Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 115 | 116 | (Page 117) | 118 | 119 | .... | 465 | newer

    0 0

    [19/10] «Solidaridad Obrera» - Navarro - Aernoult - Grangel - Schirru - Lucheni - Masini - Horna

    Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"

    - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

    Solidaritat Obrera, una històrica federació

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    - Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

    ***

    Albert Aernoult

    - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Pilar Grangel

    - Pilar Grangel: El 19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

    ***

    Michele Schirru

    - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

    Michele Schirru (1899-1931)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Detenció de Luigi Lucheni

    - Luigi Lucheni: El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a París (França). Sa mare, Luigia Lacchini, era una pobra serventa italiana de Bedonia (Parma) probablement embarassada del senyoret i per amagar la seva vergonya va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. Més tard el nin serà enviat a Itàlia a diversos orfenats i cases d'acollida. Més endavant, farà diverses feinetes abans de servir l'Exèrcit durant tres anys i mig, participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà un temps després de llicenciat. Però quan es va adonar que la societat no està feta per als pobres, va emigrar a Suïssa, on coneixerà les idees anarquistes i serà fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballarà en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada --Luigi no tenia diners ni per comprar un ganivet--, l'anciana emperadriu Eisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 12 de novembre de 1898, es reivindicarà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, Lucheni va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Luigi Lucheni aprofitarà la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començarà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, Luigi es revoltarà i patirà en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar«suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Ginebra (Suïssa) on estava confinat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

    ***

    Pier Carlo Masini

    - Pier Carlo Masini: El 19 d'octubre de 1998 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo Masini. Havia nascut el 26 de març de 1923 a Cerbaia (San Casciano in Val di Pesa, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet participà en el moviment liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la revista Argomenti. El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats conspiradores» i condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia Sanframondi, a la Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i retornà a Florència, on s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Quan la guerra d'alliberament contra el feixisme, formà part de la Resistència, però no va participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va ser nomenat tinent d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) en representació del PCI. Quan el líder comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita armada i desenvolupar l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno), que feia costat la democràcia parlamentària, abandonà el PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després del congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara, s'encarregà de l'edició dels dos números únics dels periòdics Passione Rivoluzionaria, òrgan dels joves anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba dei Liberi, que es publicà el gener de 1946. En aquesta època es dedicà a l'estudi dels clàssics anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i, sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu antidogmatisme. Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el Congrés Juvenil Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes florentins. En 1946 es llicencià en Ciències Polítiques i decidí dedicar-se a la investigació històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb Carlo Doglio, Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el periòdic Gioventù Anarchica, que acostà gent força distant del moviment llibertari, com ara Ferdinando Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di Religione», del periòdic de Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles trotskistes. Entre 1948 i 1950 col·laborà en Umanità Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant sota el pseudònim L'Archivista. El seu interès per Merlino i Berneri el portà a mantenir correspondència amb Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i Aurelio Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració, nasqué el llibre, realitzat amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario di Merlino i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto Sorti, Pietrogrado 1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el moviment anarquista, que considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per mantenir propostes per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No obstant tot això, dins la FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i col·laborà activament en el Bolletino Interno della FAI, Umanità Nova i Volontà. Per a la FAI realitzà àmplies gires de conferències per tota la Península italiana, Sicília i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves militants (Sirio Del Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli, etc.) que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment llibertari, especialment durant els congressos de Liorna --entre el 13 i el 25 d'abril de 1949--, Frascati --el 12 de març de 1950-- i el IV Congrés Nacional de la FAI d'Ancona --entre el 8 i el 10 de desembre de 1950--, on es va condemna el«Corrent Masini». La seva idea de crear un«partit llibertari» internacionalista lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el portà a fundar el periòdic L'Impulso i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP, presentà la seva tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe. Els GAAP, però, seran el principi del seu distanciament de les posicions anarquistes i del seu acostament al moviment socialista. Durant el V Congrés Nacional de la FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni com a observadors. Força interessat pel moviment obrer, col·laborà en la revista Movimento Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito i Ugo Fedeli. Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la seva fusió amb Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga fundà l'editorial Azione Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan AC es decantà pel leninisme, publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di sinistra vista da sinistra i Una classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i abandonà el moviment anarquista. En aquests documents sosté la necessitat de crear un corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista Italià (PSI) que retornés al moviment obrer l'essència de la I Internacional. En les seves investigacions històriques estudià les tradicions laica, anticlerical, llibertària i federalista del primer socialisme italià; alhora que redescobrí figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri. Sempre mantingué una posició crítica dins del PSI, posició que es palesà en nombrosos articles publicats en Critica Sociale i Avanti!. Entre 1969 i 1992 milità en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI), però l'únic càrrec orgànic que ocupà fou el de secretari provincial de Bèrgam i mai no es presentà a cap càrrec públic, ni com a regidor ni com a parlamentari. Gran especialista de la I Internacional publicà Gli internazionalisti. La Banda del Matese (1876-1878) (1958) i Federazione Italiana dell’Associazione Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880) (1963), a més de nombrosos textos de Bakunin. També publicà edicions de llibres de diferents autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc. Participà en el Congrés del Centenari de la I Internacional de Florència. En 1969 assistí al congrés «Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo», celebrat a Torí, i fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la repressió del moviment anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el moviment llibertari en diferents articles. En 1976 participà a Venècia en el centenari de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983 col·laborà en Il Giornale, d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la fundació de la Rivista Storica dell'Anarchismo. A més de les citades, altres obres destacades seves són Antonio Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario (1956), Storia degli anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892) (1969), Cafiero (1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste e libertarie della democrazia italiana (1978), Poeti della rivolta. Da Carducci a Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico (1980), Storia degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni (1996), Alfieri (1997), Porta (1997), Mussolini. La maschera del dittatore (1999), etc.

    Pier Carlo Masini (1923-1998)

    ***

    Kati Horna

    - Kati Horna: El 19 d'octubre de 2000 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Havia nascut el 19 de maig de 1912 a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria). Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

    Kati Horna (1912-2000)

     Escriu-nos

    Actualització: 19-10-14


    0 0
  • 10/19/14--16:06: Miguel Cocaña, Gracias
  • Desde este pasado sábado día 18 de Octubre, tengo un nudo en la garganta, que casi no me deja respirar.

    La noticia ha sido terrible. Siempre se comenta que cuando una persona nos deja, es que había llegado su hora, maldita hora.

    Esperando que llegara la hora para participar a la cabalgata de la Beata 2014, recibo la triste noticia, Miguel Cocaña nos ha dejado.

    Después de un partido de Pádel, su corazón dijo, hasta aquí he llegado.

    Mi relación contigo Miguel, por culpa dels nostros Gegants, ha sido breve, pero intensa. Durante dos años hemos trabajado codo a codo, solo bastaba llamarte para cualquier cosa y siempre has estado dispuesto, “a qué hora quedamos” con una sonrisa, tranquilo y nunca, nunca te he visto enfadado. Tengo que reconocer que por primera vez, estoy en blanco para escribir unas palabras.

    Recuerdo la primera vez que levantastes un Gegant en Campos, si Miguel, els nostros Gegants, y todo, gracias a tu hijo Dani por la insistencia de querer entrar en nuestra colla, a través de él hemos conocido a una gran persona, tu Miguel.

    Desde este día, nuestro trabajo en conjunto, hizo que te comentase cosas de la Colla, mis inquietudes, sugerencias y debatimos diversos puntos de vista y siempre tuve tu respaldo y saber guardar nuestros comentarios, por este motivo, gracias.

    Bien sabes Miguel, que gracias a ti, tu hijo Dani y Jordi, nuestra primera mostra de Gegants fue posible. Durante unos días encontramos horas de nuestro trabajo, de nuestras empresas, para poder compartir unos grandes momentos con los Gegants de nuestra Isla. Poder recibir las collas con los gegants, capgrossos i gegantons, mirar de colocarlos, para que quedaran bien, repasar las vestimentas, mover los gegants de un lado a otro, etc. por este motivo, gracias.

    Podría escribir muchas cosas que hacen referencia a nuestra convivencia en común, pienso que sobran.

    He querido poner la foto del Viaje a Terrassa, donde estáis tú con Dani, amb els nostres Gegants, Capgrossos i Gegantons de la Sala.

    Como Cap de Colla dels Gegants i Capgrossos de la Sala, tengo un gran vacío dentro de mí.

    Quiero que nuestra despedida sea la que me distes en la plaça de Cort, al dejar los Gegants, Capgrossos i Dimois de la Sala, nuestros Gegants, con tu sonrisa y un apretón de manos, deseándome un buen viaje, porque nos íbamos de vacaciones mi mujer y yo.

    Sin darnos cuenta, también nos despedimos de ti, Miguel.


    0 0

     El passat dijous vam assistir a la presentació de les auditories (quatre) que ha fet  Gram Illes Balears sobre el servei de neteja viària. A pesar de ser una reunió oberta a tots els ciutadans i on es podien fer  precs i preguntes, pràcticament tots els assistents eram polítics i tècnics. Cal dir que ni l'horari (18:30) ni la poca tradició de feina a la participació ciutadana d' aquest Ajuntament  van ajudar a que venguessin més ciutadans a un tema tan quotidiá i proper.

    A Alternativa per Pollença valoram molt positivament que es facin aquestes auditories i control  sobre la neteja viària ja que un dels grans problemes dels serveis públics quan passen a ser privats és la falta de control total sobre els mateixos. El problema és que pràcticament durant totes la legislatura ha faltat aquest control, a pesar de ser obligatori segon el ple de condicions. Tampoc volem deixar de recordar que a Alternativa defensam que els serveis municipals s'haurien de fer mitjançant l'Empresa Pública Municipal. 

