Anarcoefemèrides
del 9 de juny
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le
Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de
1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i
escrit totalment per l'exiliat polític Joseph
Déjacque, el primer número del
periòdic mensual Le Libertaire. Journal du
Moviment Social. Déjacque va
ser l'introductor del neologisme llibertari en
contraposició a liberal.
Aquest periòdic alterna crítica social i
política, amb pamflets, assaigs
teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot
apel·lant a la Revolució Social i a
la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per
lliuraments en aquesta
publicació l'obra L'Humanisphère.
Utopie anarchique, considerada la
primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27
números fins al
4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de
l'editor i per l'esclat
de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a
França –havia
aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi– la
capçalera
serà represa a
partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per
Louise Michel.
L'única col·lecció completa de Le
Libertaire de Déjacque es troba a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Col·lecció
completa de Le
Libertaire de Joseph Déjacque
***
Els
germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta)
presos
a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917
- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz decreta que cap periòdic –n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del Ahuizote, El Nieto del Ahuizote, El Padre del Ahuizote, El Bisnieto del Ahuizote, etc.– o escrit dels germans Flores Magón pugui ser publicat als Estats Units Mexicans, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es va prohibir la publicació de tots els periòdics contraris al règim.
***
Cartell
de la protesta
- Protesta contra
l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912
se celebra a la plaça Trafalgar de
Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça
d'expulsió del destacat
anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de
presó per
difamació de l'espia del govern italià Ennio
Belelli (Virgilio). L'acte va ser
convocat per l'Associazione Internazionale
per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional
per l'Arbitratge i la
Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava
el desarmament dels
Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en
cas de
conflicte.
***
Capçalera
de Le Raffut
- Surt Le Raffut: El 9 de juny de
1917 surt a
París (França) el primer número del
setmanari anarquista Le Raffut. Journal
d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé
par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters,
creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de
la Unió
Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a
més de
l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del
mobiliari, el pagament a
termini vençut i l'aforament dels lloguers.
Aquesta publicació, amb humor mordaç, es
dedicà a
denunciar els polítics,
empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La
gerència la portà
Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles
d'A.
M. Berthoulat,
Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand
Morelle. En
sortírem, com a mínim, set números,
l'últim
el 28 de juliol de 1917, i va ser
durament censurat per les autoritats. Després de la Gran
Guerra,
entre el 13 de
novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una
segonaèpoca amb
periodicitat setmanal (92 números en total) que
portà
diversos subtítols
(«Òrgan de combat»,«Polític i
financer», «Contra totes les iniquitats»,«Òrgan
de combat i de defensa social, política,
econòmica i
financera», etc.). Aquesta
nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice
Dhollières i Maurice
Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier,
Raoul
Colin i Georges
Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la
denúncia de les atrocitats
comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem
articles
d'Eugène
Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs,
Henri
Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières,
Ferdinand Domela-Nieuwenhuis,
Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P.
Hulot, M.
Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal,
Jacques Mesnil,
Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A.
Spick, G.
Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de
Henri
Atalaya, G. De
Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul
Gassier,
Jean Magdeleine
i C. Noël, entre d'altres.
***
Patrulla
de Control
- Dissolució del Cos
de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un
decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control
revolucionàries. El
10 d'agost de 1936 es dóna a
conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte
d'estructuració i regulació de les
Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop
d'Estat
feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre
revolucionari. Van
ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims
i els
robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta
institució,
netament revolucionària, nascuda de i per a la
revolució, segons el projecte,
estava comandada per un comitè de 11 delegats–quatre de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i
tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i
presidida
per Josep Asens
(CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió
d'Investigacions, nascuda
del Departament de Seguretat del Comitè de
Milícies Antifeixistes, a mans
d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control
estava format per 700
persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185
d'ERC, 145 de
la UGT
i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista
(POUM)– i es
distribuïa en 11
seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta,
Poble Sec-Casa
Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes,
Gràcia- Sant Gervasi,
Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou)
que es repartien
la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres
localitats de la zona
barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de
Maig de
1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans
sotmetre
aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment
dissoldre-les. Les
Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles
llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van
ser un signe més
de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i
al cap i a la fi
una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les
patrulles de control
elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb
alguns responsables del
Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat
delictiva. A les
ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una
patrulla a cada barriada
amb el
seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu
propi grup de
defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus
escamots. La
diversificació de poders creava descontrol i
confusió, i als carrers, el
desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i
robatoris indiscriminats
per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la
revolució, amb el
consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del
Comitè d'Investigació. Aquest fet va
se un llast molt important per al desenvolupament de la
revolució, ja que
originà sentiments de rebuig entre bona part de la
població. Entre els membres
de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills,
José Carricondo
(delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma),
Josep Fuentes
(Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente
(Barcelona), Valentí
Mariages, Agustín Martínez, Diego
Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez
(Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan
Pérez Güell, etc.
