Borges palpa Poe
L'exèrcit de la República del Donetsk ha encerclat milers de soldats de Kíev.
L'exèrcit de la República del Donetsk ha encerclat milers de soldats de Kíev.
Les previsions de Washington i Brussel·les no s'acompleixen. L'home de Washington, el magnat Pyotr Poroshenko, no ha esclafat els rebels de Donbass (En Poroshenko denomina terroristes a les formacions democràtiques que no es sotmeteren als colpistes de Kíev).
Per descomptat, els oligarques ucraïnesos fan pinya contra els denominats pro-russos.
Per descomptat, els oligarques europeus fan costat als oligarques d'Ucraïna.
I, d'oligarca a oligarca, els mitjans dels oligarques catalans van dipositar la seva confiança amb l'exèrcit dels oligarques ucraïnesos. També donaven per suposat l'esclafament de les classes populars (majoritàriament, d'ètnia russa) revoltades. El desastre humanitari del Donbass els importava un rave als oligarques catalans.
El conflicte d'Ucraïna no és una simple guerra civil. Els Estats Units i els seus vassalls estan inquiets per la pèrdua d'autoritat. La derrota militar de la Junta de Kíev els posaria en una situació desesperada. O, és que, per ventura, volen començar una guerra a gran escala?
Sembla que la classe treballadora del Donbass està demostrant que es capaç de derrotar l'exèrcit dels nazis.
Sobre això, podeu veure la informació que recull els diari rus Izvestia a la web Les milícies de Donetsk han encerclat milers de soldats ucraïnesos.
gràcies!
Fas una xifra redona i respectable danys i aquell qui testima et diu anam a Mallorca a celebrar-ho i et dóna uns papers amb la reserva dun hotel a Sineu i els bitllets del vaixell per a vosaltres i pel cotxe. I embarcau.I arribau a lhotelet que resulta que és una casa amb història i la vostra habitació és un dúplex amb una terrasseta privada que mira al jardí i a un circ pobre i petit. I damunt el llit hi trobes un cartell i uns bombons. I baixes a la piscina i et trobes lautora del cartell i els bombons que resulta que és la teua millor amiga que també ha vingut amb la seua filla perquè vol celebrar amb tu aquesta xifra tan redona. I et quedes sense paraules. Et costa reaccionar. Et sents desubicada. Què ha passat? Quanta gent conxorxada perquè tenguis un dia inoblidable!
I agafau el cotxe i voltau per lilla. I uns bons amics mallorquins han organitzat un sopar i us han obert casa seua per celebrar el teu aniversari. I hi ha una piscina i un moixet i carn torrada i bon rotllo i un pastís de xocolata impressionant. I a l'endemà feu el turista. I ensenyes Mallorca a la teua filla petita. I pujau al tren de Sóller.
I vas a can Joan de saigo per menjar el mateix gelat dametla que vas tastar quan tenies 13 anys i reunir-te amb dues amigues més. I allà et trobes, per casualitat, amb una cosina. I a la plaça de Sineu a la nit hi ha ball. I visites la Catedral de Palma perquè la teua filla vegi les síndries i els melons i les calaveres i aquell cor esberlat a la Capella del Santíssim de Barceló i us perdeu pels carrerons plens de turistes i de botigues de souvenirs i vosaltres també feu el guiri i pujau al bus turístic. El sol us crema el nas. La locutora us socarra loida amb un relat pèssim i una música flamenca insuportable. I els ennivolats us amenacen i us plou damunt. I reis. i torna a sortir el sol. i arribau a l'hotel i teniu tota la piscina per a vosaltres fins que fa pell de gallina. i a la plaça de Sineu fas que la teua amiga tasti el frit. I després us feis una pomada de Xoriguer que tenen ben a la mostra a la gelateria. I fa fred i humitat.
I us heu dacomiadar de la teua amiga i la seua filla que tornen a casa molt de matí. I encara no te'n saps avenir d'aquest gest tan generós que ha tingut i li ho dius perquè saps que mai no oblidaràs aquesta celebració a Mallorca plena de sorpreses i de troballes.
I vosaltres també heu de fer la maleta però encara teniu temps per baixar a les coves del Drac i veure aquest espectacle musical que fan al llac Martel i visitar Pollença i el port abans danar a Alcúdia per embarcar cap a Ciutadella perquè us queden uns dies més de vacances abans de tornar a València.
Son Espases i l´esquerra oficial: enterradors d´esperances
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Son Espases i els enterradors d´esperances
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat lacceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder sen reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat Port Adriano. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo Pacte de Progrés, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors. Hi estam completament d´acord.
Multa a la lliure expressió i a la llibertat política.
Avui dilluns el company Miquel Joan Amengual ha fet efectiu el pagament la multa que li va imposar la Delegació del Govern arran de la concentració del 22 de maig de 2012 quan José Ramon Bauzà va visitar la seu del PP de Pollença.
Recordem que fou una concentració de molts ciutadans pollencins de tota condició, no organitzada per cap entitat o col·lectiu en concret, sinó de manera espontània. La concentració responia al malestar ciutadà amb la política lingüística que llavors estava començant a posar en marxa el Govern Balear i la Llei de Símbols.
En Miquel Amengual va protegir un al·lot menor d'edat que estava gravant imatges amb el seu movil i fou abordat per un Guàdia Civil de paisà que formava part del sèquit de Bauzà. Quan en Miquel fou requerit per identificar-se amb el DNI no el va dur damunt (venia de practicar atletisme) però es va identificar dient el seu nom i número. Aquests fets bastaren per acusar-lo i imposar-li una multa de 3.000 euros.
A partir d'aquí es va fer una campanya de recollida de fons per ajudar-lo a pagar la multa i paral·lelament fer els recursos adients per anul·lar aquesta injustícia. Tot i els recursos de reposició davant la mateixa Delegació del Govern (dirigida per Teresa Palmer, del PP) com davant el Ministeri de l'Interior (dirigit pel ministre Jorge Fernandez Diaz, també del PP) la multa no s'ha volgut anul·lar ni modificar en absolut, malgrat els vuit testimonis amb noms, llinatges i DNIs de pollencins presents al lloc del fets que contradeien les acusacions de l'acta policial.
Vista la negativa als recursos i vist que només queda la via judicial que suposaria, a banda de pagar la multa, haver d'afegir-hi les taxes judicials i els costos d'advocats, inassumibles per en Miquel, finalment en Miquel ha optat per pagar.
En Miquel Amengual vol agrair a totes les persones, entitats i partits que l'han ajudat a recollir els 3.075 euros amb els que ha fet efectiva la multa, així com les mostres de suport que ha rebut durant aquests dos anys. El petit sobrant l'ingressarà en la Caixa de Resistència de l'Assemblea de Docents.
Francesca Crespí, mare del menor al que en Miquel va protegir aquell capvespre, ha volgut ser present per agrair a en Miquel la seva acció i lamentar que s'hagi fet servir a una bona persona com a cap de turc per assustar a tota la societat que discrepa de les maneres de fer de l'actual Govern Balear.
Així mateix també han acompanyat a en Miquel en Tomeu Cifre, regidor del PSM a l'Ajuntament de Pollença i na Joana Aina Campomar, membre de l'executiva del PSM.
Gabriel Barceló, secretari general del PSM ha manifestat que :<Des del PSM donam tot el suport i solidaritat amb en Miquel Amengual i totes aquelles persones que manifestant-se de manera pacífica, han estat víctimes de la repressió policial impulsada per la Delegació del Govern i el Govern de Bauzà>.
Des del PSM de Pollença volem reiterar el nostre suport i posar en evidència la injustícia i persecució política que ha sofert en Miquel A. Amengual i que suposa un atac a la llibertat de tots els ciutadans.
De dreta a esquerra: Toni Marquet, militant del PSM de Pollença, Joana A. Campomar, membre de l'executiva del PSM, Miquel J. Amengual, multat per la Delegació del Govern, Tomeu Cifre, regidor del PSM a l'Ajuntament de Pollença i Francesca Crespí, mare del menor a qui en Miquel protegí.