    Les auditories són un requisit del plec de prescripcions tècniques per a la contractació de neteja viària i l’empresa cobra una part variable en funció dels resultats de les mateixes (annex IV del plec de condicions), però fins enguany no s'han realitzat aquestes auditories i això que des de l'estiu 2010 la neteja viària la fa l'empresa privada Urban servei, una UTE formada pel Grup Llabres Feliu, Bartolomés Adrover e Hijos SL i  Amer Hijos SA.   Aquesta hauria de ser la quarta auditoria que es presenta (no l'han fet al 2011, 2012 i 2013) però és la primera.. Pensau que el regidor de serveis ha explicat perquè no s'han fet o ha demanat disculpes... Res ha tret pit i ha dit que s'ha millorat des de principi de legislatura, i no podem dir que no de zero a fer la primera auditoria que hauria de ser la quarta s'ha millorat sense dubte. A Alternativa ja haviam denunciat aquest tema al ple a la passada legislatura i a la present,  i el regidor va demostrar un desconeixement total  d'un dels serveis més costosos de l'Ajuntament inicialment pagavam 759987,39 euros anuals i actualment 838909,68 euros

    Articles anteriors on reflexam les denúncies que hem fet al ple de l'incompliment del plec de condicions:

    - Complir el plec de condicions de la neteja viaria

    - Incompliments preguntes i respostes

    - Incompetència i secretisme

    - Control de l'empresa de neteja viària


    Les auditories  avaluen l'evolució de l'opinió ciutadana de cada un dels serveis, mitjançant 126 enquestes cada trimestre el que significa un total de 504 enquestes (40%)  i l'evolució de la qualitat tècnica de cada un desl serveis (60%) entre altres coses amb mostrejos i  punts de controls, amb residus marcats  per poder comprovar l'eficàcia del nivell efectiu de neteja.

    Aquest és el resultat de les quatre  enquestes als ciutadans, compodeu veure el servei més valorat és la neteja després dels mercats 6,69 sobre 10 i la menys valorada el servei de baldeig; 2,79. També suspenen la neteja de taques i xicles (3,55)  i excrements d'animals (3,46). Com és la primera auditoria que es fa no hi es pot comparar amb auditories anteriors i l'empresa que fa el servei de seguiment ha determinat que el referent per fer la comparació és 7 ja que la seva experiència és que díficilment els ciutadans valoren un servei de forma superior a 7

     

    En referència a la valoració tècnica es considera que si de 10 residus que es deixen per comprovar si la neteja és correcta si es recolleixen 9 la neteja és bona. Evidentment falta una auditoria anterior per comparar, per això s'han utilitzat uns paràmetres de correcció i surten aquests percentatges.

     

     La valoració per part de Gram Illes Balears, l'empresa que ha fet la feina de seguiment la valoració de l'empresa de neteja viària és positiva sobre tot comparat amb altres municipis on fa la mateixa feina ( Inca,  Son Servera i Andratx).

     

    Altre dia comentarem les preguntes i precs  que vam fer a les reunions. Evidentment un desl precs que vam demanar és la publicació de tota la informació completa a la pàgina web de l'Ajuntament, a veure si entre foto i foto dels regidors de l'equip de govern poden informar d'una forma una mica més completa als ciutadans.


    0 0

    Ben aviat elegirem els candidats de MÉS per Mallorca mitjançant un procés de primàries que ja ha començat. Per aquest mitjà triarem els candidats al Parlament Balear i al Consell de Mallorca.

    A l'elecció dels candidats hi poden participar tant els militants dels partits que formen part de MÉS, com els afiliats directament a MÉS, sense haver de fer cap tipus d'inscripció. Els ciutadans no afiliats també hi podeu participar; en aquest cas sí que cal fer una inscripció prèvia, fins al 6 de novembre. Tant els afiliats com els no afiliats poden optar per votar per internet, en aquest cas cal apuntar-se per fer aquest tipus de vot. Tant el vot presencial com el telemàtic es faran efectius el dia 15 de novembre, i a aquests efectes posarem una urna a Pollença per poder fer el vot presencial a un lloc encara per especificar.

    Militants i simpatitzants inscrits: Per votar no cal inscripció prèvia pel vot presencial.cal inscripció pel vot per internet.

    Per presentar-se com a candidat es necessiten 50 avals pel cap de llista i cap per la resta de la llista.

    No militants ni inscrits: cal una inscripció prèvia tant pel vot presencial com pel vot  per internet.

    Per presentar-se com a candidat es necessiten 50 avals pel cap de llista i 5 per la resta de la llista.

    Inscripcions fins al 6 de novembre.

    Votació presencial i per internet el 15 de novembre.

    En aquest web feta expressament per les primàries, trobareu tota la informació i la manera de registrar-se.

     

     

     

     

    Per l'elecció dels candidats municipals, que es farà després de les primàries al Parlament i al Consell, s'obrirà un termini de presentació de candidatures i l'assemblea anomenarà als candidats o bé es faran primàries si hi ha més d'un candidat.


    0 0

    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?. (Miquel López Crespí)


    Poesia mallorquina i resistència: la força dels records


    Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

    Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

    Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

    Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".



    L'escriptor Miquel López Crespí (a la dreta de la fotografia), guanyà, amb el poemari Les ciutats imaginades el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans. El llibre ha estat publicat per Cossetània Edicions.

    Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

    L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

    Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

    Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".


    Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

    Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".


    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 10/20/14--17:27: La BNE y el Dominio Público
  • El día 14 de este mes de octubre la Biblioteca Nacional de España (BNE) ha colgado la siguiente noticia:

    La Biblioteca Nacional de España difunde los autores que quedan libres de derechos

    La Biblioteca Nacional de España (BNE) pone a disposición de los ciudadanos la información de aquellos autores españoles cuyos derechos, según la información que se encuentra en su base de datos y otras fuentes consultadas; y conforme a la Ley de Propiedad Intelectual, pasan al dominio público. El vencimiento de los derechos de autor implica que las obras de estos autores pueden ser editadas, digitalizadas o comunicadas públicamente por cualquier ciudadano o empresa, respetando los derechos morales y cualquier otro derecho recogido por la Ley de Propiedad Intelectual.

    Blasco Ibáñez, Pérez Galdós, Gaudí, Julio Romero de Torres, Amadeo Vives, Santiago Rusiñol, Emilia Pardo Bazán son algunos de los nombres libres de derechos a los que el próximo año se sumará, por ejemplo, Ramón y Cajal.

    La BNE quiere contribuir, de este modo, a la difusión de la cultura española y mostrar su voluntad de facilitar el acceso a la información, dentro de los márgenes previstos por la Ley. En esta línea, y gracias al apoyo de Telefónica, cada año se seleccionarán autores de especial interés para su digitalización y puesta a disposición libremente en la Biblioteca Digital Hispánica, el portal que da acceso a los fondos digitalizados de la institución.

    Como muestra del espíritu de esta iniciativa, ya es posible encontrar en la Biblioteca Digital Hispánica el conjunto de obras que la BNE conserva escritas por Hildegart, fallecida en 1933.

    Colaboración ciudadana

    Las obras en dominio público son aquellas que están libres de los derechos de explotación, o patrimoniales, del autor conforme a la legislación vigente de Propiedad Intelectual. En el caso de España, los derechos de explotación que disfruta el autor en vida subsisten 70 años después de su muerte, y se computan desde el día 1º de enero del año siguiente al de la muerte o declaración de su fallecimiento. No obstante, se respeta el plazo de 80 años para los autores cuya muerte tuvo lugar estando vigente la anterior ley de 10 de enero de 1879, es decir, hasta el 7 de diciembre de 1987. Una vez transcurrido el citado plazo, las obras pasan definitivamente a dominio público.

    La relación de autores en dominio público que se ofrece a continuación comprende aquellos autores españoles, con obras en la BNE, que fallecieron en 1933 y años anteriores, hasta 1920. El propósito de la Biblioteca es ampliar esta lista hasta los autores fallecidos en el periodo 1900-1919, para completar el siglo XX.

    Listado de autores en dominio publico (1920-1933) (pdf)

    La BNE quiere animar a cualquiera que esté interesado a colaborar en esta labor de puesta a disposición del patrimonio común. Su intención es elaborar una Lista abierta y colaborativa.

    Las personas que quieran colaborar pueden facilitar a la Biblioteca:

    • Autores españoles con obras en el catálogo de la Biblioteca Nacional de España, fallecidos entre 1920 y 1933, que no consten en este listado.
    • La corrección de posibles errores en la lista existente.
    • La fuente de la que obtiene dicha información.

    Pueden dirigirse a: bib@bne.es

    Noticias BNE

    Esta es la información dada. He puesto en negrita lo principal: "cada año se seleccionarán autores de especial interés para su digitalización y puesta a disposición libremente en la Biblioteca Digital Hispánica" y ponen una "lista abierta y colaborativa".

    Esta lista tiene 69 páginas de nombres. Entre ellos se encuentran: Antoni Mª Alcover 1862-1932 (Obras en Catálogo; Obras digitalizadas); Alcover, Joan 1854-1926 (Obras en Catálogo; Obras digitalizadas); Antich e Izaguirre, Francisco 1872-1930 (Obras en Catálogo); Benejam, Juan 1846-1922 (Obras en Catálogo; Obras digitalizadas); Camps i Mercadal, Francesc 1852-1929 (Obras en Catálogo); Costa i Llobera, Miquel 1854-1922 (Obras en Catálogo); Estelrich, Juan Luis 1856-1923 (Obras en Catálogo); Ferrà, Bartomeu 1843-1925 (Obras en Catálogo); [Gaudí, Antoni 1852-1926 (Obras en Catálogo)]; Maura Montaner, Bartolomé 1844-1926 (Obras en Catálogo); Maura Montaner, Francisco 1857-1931 (Obras en Catálogo); Maura y Montaner, Antonio 1853-1925 (Obras en Catálogo; Obras digitalizadas); Pons i Fàbregues, Benet 1853-1922 (Obras en Catálogo); Rusiñol, Santiago 1861-1931 (Obras en Catálogo); Weyler, Valeriano 1838-1930 (Obras en Catálogo).

