Anarcoefemèrides del 19 d'abril
Esdeveniments
Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas
- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista iíntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.
Naixements
Necrològica de Louis Marchand apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 21 de març de 1901
- Louis Marchand: El
19 d'abril de 1842 neix a Roanne (Forez, Arpitània) el communard
i
internacionalista bakuninista Louis Joseph Gabriel Marchand. Era fill
de Joseph
Marchand, controlador municipal de contribucions indirectes, i de
Pierrette-Anne-Lazarine Morillon. A partir de 1864 s'integrà
en el cercle
seguidor de Louis-Auguste Blanqui, embrió del futur Partit
Blanquista, de París
(França) i freqüentà destacats
revolucionaris (Germain Casse, Victor Jaclard,
Eugène Protot, Albert Regnard, Raoul Rigault, Gustave
Tridon, Jules Vallès,
etc.), tot col·laborant en el periòdic blanquistaCandide. Entre 1866 i
1867 publicà el periòdic parisenc Le
Critique. El maig de 1869 va ser un
dels signats del fullet Aux socialistes. Programme
abstentionniste.
Sembla que és el mateix Marchand que signà la
crida «Au peuple allemand à la
démocratie socialiste de la nation allemande»,
publicada el 4 de setembre de
1870 pels delegats de les seccions parisenques de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i de la Cambra Federal de Societats Obreres, on
es
reivindicava la «República Universal» i
una aliança entre països per fundar els
Estats Units d'Europa. Com a membre del Comitè Central del
XX Districte de
París, presentà amb altres companys el 15 de
setembre de 1870 un paquet de
mesures urgents (seguretat pública,
subsistències, allotjaments, defensa, etc.)
que el Govern de Defensa Nacional, segons els signants, hauria d'haver
decretat
per a la salvació de la República francesa.
També va ser un dels signants del«Cartell Roig» del 6 de gener de 1871, proclamat
pel «Poble de París» per a
denunciar la «traïció» del
Govern, tot vindicant la Comuna. Durant la Comuna de
París va ser enviat a Bordeus (Aquitània,
Occitània) com a delegat de l'AIT,
per a escampar la idea de crear altres governs comunals a les diverses
poblacions. En aquesta època
col·laborà amb el setmanari La
Fédération
de la Secció de Bordeux de l'AIT. Encara que sota ordre de
busca i cerca,
comparegué a les reunions i finalment, disfressat de dona,
pogué fugir durant
la repressió de la Comuna cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En aquesta ciutat
fou secretari de la Societat dels Proscrits«L'Égalité» i va
pertànyer a la Secció
de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista
de Ginebra, creada el 3 de
setembre de 1871 sota iniciativa de exiliats francesos. Aquest mateix
mes participà
en el Congrés de la Pau celebrat a Lausana (Vaud,
Suïssa), on defensà la
Comuna, però les seves declaracions crítiques
sobre l'execució de Gustave
Chaudeay van ser contestades. A partir del 23 de novembre de 1871
col·laborà en
el periòdic anarquista La Révolution
Sociale, òrgan de la Federació del
Jura de l'AIT. El setembre de 1872, durant el Congrés de La
Haia (Holanda
Meridional, Països Baixos), va ser acusat pel sector marxista
de «desorganitzar»
l'AIT i de pertànyer al sector seguidor de Mikhail Bakuni,
i, com no, de ser un
confident de la policia; va ser proposat per a l'expulsió,
que finalment no va
ser votada. En una carta datada el 8 d'octubre de 1872, publicada el 10
de
novembre d'aquell any en L'Internationale de
Brussel·les (Bèlgica), es
justifica dels atacs d'Auguste Serraillier llançats contra
ell a La Haia, tot
reivindicant l'autonomia. L'1 de desembre de 1872 la
redacció de L'Internationale
anunciava que havia rebut respostes de Paul Lafargue i de Serraillier,
però que
no les publicaven per injurioses. L'agost de 1873 va ser detingut a
Gènova
(Ligúria, Itàlia), juntament amb altres
revolucionaris (Émile Fontaneau, Alfred
Morel, Jean-Baptiste Pillard, Eugène Protot i Marius Vieux),
per internacionalistes
i comunards. De bell nou a Ginebra, el setembre de
1874 es traslladà a
Lausana, on regentà un comerç ambulant
d'alimentació (fruites, verdures,
formatges, etc.). El 27 de gener de 1875 va ser un dels 54 communards
exiliats que signaren el manifest «Au citoyen
Garibaldi» (Al ciutadà Garibaldi).
