conduzca de la mano al viajero; el día en que se haya inaugurado un elegante y se monte un servicio completo de Hotel, expediciones á Valldemosa, á Sóller, á las Cuevas de Artá, sabiendo que á la hora precisa y sin necesidad de encargarse de ello lo tendrán todo arreglado, desde la comida hasta los carruajes... entonces podremos estar seguros de ver el nombre de Mallorca citado en todas partes y contaremos con esa afluencia que se trata de atraer y estimular" dice Miguel de los Santos Oliver en este artículo en que compara el clima de la isla con el de varias ciudades turísticas. Pero también añade a esa suma de condiciones otra algo inquietante: "El día en que se convenzan de que nuestra manera de ser ha cambiado" indica literalmente. Oliver buscaba emprendedores, temiendo no encontrarlos.

    Desde la terraza

    (Páginas veraniegas)

    VII

    Con las glorias se nos habían ido las memorias y no tuve ocasión apropiada para echar también mi cuarto á espadas en un asunto importantísimo: el clima. Alguno de los que hayan tenido la paciencia de leer mis artículos anteriores, tal vez esclamase: —Bien, muy bien, todo está perfectamente; pero ¿y el clima? ¿y las condiciones meteorológicas tan comentadas y discutidas por esos enfermos elegantes de los países del Norte que se ven obligados á emigrar en el rigor del invierno y aún durante la primavera? Contesto yo: —Calma, todo se andará,— muletilla de un acreditado Senador que conocí hace años y nunca tuvo arrebato bastante para arrancar una sola credencial al Ministro.

    palm16

    El clima es inmejorable, el clima es apacible y sereno. Casi estoy por asegurar que no conozco en Europa un clima de mejor tono ni más chic. No se crea que yo trato de formar atmósfera. Los datos cantan. Yo no soy como un simpático Diputado á Cortes por esta isla que se fué á la redacción de su periódico á pedir que reprodujera un pronóstico de Noherlesoom, donde anunciaba lluvia, diciendo con mucha gracia: —Ya lo ven Vdes.; á mi viña le conviene que llueva; reproduzcan esto, que necesito hacer atmósfera... La atmósfera está hecha en las estadísticas y en las observaciones meteorológicas. Estas nos dan la razón de la benignidad que tanto recomienda á la isla de Mallorca. Carece de temperaturas extremas; he aquí la mejor de las recomendaciones. Una inmensa llanura de mar rodea á la isla por todas partes. La atmósfera confinada en ella, así que se enrarece, así que se satura de los efluvios terrestres y de las emanaciones viciosas de la fisiología animal y vegetal, cuenta, para equilibrarse, con el depósito del aire puro y virgen que llega de las salubres soledades marítimas, grandiosas cámaras de ventilación que jamás se contaminan ni agotan. Esa diafanidad y esa limpidez helénica de nuestro cielo, no obedecen á otra causa que á la renovación constante que sufre la atmósfera encerrada en el perímetro que dibujan nuestras costas, merced á las leyes de equilibrio de los gases.

    Aunque casi todos los años nieva por la parte de la montaña, es muy poco frecuente que la nevada alcance al llano. En el espacio de los últimos cincuenta años tan sólo han caído cuatro de éstas, que hayan llegado á cubrir los tejados, calles y plazas de la ciudad con una capa de 0'20 m. de espesor. Para muchas generaciones una nevada que blanquee el paisaje ó la cubierta de los edificios, es un espectáculo rarísimo é inusitado, casi tanto como las auroras boreales. Hay sitios, en que no queda memoria de que la nieve haya permanecido más de 24 horas sin derretirse. El termómetro en verano, está muy lejos de alcanzar las elevadas temperaturas de muchas comarcas del mediodía y del interior déla península. Y la humedad que algunas veces se siente en Palma, se debe según el voto de personas peritísimas, más bien que á condiciones atmosféricas, al deplorable estado del subsuelo de la ciudad, sin alcantarillado impermeable, que absorbe todos los restos líquidos devolviéndolos á la evaporación exterior por medio de la capilaridad y de las filtraciones continuas. No achaquemos, pues, esta única inclemencia al cielo, sino á la desidia municipal y sobre todo á la nuestra propia, á la del público de que formamos parte, que no empuja y alienta las radicales reformas higiénicas que necesitamos como el pan de cada día.