Cos de Patrulles de Control
Naixements
Isidore Brunet
- Isidore Brunet:
El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore
Brunet. Era originari
de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la
vida treballant en diferents
oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.).
Treballà en la
construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc,
Occitània). El 14 de juliol de 1879
es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)
i tingué tres infants. Residí
en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan,
Salinèla,
Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari»,
la policia assenyalà que
creia «sincerament en l'anarquia» i que es
caracteritzà per organitzar
conferències, com ara la que organitzà en 1886 a
Cauviçon (Llenguadoc,
Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep
Tortelier. També
prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona
(Fònts, Lècas, Gajan). En
1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de
juliol de 1889, amb Sébastien
Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels
oradors del
míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual
assistiren unes 700
persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de
Treball de
Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la
Confederació General del
Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu
càrrec de vicepresident de
la Federació de Firaires de França. En 1912 era
secretari de la Unió Departamental
dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme
una intensa
propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era
secretari de la Borsa
del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari
reivindicà l'acció
comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26
d'agost de
1923, durant el congrés de la Unió Departamental
de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del
departament del
Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es
passà al comunisme,
arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic
del comunisme» i que«els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia
capitalista». Entre
1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La
Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de
1929, ja molt
gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes
anteriors i
per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació
en el setmanari
comunista Le Trevailleur du Languedoc,
del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)
- Joseph Benoit:
El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista
Josep Alexandre Benoit. Era fill natural de
Thérèse Jeanne Gabrielle Desplas, jornalera, i de
Alfred Jean Benoit, obrer filador, i el fill va ser reconegut amb el
matrimoni de la parella celebrat el 25 de març de 1862. Es
guanyava la vida fent d'oller d'estany i
vivia sense
estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El
8 de setembre de
1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de
presó per «ultratge
als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la
foneria de
metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En
aquesta època
vivia al número 140 del carrer Mouffetard de
París, que també era la seu del
periòdic La Révolte.
L'1 de gener de
1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer
casa seva i després
la seva. Després de registrar la seu del
periòdic, la policia escorcollà el
domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de
Monge, que
havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir
de les investigacions
policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
aixecà un mandat
d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les
4.30 hores del matí,
el comissari de Val-de-Grâce de París es
presentà al seu domicili i procedí al
seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap
fullet o
correspondència; enviat al calabós, va ser
alliberat el 6 de juliol de 1894. En
una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el
coneixia
personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave–sa germana,
Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i
que no havia estat
mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne
Thill, també era
militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al
domicili
de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien
portat
el descobriment de correspondència (entre ella una carta de
Ravachol), papers
(entre ells un tractat de fabricació d'explosius),
manuscrits i impresos
anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció
Henri Meyer lliurà una
ordre de processament al seu nom per «associació
criminal» i el 31 de desembre
de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a
1900
encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció.