Entre setembre i octubre de 1875 declara en fallida el seu negoci i
retornà a
Ginebra, on treballà de representant comercial.
Posteriorment va fer de periodista
i a partir de 1885 publicà anualment el Vade-Mecum
de la région du Léman,
una mena de guia turística, amb molts de textos de La
Géographie d'Élisée
Reclus, i de repertori publicitari, a més d'altres
publicacions semblants.
També en aquesta època
col·laborà ocasionalment en el
periòdic radical Le
Genevois. Participà en les campanyes electorals
franceses des de Ginebra i
sempre va ser fidel al petit grup de comunards
exiliats en aquesta ciutat.
Louis Marchand va morir el 19 de març de 1901 a l'Hospital
Cantonal de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'anarquista Léon Berchtold va
fer el seu discurs fúnebre. Pòstumament,
en 1905, es va publicar Y a-t-il toujours un terrain
d'entente possible
entre les radicaux et les socialistes en vue des prochainesélections? Articles
et opinions recueillis par L. Marchand.
***
Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York
- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand.Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la condemna de François Denollet publicada en el
periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere
del 7 d'abril de 1888
- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades erròniament com Denolet o Donolet. Sos pares es deien Charles Louis Denollet, teixidor de lli, i Anne Thérèse Valcke, belga. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant:«La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion»–aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Anatole Garnier (1 de març de 1894)
- Anatole Garnier: El 19 d'abril de 1875 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Anatole Auguste Garnier. Era fill dels obrers Louis Félix Garnier, que després serà viatjant de comerç, i Louise Ramard. El novembre de 1892 es guanyava la vida treballant d'orfebre a la fàbrica Christofle. El desembre de 1892 vivia al número 17 de la carretera de la Révolte de Saint-Denis (Illa de França, França) i el maig de 1893 a l'Hôtel de la Marine, al número 432 de l'avinguda de París de Saint- Denis, juntament amb sa companya, l'anarquista Catherine Sauterre, excompanya de l'anarquista Henri Decamps. Figurava com a «militant» en un llistat de recapitulació d'anarquistes elaborat el 26 de desembre de 1893 per la policia; en aquestaèpoca vivia la número 62 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. L'1 de març de 1894 va ser detingut amb sa companya Catherine Sauterre, juntament amb altres 24 anarquistes de la regió parisenca, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Segons un informe policíac d'un confident del 26 d'abril de 1894, vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia al número 62 del carrer d'Aubervilliers de Saint-Denis. El maig de 1895 va ser detingut, amb altres companys (Louis Carreau, Louis Deslieux, Albert Lecomte, Charles Lemayeur, Alfred Moittier, Charles Roussillaux, Albert Thierry), pel comissari Coeuille de Saint-Denis, com a cap d'una banda de desvalisadors que atacaven durant les nits domicilis de diverses poblacions de la regió parisenca (Aubervilliers, La Courneuve, Épinay-sur-Seine, Saint-Denis, etc.). El 13 d'agost de 1904 es casà al XII Districte de París amb Angèle Renée Pasquet i en aquestaèpoca treballava de venedor i vivia al número 204 del carrer du Faubourg de Saint-Antoine de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
orgànica de Jules Mattez apareguda en el periòdic
de Noeux-les-Mines La
Tribune del 6 de març de 1937
- Jules Mattez: El
19 d'abril de 1881 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Jules Adolphe Mattez. Sos
pares es deien
Adolphe César Mattez, mecànic als ferrocarrils, i
Philomène Delecroix,
domèstica. Treballava de miner al Pou Núm. 5 de
Courrières (Nord-Pas-de-Calais,
França) i residia a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 2 de desembre
de 1911 es casà a Avion (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb Irma Damette,
divorciada de Victor Mensué, i de qui enviudà. En
aquests anys d'abans de la
Gran Guerra, va ser un dels militants més destacats, amb
Benoît Broutchoux, de
l'anomenat «Jove Sindicat» de miners de caire
anarquista. En 1921 s'integrà a
les files comunistes. En el període d'entreguerres va ser
secretari de la
secció local de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). En 1934 va
ser nomenat administrador titular de les Caixes de Socors d'Obrers
Miners pel
Sindicat de Miners Unitari del Nord de les mines de
Courrières. En 1935 va ser
elegit regidor municipal i adjunt de l'ajuntament, però en
1939 va ser revocat
del càrrec per un decret del president del Consell de
Ministres francès Édouard
Daladier. En 1936 participà en una subscripció a
favor dels combatents
republicans espanyols i en aquesta època treballava als
tallers del Pou Núm. 5
de les mines de Courrières. En 1937 s'encarregà
de l'administració d'una
col·lecta als pous miners per a l'adquisició
d'una ambulància per a enviar-a a
la guerra d'Espanya. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut per la
policia
francesa i internat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània). Jules
Mattez va morir el 9 de gener de 1954 a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Sa germana, Alphonsine Mattez (Alphonsine
Bernard) va ser una
destacada militant comunista.