Els horaris dels Gegants per les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014
El programa de Festes de la Mare de De Gràcia 2014 en el moment d’escriure aquestes ratlles ja deu estar a la majoria de cases de la Ciutat. En el present article citarem per a tenir a ma “la guia dels gegants a les festes”, els actes i dies en els que sortiran els gegants.
28-Agost.
21.00 h. Arribada dels Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, els gegantons de Sa Casa d’es Poble en Pere i na Gràcia i també el nano en Miquelet es Salero a l’Ajuntament. Acompanyats pel grup de grallers.
30-Agost.
11.00 a 13.00 h. A la Plaça Constitució, Taller de plomalls, per a acompanyar els gegants.
02-Setembre.
20.00 h. Festa d’aniversari dels Gegants de Maó i nova vestimenta per a na Guida i en Tomeu. L’acte acabarà amb el repartiment d’un enorme pastís d’aniversari per a tot-hom.
05-Setembre.
16.30 h. Festa al Casal de Gent Gran d’es Camí d’es Castell. Els Gegantons en Pere i na Gràcia, propietat del Casal, exerciran d’amfitrions en una festa per a la gent gran i també per a la gent gegant.
06-setembre.
18.30 h. Sortida del passa carrers de la nit del pregó pel centre de la ciutat, amb els Gegants de la Ciutat i altres Gegants de Menorca, per acabar al Pla de la Parròquia en uns últims balls tots junts a la Plaça. En Tomeu i na Guida també ballaran el tradicional Es Mahón, un cop acabat el pregó.
07-setembre.
16.15 h. Sortida del cercavila format per la Banda Cap de Fibló, Els Gegants de Maó, gegants menorquins i els convidats d’excepció els Gegants de Campos (Mallorca).
08-setembre.
09.00 h. Sortida de la cercavila, formada pels Gegants de Maó i els Gegants de Campos.
09-setembre.
18.00 h. Baixada dels gegants al Port, per a fer les darreres ballades. Baixaran acompanyats dels Castellers de Vilafranca.
Totes les activitats amb els gegants són organitzades conjuntament per l’Ajuntament de Maó i la Colla de Geganters de Maó.
Per a més informació dels actes dels gegants d’aquestes Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2014 us podeu dirigir al corre electrònic gegantsmao@menorca.es , consultar el mateix programa de Festes de l’Ajuntament de Maó ha distribuït per les cases o també visitar el nostre perfil de facebook que actualitzem tots els dies “gegants de mao, Menorca”.
http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/
[25/08] «L'Anarchia» - Conferència Panrussa - Atemptat Pestaña - «España Libre» - Gogumus - Comps - Doubinsky - Arrondo - Alejandro Dilla
Anarcoefemèrides del 25 d'agost
Esdeveniments
- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de
1877 surt a
Nàpols (Campània, Itàlia) el primer
número del setmanari L'Anarchia.
Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel
propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de
Carlo Cafiero, Andrea
Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el
programa
insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per
mor de les freqüents
persecucions policíaques, només
publicà set números, l'últim l'octubre
de 1877.
Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en
sortiren, dirigits per Giovacchino
Niccheri, tres números més, l'últim el
18 de novembre de 1877. En aquest últim
número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor
Stanislao Alberici Giannini.
***
- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.
***
- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.
Atemptat contra Ángel Pestaña (25-08-1922)
***
- Surt España
Libre: El 25 d'agost de
1945 surt a París (França)
el primer número del periòdic en
castellà España
Libre. Órgano del Comité de
Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia
(CNT-AIT).
Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
seu director va ser
Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel
Hernández. Poc després es
convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la
CNT a França fins a la seva
desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a
Tolosa de Llenguadoc com a
setmanari. Defensà fermament les postures del
Comitè Nacional clandestí de la
CNT, fins i tot les activitats més discutides
(participació en el Govern Giral,
diàlegs amb els monàrquics, etc.). A
més de Félix Lorenzo Páramo, va ser
dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus
nombrosos
col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias,
Ramón Álvarez,
Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía
Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel
Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú,
Jacint Borràs, Buenacasa, Félix
Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo,
J. J. Domènech, Liberto
Esclavina, José Espuga, José Ferri,
José Gallego Crespo, Salvador García,
García Durán, García Pradas,
González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud,
Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel,
Ramón Liarte, Carlos
Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio
Mtz Prieto, Bernardo Merino,
Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal,
Olegario Pachón,
Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces,
Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda,
Mateo Santos, Víctor Sanz,
Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio
Serrano, Trabal, Gonzalo
Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà
textos inèdits de Peiró i el
número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el
famós manifest «Con España o
contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell
any per secretaris de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny i Germinal
Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva
desaparició va ser
motivada per pressions franquistes, encara que arran de la
unificació
confederal de 1960 caigué en crisi.
Naixements
- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Federico Comps:
El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el
dibuixant i
arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares
es deien Federico
Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era
el quart fill del
matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la
finalitat de
preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat
d'Arquitectura de Barcelona
(Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en
la citada facultat
i després continuà estudis a l'Escola Superior de
Madrid (Espanya). A partir de
1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa
revista saragossana Noroeste.
Tingué una gran amistat amb
els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel
Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa
Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria
Escartivol.
Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera
de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo
i de María Dolores Arana en Canciones
en
azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del
pintor Juan José Luis
González Bernal. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), era
soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament
influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en
1936 il·lustrà l'obra de Gil
Comín Gargallo Rémora y
evasión.
Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les
lacres i vicis de l'ésser humà,
així com altres de diferents temàtiques i de
diversos paisatges. Fou
l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena
artística
espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un
escamot falangista el
27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).
Pòstumament, el març de 1949,
es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el
títol Muerte española,
amb textos de Tomás Seral
y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil
en 1999.
***
- Sébastien Doubinsky:
El 25 d'agost de 1963 neix a París (França)
l'escriptor, traductor, editor i poeta anarquista Sébastien
Doubinsky.És fill de
Claude Doubinsky, corresponsable
del butlletí anarcosindicalista publicat en tres
llengües Commission
Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat
militant anarquista
ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part
important de la seva infància
als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses
universitats
nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà
a França en 1968. Més tard
va fer estudis
d'història i d'anglès; motius pels quals,
juntament als seus orígens
cosmopolites, una part de la seva producció
literària és escrita en anglès.És
especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui
va dedicar la seva
tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura
nord-americana, durant set
anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus
(Dinamarca). Després de passar set anys a França,
va tornar a Dinamarca on viu
amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants,
Théodore i Selma. En 2008 fundà l'editorial
Zaparogue. Entre les seves
novel·les escrites
en francès podem destacar Les vies parallèles
de Nicolaï Bakhmaltov (1993),La naissance
de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments
d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les
frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le
livre muet (2007),Star (2007), Les fantômes du soir (2007),Jours de
lumière (2009), Quién es?
(2010), La trilogie
babylonnienne (2011) i Le feu au royaume
(2012).
També té publicat obres en danès,
traduïdes de manuscrits originals escrits en
anglès, com ara Hvid
Støj (1994),Gul
Tyr (1995) i Babylons
Grønne Haver (1995).
De poesia en té publicats reculls com Cambodge
Orchestre (2001),Exhibition
Coloniale (2001),Poèmes de
guerre. Poèmes pour T-Shirts (2009), Paris à cinq
kilomètres. Anthologie (1991-2006) (2009) i Danmark (2011).
En 2009 publicà l'assaig Le Manifeste du Zaparogue.Écrire, lire, publier, exister au temps des nouvelles
guerres de religions. En les seves obres
sempre tenen cabuda personatges llibertaris.
Defuncions
- Julián Arrondo: El 25 d'agost de 1990 mor a Dijon (Borgonya, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo. Havia nascut en 1917 a Villafranca (Navarra, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després d'Alliberament, treballà com a obrer forestal a la Costa d'Or i s'instal·là a Dijon. Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon.
***
- Miguel Alejandro Dilla:
El 25 d'agost de 1997 mor a Sabigny (Xampanya,
França) l'anarquista Miguel Alejandro Dilla. Havia nascut en
1909 a La
Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). En 1932
col·laborà amb articles sobre
art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto.