***
Felix Louis Ortt (1917)
- Felix Ortt:
El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen,
Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i
anarcocristià Felix Louis
Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob
Reinoud Theodoor Ortt, alt
funcionari del Rijkswaterstaat –departament per al
manteniment dels
dics,
carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri
d'Infraestructures
i Medi Ambient dels Països Baixos– i Leontine Louise
Josephine de Raikem. Provenia
d'una família protestant ortodoxa força estricta
i la instrucció bíblica que el
seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí
sobre ell una gran
influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i
secundaris. A partir de
1883, seguint la tradició familiar, estudià
enginyeria civil a
l'Escola Politècnica de Delft i en 1887
sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888
entrà a treballar, com
era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de
Merwede va
contreure la malària; incurable segons la medicina
establerta, aconseguí guarir-se
gràcies a la naturopatia. Això el
portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i
reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del
Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a
Brielle. En
1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin»,
unes taules de les marees de la costa
holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de
pensar
s'havia «anarquitzat», abandonà la seva
feina ja que els seus estudis apuntaven
a un ús militar del port de Den Helder. També en
aquesta època rebutjà el seu
títol nobiliari i la seva herència i
abandonà l'Església Reformada Holandesa en
la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche
Bond ter Bestrijding
van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la
Vivisecció), esdevindrà el
secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final
de sa
vida lluitarà contra la vivisecció, redactant
informes i escrivint articles i
llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de
l'abstinència total es
posà en contacte amb l'ala radical dels joves de
l'Església Reformada Holandesa
organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant
Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming
(La Reforma). Aquest
grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament
socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i
antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i
edità la
revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va
escriure Christelijk
anarchisme (Anarquisme cristià), que
després va ser editat sota el títol Het
beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més
de Tolstoi, el seu
pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia
conegut en
la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit
(Lliga per a la possessió comuna de la terra),
organització que reivindicava la
creació d'indústries i la gestió de
l'agricultura de manera autogestionada pels
propis treballadors. També milità en la
Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan
d'expressió De
Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen
la Vereeniging
Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat
Internacional),
que tenia com a missió la creació de
colònies autogestionades basades en la
igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme
primitiu. En
1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres
adquirida pel
professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la
colònia. Van
participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop,
Anne de
Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden
van een
christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista
cristià) i en 1903 Het
streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes
cristians). Entre
1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i
treballà en la impremta i en
l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant
la gran vaga
ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va
reunir a la colònia i aquest fet
desencadenà l'animadversió de les classes
dominats de les poblacions properes
de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors
d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de
vi, calà foc els edificis de
la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la
protecció de la
policia. En tornar, un grup de colons considerà que la
defensa armada era
necessària per a contrarestar futurs atacs i això
implicà la sortida del grup
fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna
anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la
colònia. Dirigí durant
un temps Vrede i després el
periòdic De Vrije Mensch (L'Home
Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al
Servei Militar», una crida a
l'objecció de consciència individual i per la
qual cosa alguns dels seus
signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i
en 1916 va escriure Het
peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema
judicial), una mena
d'acta d'acusació contra el sistema penal
holandès. Després d'això
abandonà els
grups anarcocristians i no participà en la
creació de noves organitzacions del
moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre
1901, any de la
seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució,
participà activament en el Rein
Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran
polèmica en
relacionar les malalties venèries amb la
prostitució, en reivindicar unes
relacions sexuals destinades únicament a la
procreació i en proscriure com a
anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No
obstant això, Ortt
era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir
de 1905
visqué en «matrimoni lliure» amb Tine
Hinlópen –anteriorment havia estat casat
amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb
Maria Theresia
Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest
l'Stichting
Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé),
que publicà llibres i creà una
escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una
metodologia
pedagògica pròpia, molt influïda per la
vida religiosa. En aquesta època va
escriure relats bíblics i contes de fades per als infants.
La seva particular
filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia,
física i
monisme, no aconseguí força seguidors.
Curiosament va ser un dels introductors
i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou
l'editor
de la revista Spiritische, òrgan
d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la
secció holandesa de la Society for
Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica).
Durant la II Guerra
Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging
voor
Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia)
quan Hettema, el
seu principal dirigent, col·laborà amb les forces
d'ocupació alemanyes. El seu
fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser
assassinat en 1944 en un
camp de concentració nazi. Sempre treballà per a
l'Oficina Vegetariana, fent
conferències, mantenint la biblioteca i editant el
periòdic Vegetarische
Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va
morir el 15 d'octubre de
1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).