***
Necrològica
de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris
del 17 de febrer de 1932
- Pierre
Larivière: El 19
d'abril de 1883 neix al V Districte de París
(França) el pintor,
caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière.
Sos pares es deien Pierre
Larivière, empleat de comerç, i
Thérèse Lachaud, modista. En 1895
entrà a
estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny
litogràfic) de l'Escola Superior
d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de
París, coneguda com «École
Estienne», d'on
sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es
casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes,
França) amb Hélianne Julie Eugénie
Chaussemier, amb qui va tenir una filla.
Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses
publicacions anarquistes,
especialment en Les Temps Nouveaux,
i
milità en la Federació Litogràfica.
Mobilitzat durant la guerra, va ser
reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia
establert a Montargis
(Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué
correspondència amb Jean Grave i,
sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la«Unió Sagrada»
d'aquest davant el conflicte bèl·lic,
afirmà que no creia en una «guerra
alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també
afí al bàndol aliat. Partidari
del sector pacifista i contrari al «Manifest dels
Setze», publicà poemes en Ce
qu'il faut dire, de Sébastien Faure,
i col·laborà amb dibuixos en Les
Humbles,
de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs
i il·lustrà l'àlbum À
Jean Jaurès,
editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de
la Ghilde "Les
Forgerons"». Entre 1919 i 1920
col·laborà en La Forge.
Revue d'art et de littérature, òrgan de
la Guilde"Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice
i publicà un recull de versos, assaigs i
aforismes de caire pacifista sota el títol Au
Temps des sous-hommes, amb un
prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà
amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb
poemes en L'Émancipateur.
En aquesta època també
col·laborà en Avenir International.
Entre
el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el
Congrés d'Orleans (Centre,
França). Entre 1927 i fins a la seva mort
col·laborà en Le Semeur
de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de
llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un
temps
dirigí aquesta publicació. En 1927
signà una crida en suport de Sacco i
Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres
pictòriques a la
Galeria Bru de París. També
col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931
col·laborà en Le Rythme
Universel i en Cahiers de
l'Aristocratie, de Gérard de
Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de
targetes
postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a
l'Hospital de
Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat
tres dies després al cementiri
parisenc de Père-Lachaise.
***
- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedàòrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obreraés el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del«Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman)–en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la«Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar enMundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).
***
Gaspare
Cannone
- Gaspare Cannone:
El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista,
escriptor,
dramaturg, crític literari i propagandista anarquista
Gaspare Cannone. Sos
pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro.
Abandonà els estudis
després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta,
mantenint-se amb
els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys
milità amb
els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i
s'instal·là Brooklyn
(Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i
col·laborà en periòdics
llibertaris, especialment el novaiorquès La
Questione Sociale, on sostingué una dura
polèmica anticlerical. En aquests
anys mantingué correspondència amb
Itàlia amb destacats anarquistes (Errico
Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra,
obtingué una llicència
i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York
(Nova York, EUA). Va escriure
peces teatrals, com ara Pathos. Dramma
sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben
Hall de
Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma
psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920.
Col·laborà en La
Jacquerie (1919) de Paterson (Nova
Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de
Luigi
Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de
març de
1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini,
que va assegurar que estava en
relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo,
va ser detingut per
agents del Departament de Justícia nord-americà
sota l'acusació de participar
en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a
Itàlia.
Col·laborà en diversos númerosúnics editats per Paolo Schicchi, utilitzant
diversos pseudònims (Colubrina,Garchivio dello Stato - Palermorino,
etc.). També va col·laborar en Avanti!