    Posiblemente me haya saltado nombres de autores relacionados con Mallorca. (Está Amadeo Vives, autor de la música de "La Balanguera", pero no lo he añadido). Noto a faltar a Miguel de los Santos Oliver,

    Bien, pues aquí está la invitación a participar en esta lista de autores en Dominio Público. Ya veremos qué sale de todo esto.


    0 0

    Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

     

    Bon vespre a tothom i gràcies per acompanyar-nos en aquest acte de record i homenatge a en Sebastià.

    Avui vespre hi haurà companys de l’STEI que parlaran, sobretot, del Sebastià sindicalista, de l'home compromès amb la lluita pels drets socials, polítics i nacionals d’aquest país nostre. Na Margalida i jo us parlarem del company i amic, ja que de tots és conegut que la nostra relació amb en Sebastià anava més enllà del sindicat.

    Vaig conèixer en Sebastià el juliol del 2002 quan me vaig afiliar a l’STEI. Va ser una amistat a primera vista (allò que es diu haver-hi química entre dues persones que s’acaben de conèixer), encara que no ho vaig percebre del tot fins vuit mesos després, quan, a una manifestació contra la guerra d’Iraq, una dona se’m va acostar i em va demanar si jo era en Xisco Ramis. Era na Mercè, la seva dona. Em va dir que el 25 de març, en Sebastià feia els cinquanta anys i que li preparava una festa sorpresa, a Can Morro, amb la família i els amics més íntims; i que trobava que m’ho havia de dir perquè des de feia uns mesos en Sebastià només li parlava d’un tal Xisco.

     


     

    Des d’aleshores per jo Can Morro és sinònim d’amistat. Al voltant de na Mercè i d’en Sebastià es va anant construint un grup d’amics que al llarg d’una dècada s’ha convertit amb una segona família. Amb l’aparició del whatsapp es va batiar amb el nom de Grup de Can Morro, tot i que, en un principi, els únics que no en formaven part eren els amfitrions, perquè les noves tecnologies encara tardarien un temps a arribar a les seves vides. És per això que avui vull compartir aquest moment amb ells, perquè entre tots ens hem donat suport per afrontar aquests moments tan durs.

    Gràcies, Mercè i Aurora, Magí, Joana Lluïsa i Jaume, Caterina i Miquel, Marta i Dani, Joan Antoni i Teresa, i a les seves filles (les nostres nebodes), Marina i Aina.

    La millor definició que he sentit d’en Sebastià la va fer na Mercè, quan a l’acte d’homenatge que li va fer el PSM, va dir d'ell que era, sobretot, un home feliç. Això era ben cert, però a més, en Sebastià irradiava la seva felicitat a tots aquells que l’envoltaven.

    Qualsevol motiu era bo perquè en Sebastià fes una convocatòria al voltant d’una taula plena de bon menjar i de millor beure: perquè jugava el Barça, perquè per TV3 deien que faria neu a quotes baixes de la Serra de Tramuntana i Can Morro està a 300 metres, perquè era la nit de Sant Llorenç i, com cada any, havíem de veure la pluja d’estels o, simplement, perquè havia passat pel Mercat de l’Olivar i les gambes estaven d’oferta i ens volia fer una paella.

    Ara en Sebastià ja no és físicament entre nosaltres. Ha estat un cop dur, però després de la desesperança i la ràbia dels primers moments, els de Can Morro continuam fent festa per qualsevol motiu, ja hem celebrat santa Mercè i sant Francesc, diumenge dinàrem a Llucmajor per la Darrera Fira,  ja fem els preparatius pel pròxim Madrid-Barça de dia 25 i ja pensam què hem de fer per sopar la nit de cap any a Can Morro. I si tenim la força per continuar fent festa, per riure, per menjar i beure és gràcies que al llarg de tots aquests anys en Sebastià ens ha encomanat la seva felicitat, la seva alegria i les ganes d’aprofitar cada minut amb les persones que estimam.

    Gràcies per tot, amics de can Morro, i gràcies Sebastià per tots aquests anys d’amistat i per tots els somriures que m’has regalat.

    Santa Maria del Camí, 16 d'octubre de 2014


    0 0

    [20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Abate - Forti - Grossin - Leval - Gómez Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Caussimon - Ramos - Agnese

    Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Umanità Nova"

    - Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation–dos números, el 20 de febrer i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles Ostyn

    - Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

    ***

    Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'11 de desembre de 1910

    - Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

    ***

    Carlo Abate (ca. 1920)

    - Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Breda a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Breda, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del«verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als EUA. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York. Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'escola de disseny industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Quan Luigi Galleani s'instal·là a Barre va fer una gran amistat amb aquest conegut propagandista anarquista i dirigí i edità nominalment --Galleani estava en crida i cerca--, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions. També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini --amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli--, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

    Carlo Abate (1859-1941)

    ***

    Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

    - Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió.

    ***

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

    - Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

    ***

    Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

    - Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Desper­tad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Estibadors

    - Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut en 1871 i el seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad.

    ***

    Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de novembre de 1959

    - Juan Lavilla: El 20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a Castres, on treballà com a miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 20 d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

    - Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA).

    ***

    Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo ("La Vanguardia", 10 de gener de 1924)

    - Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts. En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil de Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya, on morí.

    ***

    Típica novel·leta de l'Oest

    - Juan Francisco Abad Fornieles: El 20 d'octubre de 1983 mor a Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s'incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de l'oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l'escriptura d'aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s'entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.

    ***

    Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphae

    - Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) d'un càncer de pulmó l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge (Illa de França, França). Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

    ***

    Antonio Ramos Palomares

    - Antonio Ramos Palomares: El 20 d'octubre de 1994 mor a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ramos Palomares, conegut com El Carbonero, per la seva professió. Havia nascut en 1905 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río, en 1936 en va ser nomenat secretari de la Federació Local. Quan el cop feixista de juliol de 1936, la Guàrdia Civil prengué el control de la localitat, però durant la nit del 19 al 20 de juliol formà part del grup de militants confederals que recuperà per assalt el poble, proclamant el comunisme llibertari i l'abolició de la propietat privada i la moneda. Poc després, el 23 de juliol, Almodóvar del Río fou ocupada per les tropes franquistes, però abans, un miliar de habitants fugiren de la localitat i es concentraren arreu de les muntanyes de la zona. El 3 d'agost, un grup de la Columna«Fermín Salvochea», encapçalat per Ramos Palomares, aconseguí fer fora els feixistes del poble fins la seva definitiva ocupació per l'Exèrcit Nacional el 20 d'agost següent. Durant la primavera de 1937, arran de la fuita de les tropes franquistes de la localitat cordovesa de Pozoblanco, juntament amb altres militants anarquistes d'Almodóvar del Río i amb el suport de l'Institut de Reforma Agrària (IRA), que controlava les finques de la zona abandonades pels seus propietaris, crearen una col·lectivitat agrícola que comprenia les finques Cortijo de los Eucaliptos i Las Navas del Moreno, entre les poblacions de Valsequillo i de Blázquez, molt a prop del front. Aquesta col·lectivitat funcionà durant l'any agrícola de 1937 i 1938 i fou dirigida per un Consell d'Administració del qual va ser nomenat president. A finals de març de 1939, amb les armes abandonades pels soldats republicans a l'estació d'Andújar (Jaen, Andalusia), formà amb altres companys grups guerrillers que s'instal·laren a la serra. El seu grup, capitanejat per Francisco Perales i Francisco Ballester Marín, arribà a Còrdova i a la zona d'Almodóvar del Río i, després de trobar un amagatall i un agent d'enllaç de confiança (Francisco Albanda Cesilla), es prepararen per a la resistència. A començaments de maig de 1939, però, animats per les seves famílies dient-los que «no tenien res a perdre» es lliuraren a les autoritats feixistes. Ell fou condemnat a 30 anys de presó, pena que fou commutada per la de 20 anys i un dia. En 1941 fou internat al penal gadità del Puerto de Santa María i l'hivern d'aquell any, a la cel·la número 67, organitzà un Ple Regional clandestí de la CNT d'Andalusia en el qual assistiren, a més d'ell, nombrosos companys (Carlos Zimmermann, Carlos Soriano Águila, Cristóbal Palacín Rodríguez, Salvador Reina Barriga, Diego Rangel Valenzuela, Rafael Cuesta Pastor, Sebastián Pino Panal, Antonio Rivas, etc.). En aquest ple es decidí la intensificació de la lluita clandestina, la preparació dels companys perquè quan fossin alliberats poguessin reorganitzar la estructura orgànica confederal i formar un Comitè de Relacions que es pogués posar en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT. Durant la seva estada entre reixes fou obligat a reconstruir la presó de Còrdova. El 12 de febrer de 1944 aconseguí la llibertat condicional vigilada i retornà a Almodóvar del Río, on, no sense dificultats, pogué posar en pràctica els acords plenaris i reconstituir un Comitè Comarcal amb altres companys (José Díaz Ruiz, José Arriaza Cuenca, José Granados Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero), el qual presidí. Aquest Comitè Comarcal establí contactes amb les poblacions de Hornachuelos, Posadas, La Carlota, Villaviciosa i Palma del Río. El 19 de juliol de 1945 es tingué un Congrés Comarcal confederal a l'assecador de tabac de la finca Los Lochos, situada entre els quilòmetres 21 i 22 de la carretera de Còrdova a Palma del Río, on hi treballava. Arran d'una infiltració de confidents de la Guàrdia Civil, el Comitè Comarcal en ple i nombrosos militants cenetistes van ser detinguts durant l'estiu de 1945; ell ho fou el 30 d'agost de 1945, juntament amb José Díaz Ruiz, Antonio Santana i Miguel Caballero Cañero. Traslladats a Còrdova, van ser torturats. Sis mesos després, per raons desconegudes, el jutge instructor especial, el brigada d'Infanteria Fructuoso Delgado Hernández, encarregat de la«repressió contra el comunisme i la maçoneria», rebutjà processar els militants detinguts i els alliberar per manca de proves. A partir de 1946 els militants confederals de la zona van ser sotmesos a una forta repressió i a nombroses detencions durant les operacions portades a terme per les autoritats franquistes contra la guerrilla. Visqué tota la resta de sa vida a Almodóvar del Río.