***
Pierre
Joseph Paret segons el diari de Charleville Le Petit Ardennais
del 21 de novembre de 1908
- Pierre Joseph
Paret: El 9 de juny de 1888 neix a Saint-Vallier
(Delfinat, Occitània)
l'anarquista Pierre Joseph Paret. Sos pares es deien Gabriel, ajustador
mecànic, i Maria Meunier. A Givors (Roine-Alps,
Arpitània) fou aprenent de
dibuixant i després treballà d'ajustador a la«Companyia Fives-Lille» al barri
de Fives de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França).
Posteriorment es traslladà a Charleville
(Ardenes, França), on esdevenint anarquista. En aquestaèpoca vivia al carrer
de la Gravière de Charleville i freqüentava la
colònia llibertària «L'Essai»
d'Aiglemont (Ardenes, França), dirigida per
Fortuné Henry. El 14 de juliol de
1907 va ser detingut després de cridar eslògans
antimilitaristes i portant una
arma prohibida. Posteriorment va ser detingut, juntament amb el fuster
anarquista
Camille Thiry, sota l'acusació d'haver comés un
robatori el 7 de juny de 1908
al domicili del dentista Louis Thiéry de Charleville, amb un
botí de 10.000
francs. La incriminació va poder realitzar-se amb
l'anàlisi de les empremtes
digitals efectuades pel laboratori antropomètric
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Jutjat per aquest delicte a l'Audiència de les
Ardenes, moment en el
qual es va declarar anarquista, el 27 de novembre de 1908 va ser
condemnat a
cinc anys de treballs forçats i a cinc anys de
relegació; mentre que Thriy,
reincident, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i
a 20 anys de
relegació. També se'ls va acusar d'haver robat
dinamita en una pedrera de la
vall del riu Mosa amb la finalitat de cometre atemptats durant la festa
nacional del 14 de juliol a la tribuna de l'hipòdrom, a la
caserna del 91
Regiment de Línia i als domicilis de rics capitalistes. El 9
de juliol de 1909
ambdós van ser embarcats a bord del Loire
i enviats a la colònia penitenciària de
Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa). El 14 de juliol de 1911 aconseguí evadir-se del
camp de Sinnamary
(Caiena, Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Robert Jospin (1948)
- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a Garches (Illa de França, França).
***
Luigi
Grimaldi
(dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien
lluitat a la
guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs.
L'estàtua en fang, obra de
l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante
X), es realitzà en record de la
participació de Giuseppe Garibaldi en
la batalla de Digione de 1870
- Luigi Grimaldi:
El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt
al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i
Luigia
Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en
1929 s'exilià a
França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a
voluntari a la guerra d'Espanya i
fou milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», combatent a Monte
Pelado, al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, formà
part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola i va
ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del
front de l'Ebre i
del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç
esquerre a Tarancón
(Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el
qualificaren
d'«anticomunista» i que havia desertat del front,
portant una «vida
descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Gurs i
després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant
l'Ocupació, en 1940, va ser
detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i
posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la
presó de San Giovanni in
Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30
de juny de 1941 va ser jutjat,
condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a
l'illa de Ventotene. El
25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà
resistència enquadrat en la IV
Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una
desena de dies. Luigi
Grimaldi va morir en 1962.
***
Tomás Iglesias Iglesias
- Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
Argimiro Seijas Díaz
- Argimiro Seijas
Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya
(la Corunya, Galícia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas
Díaz. Fill d'una
família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un
magatzem i sa mare
era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i
després com a vidrier. Milità
en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys
republicans en el grup «Hierro», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del
Abismo» del barri d'A
Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de
bell nou
en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, passà
per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya,
però el 21 d'agost de
1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels
franquistes, després de
prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a
França
amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les
Joventuts
Llibertàries. Retornà a la Península i
passà per Bilbao i Astúries. Treballà
en
un taller a Gijón i ajudà a la creació
de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG).