    Con estas reflexiones presentes, podemos acudir al libro sibilítico de la estadística. Recuerdo todavía algunas de las definiciones que aprendí cuando estudiaba Economía y Estadística, ó el agua chirle que por tal nos daban en la Universidad. Puro nunca ese estudio de las relaciones numéricas de los fenómenos, logró despertar en mí un gran interés. La ciencia que, según Ferrari, «cuenta las pulsaciones de la vida social,» tiene el peor de los defectos para cualquier temperamento medianamente artístico; carece de amenidad. Es seca como un esparto, fría como un ladrillo, uniforme como sus cuadriculados, monótona como la Mancha llana. Tal vez se deba esto al atraso de dicha ciencia, á la cual sus cultivadores no han sabido revestir de formas amenas, artísticas é interesantes, encerrándose siempre en el encasillado proverbial donde forma, por pelotones, un ejército de indigestos guarismos. De aquí nace el apuro en que me hallo al encontrarme con un cuadro comparativo de primera fuerza. Procuraré desmenuzarlo.

    palm17

    Se trata de las diferencias de temperatura entre Palma y otras capitales de importancia y sus datos son tomados de la recopilación del Dr. Wagner. Los grados por qué se cuenta, son grados centígrados. Palma, tiene las siguientes temperaturas medias: invierno, 10'50; primavera, 15'30; verano, 22'70; otoño, 12'48 y la anual de 17'60. París: tiene, respectivamente; 3'30; 10'30; 18'10; 11'20 y 10'8 y por tanto una diferencia anual en menos, de 6'80 Niza obtiene: 9'60; 18'00; 23'20; 12'80 y 15'8 y por tanto otra diferencia, en menos, de 1'80. Génova: 8'30; 13'90; 23'40; 16'50 y por tanto otra diferencia, en menos, de 2'10. Pisa: 7'90; 13'80; 24'10; 17*00 y 15'70 y otra diferencia, en menos, de 1'90. Roma: 8'10; 14'10; 22'90; 16'50 y 15'40 y otra diferencia, en menos, de 2'20. Nápoles: 9'50; 14'40; 23'70; 16'90 y 16'10 y otra diferencia, en menos, de 1'50, Funchal (isla de Madeira): 16'30; 17'30; 2'10; 17'8 y 18'70, con una diferencia, en más, de 1'10. Y El Cairo: 14'50; 23'20; 29'40; 21'50 y 22'19 con una diferencia, en más, de 4'59.

    Comparando las cifras transcritas, puede verse que el clima de Mallorca sin ser tan igual y por consiguiente tan suave como el de la isla de Madeira que nos servirá como tipo y que está situada á unos 7º menos de latitud, lo es tanto, con imperceptibles diferencias á nuestro favor, como los de Niza y Nápoles, siendo muy preferible á los de Génova. Pisa y Roma y no existiendo punto de comparación con el de París por mucho más frío, ni con el del Cairo por más ardoroso y sofocante. Las temperaturas de aquellas ciudades presentan mayores diferencias que Mallorca entre las varias estaciones. Puede añadirse, para los que más teman al calor, que hay pueblos como Valldemosa, Escorca, Deyá, donde es imperceptible el verano. Sacad ahora ¡oh vosotros! manes augustos de la estadística, genios del general Ibáñez y de mi amigo errante el Sr. Fajarnés, las consideraciones que se os ofrezcan de las cifras que llevo copiadas. Vean esos buenos de viajeros que van á invernar en Niza, en Génova, en Nápoles, que aquí hallarán las mismas benignidades y clemencias y el mismo sol y la misma luz y las mismas diafanidades etéreas-; y por encima de ello una vegetación cuasi tropical y un paisaje por ninguno igualado.

    palm18

    Mr. Mark, el distinguido Cónsul de Inglaterra en estas islas, no pasa una semana sin recibir alguna carta de Londres ó de Edimburgo ó de otra población importantísima, en que esta ó la otra familia acomodada y este ó el otro potentado, le pidan noticias de Mallorca para pasar en ella las largas temporadas que los ingleses pasan fuera de su país. La contestación es lacónica y expresiva, como de un buen diplomático de Su Magestad Graciosa. «Mallorca es una tierra superior. Paisaje delicioso. Mar magnífico. Clima inmejorable. Falta confort. Hoteles de cuarta clase.» Es decir, con menos circunloquios, lo que ya apuntaba en mi último artículo. Y naturalmente, el buen touriste que recibe estas noticias, como no tenga más afición que la de correr mundo y admirar bellezas, como no sea poco exigente y si muy acomodaticio, prefiere tomar cualquier Guía Jeanne ó Boedeker y marchar á Niza, á Génova, á Nápoles ó á cualquier parte de estos sitios donde sabe que, aún ahorrando sobre los gastos dispendiosos á que lo obliga la alta vida de Londres, encuentra magnífica instalación y toda suerte de comodidades.

    De ello, no debe caber duda á nadie. El día en que se convenzan de que nuestra manera de ser ha cambiado; el día en que se aumenten las facilidades de comunicación; el día en que la publicidad periodística haga llegar á todos los extremos del mundo la seguridad de encontrar los medios de que hoy por hoy se carece; el día en que se pueda coger una Guideó un Itineraire de Majorque que conduzca de la mano al viajero; el día en que se haya inaugurado un elegante y se monte un servicio completo de Hotel expediciones á Valldemosa, á Sóller, á las Cuevas de Artá, sabiendo que á la hora precisa y sin necesidad de encargarse de ello lo tendrán todo arreglado, desde la comida hasta los carruajes... entonces podremos estar seguros de ver el nombre de Mallorca citado en todas partes y contaremos con esa afluencia que se trata de atraer y estimular.