El 27 de març de 1921 publicà en Contadino
un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta,
aleshores
empresonat, expressant la seva posició intransigent davant
el «front únic»,
que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi
volgué que, amb
Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il
Vespro Anarchico, però només
publicà alguns articles dispersos. Va fer una
gira propagandística amb mítings arreu de
Sicília per a recaptar fons. De mica
en mica les seves posicions difereixen de les del grup«antiorganitzador» de
Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i
corresponsal del
diari cultural Follìa,
publicat a
Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la
crítica literària
(assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè
Carducci, entre d'alters),
establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant
això, sota aquesta
tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina
d'oposició
al règim. En aquesta època donà refugi
Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i
Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb
Salvatore
Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en
1929 en l'atiament de
l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de
subversius «a detenir
en determinades circumstàncies», fet que es
produirà de tant en tant en els
anys següents. També
col·laborà en Umanità
Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936
intentà expatriar-se
clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio
Barresi a Tunísia i a
Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquestúltim, confident de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme). Després de
la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb
Filippo Gramignano
i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del
moviment anarquista de la seva
regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo,
celebrant mítings a la província
i participant en la fundació de la Federació
Anarquista de Trapani «Carlo
Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14
de març de 1946 celebrat a
Trapani. Després entrà en polèmica amb
Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell,
ja que no es declarava obertament «organitzador», i
per la seva excessiva
simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro
Togliatti. El
maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira
propagandística de Pier Carlo
Masini a Sicília, encara que de mica en mica
s'allunyà del moviment llibertari.
En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va
morir el 17 de desembre de 1963 a
Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son
fill Fausto Cannone fou
un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.
***
- Miguel García Vivancos:El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc.És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.
Miguel García Vivancos (1895-1972)
Obres pictòriques de Miguel García Vivancos
***
Maurice
Germain (1944)
- Maurice Germain:
El 19 d'abril de 1902 neix al
XII Districte de
París (França) l'anarquista
Maurice Émile Germain. Sos pares es deien
Eugène Émile Germain, empleat de
l'Assistència Pública, i Marthe Amélie
Gabernache. Tingué tres germans, entre
ells l'anarquista André Eugène Germain. En 1922
va ser llicenciat de l'exèrcit
per asma. Es guanyava la vida com a representant comercial d'una gran
empresa
pelletera parisenca. Cridat per son germà André
Germain que vivia, treballava i
militava a Espanya, continuà treballant a Madrid per a la
mateixa empresa. Cap
el 1930 es casà a Barcelona (Catalunya) amb Aurora Salut
Pilar Prats, de qui es
va divorciar en 1936. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
recorregué amb son germà diverses zones de la
Península venent enfaixaments per
hèrnies i altres productes ortopèdics. En 1933
retornà a París, on començà
a
treballar de corrector d'impremta en el periòdic L'Aurore i va ser apadrinat per
l'anarquista Charles Anderson per a
entrar en el Sindicat de Correctors. Durant la guerra d'Espanya
col·laborà en Le
Libertaire amb articles sobre la
Revolució espanyola i traduí al
francès l'assaig de Diego Abad de Santillán«La
Révolution Libertaire» per aquesta
publicació. El 6 de juliol de 1946 es casà
al XV Districte de París (França) amb MadeleineÉlise Debut, cosina de l'esposa
de son germà André. En aquesta època,
i en els anys cinquanta, vivia al número
70 del carrer Romainville, domicili que figurava en els llistat de
vigilància
de la policia. Un cop jubilat s'instal·là a
Eissiduelh. Maurice Germain va
morir el 28 de febrer de 1984 a l'Hospital Rural d'Eissiduelh
(Aquitània,
Occitània).