El novembre s'incorporà en les milícies com a
voluntari, fent d'ordenança en
una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló
d'Astúries amb qual
marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de
1937, amb el grau de
sergent, va ser capturat pels feixistes. Enrolat en un
batalló de treballadors,
va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de
juliol de
1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada
per presó. Restà tancat
a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar
missatges
a sa família. A començaments de 1943 fou posat en
llibertat condicional amb
desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946
col·laborà en la
guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946
formà part del
Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de
Defensa. En 1947 va ser
detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54
militants
confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser
condemnat a 15 anys
de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou
alliberat. Argimiro Seijas
Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la
Corunya, Galícia) i
fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de
Feáns-Mesoiro.
***
Manuel Cubell Uriarte (1937)
- Manuel Cubell Uriarte:
El 9 de juny de 1911 neix a Ojos
Negros (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Cubell
Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel
Uriarte,Cubel Uliarte, etc.). Son pare es deia
Víctor Cubell, miner, i sa mare
era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es
traslladà amb sa
família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya).
D'infant va fer d'escolà, moment
en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà
a fer feina en una
fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb
12 anys deixà la
llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia
un germà que
treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa,
arribà a ser
campió de Catalunya. Milità en els rams de la
construcció i de l'alimentació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a
la
garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure.
Quan la
revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a
Barcelona. El 27 de setembre
de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de
Barcelona a dos mesos
d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny
anterior a l'Ateneu
Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa
Coloma de Gramenet,
Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor
a Gramanet del
Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
destacà en la seva
sufocació. Immediatament després
s'integrà en la «Columna Durruti» a
Bujaraloz,
lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un
petit grup prengué
La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de
Ebro, Baselga i Villafranca de
Ebro, formant part del grup «Legión
Negra». Des del novembre de 1936 fou
delegat de la VIII Agrupació de la «Columna
Durruti» i des d'abril de 1937,
després de la militarització de les
milícies, fou comissari de la 120 Brigada
Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». En 1939, amb el triomf
franquista, passà els Pirineus. En la
dècada dels quaranta s'instal·là a
L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a
partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la
Junta Suprema
(Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), procomunista, en
representació de l'«Agrupació Cenetista
de l'UNE». El setembre de 1943 va ser
detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i
hagué d'abandonar el seu
càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
participà amb un grup en la
presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol
franquista, ell va ser
nomenat cònsol de la II República espanyola.
Posteriorment va anar a Bordeus
(Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de
fortificació marítima. En
1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una
fàbrica
tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels
Antics Internats
Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubel
Uriarte va morir en
2005.
Manuel Cubell Uriarte (1911-2005)
***
Necrològica
de Victorino Villar Serrat apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de novembre de 1980
- Victorino Villar Serrat:
El 9 de juny de
1913 neix a Ràfels
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Victorino Villar Serrat –sovint el seu
nom citat erròniament com Víctor.
Sos pares es
deien Juan Antonio Villar Nicolau, llaurador, i
Rafaela Serrat Grau. Durant la Revolució
participà activament en el
col·lectivitat agrícola del seu poble i en les
activitats de la comarcal de
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de la destrucció de la
col·lectivitat a mans de les
tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján i
després de l'avanç de les tropes feixistes,
passà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Després va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sant Romieg
(Provença, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Sant Romieg de
la CNT i posteriorment en la d'Airaga. Sa companya fou Rosaura
Guillermina Arnau. Victorino Villar Serrat va morir el 29 de setembre
de
1980 al seu domicili d'Airaga (Provença,
Occitània) i fou enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)
- Antònia Fontanillas Borràs:El 9 de juny–algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Margarida Aurora Fontanillas Borràs. Filla natural del militants Josep Fontanillas Rion i Maria Borràs Saperas i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera–almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Antonio Camacho Escámez (Abel Paz). Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Antonio Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i va col·laborar en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual fou membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es mantingué independent i críticament i advocà per un acostament de les diverses fraccions llibertàries amb la finalitat d'accentuar les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona, A. F. Borrás) va col·laborar en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos,Boletín Amicale,Boletín Ródano-Alpes, CIRA,Le Combat Syndicaliste, Confrontación,Espoir, Mujeres Libertarias, El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco,Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com araTestimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà),Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de«Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Elsúltims anys de sa vida els passà a Dreux. Antònia Fontanillas Borràs va morir el 23 de setembre de 2014 al seu domicili de Dreux (Centre, França).
---