    ***

    Gino Agnese

    - Gino Agnese: El 20 d'octubre de 2001 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el físic i militant anarquista Angelo Eugenio Agnese, conegut com Gino Agnese. Havia nascut el 20 de maig de 1940 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en física, es guanyava la vida com a professor de física teòrica a la Universitat de Gènova. En els anys cinquanta, arran d'assistir a una conferència d'Armando Borghi, freqüentà el Cercle Anarquista «Pietro Gori», del barri genovès de Certosa di Rivarolo, s'encarregà de les transmissions d'una ràdio local i formà part de grups llibertaris adherits als Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Internazionale. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes, com ara Frederica Montseny, Umberto Marzocchi, Pio Turroni, Alfonso Failla, Vincenzo Toccafondo o Giuseppe Pinelli. En 1968 va ser un dels animadors dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits) de Gènova. També fou un dels fundadors de la Gioventù Anarchica Genovese (JAG, Joventut Anarquista Genovesa), del Cercle Anarquista «Armando Borghi» i s'adherí als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Amb sa companya Carmen, fou un dels militants més actius del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària), que promovia activitats contra la dictadura franquista. En 1972, després de la ruptura del moviment anarquista italià, continuà col·laborant amb les GAF i participà, fins a començaments dels anys vuitanta, en el Cercle Ferrer del barri genovès de Marassi. Participà especialment en les activitats de la Biblioteca Ferrer, a la Piazza Embriaci, la qual renovà el moviment llibertari a Gènova. També intervingué en les manifestacions anti G8 de Gènova. Trobem articles seus en A. Rivista Anarchica. Angelo Agnese va morir d'un infart durant la nit del 19 al 20 d'octubre de 2001 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 29 d'octubre al cementiri genovès d'Staglieno.

     Escriu-nos

    Actualització: 20-10-14


    0 0

    ACCEDE GRATIS AL LIBRO ANÁLISIS POR ULTRASONIDOS ¿POR QUÉ ES CONVENIENTE?
    renovetec y el analisis por ultrasonidosRENOVETEC ha elaborado este breve y práctico manual sobre ANÁLISIS POR ULTRASONIDOS centrándose en dos aspectos esenciales, por un lado analizar que fallos pueden ser detectables mediante el uso de esta técnica y por otro, que aspectos son los primordiales a la hora de seleccionar un equipo de diagnóstico o analizador por ultrasonidos. Renovetec imparte constantemente formación en la materia, a todos los niveles, utilizando diferentes equipos de ultrasonidos y lleva a cabo servicios de diagnóstico, con el convencimiento de la importancia de abordar un buen mantenimiento, así como de utilizar las técnicas de mantenimiento predictivo para anticiparse al fallo y evitar paradas o costosas indisponibilidades en las plantas. Por ello, con el objetivo de transmitir información, que pueda resultar de utilidad a quienes tengan interés en el análisis por ultrasonidos, presentamos esta breve guía.
    Si estás interesado en conocer más sobre esta fundamental técnica de diagnóstico y mantenimiento predictivo accede al texto que te ofrecemos.


    0 0

    Fa algunes setmanes en aquest mateix medi comentàvem sobre la nova escola de gralla que havia organitzat la Colla de Geganters amb la col·laboració de l’Ajuntament de Maó. El fet venia donat per que aquell grup de grallers que s’havia organitzat a l’any 1995, ja fa 19 anys, al acabar l’estiu passat s’havia trobat mancat de suficients músics com per poder seguir sortint al carrer per a acompanyar als Gegants. Avui podem dir que la nova escola de gralla, en la que s’estan formant nous grallers ja és una realitat i és la que possibilitarà que a n’en Tomeu i na Guida no lis faltin durant molts anys els sons alegres i festius de les gralles.

    L’anunci de la nova escola es va fer a les poques setmanes d’acabades les Festes de la Mare de Déu de Gràcia. Es va notificar als col·legis, premsa a les webs del Grup de Geganters i de l’Ajuntament i també a les avui tan útils xarxes socials.

    Hem de matisar que tot el treball de construcció de la nova escola de gralla ha estat possible gràcies  a la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Maó, que ha estat la que ha treballat amb l’entitat gegantera en la promoció de la nova escola.

    El cas és que han estat set persones les que s’han il·lusionat per a aprendre l’instrument i sonar amb els gegants. El número és perfecte, doncs tenint en compte que una formació grallera la majoria de vegades no supera aquest número és més que suficient, sense haver quedat a poc ni en excés que de fet dificultaria l’aprenentatge del grup i seria excessiu pel que és l’instrument.

    Les classes ja van començar fa dues setmanes, fent us de les aules de la Escola de Música de l’Ajuntament de Maó, on tots els dimecres a les vuit i quart del fosquet “es senten els primers galls” i que donada la il·lusió de tot el grup en breu sonarà de lo millor. El professor de la nova escola de gralla és Miquel Villalonga Coll, que va ser un dels creadors del grup aquell any llunyà de 1995.

    Sols queda remarcar que la il·lusió és de dalt de tot per diferents motius, un dels tants de veure com el que va començar com una cosa que no es coneixia a l’ illa (els oboès populars ja portaven a Menorca des de el segle XIX desapareguts) i que recomençaria d’una manera més o menys com una aventura, una prova, avui és consolidada i que l’instrument quasi dues dècades després de la recuperació ja compta amb la seva pròpia escola.

    www.gegantsmao.menorca.es

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    www.youtube.com/gegantsmao

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     Divendres 24 celebrarem l' assemblea popular oberta d'octobre a les 20:00 a l'edifici cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença.

    Com totes les nostres assemblees podeu venir i participar; tots els participants tenim veu i vot. A més a més aprofitant que la fem al Port de Pollença tractarem en el primer punt dels temes del Moll i recollirem els vostres suggeriments, dubtes, aportacions...

    Ja estam a la recta final d'aquesta legislatura i és un bon moment per col·laborar i sumar esforços per fer avançar Pollença cap a nou escenari de democràcia plena social i econòmica. Per això us animam a venir i participar a l'assemblea.


    Ordre del dia:


    1. Temes del Moll: Peatonització, instal·lacions esportives, Gola, altres...

    2-Informació feines fetes: Reglament Participació, TUP...


    3- Planificaó tasques a fer: Revisió procés participatiu del Pla de Futura Gestió. Reunio reglament participació, Assamblea per elecció de candidats a la llista.


    4- Temes del Ple. Informació i mocions.


    5- Torn obert.
    de paraules.

     

     

     

    Davant la situació actual és clar que s'ha de reaccionar. Cal una nova forma de fer política, partint d’un principi de radicalitat democràtica, treballant de forma assembleària i horitzontal, on els ciutadans assumeixin la seva part de responsabilitat i no ho deleguin tot en els polítics. El nostre òrgan de decisió màxim és l’Assemblea . De les conclusions tretes de l’Assemblea se’n pren bona nota i son les polítiques que s’han de seguir. És important obrir espais de debat entre els ciutadans per parlar dels temes que ens toquen d’aprop, proposar idees i trobar canals on construir aquesta realitat més propera. És des de la base i des de la diversitat d’opinions on cal aprofundir en les problematiques i solucions que ens poden ser més útils per crear aquesta societat sana i compromesa socialment amb la gent i l’entorn.

     


    0 0

    El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)


    El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


    El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.



    Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

    Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    • Título: L’espai urbà del capitalism. La construcció del projecte neoliberal de Palma
    • Autor: Sònia Vives Miró
    • Departamento: Universitat de les Illes Balears. Departament de Ciències de la Terra
    • Fecha: 04-03-2013
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    La ficha de TDR no incluye el usual resumen o presentación de esta Tesis, por lo que recojo un fragmento de su Introducción:

    L' objectiu general de la tesi és d'explicar la transformació urbana que ha suposat el neoliberalisme a Palma. Per això. tenint en compte el punt de partida que ha proposat la Teoria Critica Urbana i la Geografia radical, s'han valorat quatre subobjectius.

    En primer lloc, s'ha pretès entendre el capitalisme com un procés històric, tot contexnialitzant el període objecte d'estudi de la tesi (el neoliberalisme) dins d'aquest, i analitzar quin ha estat el paper de la ciutat dins la lògica d'acumulació durant aquest recorregut.

    El segon objectiu ha estat el de descriure la cristal·lització urbana de Palma durant el capitalisme industrial i el capitalisme fordista. per tal de veure els antecedents al règim flexible d'acumulació en l'àmbit d'esmdi.

