Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 102 | 103 | (Page 104) | 105 | 106 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 09/07/14--15:06: FICHAS PREVENCION TORNERO
  •  

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
                   Ver completo

    0 0
  • 09/07/14--15:06: Comaloforno
  • L’amic benvolgut Jaume de Son Vives passa uns dies pirinencs, i en una de les notes que ha deixat per la xarxa hi surt el Comaloforno.

    I m’ha vingut al cap que Josep Maria Llompart, al recull Terra d’Argensa, hi té un poema titulat, justament, “Coma-lo-forno”. No és un cant a la bellesa del paisatge de muntanya, sinó a l’intens poder d’evocació del topònim. Comaloforno és un d’aquells mots, diu el poema, que us velluten la boca de melassa, i que ens permet rabejar-nos dins la saba i el suc dels bells topònims.

    Deixaré dit, en un incís, que el gran poeta mallorquí dels topònims va ser Bartomeu Fiol, i, en un altre incís, que “poesia i topònims” és un epígraf apassionant sota el qual cercar, llegir i entendre versos.

    I també he recordat un text de Seamus Heaney que deia, més o menys, que la poesia cerca una música que és anterior als significats i que, si tinguéssim l’oïda prou fina, podríem trobar paraules que, elles totes soles, ens servirien de poema. Crec que un topònim podria ser, millor que cap altre mot, paraula-poema.

     


    0 0

    Seria dificultós poder precisar en quin moment exacte comença la festa; amb el repartiment del programa per les cases, amb els primers actes de barriada, amb el pregó des de els balcons de l’Ajuntament o amb la mascletà del dissabte de la Mare de Déu de Gràcia?. Certament la mascletà és un moment emocionant, l’esclat sense metàfores de la festa, l’anunci més sorollós.

    Aixì ha estat, a les quatre de la tarda d’avui una més que sorollosa mascletà ha donat inici als actes del dissabte de Festes. Ha estat també l’avis de que tots els gegants que estaven congregats darrera Santa María podien ja anar sortint a la Plaça. Els Primers en fer aparició han  estat els convidats de Menorca: Els Gegants de Llucmaçanes, Es Castell i  el que també és veí de Maó el Gegant Yurca. Aquests han ballat amb el grup “Cap de Fibló” i també amb els diferents grups de grallers. Els convidats d’excepció els Gegants de Campos formaven el segon bloc i tancaven la desfilada que anava sortint a la plaça en Miquelet es Salero, els Gegants del Casal de Gent Gran Sa Casa d’es Poble de Maó i els amfitrions de la Festa en Tomeu i na Guida els Gegants de Maó amb la seva colla de Geganters i també grallers que els hi ha posat la música.

    Moments del passacarrers de ses Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 de´Maó, amb els amfitrions en Tomeu i na Guida i tots els seus convidats els Gegants de Llucmaçanes, els Gegants d'es Castell, Els Gegants d'Alaior, els Gegant Yurca, na Tecla de Sant Lluís i els Gegnts de Campos, Mallorca.

    Moments del passacarrers de ses Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 de´Maó, amb els amfitrions en Tomeu i na Guida i tots els seus convidats els Gegants de Llucmaçanes, els Gegants d'es Castell, Els Gegants d'Alaior, els Gegant Yurca, na Tecla de Sant Lluís i els Gegnts de Campos, Mallorca.

    La sortida al Pla de la Parròquia a les quatre de la tarda sol ser un moment polit, doncs és la sortida a la festa, amb els molts maonesos i visitants que els esperen per a veure el seu pas o per afeixir-se a la desfilada.

    La passada ha estat pels carrers de costum, amb les acostumades places i cantonades on la gent es sol congregar en major mesura per a esperar els gegants; la Plaça de Sant Francesc, dalt s’Arraval, sa Cantonada d’es Cos de Gràcia i sobre tot la residènci de Gent Gran que és d’obligada aturada i on els agraïments sempre són més sentits.

    Ni la banda amb els seus pasdobles ni els grallers amb les alegres músiques de la festa han aturat d’escampar-la i si en algun moment no es sentia la música seria per a aprofitar els músics i gegantes les convidades que cada any solem rebre per part dels veïns, com és el cas de baix es Carrer de Gràcia.

    Més de tres hores de passa carrers han omplert la ciutat de gegants, per a finalitzar de nou al mateix Pla de la Parròquia d’on havien sortit.

    Uns pocs balls de les enormes figures donarien per acabada, per avui, la jornada gegantera i una convidada a dalt l’Ajuntament serviria per que els participants agafessin forces per a la nit de festa que sols havia començat i que continuarà demà a les nou del matí de nou amb la sortida dels gegants en el dia principal, el dia de la Mare de Déu de Gràcia.

    www.gegantsmao.menorca.es

    www.youtube.com/gegantsmao

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/


    0 0

    Resulta incomprensible la instal·lació d’una zona de Kite-surf a la platja de Can Cullerasa, un ecosistema fràgil on nidifiquen aus migratòries, fet pel qual no va poder ser zona de banys pels animals de companyia fa dos anys.

    ______________________________________________

    Al mes d’octubre de 2012  vam retirar la moció que presentàvem per assignar una zona de platja i bany per animals de companyia a la platja de Can Cullerasa (veure article) ja que la biodiversitat que hi viu a la platja és important, especialment l’ús que en fan les aus, les limícoles, el tiruril·lo menut (Charadrius dubius) i camanegra (Ch. alexandrinus), que fan aturada durant els seus viatges migratoris i que utilitzen aquesta platja per fer els nius i pels quals la presència de cans podria ser perjudicial. Finalment la platja triada com zona de bany per animals de companyia va ser la zona de Llenaire.

    La nostra sorpresa ha estat total quan  hem vist aquest estiu que a la platja de Can Cullerasa s'ha instal·lat una zona de Kite-Surf, han abalisat la zona i els estels volen i es posen a les zones de nidificació dels ocells. Evidentment això significa augmentar la pressió humana en un ecosistema fràgil. Fa dies que vam demanar a la regidora i tècnic de medi ambient de com havia estat possible que s’hagi permès aquesta instal·lació, sense cap resposta fins a dia d'avui. Es veu que quan hi ha doblers per enmig per alguns desapareix la consciència pel medi ambient...