***
Notícia
d'una de les condemnes d'Étienne Guillemau apareguda en el
periòdic tolosà El Socialista del
15 de maig de 1960
- Étienne Guillemau:
El 19 d'abril de 1909 neix a l'Hospici de la Maternitat de
Port Royal del
XIV
Districte de París (França) l'anarquista,
anarcosindicalista i esperantista Étienne Louis Guillemau–a vegades el seu
llinatge escrit erròniament Guillemeau oGuillemot. Era fill de Blaise
Guillemau, mosso de cafè, i de
Maria Justine Sylvie Pécourt, cambrera de restaurant. Durant
l'Ocupació,
juntament amb altres companys (Marcelle Clavé,
René Clavé, Alphonse Tricheux,
Paule Tricheux, etc.), participà en la
reconstrucció clandestina del moviment llibertari
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta anys regentava,
amb Floreal
Barberà Blanch, un petit restaurant vegetarià i
abastà amb queviures els
participants a la reunió clandestina celebrada el 19 de
juliol de 1943 a la
granja de la parella Tricheux. Després de la II Guerra
Mundial visqué al número
55 del carrer de la Pomme de Tolosa. En aquests anys va fer cursos
d'esperanto en
un local del carrer Remusat de Tolosa, on assistiren nombrosos
militants
llibertaris (Floreal Buil, Antonio Codina, Helios Guinart, Enric Melich
Gutiérrez, Luis Sos Yagüe, Lluís Trenc
Torres, etc.). Entre juliol de 1950 i
juny de 1951, en substitució de Robert Joulin, fou
l'administrador de Le
Libertaire, periòdic per al qual també
va fer traduccions de l'esperanto al
francès. En el Congrés de la Federació
Anarquista (FA), celebrat entre el 27 i
el 29 de maig de 1950 a París (França), en va ser
nomenat secretari d'Organització
del Comitè Nacional de la FA. En aquesta època va
ser responsable de Le Lien.
Bulletin intérieur de la Fédération
Anarchiste (1950-1951) i va ser
substituït per René Lustre. En aquests anys
visqué a París i s'encarregà de
portar les subscripcions de l'Histoire du mouvement anarchiste,
de Jean
Maitron. El 16 de juliol de 1952 va ser jutjat pel VI Tribunal de
Lió
(Arpitània) i condemnat en absència a 6.000
francs de multa, juntament amb
Georges Fontenis (25.000 francs de multa), a resultes de diversos
articles
apareguts en Le Libertaire referents a un cas
d'atracament comès el
febrer de 1951 a Lió per militants anarquistes espanyols. En
1953 va ser
responsable de la nova sèrie del periòdic
esperantista i llibertari Senstatano.
Va estar molt lligat al moviment llibertari espanyol en l'exili.
Secretari del
grup de Tolosa de la FA, va ser gerent de la
col·lecció «La Nouvelle
Idéale»,
suplement literari mensual del setmanari anarcosindicalista espanyol CNT,
que edità entre 1954 i 1962 almenys 58 fascicles a Tolosa. A
partir de 1956 fou
l'administrador del Bulletin AIT (1956-1965). El 23
de gener de 1958 es
casà a Tolosa amb la destacada militant anarquista catalana
Rosa Laviña
Carreras, amb qui creà un restaurant vegetarià i
una botiga de productes
naturistes i dietètics. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
dirigí la revista literària Cenit
i el maig de 1960 va ser condemnat a
una multa de 150 francs nous per un article aparegut en el
número de maig de 1959.
Col·laborà regularment en el setmanari
tolosà Espoir (1962-1982). Com a
director
gerent del butlletí tolosà La
Mèche (1969-1970), va ser denunciat per«ultratges als bons costums mitjançant la
premsa» i per «provocació directa, no
seguida d'efectes, a l'assassinat i al delicte de cops i
ferides»; jutjat, va
ser condemnat a un mes de presó, amb llibertat provisional,
i a 2.000 francs de
multa. Un altre col·laborador del periòdic, Jules
Celma, arran d'un article on
relatava una experiència pedagògica
llibertària, va ser condemnat en 1971 a dos
mesos de presó i a 1.000 francs de multa. En solidaritat amb
aquest afer, es va
crear un comitè de suport animat per Antoine Alvarez que
publicà un dossier i
una petició d'ajut. El juliol de 1981 va ser delegat al
congrés esperantista de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació
Apàtrida Mundial) celebrat a Basilea
(Basilea, Suïssa). En els anys noranta dirigí el
setmanari Cenit, òrgan
de la CNT en l'exili. Durant molts anys presidí Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Étienne Gillemau va morir el 16 de juliol de 1999 a
Bonlòc (Llenguadoc,
Occitània), població on residia.
***
Víctor
Adé García
- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Sos pares es deien Mariano Adé i María García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna«Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trinitat Morató (Trini), amb qui tingué una filla (Marina Adé Morató), i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'11 d'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