    Preparemos lentamente, pero con absoluta confianza, esta obra realizable. Por la parte humildísima que tal vez me corresponda de ella, puedo asegurar que antes de dar fin á esta desaliñada serie de Páginas veraniegas, indicaré todavía otros puntos, concretando hasta donde sea posible la forma que vislumbro como más á propósito para llevar á cima, en medio de todos los clamores del éxito y de todos los provechos del lucro, esa aspiración que ya reconozco como general á todos los mallorquines.

    (La Almudaina, 11 de Septiembre de 1890)


    0 0

    A la gente progresista, nos es muy fácil pedir la dimisión de Monago por algo técnicamente legal pero que consideramos, con razón, moralmente reprobable. Y también nos es muy fácil criticar hasta la extenuación la actitud prepotente de Esperanza Aguirre ante los policías madrileños que intentaron sancionarla. Pero esto no tiene ningún mérito particular. Lo meritorio y lo respetable es que tengamos el rigor ético necesario como para aplicar la misma vara de medir a los que queremos y a los que detestamos, a nuestros aliados políticos y a nuestros adversarios. Si no somos capaces de hacerlo, si nuestras apelaciones a la ética son siempre interesadas, si tememos hacerle el juego a la derecha cuando criticamos a uno de los nuestros o si intentamos levantar barreras defensivas invocando ataques conspirativos,  nuestra postura no sólo carecerá  de todo valor sino que contribuirá, objetivamente, a degradar aún más el clima ético de nuestro país.

    Viene esto a cuenta de la resistencia y el rechazo que encuentra entre mucha gente progresista algo que es por demás obvio: que el contrato de Errejón con la Universidad de Málaga es una corruptela incuestionable y un uso indebido de recursos públicos.

    Para inflar el globo de un caso de corrupción menor y para nada comparable con saqueos sistemáticos a los que hemos sido sometidos, algunos medios han dirigido su atención hacia cuestiones discutibles y de poca importancia que, a la postre, han sembrado más confusión que claridad.

    En el marco de una investigación, el horario en que se desarrolle el trabajo (¡digo horario, no dedicación!) o el lugar en que éste se realice son cuestiones muy menores. El perfil de la plaza puede despertar sospechas en la medida que la primera vez que ésta fue publicada sólo se presentó el propio Errejón y la segunda, a raíz de la renuncia de éste, nadie se ha presentado. Sin embargo, es difícil transformar esta sospecha en una conclusión sólida. Por último, la vulneración de la cláusula de incompatibilidad en la que ha incurrido Errejón, y que es incuestionable, tampoco sería, en sí misma, algo de particular gravedad si el contexto hubiera sido  una actividad menor y puntual que no le hubiera impedido cumplir con su contrato.

    Sin embargo, lo que es intolerable y lo que obliga a Errejón a devolver el dinero y pedir disculpas es que la vulneración de la cláusula de incompatibilidad se haya producido por realizar una actividad política de intensísima dedicación e incompatible de hecho (y no sólo de derecho) con el contrato suscrito con la Universidad. Dicho en palabras llanas: por cobrar dinero público a cambio de algo que nunca realizó en los términos contractuales previstos y que, cuando firmó el contrato, ya sabía que no iba a realizar.

    En todos los contratos de servicios tiene que haber una relación coherente entre lo que cobra el prestatario del servicio y la dedicación que el servicio precisa. En algunos casos, esta dedicación es simplemente presumida o calculada y la administración lo único que exige para pagar es que el servicio se haya prestado en un plazo predeterminado y con unos estándares de calidad igualmente predeterminados. No es el caso del contrato que nos ocupa: aquí se exige dedicación plena, 40 horas semanales, y se incluyen, por si hubiera dudas, cláusulas de incompatibilidad y de disponibilidad. Es decir, lo que contrata la Universidad es una dedicación plena y cotidiana de un investigador a la tarea encomendada

     Cuando el contrato entra en vigor faltaban sólo dos meses para la celebración de las elecciones europeas y Errejón sabía que una tarea en la que se iba a "dejar la piel", según sus propias palabras, y por la que cobró de su propia organización política, era incompatible con el cumplimiento pleno de las condiciones del contrato. Lo sabía él y lo sabe cualquiera que sepa lo que es una campaña electoral de circunscripción única y ámbito estatal. Lo sabía él y lo sabe cualquiera que se asome a su twitter, a su Facebook o que quiera rastrar a través de internet su frenética actividad.

     

    Hace poco,  Errejón ha renunciado a su plaza reconociendo, de forma imprudente,  que su inclusión en la dirección de Podemos no le permite cumplir con sus obligaciones contractuales. Es cierto, sin duda, pero todos sabemos también que, desde mucho antes de la celebración del congreso de Podemos y desde antes de firmar el contrato con la Universidad, Errejón no sólo formaba parte de la dirección de Podemos: formaba parte del pequeño núcleo dirigente que, con un trabajo ímprobo y extenuante, levantó su organización de la nada 


    0 0

     Dissabte 29 podeu venir a l' Assemblea Extraòrdinaria ( al restaurant Sant Jordi a les 11 )  i Diumenge 30  al mercat de Pollença i dimecres 3 al mercat d'eu moll podeu venir a signar a la tauleta que posarem, per a la Iniciativa Legislativa Popular del GOB en defensa del territori.