     

     


    0 0

    ¿Qué bibliotecas había en Palma hacia 1920? Un ligero repaso: la biblioteca municipal de Cort fue creada en 1935 (Biblioteca Cort). La Biblioteca Pública es mucho más antigua ya que surgió de la Desamortización (1835) para recoger los libros de los conventos que el Estado cerraba. Dependió de la Diputación hasta 1858 (cerca de la entrada del edificio hay una estancia señalada sobre el dintel que le da entrada como "Biblioteca"). Estuvo en el convento de Montesión hasta 1955 cuando pasó a ocupar las dependencias de la Casa de Cultura cerca de San Francisco. En el 2004 pasó al edificio actual Can Sales (Biblioteca Pública de Palma).

    Cuando Miguel de los Santos Oliver buscaba información en Palma no citaba la biblioteca pública sino algunas bibliotecas privadas, tal como ayer Carlos Llop citaba las bibliotecas de Vivot y Campofranco como las mejores privadas de Palma (Bustos). Hace pocos días era Bartomeu Bestard quien hablaba de la biblioteca de Can Pueyo en El busto de Augusto y la biblioteca de Can Pueyo (DM, 31/08/2014). Pero en estos artículos el protagonista no es ninguna biblioteca sino un busto romano que se subasta.

    También estos días la Biblioteca Pública ha salido en los periódicos debido a que la crisis se ha cernido fuertemente sobre ella y hay menos personal y algunas salas han tenido que disminuir notoriamente sus horarios de atención al público.

    Cuando se derribaron la murallas de Palma y se construyó la zona de los Institutos, uno de los edificios portaba en el frontis las letras de "Biblioteca Provincial". Creo que se utilizó como trastero hasta que, no hace muchos años, en 2005, el Ayuntamiento instaló en él una biblioteca municipal, la llamada Ramon Llull que rewcogió los libros de la biblioteca La Caixa que estaba en las avenidas cerca de la plaza de España.

    No se habla apenas de las bibliotecas salvo por motivos ajenos, ya la crisis, ya algún busto romano que va a desaparecer. No reciben publicidad alguna, ni reconocimiento pese al buen servicio que prestan. En las televisiones no se habla de ellas ni los bibliotecarios son invitados a alguna tertulia (que suelen tratar generalmente temas políticos o deportivos, que no culturales).

    Hacia 1923, año del artículo de hoy, el escritor valenciano Vicente Clavel Andrés, propuso a la Cámara Oficial del Libro de Barcelona la celebración de un día dedicado al libro. De ahí nació la celebración del Día del Libro que se celebra en España oficialmente desde 1926 el 7 de octubre y a partir de 1930 el 23 de abril.

    Juan Llabrés Bernal publicó en "La Almudaina" de Palma el siguiente artículo donde enlaza la incipiente celegración del Día del Libro con la existencia de bibliotecas públicas.

    El Día del Libro y la creación de Bibliotecas Populares

    La Real orden del Ministerio de la Gobernación concediendo a la fiesta «Día del Libro Español» la máxima importancia, instituye, entre otras plausibles iniciativas conducentes a inculcar y a mantener la afición a la lectura y el amor al libro en las generaciones que se preparan, la creación con carácter obligatorio por parte de las Diputaciones Provinciales de una Biblioteca Popular en el territorio de su provincia y dispone igualmente que los Ayuntamientos dediquen también a la creación de Bibliotecas Populares una cantidad proporcional a sus presupuestos.

    Realmente en nuestro país apenas han tenido estos centros el desarrollo que requiere su alta finalidad. A entidades particulares corresponde la gloria de su iniciativa que ha seguido después el Estado con la implantación de Bibliotecas Populares que en Madrid y otras provincias han obtenido un éxito definitivo. Las bibliotecas establecidas en Figueras, Vich, Olot, Valls y otras ciudades de Cataluña hasta completar el númoro de diez, creadas años atrás aprovechando horas extremadamente favorables a las fundaciones de cultura, es decir las primeras jornadas de trabajo de la Mancomunidad catalana bajo la presidencia de Prat de la Riba, pueden servir de modelo de sistema y organización de esta clase de establecimientos. Y no hemos de olvidar tampoco la «Biblioteca del Pueblo», abierta hace algún tiempo en Barcelona por la «Asociación de la Prensa Diaria», que goza francamente del favor del público y es la primera de una serie que la Federación de la Prensa Española tiene el acuerdo de instaurar en diferentes poblaciones.

    La difusión de la cultura es reclamada por un sentimiento de justicia social: el deseo de proporcionar instrumentos de conocimiento a quienes, por la fatalidad de su situación propia, se encuentran apartados de la fruición fácil de los mismos. Y esta difusión de la cultura encuentra, más que en ningún otro, adecuado centro en la Biblioteca y dentro de ella en las Bibliotecas Populares.

    Hoy, fuera de las grandes poblaciones, en las capitales de provincia, y Palma en este caso, existen en general dos clases de Bibliotecas: las de los Casinos y Sociedades y la Provincial o del Estado.

    Aparte de que las primeras no son públicas en el amplio sentido de la palabra, ya que su acceso está condicionado solamente a los socios, estas bibliotecas, por lo común, son casi siempre reducidas y pobres; el Casino, además de punto de reunión, sirve para otros fines escasamente moralizadores en la mayor parte de los casos; mientras que la biblioteca, por otra parte descuidada, inútil y generalmente desierta, o bien se convierte en una sala más que mostrar al visitante o se contamina del perezoso ambiente de la casa.

    Otro grupo de bibliotecas podemos señalar dentro de esta clase y es el de las bibliotecas de las Sociedades obreras de cualquier matiz que sean: cuando en alguna ocasión hemos entrado en una de estas bibliotecas, destartaladas generalmente, y hemos visto aquellos grandes armarios con cartelones que dicen «Filosofía». «Historia», «Ciencias» etc., nos hemos explicado una vez más porque allí no suele encontrarse más que algún viejo, calados sus anteojos, leyendo un folletón y algunos chicos viendo grabados de una revista ilustrada y mugrienta.

    ¿A qué había de entrar allí el obrero? ¿Qué aliciente habían de tener para él aquellos armarios sin libros atrayentes, aquellos cartelones, aquel cuarto sin confort...?

