Anarcoefemèrides
del 13 de maig
Esdeveniments
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Inauguració de
l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo:
El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola
Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de
Belenzinho de São Paulo
(São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà
amb el suport dels sindicats de
la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una
intensa mobilització
proletària i la col·lecta de fons
necessària per a la seva creació
començà el
14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del
pedagog anarquista Francesc
Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta
recaptació de diners va ser
centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de
São Paulo, que recollí les
aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la
ciutat i
de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues,
São Caetano, etc.) i de Rio de
Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors
socials interessats
en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers,
membres de
professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups
politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges,
francmaçons,
lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de
Rio de Janeiro, per
exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i
un
advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells,
Dante Ramenzoni, en
fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista
Leão Aymoré, que
n'exercí de secretari), un artesà i els
periodistes llibertaris Neno Vasco,
Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a
São Paulo
una institució que creés una escola per a
infants, una centre de formació per a
professors amb una biblioteca específica i una editorial de
llibres i de
periòdics de pedagogia anarquista; és a dir,
crear a São Paulo allò que Ferrer
i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna
Núm. 1 de São Paulo va estar
dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado–en 1917 va ser
substituït per un curt període pel professor
anarquista Primitivo Soares (Florentino
de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al
carrer Celso Garcia, on funcionà
fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola
funcionà amb classes
mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el
racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de
matèries (lectura, cal·ligrafia,
gramàtica, aritmètica, geografia, geometria,
botànica, geologia, mineralogia,
física, química, història, dibuix,
mecanografia, etc.), a més de nombroses
sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es
feien classes
nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant
les
classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de
vista
editorial publicà el Boletim da Escola Moderna–tres números entre el
13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre
ensenyament
racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de
conferències i de festes,
etc.– i O Início–escrit i dirigit
pels alumnes i del qual sortiren
tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost
de 1916, amb
redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola,
debats
sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la
creació d'aquesta escola
s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer
Müller de São Paulo, dirigida per
Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de
l'Escola
Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru,
dirigida
per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida perÉlvio Nervi; i el
desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de
São Caetano, barri de São Paulo,
dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un
important període
vaguístic i de la mort del citat José Alves a
causa d'una explosió a casa d'uns
companys del barri del Brás, el govern brasiler
decidí reprimir qualsevol
iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João
Penteado rebé una
notificació oficial de Oscar Thompson, director general
d'Instrucció Pública de
l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava
l'autorització de funcionament de les
escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna
Núm. 1 va haver de
transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha
Marinho i després en Col·legi
Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a
director fins a la seva
mort en 1965.
***
París, 13 de maig de
1968
- París (13-05-68):
El 13 de maig de 1968, la ciutat de París
(França),
commocionada per la resistència heroica dels estudiants,
contempla la més gran
manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De
les 13 a les 21
hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a
través de la ciutat ocupant el
carrer des de la plaça de la República a la
plaça de Denfert-Rochereau; quan la
manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent
que no ha sortit de
la plaça de la República. S'entonen
eslògans de tota casta, violents, polítics
o humorístics: «Feliç aniversari,
general» –el 13 de maig precisament es feien
10 anys de l'ascensió al poder de Charles de
Gaulle–,«Amb deu anys n'hi ha
prou», «Pompidou a l'inodor»,«De Gaulle assassí», «Govern
popular», «Una
desena iracunds», «Tots som rabiosos»,«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa
lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes,
marxen amb el puny
alçat, cantant La Internacional. Abunden
les banderes roges i negres i
milenars de cartells evoquen totes els problemes: la
repressió, els escamots de
la Compagnie Républicaine de Sécurité
(CRS, Companyia Republicana de Seguretat),
De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder
al
carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la
Confederació General del
Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els
manifestants que porten la
bandera negra anarquista; és el seu concepte
d'«unitat». L'ambient varia segons
l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal
d'Apel·lació havia
decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts.
Sorprèn el silenci
a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació
s'acosta als llocs on van
esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París,
no s'observen
policies ni CRS, només helicòpters de
l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els
esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base
de Satory. Més
tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats
permanents. A la
cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet
Cong. Noves
consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens,
ocupar les facultats,
portar l'agitació a la jove generació obrera.
***
- Manifest d'Els
Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca,
Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos
llança el seu «Manifest de
presentació», un decàleg de principis.
El grup hi actuava des de feia un parell
de mesos, però aquest manifest n'és la
presentació oficial. Els Gnomos estava
format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una
peculiar
forma de veure la lluita política, que per a ells havia de
ser una lluita
lúdica: acudien disfressats a les manifestacions,
llançaven minúscules
paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre
de carrer,
pintades surrealistes amb betum, happenings,
animació infantil, petits
sabotatges, provocacions als partits polítics establerts,
etc. El grup es va
dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va
integrar en el naixent
Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.
Els Gnomos: Manifest de
presentació (13 de maig de 1982)
Naixements
Josep Negre Oliveras
-
Josep Negre Oliveras:El
13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País
Valencià) el tipògraf, periodista, orador i
militant anarcosindicalista Josep
Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels
organitzadors
del congrés
fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
l'últim secretari
de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908
va polemitzar, juntament
amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de
Lerroux, destacant en
la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso,
que durarà nou
mesos. Com a president de la societat «L'Art
d'Imprimir», va participar en el
comitè de vaga que va actuar durant la Setmana
Tràgica de 1909. També aquest
any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de
Barcelona. Durant
el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova
organització obrera i
va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910
va ser nomenat
vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la
Regió Catalana, que
s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector,
precisament per evitar les
represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer
mítings cenetistes
a Barcelona i a París, i després de la vaga
general en solidaritat amb els
miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la
delació de Leroy que el va
acusar de participar en un pretès Comitè
Revolucionari. Un cop reorganitzada la
CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista.