    El tercer objectiu és el d'analitzar la construcció del projecte neoliberal de Palma. Aquest s'ha organitzat en tres parts. En primer lloc, fer un breu repàs a la construcció del neoliberalisme, des dels seus orígens en el pensament econòmic dels clàssics fins a la seva consolidació com a model hegemònic mundial. En segon lloc, repassar el model d'acumulació flexible de l'Estat espanyol i la via d'inserció de les Illes Balears. I en tercer lloc. per tal d'observar com s'ha desenvolupat el procés de neoliberalització de Palma, estudiar les polítiques urbanes que ha aplicat el govern local durant aquesta etapa: avaluar l'impacte de la financiarització sobre la ciutat: analitzar la producció de ciutat entre 1995 i 2007, sobretot del sòl urbanitzable, i la revalorització que ha comportat: identificar els principals propietaris i promotors del sòl urbanitzable, i explorar els mecanismes que han utilitzat aquests en la construcció del la oligarquia financeroimmobiliaria local; i finalment, elaborar una catorgrafia de la segregació sociourbana que ha suposat la lògica d’acumulació d’aquesta etapa del capitalisme a Palma.

    El quart i darrer objectiu ha estat el de, una vegada entrada la crisi, veure quines han estat les estratègies implantades per fer-li front, i plantejar cap on poden conduir.


    0 0
    0 0

    Sr. Bauzá, deu estar content. Ja té un lloc a la història. Perquè ara ja ho podem dir:

    “Vostè haurà estat el pitjor president de la història de les Illes Balears”.

    I això que n'hi ha un que és a la presó.

    Avui matí ens ha dit que estava satisfet. Al mateix temps que hem sabut que ha aconseguit desfer-se del batlle de Palma. Les seves lluites pel poder han passat per davant dels ciutadans. D’això està satisfet?

    El balanç del seu desgovern és ben trist, sr. Bauzá. Tot ha estat fum, confusió, imposició i obsessió. Incompliments, retallades, fracàs de gestió i falta de projecte propi de país. Pensi una mica, què es recordarà d’aquesta legislatura? Què deixa a les futures generacions? Jo li diré. L’execució d’uns plans dissenyats a despatxos fora d’aquí, que l’únic que provoquen és més pobresa, precarietat laboral i privatització dels serveis públics. I vostè ha estat l’eina entusiasta per executar aquests plans.

    I tot això ho ha fet:

    Amb autoritarisme: governant a cop de decret llei, promovent llistes negres (llistes de treballadors; llistes d’alumnes, llistes de professors...); obrint expedients polítics als directors d’instituts de Maó i Marratxí; (expedients que han tengut la barra de mantenir oberts durant més d'un any. I sabien que es tractava d'una injustícia); aplicant una política repressiva amb multes i amb detencions d’estudiants; incentivant als seus sectors més radicals a fer denúncies al més pur estil del maccarthisme.

    En qualsevol cas, com va dir en aquesta mateixa Cambra la pitjor consellera d'Educació que hem tengut, defenestrada per cert per seguir les seves ordres: “la història els jutjarà”.

     

    Avui matí ens ha dit que anam per bon camí. Les previsions de creixement del PIB milloren, l’atur registrat  baixa, estiu rècord de turistes. Vol dir que realment anam bé? O més enllà de les grans xifres la realitat és una altra?

    És cert que sortirem de la crisi. Però a quin preu?

    Jo li diré: al preu d’incrementar cada vegada més la pobresa, les desigualtats i la precarietat.

    Saben que actualment Espanya se situa a la coa d'Europa en prosperitat i en equitat? Saben que Espanya és el país europeu amb més desigualtat social? I saben quin lloc ocupam les illes Balears? Supòs que s’ho imaginen, però per si de cas jo els hi diré: Balears és de les comunitats amb més desigualtat social.

    El que no ha dit avui matí és que la taxa de risc de pobresa en el seu mandat, sr. Bauzà, ha pujat set punts i ja afecta a un de cada quatre ciutadans. No deixa de créixer el nombre de famílies amb dificultats per arribar a finals de mes i 1 de cada 5 famílies simplement no hi arriba. La renda dels ciutadans està per davall de 2011, quan vostè entrà al govern. En plena temporada turística hem tengut 65.000 persones d’atur registrat, un 40% duen més d’un any aturats i un 38% no té cap prestació. Un país que veu com els seus joves han d’emigrar per trobar feina. I tot i que no en parli, molta gent encara perd ca seva, tenim 6 famílies desnonades de la seva llar cada dia. Les seves polítiques d’austeritat han provocat prescindir de milers de professionals formats i preparats, d’aquests a qui vostè avui matí ha agraït la seva feina. Els agraeix la feina però ha tret al carrer 1.200 professionals a sanitat; 400 a serveis socials; 1.000 a educació,…

    I tot això passa amb un sistema de finançament que enfonsa les illes Balears. Sigui amb Aznar, Zapatero o Rajoy. Segons les balances fiscals (i això que en Montoro les va fer maquillar perquè sortís una xifra baixa), cada any l’aportació que feïm els ciutadans de Balears és de 1.483 milions d’euros, doblers que se'n van i no tornen. Però la realitat és molt pitjor i la xifra acumulada des de 1986 és d’un 370% del PIB.

    Aquest greuge fiscal provoca que tenguem el pressupost de sanitat i serveis socials per habitant més baix de totes les CCAA; destinam a educació només un 2,8% del PIB, lluny de la mitjana espanyola (4,7%) i europea (5,3%).

    L'Estat es queda els nostres recursos mentre les pensions i els salaris a Balears estan un 10% per davall de la mitjana espanyola.

    En qualsevol cas, si una part significativa dels recursos que se'n van a Madrid quedàs aquí, quants de projectes educatius, socials o sanitaris es podrien dur a terme?

    I davant això, senyor Bauzá, enlloc d’exigir al govern espanyol, per totes les vies polítiques i judicials que s'acabi aquesta injustícia, l’únic que ha fet ha estat anar a Madrid a fer capades. No ha aconseguit ni el nou règim especial, ni les inversions estatutàries, ni millorar el finançament. Res. Fracàs absolut.

    Ahir mateix el govern espanyol ens tornava dir que “ara no toca”. Hi farà res?

    Perquè ho tornam a veure amb els pressuposts del govern Rajoy per a 2015. Uns comptes que una vegada més discriminen les illes Balears i ens deixen a la coa de les inversions estatals. Els darrers. No podem estar més enrere. Hi farà res?

     

    Avui matí ens ha parlat d’economia. Estic content perquè convé parlar-ne molt. Convé parlar d’on ens duen i on hauríem d’anar en realitat.

    El seu model econòmic només duu a l’afebliment i a la privatització dels serveis públics perquè ens acostumem a tornar pagar per serveis que ja pagam via imposts.

    El seu model duu a la precarietat laboral perquè la majoria de llocs de feina són temporals. Dels contractes que s’han fet en el que duim d’any, un 90% son temporals.

    N’Aina i na Maria varen ser contractades per una de les grans superfícies comercials d’aquestes que vostè li agrada tant anar a inaugurar. N’Aina va fer feina 3 setmanes i na Maria 3 dies. Sí, han sentit bé, un contracte de 3 dies.

    Això és el que vostès no diuen dels llocs de feina que estan creant.

    El seu model ens duu al fenomen dels treballadors pobres. Les persones que a pesar de tenir una feina, estan en risc d’exclusió social.

    El seu model duu una política fiscal que afavoreix els poderosos. Les grans fortunes, les rendes altes i les grans empreses sempre son les vertaderes beneficiades.

    Avui matí ens ha anunciat una baixada d’imposts. En primer lloc, volem constatar que una part d’aquestes mesures ja les hi havíem proposat, sense que n’haguessin acceptat cap fins ara: deduccions a les energies renovables, deduccions per investigació o la supressió de les taxes per avaluar la dependència o incapacitat.

    En segon lloc, convé recordar que aquesta legislatura vostès havien pujat pràcticament totes les taxes i imposts. Ara que estam a uns mesos de les eleccions, es volen guanyar el favor dels ciutadans amb una mesura clarament electoralista. Permeti’m que li digui, amb això no ha estat gaire original, era un guió previsible. No enganaran a ningú: els ciutadans estan cansats d’esser tractats com a mercaderia electoral.

    En tot cas, convé recordar que el PP ha dedicat els doblers de les retallades de l'educació i la salut al rescat dels bancs. A rescatar als mateixos que fins el mateix moment del rescat es gastaven milers d'euros a traves de targetes negres.

    El seu model duu a l’enfonsament de la indústria. Els interessa més l’economia especulativa que l’economia productiva. És molt significatiu que avui matí no ha dedicat ni una sola paraula al sector industrial.

    El seu model duu al creixement de les desigualtats. Càritas ens recorda al seu informe de 2013 que a les Illes Balears ha hagut d’atendre un 17% més de persones desafavorides.

     

    Quina és la seva proposta de futur? Què han sembrat aquests anys?

    La seva aposta ha estat molt clara: casinos, grans superfícies comercials, projectes urbanístics, tornar a la destrucció de territori i a un turisme sense alt valor afegit (el cas de Magaluf amb habitacions a 14€ resulta paradigmàtic).

    Un model que fa que amb 13 milions de turistes siguem més pobres que quan en teníem 5. Hem passat d’esser la primera comunitat en renda per càpita a ser actualment la setena. No és ben hora que ens plantegem que està passant i cap on anam? De perquè amb 13 milions de turistes tenim una renda per càpita pitjor que quan en venien 5?

    La presentació del nou centre comercial de Ses Fontanelles a la que vostè va acudir la setmana passada ho diu tot:

    És una oportunitat perduda per posar en valor una zona humida protegida i apostar per un turisme d'alt valor afegit.