    Y pasemos a las bibliotecas públicas sostenidas por el Estado. Muy cierto es que a la Biblioteca Provincial casi no acuden lectores. Las bibliotecas oficiales están abiertas precisamente en aquellas horas más incompatibles con las obligaciones generales. Cuando el estudiante está en clase, el empleado en su oficina, el comerciante en su tienda y el obrero en el taller, las Bibliotecas Provinciales esperan lectores... y en estas horas ¿quién ha de llegar? Pero aún suponiendo que dichos centros lleguen a abrirse a horas racionales y compatibles con las ocupaciones de todos, o sea en las primeras horas de la noche y (en los días festivos), como se hace en las bibliotecas públicas de fundación particular, ¿acudiría a ellas el público?

    Seguramente no y de ello no es él culpable sino la constitución misma de esas bibliotecas y el poco cuidado que se pone en la instrucción de aquél.

    Todos sabemos como se han formado las Bibliotecas Provinciales, arrancando sin cuidado ni orden del sitio en que podían prestar buenos servicios, colecciones de libros para conglomerarlos donde apenas pueden ser utilizados. De aquí han resultado algunas interesantes colecciones de bibliófilo que hubieran podido ser más numerosas de haberse hecho la desamortización de una manera menos brutal. Casi ninguna biblioteca del Estado es apta para hacer estudios científicos, y, desde luego, ningún consultorio útil para el artista moderno ni para el obrero manual, por ser sumamente pobres en obras modernas por la irrisoria consignación que a compras se destina y porque aun en Espaüa son rarísimos los donativos de libros y más aún de metálico para adquisiciones, con destino a esta clase de bibliotecas.

    Las bibliotecas de Palma entran de lleno en lo expuesto y por eso se deja pues sentir cada vez más hondamente la necesidad de una Biblioteca Popular. Fundar un centro de esta clase es un acto altamente pedagógico. Es una biblioteca para el público medio de la ciudad, para el núcleo de gentes que saben leer, que tienen amor a la cultura y poseen los más indispensables conocimientos, pero que por falta de libros no pueden desarrollar esos conocimientos desde la salida de la escuela y se queda huérfano en la propia vida de aquel consuelo y de los goces de la espiritualidad proporcionados por la lectura.

    Para este público están pues destinadas las Bibliotecas Populares cuyo establecimiento por la« Diputaciones y Ayuntamientos se fomenta con tanto ahínco.

    (De «La Almudaina»)

    Hoy día pedimos a las bibliotecas que lleguen a nuestras casas y el Ministerio de Cultura, hoy mismo, ha subido un vídeo:

    No he encontrado información en la web de la Biblioteca Pública de Palma, supongo que ya llegará. Echo a faltar desde que ha comenzado la crisis el pdf mensual en que comunicaban las Novedades que añadían al catálogo.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Avui matí ha estat pels nostres gegants el moment més important de l’any, en el que surten a ballar en es dia principal de ses seves Festes, ses de la Mare de Déu de Gràcia.

    Estem parlant del tradicional passa carrers en que els gegants enfilen cap al que en solem dir els carrers de la part de baix, on a diferència del dia anterior, el que es troben són els veïns als balcons de casa seva, molts ja als portals compartint amb els altre veïns, compartint amb la ciutat el dia que comença i que promet emocions.

    També, a diferencia d’es dissabte de sa festa, es dia de la Mare de Déu de Gràcia la sortida dels gegants d’es Pla de la Parròquia no és multitudinaria, és un moment per a sibarites de ses festes, els que volem veure es replec de sa colcada amb una plaça ben ample doncs la ciutat encara dorm o s’està aixecant; el moment pels que volen veure sortir els gegants de la manera més tradicional, la del matí de la Mare de Déu de Gràcia que comença.

    Avui a més pels que han estat matiners i a les nou del matí ja estaven a sa plaça han pogut ser testimonis de la última de les sorpreses que ens deparaven els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida; i és que després de haver-se presentat els vestits nous fa alguns dies en la jornada d’avui poc abans de sortir a la Geganta na Guida se li ha tret el rebosillo de color clar que havia portat aquests dies i se li ha posat un altre nou rebosillo, en un color vermellós, el dels dies principals, com era avui.

    els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, els Gegants del Casal de Gent Gran Sa Casa d'es Poble en Pere i na Gràcia i també en Miquelet es Salero, acompanyats dels Gegants de Campos i els Gegants de Llucmaçanes fent el passacarrers del matí de la Mare de Déu de Gràcia.

    els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, els Gegants del Casal de Gent Gran Sa Casa d'es Poble en Pere i na Gràcia i també en Miquelet es Salero, acompanyats dels Gegants de Campos i els Gegants de Llucmaçanes fent el passacarrers del matí de la Mare de Déu de Gràcia.

    Ja amb sa geganta amb es rebosillo d’es dies de festa, poc passades les nou del matí, els gegants congregats al Pla de la Parròquia ja podien sortir a fer la volta tradicional. En Tomeu i na Guida amb la Colla de Geganters de Maó que també porta a n’en Pere i na Gràcia i a n’en Miquelet es Salero han fet d’amfitrions. Els convidats d’excepció els seguien, els Gegants de Campos arribats des de Mallorca i també aquest any s’hi ha volgut sumar els Geganters de Llucmaçanes amb els seus gegants.

    Com a novetat també hem pogut comptar amb la xaranga de la Banda de Música de Maó, que ha permès un major espai entre cançó i cançó al grup de grallers i també als xeremiers arribats des de Campos. Ha estat d’aquesta manera que s’han alternat les sonades les tres formacions musicals, fent així que, en un matí on el cansament dels músics ja sol ser gran, seguent diferents grups cap d’els tans arribaria a forçar els llavis (parlem de tres formacions musicals d’instruments bàsicament de vent, on l’esforç reiterat por arribar i arriba a produir fins i tot ferida als llavis).

    Uns que s’hi ha volgut afeixir, que si be encara no surten al programa de festes pot ser algun dia ho faixin són els joves de “Sa tropa”, que amb un carro estirat per  un ase portaven coca amb xocolata, pomada, aigua i tot tipus de refresc per a convidar a la gent durant el seu pas.

    L’itinerari dels gegants ha estat el que avui en diguem tradicional, destacant com de costum que mai serà suficientment agraït l’esforç dels veïns del Carrer Madrid o la casa d’en Miquel Camps i na Conxi, on cada any trobem menjar i beure per a recuperar forces.