Durant
la Revolució de 1936 participà activament en la
col·lectivitat del seu poble i
en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la
seva tasca cultural i com a
orador, organitzant i impartint conferències a la comarca
del Matarranya. En
1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i
patí els camps de
concentració. Després s'establí a
Sabigny, on continuà militant en el moviment
llibertari.
Actualització: 25-08-14
Patrimonio Bibliográfico Mallorca 1925
De las 24 publicaciones hechas en Mallorca en 1925, 10 son obras didácticas de Porcel Riera; libros para la enseñanza de aritmética, geometría, historia de España, historia sagrada... Dentro del grupo didáctico aparece "Apuntes de teoría e historia de la música / redactados por Bartolomé Simó Escanaverino", quien recogió canciones tradicionales mallorquinas.
Tres obras cubren el apartado considerado literario. Una obra poética importante: "L'amor de les tres taronges i altres poemes" de Guillem Colom i Ferra; una narrativa: "El contrabandista y las cuevas de Mallorca ; Duda cruel / Jaime Aleñá" y una dramática: "El bon Jesuset : Nazaret-Betlem-Egipte : drama en cinch actes / Ignotus".
L 'amor de les tres taronges i altres poemes recull tretze poemes basats en rondalles, relats, tradicions populars, etc. El poema principal és el que dóna títol al volum, L 'amor de les tres taronges, basat en una coneguda rondalla. Les tres taronges magiques que, en ésser obertes es transformen en donzelles, li serveixen per plantejar metaforicament el tema de l'amor i de la mort, del desig impossible de satisfer i de la renúncia a la vida per tal de conservar l'autentic amor.
Pere Rosselló: Aproximació a Guillem Colom (pdf)
José Singala también aparece este año con dos obras, pero con la originalidad de ser traducciones aunque no sé a qué lengua. Los títulos son: "Mi estas angêlo_ monologo / originala de Josefo Singala ; kaj tradukita de Narciso Bofill" y "La unika vesto : unuakta proza kaprico scena / originala de Josefo Singala ; kaj tradukita de Narciso Bofill", ambas editadas por Presejo de la "Empresa Soler", es decir por la Imprenta de Francisco Soler Prats.
Entran en el apartado "Mallorca", aunque sus estilos supongo que son muy distintos. Una es la obra de Jordi Martí Rosselló"De Sa Roqueta o Coses de Canostra : es que a veurerlé aniréu de riure vos inflaréu" y otra es "Guía sentimental de Mallorca paisajes de la isla dorada" del valenciano Daniel Martínez Ferrando con prólogo de Gabriel Alomar.
Y ya dentro de este apartado de temas sobre la isla, acabo este año de 1925 con "El Museo de Raxa : gestiones realizadas para lograr su conservación en Mallorca / B. Pons Fábregues"; "Enterraments i obits del Real Convent de Sant Francesch de la ciutat de Mallorca / copia de un manuscrito del donado Ramón Calafat año 1786 [y] continuado con un apéndice que contiene copia de las partidas originales desde el año 1805 hasta 1830 por Jaime de Oleza y de España" y "Conquista de Mallorca por el serenísimo señor rey D. Jaime I de Aragón / original inédito del poeta mallorquín Francisco Seguí Solivellas", aunque este último debería estar en el apartado Literatura.
Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español
Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1925
FICHAS PREVENCION OPERADOR ORDENADOR
Krystsina Dzemidzenka
Fecha de Nacimiento:24/06/2006.
Procedencia: Belarús.
Situación: Huérfana y vive en la zona contaminada de Chernóbil.
Años de acogida: Verano 2014.
Família de acogida: Martorell - Porter.
Dret a preguntar
Avui un article del company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
Fer consistir la democràcia sols en votar cada 4 anys (i es voten persones més que programes) significa una democràcia esquifida. La democràcia representativa pot agilitzar la presa de decisions, però bé saben que sovint els representants són poc fidels a la voluntat popular i fins i tot a les promeses electorals, que molts de pics són paper banyat. D’aquí ve el crit tant repetit darrerament: “no ens representen!”
La participació dels ciutadans en les decisions del poder és el bessó i la clau de la democràcia; participació i democràcia són inseparables. Saber el que vol la gent és elemental per actuar democràticament. Per tant, res millor abans de prendre decisions transcendentals que consultar directament a la gent i aclarir quants de graus fa l’aiguardent; res més democràtic. Una vegada recollida la voluntat popular majoritària, el poder polític té clar el seu quefer i està obligat a obeir aquesta voluntat.
A partir d’aquestes premisses no es pot entendre en via ninguna que pugui ser il·legal una consulta no referendari al poble sobre la independència, les prospeccions de Canàries o qualsevol altra qüestió important. Suposant que fos il·legal la independència i també ho fos un referèndum vinculant(?), no té aferratall dir que preguntar al poble què pensa o què vol és il·legal. El CIS i multitud de enquestadores, per pa i per sal pregunten el que els passa per l’engonal, i se’ls reconeix el dret a preguntar i mai del món són declarades il·legals. Si aquestes preguntes enlloc de fer-se a una mostra suposadament representativa, s’obri a tot l’univers del que es vol conèixer l’opinió, l’únic que canvia és que resulta més fiable i no menys legal. La legalitat està per facilitar la convivència i defensar els drets de les persones; i un dret fonamental és ser escoltades pels poders públics.
Voldria que qualcú explicàs, sense martingales ni mangarrufes, com es pot prohibir una consulta popular, quan és la millor manera d’aclarir que volen les comunitats, ajuntaments, comunitats i govern central. No serà que es té por del que pugui dir el poble?
Mariano Moragues Ribas de Pina
Mallorca i els presoners republicans
El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada
Artà dignifica el campamento de 750 presos
Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ
En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.
El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.
Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.
El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.
No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).
Diario de Mallorca (20-III-2011)
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)
Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)
La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint lopressió! Dadolescent llegia moltes novel·les dÁngel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció lopressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari dAnna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, lexplotat, lintel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, lambient dopressió i esclavatge narrat a la perfecció en lobra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És lherència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila Labisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).
Però parlant dels represaliats a Catalunya i lestat espanyol, és el valor daquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria darribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions dillencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, lobra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a lalçada daquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?
Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de loprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.
El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.
Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers dassassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, lobra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.
FICHAS PREVENCION PERIODISTA
Patrimonio Bibliográfico Mallorca 1926
La producción impresa en Mallorca en 1926 sorprende por su número. De unas 15 publicaciones en los años anteriores, pasa a ser de 32, duplicando lo usual. Luego, al ver los titulos de las publicaciones, resulta que 19 de esas 32 publicaciones son libros escolares de Miguel Porcel y Riera.. Libros de aritmética, geometría, geografía, historia de España, historia sagrada, agricultura, higiene, urbanidad, de los grados elemental y medio.
Por otra parte, ya en el resto de la producción, hay discursos, memorias, reglamentos y algunas traducciones: "Catálogo del Museo Provincial de Bellas Artes de Palma de Mallorca"; "Alrededor del drama venéreo / por Henri Mathias ; versión española de Antonio Alorda"; "Un discurso sobre música : leído en el "Teatro Principal" de Manacor en la noche del 16 de junio de 1926 / P. Domenge"; "Separatismo y descentralización : conferencia dada en la Sociedad Fomento del Civismo / por su fundador y presidente Jerónimo Massanet y Beltrán"; "Discurso leído por Francisco Socías Ferragut jefe de oficinas de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares : en la fiesta del dia del ahorro celebrada en el Teatro Lírico el 31 de octubre 1926 bajo la presidencia del Excmo. Sr. Gobernador Civil"; "Homenaje al Rdo. D. Pedro Llull Poquet (capellà Pere) : en el primer centenario de su santa muerte / por Pedro Domenge Morey" o "Reglamento del Instituto Provincial de Higiene de Baleares".
Resultado, no hay libros de poesía ni dramáticos y el número de obras reseñables es muy bajo.