    És l'estocada definitiva al comerç local substituït definitivament per franquícies i multinacionals.

    És la mostra de l'autoodi que vostè tant ha fomentat, canviant el topònim de ses Fontanelles per un despersonalitzat “Palma Springs”.

    És una icona més de la balearització, una destrossa territorial més, aquesta vegada de la darrera zona humida de Palma.

    És la constatació que torna el llop, que l'únic que pretenen es tornar al model de hipertròfia de la construcció. No han après res d’aquesta crisi?

     

    Avui s’ha presentat com a protector del territori. Quin cinisme! Amb les lleis turística, comercial, del sòl i agrària han posat les bases per seguir urbanitzant i construint.

    Aquest model ja l’hem viscut. Ja sabem on ens duu.

    I amb aquests projectes quins llocs de feina estan creant?

    Llocs de feina com els de na Magdalena que l’han explotada laboralment a un conegut centre de cerveses de s’Arenal, on aquest estiu ha fet més hores i cobrant manco del que deia el contracte?

    Llocs de feina com els de’n José que a l’hivern malviu i a l’estiu fa de fregaplats a un hotel obligat a fer la feina de dues persones?

    El de’n Daniel que té un contracte de dues hores setmanals a una pizzeria, tot i que en fa moltes més?

    Són aquests els llocs de feina que segons el president ens prendrà la gent de fora si els nostres estudiants no apliquen el TIL?

    On són els llocs de feina qualificats? On són els llocs de feina que els nostres joves preparats cerquen?

    On és l’aposta per la recerca, la innovació i les noves tecnologies?

    Quin és el futur del que ens queda d’indústria?

    Quin és el futur del nostre sector primari?

    Han de tancar més editorials com la Moll, perquè apostem per la nostra indústria cultural?

     

    Veus dins el sector turístic reclamen compromís d’obertura dels hotels de mínim 8 mesos a l’any.

    Veus expertes reclamen la implicació del sector turístic en el benestar general a través per exemple d’un impost sobre estades turístiques.

    O aplicam premises de prosperitat compartida, d’economia del bé comú, de responsabilitat social, o el futur serà de més desigualtats socials i de més patiment per les famílies.

    I el compromís ha de venir de les empreses i dels governants.

    Ara que xerram de turisme convé recordar que el Govern està interferint en competències pròpies dels consells: és el cas del reglament de la llei turística. O que la transferència de la promoció turística de la que avui matí ha bravejat en realitat té el desacord del Consell de Mallorca i el rebuig total dels sectors empresarials de Menorca i Eivissa. Degut a la mala dotació econòmica i a les poques garanties d’autonomia en l’execució de la competència. I avui mateix el Consell de Menorca també s’afegeix a la crítica i troba que la dotació per la promoció no és suficient.

     

    Què necessitaria el país davant la complicada situació social i econòmica que tenim?

    Hauríem de tenir un president conscienciat dels problemes de la ciutadania, un president que cercàs el consens, que lluitàs contra la fractura social; un president que volgués ésser el president de tothom; que no fos submís al govern central; que prioritzàs a la seva agenda allò que afecta als ciutadans de Balears; un president que escoltàs.

     

    I enlloc d'això, què tenim?

    Un president que sap “loquehayquehacer”.

    Un president que ha cessat per inútils als que han seguit les seves ordres.

    Un president que s'amaga del seu poble.

    Un president que fa empegueir els seus batles, que ja han dit que no el volen en campanya electoral.

    Un president que troba un problema per cada solució.

    Un president que no compleix les seves promeses. Com la tarifa universal pel transport aeri entre illes, o la residència a son Espases per als malalts i familiars que s’han de desplaçar des de Menorca, Eivissa i Formentera.

    Un president que parla de seguretat jurídica i de compliment de sentències però que fa tot el contrari.

    La seguretat jurídica d'un president que després que el TIL hagi estat declarat nul i suspès pels tribunals, encara vol mantenir la ficció que el seu trilingüísme és vigent. Idò miri, més de 104 centres educatius ja el desmenteixen i han aprovat projectes lingüístics sense TIL.

    Recorda el que li dèiem fa un any? Recorda que li dèiem que no era possible gestionar l’educació del país en contra de TOTA la comunitat educativa? Recorda que li dèiem la necessitat d’arribar a consensos? Que les urnes no el legitimaven per fer i desfer el que volguessin sense tenir en compte els criteris pedagògics?

    Recorda que li dèiem que havia de destituir la senyora Camps i el seu equip per la seva mala gestió?

    Bé, el temps ha posat cadascú al seu lloc. Els tribunals, la mobilització social i especialment la feina dels docents,- als quals hem d’agrair la seva preocupació pel futur de l’educació dels nostres infants-, han aconseguit de fet redreçar la situació caòtica que el Govern ens volia abocar a les aules.

    Després d’aquest balanç encara té el cinisme de venir amb ofertes de pactes educatius?

    Com deia Bertolt Brecht “quin temps aquest en què encara hem de defensar el que és obvi”.

     

    Avui curiosament i a diferència de l’any passat no ha parlat de regeneració política.

    És clar, quina regeneració pot oferir?

    La regeneració política dels estomacs agraïts, que proposen els seus a Calvià?

    Regeneració política aprovant normatives contra la llibertat d’expressió, contra l’autonomia dels centres escolars i contra la llibertat de càtedra?

    Regeneració política imposant un consell de direcció de la ràdio televisió pública, és a dir la de tots, en mans exclusivament de consellers del PP?

    El seu balanç al front d'IB3 és molt indicatiu de la seva manera de governar. Va posar al senyor Gómez a dirigir directament la televisió pública des de la Conselleria de Presidència, al més pur estil dictatorial; després posa un exsenador del PP que deixa la direcció per ser candidat del PP a Calvià; i finalment deixa IB3 en mans d’un càrrec de confiança del PP a l'Ajuntament d'Inca. Una mostra del seu respecte a la pluralitat i a la imparcialitat, sr Bauzá.

    ...

    I les retallades, sr. Bauzá. Vostè ha volgut ser el número u de l'austericidi. L'alumne més avantatjat de les retallades per fer cas als mateixos que ens deien als ciutadans que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Mentre ells es gastaven milers d'euros en restaurants, discoteques, lenceria i alcohol a costa de targetes opaques. En lloc de solucionar els problemes dels ciutadans s'ha estimat més fer punts davant els poderosos, davant Rajoy i davant la troica.

    I li posaré exemples:

    Ha fet pagar als pensionistes els medicaments que abans no pagaven. Fins i tot, el president del Col·legi d'Apotecaris advertia que hi ha jubilats que han deixat de prendre la seva medicació per no poder pagar.

    Ha aconseguit empitjorar la llista d'espera sanitària que es va trobar el 2011, que ha passat de 51 dies d'espera a 114. Té gairebé 50.000 persones esperant especialista i més de 61.000 esperant proves diagnòstiques. Al mateix temps que té llits buits i quiròfans tancats.

    Avui no hi ha fet cap referència ni ha dit una paraula de com ho arreglarà.

    En Joan ha hagut d'esperar 7 mesos perquè li fessin una prova que li descartàs una malaltia que podia provocar càncer. Sap quina angoixa ha hagut de patir en Joan i la seva família? I sap que si la malaltia de'n Joan finalment hagués estat greu, el deteriorament després de tant de mesos faria més difícil i cara la seva recuperació?

    A diferència d'altres comunitats que s'hi han negat, vostè ha retirat la targeta sanitària a 16.000 persones que viuen a les illes Balears. Una part d'ells són menors. Oblida que va signar en aquesta mateixa Cambra un Pacte per a la  protecció de la infància. Demostra que la seva paraula val ben poc.

    Des del seu govern practiquen una política d’apartheid: no sols retira la targeta sanitària als immigrants sinó que han donat instruccions politiques que tampoc no els hi concedeixin rendes bàsiques.

    I a més a més han donat instruccions a les treballadores socials perquè no ofereixin l'ajuda econòmica a les famílies de persones amb dependència. No sigui cosa que més persones s'hi acullin. Presumeix que paga el deute de dependència, però no diu que no incorpora ningú a aquesta prestació econòmica.

    Avui ha recordat que han modificat la llei de Serveis Socials per poder concertar amb les entitats del tercer sector. De fet, a petició de les entitats, els hi donàrem suport. Però que és el primer que fan desprès de la seva aprovació? Llevar la gestió del servei d'autonomia personal a la “Federació de persones amb discapacitats físiques”. Aquesta és la seva idea de concertar amb les entitats socials.

    Per cert, encara es recorden les espantoses declaracions de la Consellera de Família i Serveis Socials que per justificar-ho va explicar que els treballadors d’aquesta Federació guanyaven massa. Ella, que cobra un sou de consellera, dietes del Parlament i dietes de l’ajuntament, troba que un sou de 1.300 euros nets per professionals qualificats és elevat.

    Però el sr. Bauzá ens ha fet veure que sí que hi ha doblers per allò que interessa al PP.

    No hi ha doblers per cobrir el professorat de baixa, però hi ha doblers pels concerts educatius amb l’Opus. No hi ha doblers per garantir que tots els ciutadans tenguin atenció sanitària, però hi ha doblers per concertar amb clíniques privades. No hi ha doblers per la dependència però sí que hi ha doblers per acabar el Palau de congressos, 91 milions ens ha dit avui,…

     

    Fa uns dies ens va alertar del suposat caos dels pactes d'esquerres i va bravejar de l'estabilitat del PP.

    L'estabilitat que ens ofereix és la que ha tengut l'ajuntament d'Eivissa aquesta legislatura?

    O l'estabilitat que ha tengut el seu propi Govern?