    Com us vam anunciar el proper dissabte 29 de novembre fem l'assemblea on triarem les quatre persones que acompanyaran als primer llocs de la llista a la nostra candidata na Marina Llobera.De moment continuam sent l'únic partit que ha presentat oficialment la seva candidata. Encara que està confirmat que en Tomeu Cifre Ochogavía serà el candidat del PP però encara no ha vengut en Bauzà per beneir-ho.

    Al seu parlament de l'1 de maig na Marina ja va explicar el nostre funcionament assembleari. Nosaltres no improvisam, no feim fitxatges de darrer moment, ens agraden les coses ben fetes i sòlides. Som una assemblea que estam actius en tot moment i no només un mes abans de les eleccions. I per què no feim primàries? La raó també és senzilla: perquè nosaltres no utilitzam trucs per donar aparença de democràcia. Nosaltres estam compromesos amb l'assemblearisme, l'horitzontalitat i la democràcia radical... L'assemblea ho decideix tot, no només quina persona sortirà a un poster, l'assemblea decideix la primera i tota la llista, decideix tot el programa, cada decisió, votació al ple, moció a presentar... Si estau d'acord amb que cal un canvi de model, vos necessitam. I no ens referim a que necessitam el vostre vot (que també), sinó que vos necessitam a vosaltres.

    Animar-vos  a participar: les assemblees són obertes a tothom. Implicar-vos en un projecte com n'hi ha pocs a Mallorca, un projecte polític que et permet, no anar a votar i haver d'esperar a veure si faran allò que jo voldria, sinó de dir directament què s'ha de fer. Us esperam dissabte 29 a les 11:00 al Restaurant Sant Jordi,on després dinarem.

     


    Per altra part a Alternativa per Pollença donam suport i col·laboram amb el GOB i la seva Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en defensa del territori. En aquesta ILP es proposa una llei alternativa, que pretén esdevenir un marc de protecció ambiciosa i duradora que garanteixi la conservació del territori i la dignitat de les persones que hi viuen.

    DIUMENGE 30  AL MERCAT DE POLLENÇAI DIMECRES 3  AL DEL PORT DE POLLENÇA DE 10:00 A 13:00 POSAREM UNA TAULETA PER RECOLLIR SIGNATURES I QUE EL GOB PUGUI DEFENSAR AL PARLAMENT AQUESTA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR

    (a l'enllaç trobareu tota la informació)

    El perquè d’aquesta campanya

    Els darrers tres anys de governs populars a les principals institucions de les Illes Balears (Govern Balear, Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa i principals ajuntaments de les illes), magrat la davallade de l’activitat econòmica i constructora, han suposat més pressió sobre el fràgil territori illenc. Les polítiques han estat farcides d’amnisities urbanístiques generalitzades, normatives a la cart, pressió sobre el sòl rústic i els espais naturals mitjançant noves infraestructures o llicències d’hotels, una gestió de residus completament irracional i, en definitiva, una agressió constant del territori en benefici de grans hotelers i promotors immobiliaris. El poders públics han impulsat tota mena de reformes amb el fals pretext de reactivar l’economia, menystenint la protecció del medi ambient i la possibilitat de què generacions futures en gaudeixin.

    Aquesta iniciativa pretén donar una reposta global i ciutadana al seguit de problemaàtiques vinculades a la pressió humana sobre el territori i els ecosistemes i a la necessitat de potenciar un canvi al model de gestió i ús del territori i als models energètic, hídric, de residus i de mobilitat. Entenem, precisament, que bona part de les problemàtiques associades al territori es fonamenten en la improvisació, la curta durada de les normatives d’ordenament del territori (algunes fins i tot ad hoc), que canvien de legislatura en legislatura, i en la manca de perspectiva a llarg termini.

    Les principals àrees afectades de nostra ILP són: espais natural, creixement urbà i ús de sòl, ports, residus, energia, aigua i mobilitat. En concret:

    1. El SÒL RÚSTIC obert al negoci turístic i a l’especulació: L’expansió urbanística ha arribat al camp. El Govern ha desprotegit el sòl rústic i l’ha obert al negoci turístic-immobiliari i a l’especulació eliminant les restriccions d’usos i activitats al sòl rústic. Ara s’hi possibiliten camps de golf amb oferta complementària, grans equipaments, noves edificacions, i usos i activitats fins ara prohibits o condicionats a paràmetres urbanístics i ambientals que tenien com a objectiu preservar el sòl rústic.

    2. Mercantilització dels ESPAIS NATURALS: No només s’ha mantingut la paralització en la declaració de nous espais protegits o ampliació dels existents (el darrer, el Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, fou declarat l’any 2007) sinó que estan assistint a la degradació a marxa forçada de tota l’estructura de conservació d’espais protegits que s’havia construït al llarg dels darrers 25 anys.