Antoni Maria Alcover presenta el "Aplech de Rondayes Mallorquines : Tom. IX / d'en Jordi des Recó (Mn. Antoni Mº Alcover) ; ab dibuixos d'en Jusep Moll i Casasnovas", tomo que no he encontrado digitalizado.
Dos libros digamos que "extraños": La "Lliga d'Amics de l'Art" publica "Por el decoro artístico de Palma" impreso en Sóller : Imprenta de Juan Marqués Arbona y otra imprenta también de Sóller, la de Salvador Calatayud, imprime "La Cartuja : formerly Carthusian Monastery of Valldemosa" en el que aparece el nombre J. Webb no sé si como autor o editor.
El nombre Cosme Bauzá Adrover es frecuente en estos años. Comienza a aparecer en 1910 con "Album trinitario : obsequio a las Hermanas Trinitarias de Felanitx con motivo del primer aniversario secular de su fundación / por Cosme Bauzá Adrover" y hay un salto hasta 1917 que publica "Florescencia del clero de mi tierra / su autor Cosme Bauzá Adrover" y "Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paul : su origen-sus progresos / por Cosme Bauzá Adrover", luego hay publicaciones en 1919, 1922, 1923, 1924 y en este 1926 con "Noticias históricas de Son Mesquida / por Cosme Bauzá Adrover" y, sin embargo, su obra más conocida, su "Historia de Felanitx", publicada en Felanitx por los Talleres Tipográficos de Bartomeu Reus, no me apareció en los catálogos de las bibliotecas.
Cosme Bauzá Adrover (Felanitx 1871 - 1959), llamado "Es capellà Bó" fue sacerdote e historiador. Tras ser ordenado sacerdote en 1899 marchó a América donde estuvo hasta 1913. Tras su regreso se dedicó a la investigación. Su "Historia de Felanitx" fue publicada en tomos desde 1921 a 1948. En Argentina en 1911 publicó unos poemas "Flors semprevives". Fue académico de la Real Academia Hispano Americana de Ciencias y Artes de Cádiz y de la Academia Mallorquina de Estudios Genealógicos. Tras su muerte se creó la Fundació Museu Cosme Bauçà cuya biblioteca es rica en obras mallorquinas. Fue declarado en 1972 Fill Il·lustre de Felanitx.
Sin embargo, no tiene ninguna biografía en Internet y la Fundación no tiene web y no sé si los libros de su biblioteca están en los catálogos informatizados.
Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español
Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1926
[26/08] V Congrés Obrer Regional Argentí - Grup Sindical d'Escriptors Catalans - Lemel - Kern - Grossman - Lochu - Campos - Santidrián - Sacramento - Iglesias - Lourau - Cuña - González Morago - Taranovski - García Casino - Martínez Marín - López Sánchez - Leiva - Cruzado - Franteschini - Díaz Ferrer - Barrué
Anarcoefemèrides del 26 d'agost
Esdeveniments
- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar«la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà --vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola--; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»
***
- Fundació del Grup
Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de
1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup
Sindical
d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts
Gràfiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) --més
tard passaria al Sindicat Únic de
la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta
associació sorgí en un
moment en el qual la sindicació era obligatòria i
la seva funció era promoure
les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i
promocionar la
literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la
supeditació
d'aquesta literatura a les conveniències de la
indústria editorial. Van formar
part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel
Cruells,
Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau
Jané, Miquel Llor, Enric
Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna
Murià Romaní, Josep Maria
Murià Romaní, Josep Pons Pagès,
Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel
Tarragó
Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en
les diades de Sant
Jordi; organitzà emissions radiofòniques de
lectures poètiques i narratives; i
publicà, a través de les Edicions Populars
Literàries, diversos llibres: Escriptors
de la Revolució (setembre de 1937), de diversos
autors; Els
dos puntals (1938),
de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan
Sallarès; i La
peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem
des de destacats militants
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara
Gilabert o Balius, a
escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura«consumista»
(Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer
Comitè Directiu,
format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià
i Manuel Cruells. La
Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i
afavorí altres organitzacions
d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans
(AEC), lligada a la
Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança
d'Intel·lectuals Antifeixista
per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si
més no fins a la
creació de la Institució de les Lletres Catalanes
(ILC) que patrocinà. El Grup
Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de
l'actual Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Naixements
- Nathalie Lemel: El 26 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel.Sos pares tenien un cafè a Brest i va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries de tota casta fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.
***
- Jacob Kern: El
26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de
1861– neix a
Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i
rellotger anarquista Jacob-Hermann
Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de
juliol de
1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del
carrer de Turenne de
París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser
expulsat de França per les
seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom
figurava
en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de
fronteres francesa.
***
- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.
***
- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1984 a Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup«El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar,Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes,Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.
***
- Víctor
Santidrián:
El 26 d'agost de 1905 neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Víctor
Santidrián. Emigrà amb sa família a
Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià
a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més
tard s'instal·là a
Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on
conegué sa futura companya,
Felicidad González, amb qui tingué tres filles i
un fill. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una
operació
d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a
milicià. Quan la caiguda del
front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat
per mar i arribar a
Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar
controlada per la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat en
diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que
no pogué passar a
França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a
Pamplona (Navarra) i
no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a
començaments de 1950.
Després de la II Guerra Mundial, Santidrián
s'instal·là a Solhac (Llenguadoc,
Occitània), on fou un dels organitzadors de la
Federació Local de la CNT. En
1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960
s'instal·là amb sa família
a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT local, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva
passió, l'escultura i l'Art Brut,
adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra
amb nombroses
escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels
turistes i
que cridaren l'atenció de diversos mitjans de
comunicació. A partir de 1980
quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa
companya. Es traslladà a viure
amb una de ses filles a Hendaia. Víctor
Santidrián va morir el 4 d'abril de
1994 a Hendaia (Lapurdi, País Basc).
***
- Juan José Sacramento
García: El 26
d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero.
Visqué a les coves de la serra de Villena i
d'aquí el seu malnom. Quan tenia
set anys quedà orfe de pare i començà
a treballà d'aprenent de forner des de
molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936
lluità contra
l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa
d'Albacete i des
d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a
milicià a la Columna «España
Libre». Formà part del grup de companys que
interceptà el Govern republicà quan
es replegava a València. El 31 de març de 1939 va
ser detingut per l'exèrcit
franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de
concentració de Los
Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons
de Villena,
d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso
fins al 1945. Un
cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de
paler en una fleca i també de
paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte
amb el seu amic
Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove
al seu poble. Destacà en el
suport als perseguits. Després de la mort del dictador
Francisco Franco, s'afilià
a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat.
Juan José Sacramento
García va morir el 6 de juny de 1997 a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya).
***
- José Iglesias Paz: El 26 d'agost de 1916 neix a Lobios (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Iglesias Paz. D'infant, ajudà son pare, sastre, en la seva segona activitat de carter del poble. Quan tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de potassa, on son germà ja feia feina. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de les quals arriba a ser secretari. El juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes per fer oposicions de carter a l'administració de correus. Integrat com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias,Àvila, etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en el II Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà en la presa de Belchite. Arran dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als estalinistes que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà son germà, també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció comunista. Durant una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on hagué de bregar amb el responsable del mateix, l'estalinista Santiago Carrillo. El febrer de 1939, en plena Retirada, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on aconseguí fugir 18 mesos després. Durant dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers. Dos mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire. En 1942 va ser detingut a Perpinyà i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar recuperant-se de la desnutrició. En acabar la II Guerra Mundial retornà a França i s'instal·là d'antuvi a París i després a Lió, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT, entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir (trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València, Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés Urrea Piña) van ser executats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). En 1961, a resultes d'una amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba, Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions policíaques. En 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina estable, en 1972 s'exilià amb sa companya i son fill Jorge a Suïssa, establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí l'estatut d'asilat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica. El 17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de Lalín. José Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'hospital d'Ourense (Galícia) i fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT de Compostel·la. Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986).
***
- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres, traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.
***
- Jorge Cuña
Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la
Rúa de Santiago de Vigo
(Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista
Jorge Cuña Casasbellas.
Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador
socialista, i sa mare és
Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962
visqué a Pontevedra. A
començament dels anys seixanta entrà en contacte
amb el moviment anarquista
quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut
de Pontevedra.
Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües
clàssiques a la Universitat de
Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en
revoltes
estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va
ser tancat
a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971
retornà a Galícia i cofundà, amb
son germà Miguel Ángel Cuña
Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on
romangué uns anys com a professor. Posteriorment
visqué un temps a Oriola (Baix
Segura, País Valencià) amb sa companya Lola
Varela, on en 1985 participà en la
fundació de la Revista de
Creación
Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En
1988 fundà la revista Altjira.
Va estar molt lligat a Fernando
Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en
diferents
publicacions periòdiques, com ara Hojas
de Luz, Poesía Galicia,Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch
(1976), Mantis (1988), Poesías
(1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta...
(2000), Hipofanías
(2001) i Antología
poética (1972-2004) (2007, edició
bilingüe castellà-italià). Jorge
Cuña
Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia,
el 30 de juny de
2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb
la bandera negra
amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al
cementiri de San Mauro de
Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la
Fundació
Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.
Defuncions
- Tomás González Morago: El 26 d'agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d'Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l'Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s'acostessin a la Internacional. Va ser l'encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli --l'italià s'hi va dirigir a través de Rubau Donadeu-- i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l'AIT, la seva tasca en pro de l'organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings (Madrid, Barcelona, Màlaga) i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d'ells l'agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l'AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l'autoritarisme dels estatuts de l'AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l'Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d'Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d'El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per«conducta immoral i perjudicial a l'organització», termes que encobrien el fet d'haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d'insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme, més encara que figures molt més conegudes com Anselmo Lorenzo; i sempre va voler passar desapercebut --poc abans d'abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint.
***
- Alexander Taranovski: El 26 d'agost de 1921 mor a Ucraïna el revolucionari anarcocomunista Alexander Taranovski. Havia nascut en 1888 a Mariupol (Donetsk, Ucraïna) en una família de pagesos de classe mitjana d'origen jueu. En 1917 lluità en la Gran Guerra com a alferes i aquest mateix any es declarà anarcocomunista. Encapçalà la societat jueupolonesa «Guàrdia Negra». Durant la tardor de 1918 entrà en l'Exèrcit Revolucionari Insurgent de Nèstor Makhno i l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del seu Estat Major. També comandà el Batalló Jueu d'aquesta guerrilla creat a Hulaipóle (Zaporíjia, Ucraïna). En 1920 participà en l'alliberament de Crimea. El novembre de 1920 marxà de Crimea i, després de trencar el setge de l'Exèrcit Roig, aconseguí arreplegar les forces makhnovistes a Hulaipóle. L'agost de 1921 participà en el grup encarregat de la fuita de Nèstor Makhno a l'estranger. Alexander Taranovski va ser capturat el 18 d'agost de 1921 a Ucraïna per un grup de pagesos contraris a la mahnotxina i dies després, el 26 d'agost de 1921, cremat viu en una foguera.
Alexander Taranovski (1888-1921)
***
- Celedonio García
Casino: El 26 d'agost de 1949 és abatut en una
emboscada a prop de la frontera pirinenca
l'anarquista i guerriller antifranquista Celedonio García
Casino, conegut com Celes o El Llarg. Havia nascut el 25 de desembre
de 1922 a Barcelona
(Catalunya). Amb el triomf franquista en la Guerra Civil espanyola
decidí
continuar la lluita contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a
militant
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) del barri de Gràcia de
Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya
d'aquesta organització, va
ser detingut amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940
per«associació i propaganda il·legal i
tinença il·lícita d'armes»,
va ser tancat a
la presó Model barcelonina, on formà part d'un
dels tres grups creats per
Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè
Peninsular de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El seu grup, el responsable del
qual fou Enrique Laborda
Gómez, estava format per Manuel Graupera Rodilla,Ángel Bernal Lozano i Blas
Fuster Carreter. Aquests grups es mostraren força actius en
la lluita
clandestina a mesura que van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945
sortí en
llibertat provisional i immediatament entrà en les Joventuts
Llibertàries de
Gràcia --posteriorment passà a les del Carmel-- i
s'integrà en la lluita
antifranquista, enquadrat en el grup de Josep Lluis Facerías
(Face), creuant
freqüentment la frontera
entre 1947 i 1949 en missions d'expropiacions i en atacs a les forces
franquistes. El març de 1946 assistí al
Congrés de la FIJL en l'Exili celebrat
a Tolosa de Llenguadoc i amb el material bèl·lic
que acaparà retornà el 15 de
març a la Península. El setembre de 1946 en un
ple clandestí va ser nomenat
secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la
FIJL. Membre del
Moviment Llibertari de Resistència (MLR), el maig de 1947
organitzà un atemptat
amb bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil de la
Travessera de Gràcia
--els comunistes s'atribuïren aquesta acció als
seus grups guerrillers--; dies
després, en juny, participà en la
col·locació d'un explosiu en una de les
torres del Tibidabo, però va ser descoberta abans
d'esclatar. El 6 de juliol
d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel Ramos Fernández i
Manuel Llatser Tomàs,
delegat de les Joventuts Llibertàries de Catalunya per al
Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se celebrà el 15 de juliol i per al
Ple de la FAI
celebrat a Madrid tres dies després, però no
aconseguí que els citats plens
assumissin les tesis guerrilleres de l'MLR. En aquesta època
durant dos mesos
treballà de mecànic a Nimes. A
començaments de novembre de 1947 creuà els
Pirineus amb Josep Lluís Facerías,
Ramón González Sanmartí, Francisco
Ballester
Orovigt, Domingo Ibars Juanias i Juan Cazorla Pedrero (Tom
Mix). El 18 de desembre de 1947, amb Facerías,
Francesc
Ballester i Pere Adrover Font atracaren la sucursal del Banc de Bilbao
del
carrer Mallorca de Barcelona i el 30 d'abril de 1948, amb
Facerías i Martínez
Marín, la sucursal del Banc de Biscaia del carrer Rocafort
de la mateixa ciutat.
En 1949, amb Facerías, participa en la temptativa de segrest
del cap de la
policia Eduardo Quitela Bóveda. Celedonio García
Casino fou abatut el 26
d'agost de 1949 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil
a prop de la
frontera pirinenca juntament amb Enrique Martínez
Marín (Quique). Antoni
Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos
trets, un a la boca i altre al braç, però Josep
Lluís Facerías i altres dos
membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el
cercle
policíac amb granades i passar a França amb el
ferit. Els cossos de Celedonio
García Casino i d'Enrique Martínez
Marín van ser enterrats al cementiri d'Espolla
(Alt Empordà, Catalunya) a la secció no
consagrada. Deixà companya, Remedios
Falceto, i una filla, Olga.
Celedonio García Casino (1922-1949)
---
De candidatures diferents a Mallorca
Avui un article de l'amic Marcel Pich publicat a Racó Català . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
En les nostres terres continentals trobam una gran desconeixença, fins i tot entre segments polititzats, de la realitat política –institucional- de Mallorca. Amb prop de 900.000 habitants, només 156.000 votaren el PP les anteriors eleccions autonòmiques. Evidentment, la primera xifra no és el cens ni el número de votants i no voldria fer demagògia. No obstant, dir que ‘a Mallorca són tots peperos...’ incita a respondre feroçment ‘...i al Principat tots convergents’.
Però avui no parlarem de xifres macro ni farem un repàs dels partits i les institucions insulars. (Ni retraurem el poc interès per temes de país per part d’alguns). Per a això ja tenim la viquipèdia. Avui volem destacar tres exemples segurament ben ignorats –fins i tot per part de sectors que prediquen models com aquests - de projectes institucionals locals sensiblement diferents de la resta de forces d’esquerres que corren per aquí. Són el Bloc per Felanitx, Alternativa per Pollença i Gent per Sineu. Els primers són la primera força de l’oposició, els segons la força d’esquerres més votada i els tercers acaben de néixer però podem dir, sense córrer gaires riscos, que poden esdevenir la primera o segona força als propers comicis.