    Que en tres anys i mig ha tengut: 3 consellers de salut, 3 d'Educació, 3 de Serveis Socials, 2 d’Economia, 2 de Turisme, 3 d'Interior, 3 responsables del SOIB, 4 gerents a l'IB-Salut, 4 directors a iB3,...

    Això és estabilitat?

    Estabilitat és carregar-se el batlle de Palma perquè li fa nosa i per no obeir les seves ordres?

    Estabilitat és tenir els tribunals escandalitzats de la seva gestió?

    Avui ha agraït la feina als treballadors de l’IBANAT. Després d’haver acomiadat a bona part dels treballadors d’espais naturals. Ara els tribunals estan condemnant el Govern a readmetre i a pagar importants quantitats a aquests treballadors per no haver negociat la reducció del sector públic instrumental.

    Estaven advertits que duien a terme centenars d'acomiadaments a les empreses públiques sense les garanties legals i laborals.

    Això és bona gestió?

    Bona gestió és tenir treballadors públics que cobren per no anar a fer feina?

    Bona gestió és acomiadar amb una indemnització a un treballador que li queden pocs mesos per jubilar-se? És aquesta la bona gestió del PP de la que braveja?

    No vulgui prendre el pel als ciutadans: són molt mals gestors. Però molt. Ineficaços i amb tics dictatorials,....

     

    Però fins aquí hem arribat. Ja n'hi ha prou. D'aquí uns mesos no hi serà. Així que és el moment de xerrar del futur.

    I el moment dels agraïments.

    Perquè no tot han de ser retrets. També li volem donar les gràcies. Sí, sí, li volem donar les gràcies per tot el que ha fet per aquest país. Un servei impagable.

    En primer lloc, gràcies perquè ha aconseguit acabar amb els tòpics històrics de la dreta a Balears.

    Primer tòpic. Que son eficaços i bons gestors. Ens podem remetre a les sentències laborals o educatives que han perdut, o com han gestionat la Conselleria d'Educació, els hospitals, el Palau de Congressos o la Simfònica. El PP només gestiona bé la salvació dels mals gestors (Bankia, CajaMadrid,..)

    Segon tòpic. Que les Balears són de dretes. A les darreres europees vostè va aconseguir que la dreta perdés les eleccions, el pitjor resultat de la dreta en 30 anys.

    Tercer tòpic. Que un Govern de dretes es més estable que un govern d'esquerres. Tan estable que un 65% de càrrecs del seu govern entre consellers, directors generals, gerents i assessors ha dimitit o ha estat cessat.

    Quart tòpic. Que la dreta genera benestar i prosperitat. Aquests anys de gestió seva han generat més pobres, s’han incrementat les dificultats de les famílies per arribar a finals de mes i els sous son cada vegada més baixos.

    I cinquè tòpic que cau. Que la dreta defensa els interessos de la classe mitjana i de les petites empreses. En tot cas han defensat les grans superfícies comercials de Sóller, ses Fontanelles o es Coll de'n Rabassa i han deixat que centenars d’empreses familiars o petites empreses caiguin.

    ...

    I en segon lloc gràcies també sr Bauzá molt especialment perquè mai no havíem estat tant conscients, tant forts i tant units.

    Realment vostè ha aconseguit mobilitzar les consciències. Ha provocat un país capaç de treure 100.000 persones al carrer a les 4 illes per defensar l'educació dels seus fills. Milers de persones defensant la nostra llengua i cultura, la nostra Orquestra, els serveis públics, la dignitat laboral,...

    Ens ha passat allò que deia Gandhi: “Quan hi ha tempesta els ocellets s'amaguen, però les àguiles volen més alt”.

    Ara tenim un país viu, capaç de volar alt, amb aspiracions,... aspiracions que no passen per vostè.

    I això ens ha encoratjat. Gràcies.

     

    I per això xerrarem de futur.

    Perquè des del grup MÉS volem un futur que avanci en democràcia, en participació, en transparència, en benestar social, amb un model econòmic que no estigui al servei dels de sempre.

    Així que el primer que farem, ara que el naufragi del TIL s'ha consumat, serà dur a terme un pacte educatiu pensat i preparat amb i per la comunitat educativa. Una proposta que apostarà per la qualitat i no per les retallades. Que millorarà l'ensenyament de les llengües estrangeres aplicant models d’èxit no imposats. I que respectarà l'autonomia dels centres.

     

    L’ensenyament de l’anglès serà un dels objectius de la millora de l’educació en aquest país. I es farà de manera consensuada amb els directors, docents, pares i mares... Es farà amb un sistema fonamentat en criteris pedagògics i no en criteris partidistes. I dotat de recursos suficients. L’ensenyament de l’anglès deixarà de ser l’excusa per arraconar la nostra llengua. Sí, senyor Bauzá, l’únic que està obsessionat amb la idea que el problema de l’educació és la llengua és vostè.

    Per això, el nostre objectiu prioritari serà la lluita contra el fracàs escolar. Amb els recursos que calguin, l'esforç que calgui i el diàleg que calgui.

     

    La segona qüestió que plantejam pel futur és invertir les prioritats: les decisions de govern cercaran la prosperitat compartida, no l'enriquiment dels de sempre.

    No pot ser que la Conselleria del Deute sigui la principal conselleria del Govern. Sobretot quan aquí podríem tenir recursos suficients, però se’n van i no tornen.

    No pot ser que mentre es destinen un de cada quatre euros als bancs, es retallin les partides per polítiques d’ocupació. El pròxim Govern tendrà com a prioritat els aturats i no els bancs.

    Una de les primeres decisions que prendrà el pròxim Govern serà garantir una renda bàsica per totes les famílies que no tenen cap ingrés.

    I consensuar un model econòmic de futur entre tots els agents econòmics i socials que permeti generar llocs de feina de qualitat i estables.

    Amb una aposta per una indústria turística responsable, de qualitat, compromesa amb el país, compromesa amb l'economia local, que aposti pel productes i proveïdors d'aquí; amb bones pràctiques laborals.

    S'ha d'acabar mirar cap a un altra banda davant les contractacions abusives. Es regularà el tot inclòs, les party boats, el turisme residencial (que és una realitat agradi o no al lobby hoteler). El nostre model no pot ser el del pub crawling.

    Ja que no ho han volgut fer vostès, el pròxim govern afrontarà un necessari Pla d'Indústria. El pes de la indústria en el PIB no pot seguir caient. Ha de millorar. S'ha d'apostar per les noves tecnologies, la innovació i la investigació. Com ja estan fent els britànics, estudiarem la creació d'una conselleria de l'economia digital.

    Les decisions que prendrem des de l'Administració seran sempre a favor del teixit empresarial local, a favor de la micro i petita empresa. En definitiva, a favor de la realitat econòmica balear, no a favor dels mercats financers o les grans corporacions.

    El pròxim Govern assegurarà els serveis públics essencials. Enfront de l'austericidi apostarem per uns serveis públics de qualitat.

    Els ciutadans exclosos de la targeta sanitària la recuperaran; no es privatitzaran serveis bàsics com han fet vostès permetent que una empresa obtengui beneficis del tractament de malalts de càncer a Eivissa. Tractament de radioteràpia que encara esperen a Menorca i Eivissa (avui no s’ha atrevit a donar cap data). No es destinaran doblers a clíniques privades mentre hi hagi recursos públics disponibles, no com ara, amb llits i quiròfans tancats.

    I es farà front a la pobresa i a les desigualtats. Ens comprometem que la signatura del Pacte contra la Pobresa de la setmana passada no quedi en paper banyat.

    I una altre proposta si volem avançar en democràcia: el dret de decidir.

    Els ciutadans i ciutadanes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, hàgim nascut on hàgim nascut, hem de poder prendre les decisions sobre tot allò que ens afecta:

    -      Hem de poder decidir quina part dels nostres imposts es destina a la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat i del món, i quina part es dedica a finançar la nostra sanitat pública, el nostre sistema educatiu, els serveis socials...

     

    -      Hem de poder decidir aquí si volem arriscar la nostra activitat turística i el nostre medi ambient amb prospeccions petrolíferes o no ho volem.

     

    -      El Govern de l'Estat entrega la gestió dels aeroports a empreses privades mentre ens nega als ciutadans de les illes Balears que hi poguem participar. No és acceptable que el Govern i els Consells no hi tenguin cap presència. Hem de poder decidir sobre la gestió dels nostres aeroports, com element fonamental que són de la nostra economia. No podem estar subjectes a decisions preses fora d'aquí; a vegades fins i tot amb interessos contraposats als nostros.

     

    S’ha de poder decidir tot, i tot s’ha de poder decidir des d’aquí.

    El país necessita un model econòmic propi,... un projecte de país propi,... i una estratègia política pròpia per fer possible el futur. El país necessita confiança, ambició i compromís.

    Estic convençut que el país se’n sortirà. Tenim gent innovadora, gent emprenedora, gent preparada,... sempre mos n’hem sortit. Empresaris, treballadors, professionals,... decidits a tirar endavant perquè siguem capaços, entre tots, de construir un futur millor.

    ...

    Però ja no es preocupi de tot això, sr Bauzá. Li hem estat proposant tota la legislatura. Ara ja és massa tard. Perquè sent el Tic-tac? 5 mesos per la convocatòria i 7 mesos per les eleccions i ja haurà acabat. De fet tots farem un alè. Perquè ha estat una legislatura perduda, que tothom vol veure acabada.

    I que li podríem demanar així en unes circumstàncies com aquestes?

    Poca cosa, francament.

    En tot cas, li demanarem que faci un únic servei al país.

