[13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - «Solidaridad» - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Simenon - Monticelli - Fancello - Arondel - Mestre - Jiménez Millán - Tapia

Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoriaàcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com«Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron --afusellat pels comunistes poc després-- van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

- Surt Solidaridad: El 13 de febrer de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de març de 1934.

***

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Naixements

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Descendent d'una vella família hugonota francesa, emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.

Joseph Dubois (1870-1912)

***

-Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte.

***

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura unèxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobreÀfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació --de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

Defuncions

- Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.

***

- Ricard Mestre Ventura: El 13 de febrer de 1997 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricardituo José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut el 15 d'abril de 1906 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat«Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol,«Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres.

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

***

- Pasquale Francello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

- Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Raimundo Jiménez Millán: El 13 de febrer de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Raimundo Jiménez Millán. Havia nascut en 1904 a Conca (Castella, Espanya). En 1913 s'instal·là amb sa família a València (País Valencià), on va fer els estudis primaris i quatre anys a l'Escola Normal. D'antuvi milità en el blasquisme i en el republicanisme, però aviat es passà al moviment llibertari atret per les idees de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Fugint del servei militar i de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en el periòdic La Protesta. Després, com altres companys (Emilio López Arango, Manuel Villar Mingo, Diego Abad de Santillán), es va fer linotipista. En 1930, arran del cop d'Estat militar a l'Argentina, retornà a la Península. A València va ser un dels reorganitzadors del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Partidari de les tesis trentistes, en 1932 formà part de la comissió organitzadora de l'Ateneu Sindicalista Llibertari (ASL) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo,òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Durant els anys posteriors milità activament, però sense ocupar càrrecs orgànics de rellevància. Després de la guerra civil restà a la Península i ja des de maig de 1939 fou un dels reorganitzadors de la xarxa clandestina, participant en el primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu (Riera), per al qual fabricà nombrosa documentació falsa, salconduits i ordres d'alliberament que van permetre l'evasió de nombrosos militants internats al camp d'Albatera. El juny de 1940 va ser detingut per la policia franquista amb la resta de membres del Comitè Nacional confederal; jutjat el novembre de 1941 en consell de guerra, va ser absolt --sembla que tenia bones relacions amb el falangista José Antonio Girón de Velasco i que gràcies a la seva intervenció alguns dels jutjats salvaren la vida. De bell nou a la lluita clandestina, va ser detingut almenys en dues ocasions més. Més tard emigrà a Veneçuela, on formà part de l'Agrupació de CNT. Alguns diuen que fou partidari del cincpuntisme. En 1975, sota el pseudònim Ramón de las Casas, publicà el llibre testimonial sobre la repressió franquista Réquiem a mis amigos fusilados. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste,Fragua Social, Libre Studio, La Protesta i Sindicalisme.

Raimundo Jiménez Millán (1904-1978)

***

- Simón Tapia Colman: El 13 de febrer de 1993 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Havia nascut el 24 de març de 1906 a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el«Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències  i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

Actualització: 13-02-14