Es defineixen com a partits assemblearis i tenen la voluntat d’aglutinar l’esquerra del seu poble. Han optat per la marca local perquè creuen que és la millor manera d’arrelar i de mantenir la seva sobirania. També el desencant amb l’esquerra oficial. Hom podria tenir percepció –errònia- que defugen de certs debats ideològics estèrils perquè afirmen que allò que realment els diferencia d’altres formacions supramunicipals és la seva forma de fer; que un dels eixos centrals del seu projecte sigui la feina de base. I què hi ha més ideològic que això?
Marina Llobera, candidata d’Alternativa per Pollença a les properes municipals, assegura que “es tracta d’aplicar la radicalitat democràtica a nivell intern més que no d’exhibir-la”. En la mateixa línia, la coordinadora de Gent per Sineu, Magdalena Genovart apunta que els agradaria “ser innovadors per l’exemple que es pugui donar”. Certament en els darrers temps assistim a una trempera de l’assemblearisme transvestista. No obstant i a pesar del desinterès per les etiquetes, no renegarien mai de definir-se i posicionar-se com a sobiranistes, feministes i ecologistes entre d’altres -istes. Ho tenen clar. Nogensmenys, totes tres formacions veuen més que evident que no governarien amb el PP i es mostren escèptics a fer-ho amb el PSOE.
Potser és aquesta praxis diferent de la qual fan bandera que fa que totes tres formacions coincideixin en referents com l’Assemblea de docents o les CUP. De fet, tots tres han mantigut relacions més o menys formals amb aquests darrers. Marc Ordinas, regidor del Bloc per Felanitx, assegura que “la bona relació amb les CUP és més per la manera de fer política; perquè veuen les institucions com una cosa més”.
En tant que candidatures locals, conceben la política municipal com a quelcom més que pura gestió. Llobera afirma que des dels ajuntaments “s’han d’intentar canviar coses, s’ha d’arribar a límits que posin en tensió en sistema que tenim i avançar cap a la ruptura”. Contra la tònica de pensar que els ajuntament són institucions de pa amb fonteta, Ordinas opina que “des d’ells es toquen coses molt properes, de base, com són educació o serveis socials; és qui fa la primera intervenció quan algú té un problema”. Per la seva banda, Genovart afirma que des dels ajuntaments “es poden canviar moltes coses” i enalteix la feina municipalista afirmant que “té molt de valor, ja que fas feina per tu mateix, pels que viuen al teu poble”.Se senten propers al concepte d’unitat popular i els hem volgut demanar què signifiquen per a ells aquestes paraules. Marina Llobera explica que “la unitat popular ha de ser aquell lloc on conflueixi la gran majoria, que és la classe treballadora”. “La unitat de diferents forces que volen realitzar canvis tant dins com fora de les institucions” està, per a Marc Ordinas, lligada a aquest concepte de vegades confós i interpretat en ocasions de forma tant acotada per segments que en fan bandera. Finalment, Magdalena Genovart estableix una comparança entre la feina colze a colze que es dóna al seu poble quan s’organitza la gran festa del Much. Per a ella la unitat popular és “adequar-se a les diferències entre persones, és cohesió i tolerància”. I conclou amb un “si la política fos com el Much, tot seria fantàstic” que emociona un servidor i que faria una repassada a més d’un autoproclamat teòric de la unitat popular.
La nostra portaveu i candidata na Marina Llobera i la coordinadora de Gent per Sineu, na Magdalena "Ramirada"
ADÉU ALS 40 INFANTS DE TXERNÒBIL DEL IX PROGRAMA DE SANEJAMENT DE PER ELLS E2014.
Ja els trobam a faltar i afortunadament arribaren bé i descansen al seu país d'origen.
Alguns d'ells tornaran per les vacances de Nadal i d'altres hauran d'esperar al 10è Programa de Sanejament E2015 a l'estiu.
Fins aviat kanfietkas!!!!.
Aquí teniu un link de la notícia: http://ib3tv.com/20140825_219624-sa-pobla-sacomiada-dels-nins-de-txernobil.html
Patrimonio bibliográfico Mallorca 1927
Avalancha de libros escolares de Porcel y Riera en la producción bibliográfica mallorquina de 1927. De un total de 38 publicaciones, 22 son libros de enseñanza de la tipografía Porcel. Sólo hay otro libro didáctico - escolar de la imprenta La Esperanza: "Estudio del castellano por la lectura explicada de textos escogidos : primer curso / Bartolomé Bosch y Sansó".
Del resto de publicaciones sobresale una: "Historia de la muy noble, leal, ilustre, etc. ciudad fidelísima de Alcudia desde los tiempos prehistóricos hasta nuestros dias" de Pedro Ventayol Suau que aparece relacionada con el periódico en la Biblioteca de la Ultima Hora.
Una obra narrativo - descriptiva: "Peregrinación a Tierra Santa y Roma / dietario escrito y publicado por Juan Parera que formó parte de la peregrinación española realizada de día 13 de abril a 5 de junio de 1925", impresa por la Tipografía Católica de Sa Pobla.
Varias obras de distinto género de tipo religioso: "Vida y virtudes de la sierva de Dios Sor Catalina de Sto Tomás de Villanueva : religiosa Agustina del convento de la Purísima Concepcion de Palma de Mallorca / P. Vicente Menendez Arbesu, Agustino"; "Vida y mort de Santa Margalida : comedia mallorquina amb tres actes y un apoteosis / amb vers original de Bartomeu Monserrat"; "Pastorells : composts per representarse en les festes de Nadal : en dos cuadros i en vers : dedicats als mallorquins, sien grans, nines o nins / p'el... Andréu Roig Prohens" y "Santa misión de Palma de Mallorca : cuaresma de 1927 : cánticos espirituales".
El mundo literario se cierra este año con dos textos dramáticos: "Las covas de Galdent : drama amb cuatre actes / amb vers, original de Bartomeu Monserrat" y "Clásicos castellanos : (teatro)" que publica J. Tous.
Y apenas nada más: un par de Memorias anuales institucionales y un discurso: "Un discurso sobre música : leído en el "Teatro Principal" de Manacor en la noche del 16 de junio de 1926 / P. Domenge2". También una traducción: "Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas adyacentes / compuesta por el Dr. Juan Binimelis; [traducida de...mallorquin a castellano por D. Guillermo Tarrasa]".
Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español
Lugar Producción: Mallorca........Fecha: 1927
[27/08] Marie - Jouy - Jourdan - Dondon - Man Ray - Rashev - Toublet - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Castelló - Gómez Casas
Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
- Constant Marie:
El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa Normandia, França) el communard,
militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut
com Le Père
Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de
París i serà ferit
durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar
d'ofici; es farà sabater, una de les professions
més arrelades en el moviment
llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons
revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame Dynamite, Le
Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie, C'est
d'la blague, Internationale
féministe (a la memòria de Louise
Michel), Vive la canaille!, Y a
d'la malice, Michel, etc. Moltes
d'aquestes cançons es van publicar
en Le Père Peinard d'Émile
Pouget i foren editades en petits fulletons
il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre
d'altres artistes.
De la seva cèlebre cançó de revolta La
muse rouge, derivarà el nom del
conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que
farà seu
el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en
multitud de
festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de
virulentes lletres que
sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de
1894 ca seva va ser
escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves
cançons;
detingut i acusat d'«afiliació a una
associació de delinqüents», va passar
algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie
va morir el 5
d'agost de 1910 a París (França).
***
- Bernard Jouy: El
27 d'agost –algunes fonts
citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista
Bernard Bazile (o
Basile) Jouy, conegut com Bataille.
Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al
número 2 del carrer
d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era
un militant força
actiu dins del moviment anarquista. En 1891
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels
màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol
de 1892 s'establí
a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa
companya François Bataille assistia
a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A
Marsella
mantingué correspondència amb llibertaris
parisencs i amb l'anarquista de Foix
(País de Foix, Occitània) Émile
Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor
ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al
número 69
del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En
la gran
agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu
domicili
també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran
de l'assassinat
del president de la III República francesa Marie
François Sadi Carnot, va ser
detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran
onada
repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista
de 14 propagandistes
anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de
les Boques
del Roine (Provença, Occitània). Va ser
estretament vigilat per la policia fins
el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté
una mica al marge».