    La tornada a l’Ajuntament ha estat al cap d’un parell d’hores després de la sortida on no s’han fet els balls a plaça, doncs per un retard en la passejada dels gegants aquests ja han arribat a plaça amb la missa de Caixers començada, motiu pel que per un respecte a l’acte litúrgic de la nostre festa s’ha procurat no fer molt de soroll al carrer.

    Demà fosquet és la baixada dels gegants al port. Ja veiem com són les coses, portem setmanes parlant de que arriba la festa principal de Maó i en pocs dires, que ens semblen fins i tot poques hores ja anunciem que arriben a la fi, en tot cas aquesta tarda tot-hom a ses Corregudes d’es Cos, la revetlla i els focs d’artifici.

    www.gegantsmao.menorca.es

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    www.youtube.com/gegantsmao


    0 0

    [08/09] «El Obrero» - Davidon - Caserio - Ardouin - Temblador - Puzo - David-Néel - Vilardaga - Louzon

    Anarcoefemèrides del 8 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Obrero"

    - Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    "Cavatori" de Carlo Galleni

    - Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

    ***

    Sante Caserio en una foto de la policia francesa (03-07-1894) [Foto colorejada]

    - Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

    ***

    Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

    - Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Manuel Temblador López

    - Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 --oficialment el 12 de setembre-- neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

    Manuel Temblador López (1911-1994)

    ***

    Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

    - Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França,és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

    Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alexandra David-Néel

    - Alexandra David-Néel: El 8 de setembre de 1969 mor a Dinha (Provença, Occitània) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Havia nascut el 24 d'octubre de 1868 a Saint-Mandé (Illa de França, França). Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

    ***

    Emili Vilardaga Peralba

    - Emili Vilardaga Peralba: El 8 de setembre de 1969 mor en un accident laboral a Dreux (Centre, França) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Havia nascut el 26 de gener de 1912 a Gironella (Berguedà, Catalunya). De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per«pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas.

    ***

    Una obra de Robert Louzon

    - Robert Louzon:El 8 de setembre de 1976 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut el 30 de juny de 1882 a París (França) en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic enàrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquestaèpoca va freqüentar assíduament la Universitat Popular«L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia«russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

     Escriu-nos

    Actualització: 08-09-14


    0 0
  • 09/08/14--15:59: Casa a Formentera
  • Vaig veure aquesta casa a Formentera i em va recordar el portals de feixa.undefined

    0 0

    Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)


    Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)



    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

    Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

    Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

    Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

    Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

    Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

    Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

    "La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

     

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
                   Ver completo

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

            Allò  que amaguen els mitjans ''occidentals'' sobre el conflicte d'Ucraïna.

     

     

       

            Aclariment previ:  Els mitjans privats ''occidentals'' són en mans dels magnats o de les Corporacions.

        Actualment, els governs de la Unió Europea (i del Canadà i Austràlia) es mostren subordinats a l'estratègia política mundial de Washington. Això fa que els mitjans privats i els estatals mantinguin la mateixa línia de manipulació descarada de la informació.  La línia informativa dels mitjans és creada als despatxos de les Corporacions. Allà es decideix quina ha de ser la informació que s'ha de donar a les amples masses, i quina informació s'ha d'ocultar; i també quines mentides s'han d'expandir.

     

       Fins aquí l'aclariment. Passem a veure el que no diuen els mitjans sobre el conflicte ucraïnès.

     

       En primer lloc, miren d'ocultar l'artificialitat de l'Estat ucraïnès.

       S'ha de saber: Al llarg de la història, els ucraïnesos estigueren sotmesos a diversos imperis. El primer Estat independent, proclamat al 1919, fou eliminat al 1922.

       S'ha de saber: a la nova República Socialista d'Ucraïna, creada al 1924, per decisió de N'Stalin,  s'incorporà els territoris de la Nova Rússia al nou Estat. De sobte, per voluntat de N'Stalin, aquells russos del sud-est foren declarats ucraïnesos.  Segurament, la idea era motivada per tal d'assegurar la fidelitat a Rússia de la nova república. Aquesta mateixa estratègia política  fou la que degué inspirar a Nikita Khrusxov quan, al 1954, decidí annexar Crimea a l'Estat ucraïnès, hem de suposar.

     

          S'ha de saber: Les regions del sud-est de l'actual Ucraïna, regions on predomina l'ús de la llengua russa, són  de població d'ètnia russa, majorment.

     

       S'ha de saber: El conjunt d'aquestes regions eren denominades tradicionalment Nova Rússia. Aquests territoris foren incorporats a l'imperi rus com a resultat de la derrota de l'imperi otomà (guerres entre els dos imperis al segle XVIII). Foren repoblats per russos, majoritàriament (Crimea és una altra història:  la població russa esdevingué majoritària a la península per causa de la deportació en massa dels tàrtars ordenada per En Stalin al 1945, com a càstig col·lectiu per haver col·laborat amb els ocupants alemanys).

     

         

     

        S'ha de saber: Moltes de les ciutats de Nova Rússia foren creades per iniciativa de l'emperador. Així, per exemple, Odessa fou creada per Caterina la Gran al 1794. Un grandiós monument al centre de la ciutat fa memòria de l'emperadriu.

        Arreu de les ciutats i viles de Nova Rússia abunden els recordatoris (monuments, plaques, noms de places, etc.) dels grans personatges de la història i de la cultura russa.

     

       S'ha de saber: En tot temps, la població d'ètnia russa de Nova Rússia, s'han sentits russos, en el sentit que participen emocionalment en totes les grans qüestions que afecten a Rússia.

      S'ha de veure: Nova Rússia va tenir una participació molt activa a la Revolució Russa i a la  Gran Guerra Pàtria. Per places i carrers figuren els noms dels herois caiguts a la guerra (Com a indicador: En Trotski, figura destacada de la Revolució, va néixer a la regió d'Odessa, i, estudiant a Nikolàiv, va organitzar la Lliga Obrera del Sud de Rússia).

     

        S'ha de veure:  Nova Rússia va ser un de les àrees essencials de la Revolució d'Octubre. Encara ara, són presents a nombroses ciutats els monuments a Lenin (Fa uns dies, la premsa mostrava els intents fracassats dels ocupants d'enderrocar una enorme estàtua d'acer de Lenin a Kramatorsk).

     

      S'ha de veure:  No té justificació política que les regions russòfones d'Ucraïna hagin de formar part de l'Estat ucraïnès i hagin d'estar subordinades als governants de Kíev. No hi ha cap argument que justifiqui el manteniment de l'actual Estat ucraïnès. Allò racional seria un Estat ucraïnès que abastés exclusivament els territoris de majoria ucraïnesa.  Allò racional seria un Estat ucraïnès amb una població d'uns vint milions d'ucraïnesos.