    3. Impuls i ressorgiment de GRANS PROJECTES: Anuncis de grans inversions i noves urbanitzacions es van seguint de manera continuada. L’objectiu, molt sovint, és purament especulatiu. El Govern afavoreix la consolidació de drets urbanístics i revalorització de terrenys a favor de promotors i entitats bancàries que varen provocar la crisi i bombolla especulativa- immobiliària. Alguns exemples concrets: hotels de luxe a sa Ràpita i Canyamel, centre comercial a ses Fontanelles, reconversió turística a la Marina de Magaluf, velòdrom a Can Picafort (Santa Margalida), camp de golf de Son Aversó (Palma).

    4. Noves INFRASTRUCTURES: l’autopista de Llucmajor a Campos, ronda Nord d’Inca, i el segon cinturó de Palma: El Partit Popular continua impulsat les grans infrastructures de transport privat mentre deixa perdre la possibilitat de fer real el tren de llevant. En aquesta legislatura s’han iniciat les obres del 2on cinturó de Palma, s’ha materialitzat un accés d’exagerades dimensions al Molinar i s’ha recuperat el projecte d’autopista Llucmajor-Campos que implica un gran consum de territori i la desfiguració de paisatges rurals.

    5. Una POLÍTICA PORTUÀRIA desenvolupista i privatitzadora: El Govern prepara una Llei de ports per seguir consolidant el seu model d’explotació dels ports al més pur estil megalòman coherent amb l’impuls de grans ampliacions portuàries. Des del punt de vista de gestió, Autoritat Portuària pretén seguir el model de privatització neoliberal obrint la porta a la privatització dels serveis portuaris, fins i tot els fars, i reconvertint en negocis particulars béns comuns”. Així es pretén convertir els ports en aparadors de luxe per megaiots i que la mar sigui pel gaudi d’uns pocs rics mentre es deixa perdre el patrimoni marítim de les Illes.

    6. La des-planificació de la GESTIÓ DE L’AIGUA: El Conseller Gabriel Company ha retirat el Pla Hidrològic aprovat al 2011 després d’un ampli debat i procés de participació ciutadana i l’ha substituït per un nou Pla que tenia com a únic objectiu eliminar controls i limitacions a l’ús intensiu de l’aigua, al marge dels paràmetres de sostenibilitat del recurs. El nou Pla fa inviable el compliment dels objectius de recuperació dels aqüífers deteriorats, i la garantia de la qualitat ecològica del recurs a futur, perquè prioritza la satisfacció de les expectatives d’accés a l’aigua sense límits ni controls.

    7. La importació de RESIDUS per seguir mantenint el negoci de la incineració: D’ençà de l’inici de l’operació d’importació de residus, els escàndols i les mentides, s’han succeït i has estat defensades de manera vergonyosa i intolerable i contra l’interès públic, per part del grup parlamentari popular al Consell de Mallorca, i concretament pel departament de Medi Ambient d’aquest, encapçalat per Catalina Soler. L’objectiu és únicament garantir l’elevat marge de beneficis que TIRME obté de la incineració de residus i que fa inviables les polítiques sostenibles de gestió de residus a Mallorca.

    8. Maniobres polítiques per a propiciar l’extracció de petroli al mediterrani: en el darrer any, diverses empreses, amb la complicitat política, han iniciat els tràmits per fer sondejos i temptejar la possibilita de fer extraccions de petroli al mediterrani, malgrat la fragilitat i valor de l’ecosistema marí. Tot donant continuïtat a un model energètic que segueix perpetuant la dependència dels combustibles fòssils i els interessos vinculats al negoci del petroli.



     


     

     


    0 0

    La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)


    Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)


    La generació literària dels 70


    Per Mateu Morró i Marcé, historiador.



    El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.


    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

    La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.



    Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

    Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.


    Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.


    En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.



    L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

    En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.



    Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

    En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


    Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


    A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


    Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 11/27/14--11:28: Un ple per contestar
  • Avui dijous es celebrarà a la Casa Consistoria a  les 20:00 el ple ordinari de novembre. Podeu assistir, escoltar-ho per Ràdio Pollença o seguir la votació al nostre perfil de facebook.

    És un ple al que no s’ha presentat cap moció al nostre cas amb la idea d’aconseguir respostes als precs i preguntes que vam registrat als  plens de setembre, octubre i aquest de novembre.

    ORDRE DEL DIA de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de les actes de les sessions anteriors.

    I.- PART RESOLUTIVA

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’expedient de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit finançat amb baixes per anul·lació (Expedient núm. 20/2014/INT).

     A l'equip de govern PP&PI els preocupa que no hi hagi crèdit suficient d’aquí a final d'any a algunes partides. Han decidit prescindir  de part de la   partida de l'empresa municipal i passar  a altres partides; senyalització vertical , conveni port, ORA , obres i serveis; utensilis, mobiliari, llum pendent del local d'Escola Viva, reparacions cultura, cementiri, enllumenament, maquinaria general....La partida més important és de 125.000 a la prefectura de costes per l'increment del cànon per l'increment dels valors cadastrals.

    Es tracta en total de 238.300 euros.

