Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10346

[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Oerter - Girelli - Lavilla - Molina Ortega - Multatuli - Rey - Creaghe - Besnard - Pierrot - Armand - Lozano - Iacopucci

0
0
[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Oerter - Girelli - Lavilla - Molina Ortega - Multatuli - Rey - Creaghe - Besnard - Pierrot - Armand - Lozano - Iacopucci

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica«Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

Reunió al Centre Obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

Anarcoefemèrides

Naixements

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia.És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Domenico Girelli (1988)

- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a«antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Banderí de l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sariñena

- Gabino Lavilla Arcal: El 19 de febrer de 1909 neix a Sariñena (Osca, Aragó, Espanya) el llaurador anarcosindicalista Gabino Lavilla Arcal. Afiliat al SindicatÚnic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena, el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, fou condemnat a 30 anys de presó. Després se'n va perdre tot rastre.

***

José Molina Ortega ("Acracio Ruiz Gutiérrez")

- José Molina Ortega: El 19 de febrer de 1909 --encara que en l'exili francès manifestà com a data de naixement el 21 de maig de 1911-- neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Molina Ortega, també conegut com Acracio Ruiz Gutiérrez. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 vivia a Madrid on treballava fent armadures per a la construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxa amb Cipriano Mera a l'operació de control de Conca i després participà en la creació de la Columna «España Libre» i del Batalló«Espartaco». Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà. Quan la derrota era evident, participà en la contraofensiva contra l'estalinisme juntament amb Cipriano Mera, José Torremocha, José Luzón i Eduardo Val. L'últim dia de la guerra abandonà la Península des de Gandia cap al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a finals dels anys quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran Bretanya, alhora que col·laborà en el periòdic Reconstrucción, òrgan dels exiliats a Gran Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Va ser delegat als congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del Congrés de Llemotges, entrà a formar part de la direcció de Defensa Interior (DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de 1963 encapçalà la candidatura opositora a Germinal Esgleas. Fou delegat per Anglaterra al Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller, el qual abandonà juntament amb altres militants (Cipriano Mera, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, Octavio Alberola, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.). El febrer de 1967 va fer una conferència a Londres i l'any següent ocupà la secretaria del Nucli Confederal de Gran Bretanya. Afincat a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser membre de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de França. En 1973 assistí a la Conferència de Narbona. En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là a Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a Madrid. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Esfuerzo, España Fuera de España,Mujeres Libres i Reconstrucción, entre d'altres. Sa companya fou Suceso Portales. José Molina Ortega va morir el 4 de gener de 1994 a Móstoles (Madrid, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Multatuli (1862)

- Multatuli:El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Testimoni del viatge de Fanelli i Reclus a la Península. D'esquerra a dreta (drets): Fernando Garrido, Élie Reclus, Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, i José María Orense (assegut)

- Aristide Rey:El 19 de febrer de 1901 mor a París (França) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Aristide Émile Jules Rey. Havia nascut el 12 de juliol de 1834 a Grenoble (Arpitània). Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie.

***

John Creaghe

- John Creaghe: El 19 de febrer de 1919 mor al Western Hospital de Washington (EUA) el metge i propagandista anarquista John O'Dwyer Creaghe. Havia nascut el 1841 a (Limerick, Limerick, Irlanda) en una família acomodada. Va estudiar medicina al Queens College a Cork i l'abril de 1865 va rebre el diploma de cirurgià del Royal College of Surgeons de Dublin. Durant un temps va practicar la medicina a Mitchellstown i en 1866 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Boston, on va ser un membre destacat de la Societat Mèdica de Massachusetts. En 1869 va retornar a Irlanda, especialitzant-se en medicina general i en parts. A començaments dels anys 70 va fer de metge a Anglaterra i en 1873 o 1874 va emigrar a l'Argentina, instal·lant-se primerament a Navarro (Buenos Aires) com a metge forense de la policia. En 1888 va començar a mostrar les seves opinions polítiques, especialment la necessitat d'organitzar-se sindicalment els treballadors, en el periòdic de Luján La Verdad. A finals de 1889 va passar a exercir la medicina als barris pobres (Attercliffe, entre altres) de Sheffield (Anglaterra), on va crear el diari The Sheffield Anarchist (1891), que va fer campanya contra el pagament de lloguers (No Rent). El 28 de juliol de 1891 va ser condemnat a l'Audiència de Leeds a una multa de 25 lliures per difamació de la seva llogatera, a qui havia tractat en un article de The Sheffield Anarchist de«lladregota». També va organitzar una campanya contra el pagament d'imposts, reivindicant l'il·legalisme i l'ús de la violència revolucionària i l'insurreccionalisme. A finals de 1891 va esclatar l'«afer de Walsall»: detenció d'un grup d'anarquistes per fabricar bombes, un dels quals va ser Fred Charles, col·laborador de Creaghe en The Sheffield Anarchist. A començaments de 1893 va deixar definitivament Anglaterra i després d'un temps per França i per Espanya, la tardor de 1893 s'instal·larà de bell nou a Luján (Argentina), on va crear diversos periòdics anarquistes, com ara El Oprimido (1894). A partir del 13 de juny de 1897, esdevé un dels responsables del periòdic La Protesta Humana, la publicació més important de l'anarquisme argentí i que dirigirà durant 18 anys. L'1 d'abril de 1904, La Protesta esdevé diari. Creaghe participarà també en el llançament d'una Escola Ferrer, a Luján. El 14 de novembre de 1909, el jove anarquista Simon Radowitsky atempta de mort contra Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, i el seu secretari amb una bomba. En reacció, la impremta del diari és destruïda en diverses ocasions. La Protesta reapareixerà clandestinament a Buenos Aires, o bé a Montevideo. En 1911, Creaghe es va instal·lar a Los Ángeles, on col·laborarà en el periòdic Regeneración, participant en la Revolució mexicana. Més tard retorna a l'Argentina i finalment, ja malalt i amb el cap perdut, als Estats Units, on morirà.

***

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 19 de febrer de 1947 mor a Bagnolet (Illa de França, França), el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Montreuil-Bellay (País del Loira, França). L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Marc Pierrot llegint "Le Temps Nouveaux"

- Marc Pierrot:El 19 de febrer de 1950 mor a París (França) arran d'una malaltia el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Havia nascut el 23 de juny de 1871 a Nevers (Borgonya, França). En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar enL'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelquesétudes sociales (1970).

***

E. Armand en 1930 (fotografia acolorida)

- E. Armand: El 19 de febrer de 1962 mor a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la sevaèpoca, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Havia nascut el 26 de març de 1872 a París (França), fill d'uncommunard. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911),Par delà la mêlée (1916). Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'EncyclopédieAnarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científic contra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per«complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

María Lozano Molina

- María Lozano Molina: El 19 de febrer de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Havia nascut el 3 de març de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció «Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

***

Fabio Iacopucci fotografiat per Lucilla Salimei

- Fabio Iacopucci: El 19 de febrer de 2009 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Fabio Iacopucci. Havia nascut el 18 de febrer de 1955 a Roma (Itàlia). Encara adolescent s'adherí al Grup Anarquista«Carlo Cafiero» del popular barri romà de la Garbatella. Durant els anys setanta es mostrà força actiu i s'encarregà de transmetre a les noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra els nazis. A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa radiofònic a l'emissora lliure i autogestionària «Radio Radicale». També fou un dels promotors de la revista Libertaria i participà activament en el suport del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial Eleuthera. A més, fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G. Pinelli.

Fabio Iacopucci (1955-2009)

 Escriu-nos

Actualització: 19-02-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10346

Latest Images