***
- Numa Jourdan: El
27 d'agost –segons
altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de
França, França)
el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del
carrer del Canal de
Saint-Denis (Illa de França, França),
població en la qual milità en el seu moviment
anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran
agafada de
militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les
eleccions
legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció
de Saint-Denis. Posteriorment
marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia
britànica, que el considerà«molt perillós»,
freqüentà el «Club Autonomia»
de la capital anglesa i
l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis
a finals de 1894.
El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives
pels Socialistes
Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena,
França) i va treure
379 vots.
***
- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.
***
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
***
- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.
***
- Julien Toublet: El
27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) el militant
anarcosindicalista i interlingüista Julien François
Gabriel Toublet, també
conegut com Jean Thersant. Nascut en una
família modesta, son pare feia
de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en
la indústria
metal·lúrgica i després de joier. En
1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de
París, adherit a la Confederació General del
Treball Unificat (CGTU), de forta tradició
llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una
conferència de Sébastien
Faure titulada «Déu no existeix!».
Membre de les Joventuts Sindicalistes,
participà activament en els Comitès de Vaga. En
1926 va ser cridat a files,
però aconseguí un pròrroga d'un any i
després ingressar en un servei sanitari
que evitar que fos destinat a Síria. En 1932
s'afilià a la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada
per Pierre Besnard
el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la
CGT-SR, va ser nomenat
membre de la Comissió Administrativa en
representació del Sindicat del Metall
del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de
1938 fou
secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien
Charbonneau i Auguste Huet,
del Comitè d'Ajuda Mútua de París i
tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la
IV Regió, càrrec que exercí fins el
gener de 1936 quan va ser substituït per
Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de
l'edició de l'òrgan d'expressió
de la CGT-SR Le Combat
Syndicaliste
(1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de
maig i juny de 1936 i
en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola.
El juliol de 1936,
quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà
tota la seva energia per ajudar
els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable
del
reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya.
Durant
aquests anys bèl·lics, amb Marchal,
s'encarregà de coordinar la compra i
subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
més de assegurar el transport de fons cap
a la Península, i per aquest motiu viatjà en
diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard,
Louis Laurent, Albert Ganin,
Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del
setmanari L'Espagne
antifasciste (1936-1937).
Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el
novembre, arran
de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista
Francès, fou nomenat secretari
adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb
Pierre Besnard i
Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada,
s'incorporà a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització
creada per Louis
Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de
concentració
del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI
d'organitzar un Comitè
d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els
advocats i on Paul
Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El
setembre de 1939 es
casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres
infants (Monique, Christiane i
Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer;
assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i
repatriat de bell nou per
Normandia, va entrar clandestinament al París en mans
alemanyes. Durant
l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art
i Tècnica
Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i
alguns familiars i amics.
En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis
Laurent, Gilberte Dawas i
Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i
creà una xarxa per
ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de
documentació falsa.
També aconseguí editar dos butlletins (Action
i Problèmes). Juntament
amb Henri
Bouyé, col·laborà en la xarxa
Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir
aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial.
Després de l'Alliberament,
reprengué la militància en el Sindicat de Joieria
de la CGT i fou nomenat
membre de la Comissió de Depuració de la
Federació de la Joieria. Després de la
decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la
influència comunista, en
1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació
Nacional de Treball Francesa (CNTF),
de la qual va ser nomenat membre de la Comissió
Administrativa i secretari. En 1949
fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran,
Aimé Capelle, Denhau, Muss,
Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista
--del grecastatos,«inestable»--, adherit a
l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains
et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de
corrector de premsa a la
impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès
en el Sindicat de
Correctors de la CGT de París. Arran de les
divergències sorgides a
començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal
francès i espanyol,
en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de
Pierre Monatte, adherit a la
Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La
Révolution Prolètarienne.
Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de la Unió
Interlingüista de França (UIF), secció
gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i
també va crear la Federació dels
Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de
l'edició dels seus òrgans
d'expressió Reflexiones supra le frontieras
i Le oca frantic, en
llengua paneuropea interlingua. Després treballà
a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré,
on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va
participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança
Sindicalista
Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de
Maig del 68 i que
intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes
escampats per diversos
sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de
1991 a
Créteil (Illa de França, França) i
dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.
***
-
Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a
París (França) el periodista,
novel·lista,
dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor
del
mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9
de juliol de 1867 a
Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia
estat deportat per Napoleó III arran
del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador
d'una
oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de
Mâçon. Quan tenia 20 anys
marxà cap a París (França) amb la
intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran
escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al
Col·legi d'Advocats i edità entre
maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix
Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i de
peticions. Especialment
col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo
d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de
Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a
la presó parisenca
de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà l'«Afer
Dreyfus», prengué partit
a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va
fer càrrec de la
crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle.
En aquests anys col·laborà en diferents
publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes
d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La
Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc.
A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La
meule (1891), Mirages
(1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine
(1898), La Maison en fleurs (1900), Les
Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost
de 1958 a París (França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan.
***
- Ángel Continente
Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat
(Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i París
(França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente
Saura. Havia nascut en 1901 a
Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà al port descarregant
carbó mineral i destacà com a
membre del Sindicat del Transport de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni
Anglès, Ismael
Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va
ser detingut amb
possessió d'una pistola després d'un tiroteig
entre guàrdies i obrers durant una
vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet
resultà mort
el treballador Luis Menéndez García. El 10 de
març de 1932, des de la presó de
Barcelona, signà un manifest contra Ángel
Pestaña i la seva estratègia trentista.
El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el
míting portuari quan
es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del
Transport
de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de
Secció del
Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries
d'Aigua, Gas, Electricitat i
Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i passà pels camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
visqué a París, on milità en la
Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960,
col·laborà en la revista parisenca Nervio.
En aquests anys parisencs,
formà part de «Los sin pasaporte», grup
específic de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants
(José Pascual Palacios,
Jesús Imbernón, Bernabé Esteban,
Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan
es jubilà s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc.
***
- Raymond Lachèvre:El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdicL'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia«L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns«refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).
***
- Joaquim Castelló
Belda: El 27 d'agost
de 1986 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquim
Castelló Belda. Havia nascut el 9 de maig de 1910 a Aielo de
Malferit (Vall
d'Albaida, País Valencià). Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als
fronts de Madrid i de
Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de
guerra i
condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys
empresonament
aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment
passà a França i milità en la
CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un
accident laboral i patí moltes
penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller
amb sa companya i ses tres
filles.
***
- Juan Gómez Casas:
El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el
militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan
Gómez
Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en una família
d'anarcosindicalistes espanyols que havia
emigrat per motius econòmics. Després de fer els
estudis primaris a Sant
Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb
proclamació de la II República, sa
família tornà a la Península. A Madrid
estudià al Col·legi dels Salesians de la
Ronda de Atocha i després al Grup Escolar
Concepción Arenal del barriada del
Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) --secció d'Indústria Química del
Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir
de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de Madrid.
Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant
pneumàtics i en 1938 fou
nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que
publicà articles
en Castilla
Libre,òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938
s'incorporà
a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i
lluità tres mesos al front de
Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i
internat al
camp de concentració d'Albatera, però
aconseguí lliurar-se de la presó per
minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita
clandestina en el
si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la
Construcció de la
CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les
Joventuts Llibertàries del
Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any
es reunió a Madrid
amb Raúl Carballeira i José Pérez,
vinguts de l'exili. El juliol de 1947
assistí als plens nacionals de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i de la
FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts
Llibertàries, i com a
delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la
FIJL i en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat
entre
el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de
França,
fou detingut amb sa companya (María del Carmen
Martínez Herranz) i sos fills al
Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu
domicili es descobrí
la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics
clandestins Tierra
y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou
condemnat a 30
anys de presó per «pertinença a
organització clandestina», dels quans
acomplí
gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis,
Ocaña i Burgos). El
6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir
del monestir penal de Sant
Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una
cama. Després
passà a la presó d'Ocaña i en 1958,
després de denunciar l'explotació dels
presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de
Burgos. El
maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a
València, a més de recuperar el
seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel
madrilenys i es
dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de
divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de
traducció (Balchi, Bynal, Bradley
Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal,
Pelloutier, Peypoch,
Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de«negre» de diversos escriptors i va escriure
novel·les
policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta
creà a Madrid, amb Mariano
Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro
Barrios, el «Grup
Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que,
entre altres coses, publicà a
París en 1969 un debatut «Manifest
Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas
presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també
aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels
màxims representants de
la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari,
entre
agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquestaèpoca també
destacà en la divulgació de temes anarquistes i
anarcosindicalistes, alhora que
exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort
del dictador Franco,
intervingué en nombrosos mítings i
conferències (San Sebastián de los Reyes,
París, Tolosa, València, Jaén,
Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet,
Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.).
Després del Congrés de
la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i
possibilistes. Entre 1980 i
1981 dirigí CNT; també fou
col·laborador i redactor d'Adarga i de
la Historia en fascicles de Diego Abad de
Santillán. En 1983 fou delegat
en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de
bell nou la secretaria general del
sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero.
Els últims anys patí
molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar
en nombroses
publicacions, com ara El
Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario,Historia
Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo,Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz
Confederal de Rubí, etc. És autor, a
més de nombrosos pròlegs i
introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos
llibres, com ara Cuentos
carcelarios (1968),Los
desheredados del tío Sam (1968), Historia
del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España
1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra
civil (1972-1973,
vuit
volums), Sociología
e historia (1973), La
política espanyola y la
guerra civil (1974),La Primera
Internacional en España (1974), Situación
límite (1975),Autogestión
en España (1976),Españaácrata.
Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el
Gobierno (1977),Biografia de
Anselmo Lorenzo (1977),Historia de
la FAI (1977),Anarquismo y
federalismo (1983),Los cruces de
caminos (1984),Relanzamiento
de la CNT (1975-1979), con un epílogo
hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y
movimiento
obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología
del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan
Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital
Clínic Universitari de
Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny
Cementiri Sud.
Actualització: 27-08-14
MÉS i Podem: L'alternativa el 2015
A qualsevol observador una mica atent que recorri els barris, conversi amb gent diversa i observi com es mouen les xarxes socials no se li pot escapar que estam a les portes d'un autèntica revolució política, tant a l'Estat espanyol com a les Illes Balears.
El règim constitucional del 78 s'enfondra deslegitimat per l'atur, la precarietat laboral, la corrupció de les elits, l'estafa de les elèctriques i del sistema bancari, la poca qualitat democràtica, etc. Una de les conseqüències immediates d'aquest esfondrament serà la fi d'un sistema de representació política articulat al voltant del bipartidisme de PP i PSOE. La darrera enquesta del CIS apunta clarament en aquesta direcció.
Comença a ser evident que molts ciutadans, sobretot antics votants del PSOE, d'EU i abstencionistes, optaran per votar Podem a les eleccions locals i autonòmiques de Balears el 2015. Aquesta irrupció de Podem pot deixar al PSIB-PSOE per davall del 20% dels vots. UPyD i EU, formacions polítiques que fa només uns mesos pareixien tenir assegurada l'entrada amb força al Parlament de les Illes Balears i a l'Ajuntament de Palma, ara per ara sembla difícil que hi puguin accedir. Igualment, observant el resultat de les eleccions europees, les enquestes, i el clima polític al carrer, pareix molt difícil que el PP pugui superar el 35% dels vots i que partits com el PI o VOX obtenguin representació.
MÉS per Mallorca, l'esquerra mallorquina, integrada per militants que duen 40 anys participant activament a la lluita ecologista, per la justícia social, i en la defensa de la nostra llengua i cultura, tendrà sense dubte un paper principal en aquest nou escenari que s'obrirà a partir del maig del 2015.
MÉS és una opció sòlida, amb una militància combativa i valenta, arrelada al país i a la seva gent. Els partits i ciutadans que l'impulsam fa temps que hem assumit la convicció que cal desterrar els vicis del sistema de representació política i del funcionament dels partits. Per això, MÉS s'ha dotat d'unes estructures assembleàries, horitzontals, s'han diluït els partits i els seus “aparells”, i s'ha convidat a tota la ciutadania progressista i que estima Mallorca a participar del projecte amb un procés de primàries obert en el que tothom podrà votar i formar part de les llistes electorals a les eleccions de 2015. D'aquesta manera, partint de la millor tradició del nacionalisme progressista i de l'ecologisme polític, s'està treballant per configurar una eina política nova, que transcendeixi els partits, plural i transparent, al servei dels ciutadans.
Per una altra banda, a les properes eleccions locals i autonòmiques una bona part de la ciutadania acudirà a les urnes amb la motivació de posar punt i final al desgovern Bauzá i les seves polítiques contra l'ensenyament, contra els serveis públics, contra el territori i contra la llengua i cultura pròpies. MÉS és exactament l'antítesi del que representa i vol imposar Bauzá. La implicació i compromís de molts militants i simpatitzants de MÉS durant aquest darrers 3 anys, en tots els moviments de protesta contra les agressions dels governs del PP, farà sense dubte que MÉS per Mallorca i MÉS per Palma puguin aconseguir el suport de molts de ciutadans el maig de 2015. No vull obviar que l'aparició de Podem dins la política balear també pot frenar les expectatives de creixement de MÉS, sobretot cap a nous electors. Però el treball diari i de base dels nostres militants, el seny, valentia i sentit comú de les nostres propostes, l'obertura a la societat, i sobretot, el fet de ser una força política autocentrada en els problemes de les persones que viuen i treballen a les Illes Balears i els seus municipis, són factors que atorgaran molta fortalesa a MÉS en el context d'unes eleccions locals i autonòmiques.
Així doncs, l'escenari electoral més probable el maig de 2015 establirà un equilibri de forces inèdit, amb un PP molt lluny de la majoria absoluta i sense possibles aliats per conformar-la, i on la suma de MÉS i Podem pugui obtenir més vots que el PSOE, i fins i tot que el PP, tal com ja va succeir a les eleccions europees. Si se confirmen aquestes tendències, ja apuntades a les enquestes, significaria un tomb radical del panorama polític balear.
Així, per primera vegada podríem tenir a les principals institucions de Balears una majoria de representants polítics absolutament compromesos amb la justícia social, amb els serveis públics, amb la defensa del territori, amb la radicalitat democràtica, amb el dret a decidir dels ciutadans i dels pobles i amb els valors republicans. Pels moviments socials, veïnals, ecologistes, feministes, pel món de la cultura i, en general, pels ciutadans treballadors i honrats (que som immensa majoria), aquesta nova majoria política serà una oportunitat única per fer avançar de manera decidida canvis profunds en el model social, territorial, democràtic, de relacions amb l'Estat, energètic, de mobilitat, etc. que permetin millorar les condicions de vida de la gent, desterrar comportaments corruptes, i posar la política i les institucions clarament al servei de l'interès general i dels ciutadans que viuen i treballen a les Balears.
Evidentment hem de tenir en compte les limitacions de l'àmbit institucional local i autonòmic, condicionats a nivell jurídic i macroeconòmic pels àmbits de decisió estatal, europeu i global. I hem de tenir molt present també que farà falta molta feina, intel·ligència i generositat, tant als moviments socials com a les forces polítiques, per a conduir entre tots de manera fructífera aquest ambiciós procés de canvis que ansia la societat. Tot i així, malgrat les dificultats i limitacions, amb un escenari polític en què MÉS i Podem seran la clau i l'eix de l'articulació de qualsevol majoria política, existirà per primera vegada en la història política de les Illes Balears la possibilitat d'aconseguir les transformacions profundes que volem i necessitam la majoria. No podem deixar perdre aquesta oportunitat.