    3.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades així com de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos, de conformitat de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la  redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL).

    PP &PI ara té l'obligació de fer aquesta dació de comptes de les resolucions del batlia anòmales i irregulars i amb objeccions per part d'intervenció. Si al ple de setembre van ser 67 pàgines a aquest ple són 86 pàgines amb  incompliments de la llei de contractació pública, hores extres de més i pagaments irregulars que fa temps que denunciam des d'Alternativa i de les que demanarem explicacions al ple. Estam parlant 277.091 euros.

    Ens imaginam que la llei no només va posar aquesta obligació per donar compte de les irregularitat i que puguin ser conegudes per a tothom sinó per cercar solucions i de moment ni PP ni PI han fet pràcticament res.

    4.- Aprovació/Autorització, si procedeix, del conveni d’adhesió a la xarxa digital de comunicacions mòbils en grup tancat d’usuaris (xarxa tetraIB del Govern de les Illes Balears)   

    Es tracta d’un conveni amb el govern que   ofereix millorar un servei de radiocomunicacions digitals   a la policia municipal;   centraleta, terminal pel cotxe, més accés a informació i més comunicació amb altres administracions públiques amb competència de seguretat, rescat , sanitat i emergència.

    5.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del  reglament municipal del servei públic de transport de viatgers en automòbils de turisme

    Es tracta d'una modificació puntual del  reglament de taxis per facilitar que les entitats bancària puguin agafar llicència com garantia per un préstec per la mateixa llicència (autofinanciació).

    6.- Propostes / Mocions d’urgència

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT 

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

    Sóm l’únic grup que ha registrat precs i preguntes a aquest ple i tenim encara sense contestar les de setembre i octubre.

     Dissabte 29 podeu venir a l' Assemblea Extraòrdinaria ( al restaurant Sant Jordi a les 11 )  i Diumenge 30  al mercat de Pollença i dimecres 3 al mercat d'eu moll podeu venir a signar a la tauleta que posarem, per a la Iniciativa Legislativa Popular del GOB en defensa del territori.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 11/27/14--11:28: Hi ha suïcidis i suïcidis

  •  

    El 9 d’abril de 1932, Charles Darwin arriba a la localitat d’Ithacaia, no gaire lluny de Rio de Janeiro, on ha quedat el Beagle

    “Aquest lloc és famós per què hi van viure, durant molt de temps, un grapat d’esclaus fugitius que, amb el conreu d’un tros de terra a la part de dalt del turó, s’esforçaven per subsistir. Al final els van descobrir, i després d’enviar-hi un grup de soldats, els van detenir, amb l’excepció d’una dona vella, que, per no haver de tornar a l’esclavitud, es va estavellar des del cim de la muntanya. En una matrona romana, hauríem dit que això era el noble amor per la llibertat: en una pobra negra és simple entossudiment salvatge.”

    Sí, aquell jove de vint-i-pocs anys tenia una idea de la dignitat humana molt més alta que la bona gent cristina i victoriana, que va posar el crit al Cel quan va sentir dir que som cosins dels goril·les i dels ximpanzès. 

     


    0 0
  • 11/27/14--11:28: REPRENC L'ESCRIPTURA?
  • potser el maig del 2016. ara no....

    0 0

    La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


    Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


    La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


    Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

    Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

    Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

    Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

    Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

    Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

    Miquel López Crespí


    (26-V-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



    Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

    Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


    En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


    Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


    El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


    Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


    Miquel López Crespí


    Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


    1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Per servar la memòria de Josep Melià



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



    Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Per a servar la memòria de Josep Melià


    Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


    L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

    En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

    Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

    L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

    D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

    La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

    Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

    Antoni Marimon. Historiador

    Diari de Balears (4-XII-07)


    0 0
  • 11/27/14--11:28: Avui vespre, ple de novembre
  • Avui a les 20h es celebrarà el Ple ordinari de novembre. Un Ple amb l'ordre del dia curta, ja qe hi ha poques propostes de l'equip de Govern i no hi ha mocions de l'oposició, ja que fa dos plens que no es poden contestar els precs i preguntesper faltra de temps i s'han acumulat molt. esperam que avui sí se contestin les preguntes pendents.

     

    “DECRET DE BATLIA  NÚM.1120.- En l'exercici de les competències que l’article 21 de la Llei 7/85, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, l’article 81 de la Llei 20/2006, de 15 de desembre, municipal i de règim local de les Illes Balears i l’article 41 del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals (ROF), aprovat pel RD 2568/1986, de 28 de novembre, pel present RESOLC:

     

    Primer.- Convocar sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 27 de novembre de 2014, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.