     

     

       Segons afirmen els sobiranistes,   Nova Rússia compren vuit regions de l'actual Estat ucraïnès, a saber: Dnepropetrovsk, Donetsk, Kharkov, Kherson,  Lugansk, Nikolàiv, Odessa i Zaporozhye, la població de les quals abasta els vint milions d'habitants.  El que és inqüestionable és que aquestes regions formaven part de Rússia, de l'imperi rus, fins al 1917, i que la seva separació de Rússia fou contra el sentiment de la població.

     

       S'ha de saber: Les dues formacions ucraïneses ultranacionalistes expressen públicament la seva voluntat de d'expulsar del país la població d'ètnia russa i els jueus (el Sector Dret i Svoboda es  declaren nazis, i es comporten a la manera nazi). Però també no s'estan de dir que cal fer ús de pràctiques genocides (Com feren llançant bombes incendiàries a la casa del Sindicats a Odessa, el 2 de maig d'enguany, atemptat que provocà 40 morts). En Pyotr Poroxenko no ho diu però duu a la pràctica els plans de les formacions nazis; el seu principal pla de guerra ha consistit en bombardejar les zones residencials i els equips essencials  de les ciutats de Donetsk i de Lugansk provocant grans patiments a la població (Des de fa més de 15 dies, Lugansk ha estat sense aigua ni electricitat).

       

        Ara se'ls ha girat la truita, però fins el 22 d'agost els magnats ucraïnesos i les formacions nazis es fregaven les mans de contents:  unes 800.000 persones del Donbass havien iniciat l'èxode cap a Rússia!

     

         A partir del 24 d'agost, l'exèrcit de Donbass iniciava la contraofensiva infligint greus derrotes a les tropes de Kíev. 

       En Poroxenko no s'ho podia creure; ha atribuït la derrota  a la intervenció de l'exèrcit rus. Però els observadors de la OSCE no han donat crèdit a aquesta afirmació.

     

        Certament, on diu que hi ha molts de voluntaris russos que s'han enrolat a les milícies de Donetsk i de Lugansk. El primer ministre de Donetsk,  N'Alexander Zajarxenko, va admetre, 28.08.14, que hi havia entre 4.000 i 5.000 voluntaris russos integrats a les milícies de Donbass.

     

        A considerar:  Si hi ha voluntaris de diverses nacions d'Europa enrolats a les milícies de Donbass (Destaca Sèrbia d'on han sorgit més de 700 voluntaris, segons un informe), allò coherent és que hi hagi molts més voluntaris de Rússia.  Majoritàriament, els russos de Rússia consideren com a nacionals russos als russòfons del sud-est d'Ucraïna; i també ho consideren  el govern rus i el parlament rus.  Precisament, la legislació russa facilita la nacionalització dels russòfons de l'estranger (Sembla que actualment més de 160.000 refugiats de Nova Rússia han sol·licitat la nacionalitat russa).

       Sobre la qüestió dels voluntaris podeu veure la web Voluntaris europeus a la guerra d'Ucraïna.

     

       I una darrera consideració: Segons la premsa russa, de cada dia és major la pressió de l'opinió pública russa exigint que el govern rus aturi el desastre humanitari provocat per l'exèrcit de Kíev, i una part d'aquesta opinió propugna la intervenció militar. Podeu veure un article aparegut a Izvestia, on es critica la inoperancia de Vladímir Putin, a la web  Ja n'hi ha prou de fer de gentleman!.

       

     

       Jo crec que resta clar qui són els qui lluiten per la democràcia i els qui intenten escanyar-la.


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Les entitats socials (Drets Humans de Mallorca, l'Associació de Senegalesos de Mallorca, CGT i UGT Balears) que es van querellar contra el conseller de Salut per la mort per tuberculosi del senegalès Alpha Pam, que no tenia targeta sanitària, han iniciat avui una campanya per recaptar els 12.000 euros que els demana el jutge per poder exercir l'acusació popular en la causa. Es tracta de fer justícia per la mort d'Alpha Pam, la primera víctima del 'apartheid' sanitari a Espanya.

    Podeu col·laborar al compte bancari ES78 2056 0004 40 4102007521 de Caixa Colonya, per poder reunir la fiança de 12.000 euros sol·licitada pel jutge d'Instrucció número 2 de Palma, Pedro Barceló, per avançar en el procés.

    Cal fer justícia i evitar que torni a succeeir una desgràcia com aquesta, ja que, malauradament, la situació actual va encaminada a repetir-se; i els col·lectius més vulnerables estan condemnats a morir.

    Alpha Pam  va ser la primera víctima mortal de l’‘apartheid’ de la sanitat espanyola. Alphafou derivat des del centre de Can Picafort a l’Hospital d’Inca per sospita de tuberculosi. En la primera visita a l’hospital li fou denegat l’accés a Urgències perquè no tenia targeta sanitària i, en tornar-hi uns dies després perquè havia empitjorat, va ser-hi atès després de firmar un compromís de pagament de l’assistència. Se li diagnosticà bronquitis i poc després va morir. La querella va contra contra els responsables polítics i gestors que han imposat les regles que bloquejaren l’accés normalitzat d’Alpha Pam a la sanitat.  La querella se centra a responsabilitzar el conseller i els altres alts càrrecs vinculats al cas de ser els qui, amb les seves decisions, propiciaren la mort del senegalès; en concret, per l’aplicació a Balears de la denegació d’accés generalitzat al sistema de salut de les persones sense papers i per incomplir la normativa estatal que obliga a l’atenció gratuïta a urgències, fet que no es produïa a l’Hopistal d’Inca, on es feien signar compromisos de pagament als usuaris.

    En el cas Alpha Pam es defensa l’accés universal a la sanitat i el bon funcionament de l’Administració, que afecta tots els ciutadans.


    0 0

    Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores . I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992) , publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació". (Miquel López Crespí)


    El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: l’herència del carrillisme neoestalinista (PCE)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.

    Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).


    Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!

    Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja...” (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".

    Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".

    Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).


    Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.


    Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.


    Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

    Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.


    Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.

    Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".

    Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.


    Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".

    Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".