    Li demanarem que se'n vagi a Madrid (on li agrada tant anar, i d'on no ha aconseguit res, ni finançament, ni aturar les prospeccions, ni inversions), que se’n vagi a Madrid i els hi expliqui amb quin país haurà de dialogar en Rajoy a partir del maig.

    Poc temps tendrà Rajoy també és cert. Però així i tot li expliqui que trobarà un país diferent, valent, segur de sí mateix i dels seus drets.

    Perquè s'ha acabat la por, perquè som ciutadans i no súbdits, perquè tenim clar que les persones seran primer.

    Perquè li expliqui també a tots els que han abusat del poder, a tots els que s'han corromput, a tots els que ens han enganat, els hi expliqui que s'ha acabat.

    Ho ha entès, sr president? El darrer servei al seu país. Se'n va a Madrid i els ho conta. I miri que li dic, que ja s'hi pot quedar. Que allà també passaran coses ben interessants. Moltes gràcies.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Dimarts dia 28 d'octubre de 2014 es durà a terme una assemblea ordinària a les 20:00 hores a la sala de reunions del centre amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes.

    3.- Sistema de reutilització de llibres.

    4.- Eleccions de pares al Consell Escolar.

    5.- Eleccions de president i vicepresident de l'APIMA.

    6.- Precs i preguntes


    0 0

    [21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi - Domínguez - Zanolli - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Margarita - Foyos - Esgleas - Riu - Ciliga

    Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

    Naixements

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    - Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

    ***

    Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

    - Mécislas Golberg: El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- neix a Plock (Masòvia, Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

    Mécislas Golberg (1868-1907)

    ***

    Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

    - Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. Es guanyava la vida com a sastre. El març de 1894 va ser fitxat per la policia gal·la com a anarquista i el 8 d'agost d'aquell any expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Ramón Domínguez Basco

    - Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.

    ***

    Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

    - Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    - Giuseppe Pinelli: El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

    Giuseppe Pinelli (1928-1969)

    ***

    Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

    - Serge Livrozet: El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Livrozet. Fill de pare desconegut i d'una prostituta, als 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos.És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà«polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de  crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central --segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional--, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participarà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prisonà la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Castillo Durán

    - Antonio Castillo Durán: El 21 d'octubre de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Havia nascut el 17 de març de 1914 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

    ***

    Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

    - Auguste Linert: El 21 d'octubre de 1946 mor a Noisy-le-Sec (Illa de França, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Havia nascut el 26 de maig de 1867 a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França). Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.»

    ***

    Francisco Martínez Márquez

    - Francisco Martínez Márquez: El 21 d'octubre de 1949 cau abatut a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco iPorthos. Havia nascut el 27 de gener de 1922 al barri del Clot de Barcelona (Catalunya). Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló«Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

    Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

    ***

    Julio Rodríguez Fernández

    - Julio Rodríguez Fernández: El 21 d'octubre de 1949 mor en un enfrontament amb la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Julio Rodríguez Fernández, més conegut com El Cubano. Havia nascut en 1918 a l'Havana (Cuba). Com a llibertari va combatre el feixisme a partir de 1936. El novembre de 1936 destacà al front de Madrid enquadrat en la Columna Del Rosal i el març de 1938 fou nomenat comandant de la 39 Brigada. En acabar la contesa decidí seguir lluitant en la guerrilla de la comarca d'Almadén. Entre 1946 i 1947 establí contacte amb Cipriano Mera a Madrid. Després marxà a França, on s'enrolà en els grups guerrillers catalans que operaven a Barcelona i comarques. Cap del grup d'acció«Talión» (Manuel Guerrero Motas, José Luis Barrao, Víctor Espallargas, Manuel Sánchez, José Gual Martí, Miguel García García, Jaime Albama Morell i Jordi Pons Argilés), el setembre de 1949 entrà amb el seu escamot a Catalunya per realitzar accions, fins que fou abatut en un enfrontament amb la policia franquista.

    ***

    Militants de la FORA amb exemplars de "La Protesta"

    - José María Acha: El 21 d'octubre de 1956 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista José María Acha. Havia nascut cap al 1876 a Galícia. De molt jova emigrà a l'Argentina, on participà activament en el moviment anarquista i fou un dels primers a fer costat la formació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A començaments del segle XX residia a Chivilcoy, on editava amb el tipògraf gallec Pedro Chardonell el periòdic La Voz del Esclavo. Durant els anys vint residia a San Juan i fou delegat en el congrés de la FORA de 1920 i elegit per al Consell Federal del sindicat. Bon escriptor i orador, col·laborà en el periòdic de Buenos Aires La Protesta, del qual fou membre de la redacció en 1925, tot defensant la línia sindicalista d'Emilio López Arango i de Diego Abad de Santillán. Durant aquests anys va pertànyer també a la redacció del periòdic anarcosindicalista La Voz del Chauffeur. Entre 1926 i 1929 dirigí Verbo Nuevo --també conegut com Nueva Palabra. En 1940 publicà Del bestiario bolchevique. Su acción fascista en el mundo obrero. Les seves memòries foren publicades a partir de 1952 enSolidaridad, òrgan de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) de Montevideo.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Finalitza la legislatura i se segueixen incomplint clàusules molt importants de control de la feina de l'empresa de neteja viària. Per això, des d'Alternativa per Pollença demanam a l'equip de govern iniciar l’expedient administratiu per a la modificació del contracte de l’empresa de neteja viària i descomptar els serveis que l’empresa no presta. A més, en el moment que sigui possible a des d'Alternativa recuperarem i municipalitzarem aquest servei.
    ____________________________________________________________________________
    El passat dijous vam assistir a la presentació de l'informe del seguiment de la qualitat del servei de neteja viària (opinió ciutadana i l'evolució de la qualitat tècnica). Des d'Alternativa per Pollença valoram  positivament aquesta presentació, però a la mateixa vam constatar la falta de control que hi ha hagut tota la legislatura sobre el servei de neteja i l'incompliment d'importants clàusules del plec de condicions.


    Informes com el del dijous són un requisit del plec de prescripcions tècniques de la neteja viària i se n'hauria d'haver fet un cada any i l’empresa hauria d'haver cobrat una part variable (entre un 10 i un 15%) en funció dels resultats de les mateixes (annex IV del plec de condicions). O sigui, l'informe que es va presentar dijous per primera vegada hauria de ser el quart: no s'han fet els informes de 2011, 2012 i 2013. Cal dir que estam parlant d'un dels serveis més costosos de l'Ajuntament; actualment pagam 838.909,68 euros. Segons l'informe del 2014, que no s'ha comparat amb informes anteriors, la quantitat amb la que s'ha bonificat a l'empresa dins la categoria d'import de serveis imprevist serà de 3.918,36 €. Evidentment al no haver-se fet informes anteriors no sabem si es podia haver estalviat doblers l'empresa o l'Ajuntament.


    A la reunió també vam constatar que es manté l'incompliment de les clàusules 7, 8  i 9  del plec de condicions segon la qual l'empresa adjudicatària, de forma coordinada amb l'Ajuntament, hauria d'haver obert un apartat de neteja viària vinculat a la plana web de l'Ajuntament a finals del 2010. Aquest apartat hauria de tenir dades obertes al públic d'interès del ciutadà: rutes, horaris, recomanacions, serveis realitzats, etc i una interficie de comunicació i relació entre l'usuari, la companyia i l'Ajuntament (suggeriment, queixes, etc). Els registres de totes les incidències (tant del públic com de l’Ajuntament) haurien de ser contestats per l’empresa adjudicatària en el mateix formulari web en un màxim de 48 hores, explicant la resposta adoptada per a la solució de la incidència, permetent l’aportació de tota la informació necessària per a documentar la correcta solució de la mateixa (especialment fotografies).


    A la reunió, el regidor de serveis, va dir que el web, facebook i la línia verda funcionaven molt bé a l’hora de recollir queixes, cosa que no dubtam, però que poc té a veure amb les clàusules del plec de condicions. Era l'empresa i no l'Ajuntament qui havia de posar en marxa una plataforma de seguiment del contracte. El tècnic de medi ambient va afegir a la resposta del regidor que l'empresa que havia de facilitar la plataforma tècnica havia tingut problemes tècnics i econòmics... Això pot ser una bona raó per no posar en marxa el servei al 2012 però dos anys després ja s'haurien d'haver cercat alternatives per fer complir a l'empresa concessionària les clàusules abans indicades, però no només no s'ha fet sinó que arriba el final de la legislatura i sembla que no tenen cap intenció de fer complir aquestes clàusules.


    Aquest incompliment del plec de condicions de la neteja viària ens sembla molt greu i d'una irresponsabilitat total. Per tot això, Alternativa per Pollença demanam a l'equip de govern iniciar l’expedient administratiu per a la modificació del contracte existent amb l’empresa que presta el servici de neteja viària i descomptar els serveis que l’empresa no presta i que són un greuge comparatiu respecte a la resta d’aspirants en el procés de licitació. Per altra part, des d'Alternativa volem posar de manifest que, ja que estam compromesos en la defensa dels interessos col·lectius i per tant dels béns i serveis públics, en el moment que sigui possible recuperarem i municipalitzarem aquest servei.


     

    Divendres 24 us esperam a l' assemblea popular oberta a les 20:00 a l'edifici cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença.

     


    0 0

    El Teatre Principal de Palma entre d'altres escenaris, és seu de les Jornades de Cultura Popular que organitza la Federació de Música i Ball Mallorquí. Els Glosadors de Mallorca hi prendran part el proper 22 d'octubre a les 20h, dins l'apartat de Literatura Oral, presentarà Felip Munar.

    0 0

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



    El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

    I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

    Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

    Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

    Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

    Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

    Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 115 | 116 | (Page 117) | 118 | 119 | .... | 465 | newer