    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de les actes de les sessions anteriors

    I.- PART RESOLUTIVA

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’expedient de modificació de crèdit en la modalitat de suplement de crèdit finançat amb baixes per anul·lació (Expedient núm. 20/2014/INT)

    3.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades així com de les principals anomalies detectades en matèria d’ingressos, de conformitat de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la  redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

    4.- Aprovació/Autorització, si procedeix, del conveni d’adhesió a la xarxa digital de comunicacions mòbils en grup tancat d’usuaris (xarxa tetraIB del Govern de les Illes Balears)   

    5.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del  reglament municipal del servei públic de transport de viatgers en automòbils de turisme

    6.- Propostes / Mocions d’urgència

     

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT 

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”


    0 0

    El décimo y último artículo que Miguel de los Santos Oliver publica sobre la industria del turismo en septiembre de 1890 no lleva el título de "desde la terraza" ni el subtítulo "(Páginas veraniegas)", aunque sí mantiene la numeración romana bajo un título que es una invitación "A Tartarín de Tarascón", personaje de la novela (1872) de Alphonse Daudet que viaja de Marsella a Argel.

    Oliver cree que el turismo es una industria que puede modificar a la sociedad anfitriona en muchos aspectos. Por esto invita a Tartarín y le pide que se dé prisa si aún quiere conocer la Mallorca anterior al turismo.

    A Tartarín de Tarascón

    X

    Notoria ingratitud é imperdonable descuido sería el no mentar, siquiera sea de despedida, el nombre del intrépido ascensionista de los Alpes, cuya vida estrenua y cuyos hechos admirables nos ha contado la pluma encantadora de Alfonso Daudet. ¿En quién, sino en el ilustro tarasconés, se personifican y encarnan el genio explorador y aventurero, el turismo atrevido y temerario, la afición á toda empresa bravía y el reto procaz á todo peligro? ¿Quién, con más gentil desprecio de la vida, suspendió su cuerpo sobre los abismos voraces y trepó á los más altos promontorios, ni quién resistió al vértigo de las crarasses y al frío de las nieves perpetuas con más ardoroso entusiasmo? Deber mío es dirigirte un saludo de invitación desde la pobre terraza donde he explayado mis imaginaciones veraniegas. Deber mío es, también, decirte que esta Mallorca que hoy dejamos, hermosa é impenetrable, poética y arisca al mismo tiempo, llena de fragosidades y precipicios, de malezas inexploradas y de engañadores barrancos, tentadora y esquiva como una virgen salvaje, no tardará mucho en perder este carácter ingenuo y montaraz Si tú quieres alcanzarlo todavía, apresúrate y no tardes en venir. Pronto, muy pronto, la isla habrá descubierto sus senos recónditos, hoy defendidos por las breñas y las escabrosidades de que se rodea la naturaleza en su indomable pudor.

    Pronto se habrá rendido á las conquistas de la cultura moderna y á los halagos del artificio. La mano del hombre habrá pasado por allí allanando los obstáculos y las dificultades. A esos peñones gigantescos se enroscarán como blanquecinas culebras, caminos fáciles é ingeniosamente trazados. Puentes rústicos salvarán esas tremendas gargantas. Escalinatas abiertas á pico treparán tortuosamente y en descuidado zig-zag por esos anfiteatros de montañas, poblados de misteriosas oscuridades y de sonoros ecos... El peligro, el interés dramático de que tanto se enamora tu imaginación meridional habrá pasado á la historia y será para ti un estorbo, más bien que una ayuda imprescindible, el alpenstosck de tus arriesgadas ascensiones.

    Es cuestión de aprovechar los últimos momentos, antes de que se inicie y se extienda la rápida transformación que no estamos lejos de presenciar. Ningún atractivo ofrecerán tu infatigable intrepidez la penalidad de la subida por el famoso barranco de Sóller, entre altísimos derrumbaderos; ni podrás ascender según tu gusto al soberbio Puig-Mayor, como subiste un día al Rhigi-Culm (regina montium); ni atravesar, colgado de vez en cuando sobre los abismos, el magnífico Torrente de Pareys, excursión de la cual suele decirse que no es hecha más que para una vez en la vida; ni llegar á la costa inabordable de Formentor; ni bajar entre sombras espantosas, á penas esclarecidas por débiles teas ó raquíticos reverberos, al húmedo fondo de las grutas de Artá y del Drach...

    Por el contrario; si tardas, Mallorca ya no será la Mallorca primitiva que hayas podido entrever. Se habrán apoderado de ella los omnipotentes genios de la empresa, de la comodidad y de la moda. Anchos vericuetos llegarán á todas partes. Cómodas hospederías, en los puntos más difíciles ofrecerán la perpetua abundancia de unas bodas de Camacho. No será difícil que en alguna de ellas encuentres á otro Bompard que te ponga en el secreto, y te diga que esto no es lo que parece, sino una decoración explotada por una compañía inglesa, como te sucedió en Suiza. Te dirigirás á Sóller subiendo por el Coll y en menos de una hora, se te adelantarán otros turistas por la vía férrea, transpasando el magestuoso túnel. Querrás subir al Puig Mayor y un ferrocarril funicular te dejará en la cumbre en un santiamén, encontrándote sentado á la mesa redonda de un hotel donde también discutirán los arrocistas y los ciruelistas, hiriéndote los oídos los acentos de todas las lenguas europeas. En una palabra, entrarás en las oscuras cuevas de estalactitas y de pronto estallará en miles de amperes el esplendor deslumbrante de la luz eléctrica, llenando de destellos las encantadas galerías de aquellos alcázares de cristal, mientras que cómodos ascensores y poéticas góndolas te subirán á las mayores alturas ó te harán dar la vuelta por sus paradisíacos lagos.

