Bernat Torrandell, la devoció

Ha mort Bernat Torrandell, fill, i reivindicador apassionat, de Mestre Antoni Torrandell. 

El mèrit de l'obra de son pare s'ha guanyat un espai en la història de la música, un espai probablement insuficient (o nosaltres tenim tot el dret a valorar-lo insuficient i mirar d'eixamplar-lo). El paper de Bernat Torrandell no és el d'un Max Brod respecte de Kafka, ni el de Theo Van Gogh i la seva vídua respecte de Vincent; però ben segur que les seves gestions, insistents i perseverants, fundades i rigoroses sempre, han jugat un paper rellevant per mantenir en l'agenda, i per tant, per gaudir, de l'obra torrandelliana. Hem d'estar-li agraïts. En aquest sentit, em sap greu que no fructifiqués la proposta d'atorgar-li el 2013 la medalla d'or de la ciutat, a més de merescuda, hagués estat oportuníssima.

Bernat semblava sentir-se obligat vers son pare, el degué colpir com visqué el dol per la mort del primogènit quan era un infant, visitant la tomba diàriament durant més d'un any, i, sobretot, l'obligat retorn de l'èxit de París a la provinciana Mallorca quan el padrí den Bernat, vidu i malalt, demanà al fill que tornés: “El fill venç al músic. Des de llavor, Torrandell paga el preu d'aquella victòria”, les paraules són de Joan Maria Thomas, però posaria messions que la idea és de Bernat. 

Coincidírem en el concert de la Simfònica al Teatre principal, amb “Vall de Muza” al programa, una obra composada durant la guerra civil en el Rasquell, la caseta dels Torrandell als peus del Puig de Santa Magdalena. Un cant a Mallorca a través de “El Parado”, que passa per totes les cordes de l'orquestra fins al festiu i brillant tutti orquestral. El solo de cello emociona qualsevol humà, i més un mallorquí. Bernat lamentava que el programa de mà no fes esment al 50 aniversari de la mort de son pare (incomprensible i imperdonable) i m'informava, decebut, de les seves gestions amb l'ajuntament. Ni un sol càrrec públic en les llotges del Principal. 

Vaig proposar des d'aquesta columna la publicació dels “apunts” de Bernat Torrandell sobre son pare, finalment s'optà per encomanar una biografia, massa bé, tot i que, desgraciadament, no ha arribat durant el 2013 i en vida de Bernat; tanmateix, l'autor de la monografia s'haurà de declarar tributari de les dades que amb tant de zel i encert havia recopilat Bernat Torrandell, n'estic ben convençut.

Bernat estimava la música i estimava la vida. Se coneixia i ho encomanava. Quan ens deixa una persona així, ens temem de com en pot ser de grisa l'existència sense la passió i l'art, sense l'espurna de l'entusiasme i la densitat de la cultura. En el seu comiat, havia demanat la lectura del “Cant Espiritual” de Maragall, quin millor  adéu que fer nostres els versos del poeta: “Dau-me en aquests sentits l’eterna pau, i no voldré més cel que aquest cel blau.”

 

(article publicat al Setmanari "Dijous" en motiu de la mort de Bernat Torrandell)