    1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


    Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006


    0 0

    El libro de papel tiene sus ventajas y sus inconvenientes. En principio es un objeto comercial, lo cual deja una marca no del todo positiva ya que yo compro tal ejemplar y otra persona también. Una vez leídos, los dos ejemplares quedan en las estanterías domésticas por tiempo indefinido ocupando espacio, llenándose de polvo cual objetos inútiles. Si al menos el ejemplar que hemos comprado no fuera el mismo, podríamos intercambiarlo y que al menos sirvieran dos veces y no sólo una. El libro comprado es un dispendio no de dinero sino de papel, celulosa, tinta, espacio ocupado y peso. El libro no está hecho para que lo lea una sola persona; un ejemplar puede ser leído por varias personas y pasar por distintas manos. Al menos eso es lo que ocurría en los monasterios: los libros eran comunales y podían acceder a ellos toda la comunidad religiosa. El comercio burgués dio al libro una dimensión individualista que malgasta el papel y, especialmente, el espacio ocupado.

    Las bibliotecas, afortunadamente, tienen un enfoque comunitario-social y, en el mundo papel, son concebibles bibliotecas de comunidades más reducidas, como colegios, personas agrupadas por una afición común, vecinos, etc. Yo no sé si esto sería posible en el mundo digital donde hay muchas probabilidades de quedar etiquetado como "pirata".

    Pero mejor dejar estas elucubraciones y acceder al tercero de los cuatro artículos que Juan Llabrés Bernal agrupó en el librito "Libros nuevos y libros viejos : impresiones publicadas en la prensa" de 1929.

    LlabresLibros

    La invasió del paper imprés

    Els llibres, les revistes, els periòdics, els impresos tots en el maremàgnum desordenat dc llur multiplicació actual, menacen d'apoderar-se de gran part de l'espai dc la crosta terrestre destinada a la mansió i delectança de l'home.

    El llibre, temptativa humana que cerca la immortalitat, ho va omplint tot, envaïnt-ho tot. Algú l'ha comparat als morts que omplen cementeris i més cementeris, insuficients ja per rebre el gran nombre de gents que, abandonant la superfície de la terra, van a podrir-se en el seu interior.

    I mentre el paper imprès ens inunda en totes les seves formes, la tinta d'impremta corre caudalosament sobre les planes blanques, per anar a ressecar-se en els depòsits curulls de les Biblioteques públiques, en els munts confusos i sòrdids dels magatzems de llibres vells o en les estanteries particulars on omplen espais en benefici del bon efecte de la sala.

    Tres milions de volums, descontant els manuscrits, diuen que estogen h's immenses sales subterrànies de la Biblioteca del Museu Britànic. La mitat d'aquost nombre conté la de New-York, que porta el nom de «Pública» i es coneixen per desenes les que a les grans ciutats dels Estats Units posseeixen més de dos cents mil volums. Entra diàriament una quantitat tal de publicacions dc tota mena al Museu Britànic que fa difícil pensar com poden els Directors trobar lloc per col·locar a l'abast del lector tanta prova del pensament humà. La col·lecció d'un sol diari, com es la de «The Times», ocupa el lloc que seria necessari a moltes cases, i cada jorn d' aquella venerabre dels diaris que, amb paciència benedictina, va col·leccionant sistemàticament l'exèrcit de bibliotecaris i ajudants d'aquella venerable institució. Ja s'ha hagut de treure fora de Londres - diu B. Lanin Caw- totes les col·leccions de diaris de data anterior al 1860. Sans dubte, dins pocs temps cercaràn refugí en el camp els clàssics grecs i llatins, lloc el més apropiat per meditar amb Plató, per llegir les Geòrgiques o per delectar-nos de nou en les belleses de les Metamorfosis.

    I arribarà el dia en què ja no hi haurà lloc ni a les ciutats ni al camp per guardar tot l'imprès que les generacions futures s'afanyaràn a posar en circulació.

    Els boscs americans, els de Suècia i Noruega, aquells pins un dels quals Heine prengué una nit per fer-ne a l'Etna un tió i escriure després sobre la volta constel·lada el nom de la seva amada, donen el tresor de llurs fibres amb paciència i longanimitat perquè els homes gravin en negre sobre blanc les seves angoixes, els seus anhels, les seves alegries, les seves esperances, l'amor de què han estat víctimes, l'odi que els consumeix, algunes veritats trobades en la seva peregrinació per la terra, i moltes nicieses i ineptituds millors per ésser callades que per donar-les a la publicitat. Quants de llibres hi haurà a les Biblioteques arreu del món als que encara no ha separat les fulles el talla-papers? Quants n'hi haurà llegits solament pel seu autor abans d'ésser portats a aquells estatges de la sabiduria, que han permanescut intactes anys i més anys, tal volta més d'uu segle, sense que un lector curiós els hagi dirigit una mirada compassiva?

    La saviesa i la bellesa de la paraula de tots temps s'aglomeren a les Biblioteques vessants, i ja no són avui els vells llibres, les Bíblies antigues d'Hol·landa, ni els pomposos missals de Roma, ni els devocionaris de fosca pell, entre els quals una violeta deixa el seu rastre de rovell, ni són tampoc els opuscles de vitel·la transparent, ni els vetusts volums sortits de les prempses clàssiques quo foren el joiell dc les biblioteques seculars i són avui la il·lusió dels bibliòfils que els acaricien avars i trèmols. No són aquests els llibres de què volem parlar: són els llibres moderns, dc llampants portades, de tipus esmerats, llençats al mercat per les grans empreses editorials, els follets, les novel·les, les revistes, setmanaris i publicacions diàries.

    Ens marejaria de fullejar les estadístiques del moviment bibliogràfic mundial, si fos possible que es redactassin completes, i causa horror pensar solament en el nombre de novel·les que es publiquen al present, en aquesta invasora febre descriptiva i narrativa, anàlisi del viure quotidià, de les que solament una o dues cada lustre i per cada nació, s'aixequen sobre la mitjania de la producció corrent. Sabut és que d'aquestes en surten centenars de milers d'exemplars que arriben a totes les mans, que en petit nombre es queden a les biblioteques públiques, mentre la majoria desapareix sense saber-se on va... Els Estats Units quant a producció de la novel·la han batut el record.

    Sabut és també que els diaris, llegits i no llegits, tornen a les fàbriques de paper i serveixen per fer-ne un nou producte de distinta qualitat. Ningú sent escrúpol de llençar o destruir un diari; però creim amb B. Lanin que ningú a sang freda s'atreviria a destruir un llibre.