    Esta será la obra que más tarde ó más temprano ha de venir á defraudar tu sed do aventuras, aunque apagando la de facilidades tan apetecidas por los viajeros poltrones y delicados. En este sentido cogí la tosca pluma y con tal objeto he pergeñado una serie de capítulos de esa gran fantasía sobre motivos de Mallorca. Mas antes de soltarla y de retirarme por ahora del palenque, quiero advertirte de lo que no creo imposible ni siquiera remoto. Tú, que has viajado mucho... con la imaginación, — como yo — verás si tengo razón en mis vaticinios. He puesto alas de papel al desmanado pensamiento, para que vuele como una cometa y la divisen los ojos perspicaces. El pensamiento no es mío; no me reservo ni encontraría justa para mí ninguna parte de de gloria. Lo he absorbido, por condensación, del espíritu que anima á muchos inteligentes patriotas. Es una idea que estaba en la atmósfera, flotante, dispersa; y yo la he recogido á la buena de Dios como se recoge la electricidad en los acumuladores. Sólo deseo que otros más idóneos y activos, continúen la campaña emprendida, la extiendan, la dirijan y encaucen, y obtengan los laureles del triunfo con la seguridad de que yo no he de envidiárselos.

    Oliver
    Miguel de los Santos Oliver

    Has de saber que mil veces me he preguntado: — ¿Porqué tendremos nosotros los mallorquines este carácter tan acomodaticio? ¿Por qué nos plegamos tan dócilmente á las circunstancias? ¿Por qué nos conformamos con todo lo actual y lo encontramos tolerable, y hasta bueno, y oponemos el mayor excepticismo á toda innovación y sólo la aceptamos cuando el éxito se burla de nuestra muda derrota? Prefiero más un entusiasta como tú, ilustre Tartarin, que cien «prudentes y conspicuos», título que con frecuencia adopta la nulidad para ostentar alguno. Únicamente con una gran dosis de fé y de entusiasmo es posible llevar á cabo las mejoras que los tiempos y las necesidades reclaman. Bajo el nombre de prudencia y de cordura suelen esconderse, muy á menudo, la pereza y el egoísmo, la sordidez y la necedad. El grito de ¡adelante! en estas empresas, fue siempre el de los pechos magnánimos y generosos, el de los descubridores de mundos y de ideas. Tú no me querrás creer; en mi tierra ya estamos hartos de «cordura», de «sensatez», de sosería... Hace veinte años que vivimos en pleno estacionarismo. Todos somos cuerdos, porque ninguno hace nada. Todos somos sensatos, porque todos dormimos el mismo sueño.

    Y á la verdad: esto es ya insoportable. Se hace necesaria como el pan nuestro de cada día, una irrupción de insensatos, de dementes, de oxigenados, no importa qué; pero que pongan esto en movimiento, que una vez en marcha no falte nunca el auxilio de la reflexión y de la madurez. Yo me he declarado resueltamente insensato, desde que puse la primera línea de estos artículos y seguiré siéndolo y creyendo á marcha martillo en la posibilidad de la obra hasta que vea emprenderla, lo cual tal vez no sea tan lejano como pudiera suponerse. Transformaciones más radicales y asombrosas se contemplan todos los días. De esta suerte se verifica todo lo grande. En esta forma alcanzaron su fortuna Suiza cuando la dio á conocer Rousseau; Niza desde que es provincia y Argel desde que es colonia de Francia; nuestras estaciones del Cantábrico desde que han sido insensatas... ¿Qué maravilla ni portento, que aquí aconteciese otro tanto con muchísimo menor empuje, ya que tenemos un punto de partida más sólido y brillante?

    Dios haga que estas ú otras páginas arrebatadas por el viento de la publicidad, en su misteriosa ruta vayan á caer bajo los ojos del emprendedor que yo he soñado en mis divagaciones. Dios haga que la casualidad las ponga en manos expertas que puedan ampliarlas y desarrollar todos los puntos que contienen en incorrecto y elemental esbozo. Yo me habré recreado en esparcirlas, con el mismo gusto del que suelta una bandada de palomas mensajeras con su carta en el cuello preñada de felices revelaciones, o como el solitario de las playas desiertas que arroja al mar una botella lacrada, para que arribando á latitudes ignotas pueda saber la lejana muchedumbre la existencia de un tesoro escondido.

    (La Almudaina, 25 de Septiembre de 1890)

    Estos artículos de Miguel de los Santos Oliver dieron sus frutos. A comienzos del siglo XX se crearía el Gran Hotel en cuya inauguración Oliver pronunció un discurso, la Sociedad de Fomento del Turismo y Bartolomé Amengual publicaría, basado en las ideas de Oliver, "La Industria de los Forasteros" (ver: Del Grand Hotel y la industria de forasteros.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 126 | 127 | (Page 128) | 129 | 130 | .... | 465 | newer