    No hi ha llibre, per dolent que sigui, que no porti entre les seves planes quelcom digne de guardar-se. I quan el llibre no conté cap substància immortal, la crítica moderna el troba interessant, com a testimoni de la vida mental d'un individuo, com el símptoma de l'estat general de l'esperit, com a feble dada per la reconstrucció del moment històric. ¡Com deploren avui els erudits la pèrdua d'obres que sols es coneixen per les al·lusions que n'han fet alguns contemporanis de llurs autors!

    El segle present té la superstició del llibre. Qui destrueix un exemplar d'una obra qualsevol, és tengut per salvatge si ho fa impremeditadament, i per fanàtic o neci si ha pretengut eliminar amb la destrucció les idees contengudes en el llibre. Però la veritat és que hi ha molts de llibres que no mereixen ocupar espai ni en la pernsa de la posteritat, ni a l'estatge de les biblioteques. Se'n publiquen molts que en la seva insignificància ni tan sols son dolents. No es sap les raons ocultes que fan precisa la seva conservació. Una de les raons per les que no desapareixen alguns llibres insignificants és, per ventura, la de que ningú els ha llegits.

    L'horror que ens causa la desaparició d'un llibre té sens dubte el seu origen en la valoració mística que feim del seu objecte i dels seus fins.

    (De «La Nostra Terra»)


    0 0

    El CEIP de Sant Jordi ha rebut el Premi Nacional d'Educació per al Desenvolupament Vicente Ferrer que ha estat recollit per dues representants de l'escola, una d'elles amb camiseta verda de la Crida per una educació pública de qualitat i emblema dels docents en lluita durant aquests darrers cursos, i l'altra amb el corresponent llaç verd. El treball de la nostra escola ha versat sobre alimentació sana i equilibrada accessible a tothom (un dia sense carn) en el qual ha estat important la tasca pràctica dels alumnes a l'hort escolar.

    Aquests premis es donen des de l'any 2009 conjuntament entre el Ministeri d'Educació i l'Agència Espanyola de Cooperació (AECID) als centres docents no universitaris que fomentin experiències o projectes per resoldre problemes globals de pobresa o educació.

    Des del nostre blog l'Agrupació del PSM-E del Pla de Sant Jordi i MÉS per Sant Jordi donam l'enhorabona als mestres i alumnes de la nostra escola.

    Oferim aquí diferents enllaços perquè pugueu llegir la notícia:

    El CEIP Sant Jordi, premi d'Educació per al Desenvolupament (Ara Balears)

    El verd entra al Ministeri d'Educació de la mà del CEIP Sant Jordi (Diari de Balears)

    Cooperación desde la escuela (El País)

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/09] D'Avray - Català Tineo - Lohstöter

    Anarcoefemèrides del 9 de setembre

    Naixements

    Charles d'Avray

    - Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte Charles Henri Jean i de Julliette Dédillière. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Sigfrid Català Tineo

    - Sigfrid Català Tineo: El 9 de setembre de 1978 –algunes fonts citen el 7 de juliol– mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Havia nascut l'11 de juliol de 1906 a València (País Valencià). Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

    Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

    ***

    Jürgen Lohstöter (2005)

    - Jürgen Lohstöter: El 9 de setembre de 2006 mor a Hamburg (Hamburg, Alemanya), a resultes d'un sobtat atac de cor, el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Havia nascut el 23 de desembre de 1947 a Hamburg (Hamburg, Alemanya). Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges.

    Escriu-nos

    Actualització: 09-09-14


    0 0
    0 0

    Fa pocs minuts en Tomeu i na Guida, els Gegants de Maó, acompanyats d’en Pere i na Gràcia del Casal Sa Casa d’es Poble de Maó i d’en Miquelet en Salero han fet les últimes ballades de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 de Maó.

    Com diu la cançó del maonès Lluís Sintes, que un dia va cantar a les nostres Festes – tot en aquest mon es va acabat, però hi ha una cosa que mai mor, les Festes de Gràcia. És així que les d’enguany en poques hores ja seran història, ho anunciarà així la traca final de Festes, però aquestes existiran en el record de tots els que les hem viscut i les seguirem vivint totes les vegades que les recordem. De fet les d’enguany pels nostres Gegants en Tomeu i na Guida seran de les que no podran oblidar mai.

    Aquest any els Gegants de Maó han celebrat el 80è aniversari de la seva arribada a Maó, motiu pel que la Ciutat que lis professa admiració lis ha regalat uns vestits nous. Enguany en Tomeu i na Guida han estat més protagonistes que mai i ben segur que en el moment d’escriure els seus geganters aquestes línies, els gegants ja estojats a l’antic Quarter de Santiago estan repassant fet record de tots els moments emocionants que han viscut.

    La nit d’avui ha estat la darrera d’en Tomeu i na Guida durant les Festes d’enguany. A les sis de la tarda han baixat des de el Pla de la Parròquia fins a baixamar per a fer les últimes ballades de Festes. No ho han fet sols, els han acompanyat els seus inseparables Pere i Gràcia i en Miquelet “que ja fins i tot disposa al facebook d’un club de fans”.

    Els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, acompanyats dels Gegants en Pere i na Gràcia del Casal Sa Casa d'es Poble de Maó i d'en Miquelet es Salero fan els últims balls de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 a Baixamar.

    La música ha estat la del seu propi grup de grallers. En aquest cas hem de comentar que dita formació musical fa uns mesos no es sabia si podria comparèixer a les Festes d’enguany per falta de músics, però que el retorn d’alguns antics membres i també els reforços arribats des de Barcelona han fet que un cop més les gralles sonessin per la Mare de Déu de Gràcia amb més festa que mai.

    Una nova sorpresa aquesta nit ha estat el poder comptar amb l’acompanyament dels Castellers de Vilafranca, que han bocabadada a una ciutat poc acostumada a veure les torres h

    La sortida de dalt Maó ha sofert un retràs, doncs abans s’ha fet la recepció oficial a l’Ajuntament als que venien en representació de Vilafranca, tot i així la espera ha valgut la pena doncs al fet de poder veure de nou als gegants s’hi ha afeixit el veure baixar també cap al moll als castellers.

    El cas és que la baixada dels gegants i els castellers al port ha estat multitudinària, la ciutat de Maó no n’ha tingut prou de gegants aquests dies i un any més ha volgut anar a acomiadar a n’en Tomeu i na Guida  a Baixamar.

    Uns pocs balls de gegants, alternats amb les espectaculars torres humanes, ja baix al port han donat per a finalitzada la festa i als gegants els esperaven els camions de la Brigada d’obres que els han pujat a casa on ara ja reposen.

    Les Festes de la Mare de Déu 2014 ja són història, visca les Fetes de la Mare de Déu de Gràcia 2015.

    www.gegantsmao.menorca.es

    http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

    www.youtube.com/gegantsmao


    0 0

    Els lectors de la publicació pollencina “Punt Informatiu” s’han trobat tot aquest estiu amb una agressiva publicitat d’una empresa de telefonia sense fils de Manacor, què fins i tot oferia descomptes als pollencins que sol·licitessin els seus serveis, naturalment això no ha passat desapercebut per l’empresa pollencina IB-RED que ha arribat a un acord amb el club més important de la Ciutat de les Perles per donar-li el seu patrocini. Aquest cap de setmana tan l’equip de Tercera Divisió com l’equip de Lliga Nacional Juvenil han lluït al seu pit el logotip de l’empresa pollencina tornant la jugada a l’empresa manacorina i al mateix temps aprofitant la que l’equip juvenil viatjarà a Catalunya passejarà el nom de IB-RED per tot el principat.

    Naturalment tot l’expressat al paràgraf anterior és una versió meva i molt personal del que ha passat però a ben segur que qualsevol cap de màrqueting ho hagués recomanat, però a pobles petits com el nostre això a vegades no s’entén, i que la empresa local amb més projecció s’hagi anat a Manacor a patrocinar l’esport quan els equips locals estan passant “les de Caín” ha aixecat ampolles, a ben segur que si els equips pollencins estassin a categories superiors la mateixa IB-RED hagués apostat fort utilitzant els equips pollencins per distribuir la seva marca, però ara mateix això és impossible, ja que a les categories que militen els nostres clubs, aquesta circulació de la imatge de la marca seria molt limitada, de fet hem sabut que IB-RED s’ha ofert al Club de Futbol per fer alguna col·laboració.

    Al programa especial que vàrem fer a Ràdio Pollença aquest estiu ja vàrem dir que tots, comerciants, bars, restaurants, altres i equips esportius haurien d’anar de la mà i això els beneficiaria mútuament, doncs bé IB-RED ens mostra el camí ara cal intenta seguir-lo, recordeu els clubs esportius pollencins són patrimoni de tots i per tant seran els que els pollencins vulguin, tant si som industrials, ciutadans normals i fins i tot els mateixos esportistes, aquests darrers peces clau per l’èxit.

    Normal 0 21 false false false ES-TRAD X-NONE X-NONE

    0 0

    Com us vam informar al mes d'abril l'Ajuntament va rebre la resposta a l'infome que havia demanat al Consell de Mallorca en juny del 2012 sobre una possible tramitació de declaració de runa de l'antiga fàbrica de catifes de Can Morató (Dos anys per fer l’informe de la fàbrica). Continuam resumint l’informe del Consell.

    L’informe parla del futur dels edificis industrials; existeix un ampli ventalll d’usos, donades les característiques funcionals, formals i espacials d’aquesta tipologia edificatòria (espais amplis i diàfans), que s’han destinat en molt de casos a activitats residencials, comercials, culturals, institucionals, etc. De fet a tota Europa tenim exemples d’immobles industrials transformats  en grans museus, però també en complexos comercials o esportius. Això só aquests edificis sempre han de conservar els seus trets fonamentals. Al cas de la fàbrica l’informe  diu que els usos no s’han de dirigir tant sols a la conservació d’elements puntuals sinó a les seves distribucions espaials i als seus espais funcionals. Recordam que el batle en més d’una ocasió ha parlat de només conservar la façana de la Fàbrica, el que és rebutjat per aquest informe.

    Per tant en els nous usos de Can Morató s’hi hauria de preservar la seva integritat material i espaial, mantenint les visuals sobre les naus diàfanes i sobre els espais lliures, però podent-hi desenvolupar activitats de múltiple naturalesa que no perjudiqui aquests principis ni els que estableix la Llei 12/98 pel que fa als Béns Catalogats.

    Cal conservar i restaurar amb el principi general de mínima intervenció i d’intervenció progressiva de menys a més.  En el cas de can Morató, existeixen uns trets que són clarament a conservar, com ara la volumetria, l’espaialitat, la lectura de la part administrativa, la residencial, i les pròpiament fabrils i de tractament de materials, i existeix una realitat física molt deteriorada, que conduirà, necessàriament a actuacions de restauració i fins i tot en alguns casos de reconstrucció (quan presenti unes patalogies tan greus que en faci impossible la seva restauració).

    Les intervencions diu l’informe que hauran de venir determinades amb uns estudis de l’estat actual, uns diagnòstics de les patologies, etc i finalment dels pertinents projectes de restauració. Una declaració de runa a un bé protegit no té perquè acabar amb la demolició de l’element sinó ben al contrari, una declaració de runa pot acabar amb la necessitat de reconstrucció dels elements necessaris per al manteniment i la pervivència del conjunt fabril.

     Les CONCLUSIONS de l’informe són:

    1- La fàbrica de teixits de Can Morató, manté els valors aptrimonials que motivaren la seva declaració com a Bé Catalogat per acord del Ple del Consell de Mallorca de data 4 de febrer de 2002 i per tant, ha de mantenir la protecció de la que gaudeix actualment.

    2.- En el cas que es vulguin dur a terme intervencions:

    - S’hauran de restaurar tot s aquells elements o parts del conjunt fabril que el seu estat de conservació ho permeti, sempre que comptin amb el seu projecte específic.

    - Aquells elements o parts del conjunt fabril que es considerin irrecuperables es podran substituir o reconstruir, sempre que comptin amb el seu projecte específic.

    3.- Respecte als usos futurs, s’ha de recordar que a l’expedient de declaració no s’establia cap restricció prèvia, si no, que, com no pot ser d’una altra manera, seran vàlids tots aquells usos que siguin compatibles amb els valors patrimonials que motivaren la declaració de la fàbrica de Can Morató.

     Foto Cati Cladera

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 102 | 103 | (Page 104) | 105 | 106 | .... | 465 | newer