Va
representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu
Sindicalista de
Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser
detingut i
empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer
Barceloní, amb Seguí,
Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de
l'Assemblea Catalana
de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre
1913 i 1914. Va
assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de
Londres del 27 de
setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a
Londres
Vicente García, va fer la seva intervenció en
català. Pel 1914 va intentar amb
Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una
comissió clandestina de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya que va
intentar reorganitzar la
CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat
secretari
general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va
pertànyer a l'equip
de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en
1916, i va ser
acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel
Buenacasa de germanòfil i
de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el
van afectar
profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota
activitat
orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors
directius cenetistes.
El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad
Obrera i el
desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT.
En
1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser
empresonat a la nau
Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936
demanà la
reintegració a la CNT i participà en diverses
campanyes de propaganda, en el
Sindicat d'Indústries
Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los
de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses
publicacions llibertàries (Cultura
Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra
y Libertad, La Unión
Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad
Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el
sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo
militante (1936) i ¿Qué es el
colectivismo anarquista? (1937). En
acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre
Oliveras va
morir el 24 de desembre
de 1939 al camp de concentració d'Argelers
(Rosselló, Catalunya Nord) i sa
companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per
l'anarquista
Maxime Mattéi, conegut de Negre.
Josep Negre Oliveras (1875-1939)
***
Lima Barreto
- Lima Barreto: El
13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques
de Lima
Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima
Barreto i de la
filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare
feia de tipògraf,
professió que aprengué a l'Imperial Institut
Artístic, on s'imprimia el famós
periòdic A Semana Ilustrada, i era
monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro
Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare
tingué una acurada educació amb la
qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia
morí jove de tuberculosi en
1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima
Barreto, mulat i per tant
víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir
oficialment l'esclavitud,
pogué gaudir d'una bona instrucció escolar
gràcies al suport del seu padrí. Els
primers estudis els realitzà a Niterói, a
l'escola pública de Teresa Pimentel
do Amaral, i després es matriculà en
l'única institució d'ensenyament secundari
de l'època, el prestigiós Col·legi
Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els
estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica.
En 1897 fou admès
en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de
São Francisco. En
1902, però, hagué d'abandonar els estudis per
assegurar el manteniment de sos
germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament
antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari
amanuense en la
Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb
col·laboracions en diversos
periòdics (Correio da Manhã, Jornal
do Commercio, Gazeta da
Tarde, Correio da Noite, A
Quinzena Alegre, Tagarela, O
Diabo, Revista da Época,
etc.), on signava sota diversos pseudònims
(Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S.
Holmes, Phileas Fogg).
En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i
intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos
Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal.
En 1909 publicà a
Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i
de crítica social, Recordações
do escrivão Isaías Caminha. El setembre
de 1909 es produí a Rio de Janeiro
la «Primavera de Sang»–manifestació
estudiantil contra l'arbitrarietat
policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos
morts a mans de la policia– i
en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui
votarà per
la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en
l'època i, a causa
de la seva posició durant el judici, mai no
tingué cap ascens en el seu càrrec
d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de
1911 publicarà en
lliuraments en el Jornal do Commercio una de les
seves obres més
importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A
partir de 1916 el seu alcoholisme
s'agreujà i tingué forts episodis de
depressió i de neurastènia, que el
portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena
agitació social
(vagues, repressió, etc.), començà a
col·laborar en la premsa anarquista (A
Plebe, A Voz do Trabalhador, A
Lanterna) i defensà
públicament les víctimes de la
repressió política. Com molts companys
anarquistes durant els primers anys, va fer costat la
Revolució bolxevic i
publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:Ave Rússia. En
1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a
l'Acadèmia Brasilera de
Lletres. Entre les seves obres destaquen O
Subterrâneo do Morro do Castelo
(1905), Recordações do
escrivão Isaías Caminha (1909), O
Homem que
Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste
fim de Policarpo Quaresma
(1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá
(1919), Cemitério dos
vivos (1920), Histórias e sonhos
(1920), Os Bruzundangas
(1923, pòstum), Clara dos anjos (1948,
pòstum), Outras histórias e
contos argelinos (1952, pòstum), Coisas
do Reino de Jambom (1953). Lima
Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de
1922 al suburbi
empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
Molt
influenciat pels autors russos clàssics, fou el
crític més agut de l'època
coneguda com «República Velha» al Brasil
i la seva obra, de temàtica social i militant,
privilegià els pobres, la classe treballadora, els
arruïnats, els bohemis. Va
ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i
col·loquial,
estil que influí especialment els escriptors modernistes.
***
Félix Bour
- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).
***
Notícia
de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari
tolosà L'Express
de Midi del 2 d'abril de 1904
- Lucien
Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de
París
(França) l'anarquista Lucien
Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux,
rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament
del segle XX
milità a Bèlgica, on treballà
de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant
la nit del 18 al
19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap
de la policia Ernest
Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes
refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge
de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un
altre comès el 22 de març a
Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de
fugir-ne. Retornà a França i el 31 de
de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al
carrer Montmartre
de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al
carrer; a sobre,
segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets
anarquistes, retalls de
diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un
explosiu i un full
sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà
al XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer,
jornalera i vídua d'Henri Derouin. En aquestaèpoca feia de jornaler i vivia al número 3 bi del
carrer Bonnet de París. Al final de sa vida
treballà de conserge. Lucien Hautreaux va morir el 5 de
gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París
(França).
***
Clovis Poirier
- Clovys:
El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de
París (França) el
cantautor,
compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis
Poirier, més conegut sota
el seu nom artístic de Clovys. Era fill
de Pierre Poirier (Élie
Poirier),
cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no
estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886
es casaren
al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un
altre,
Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la
parella,
finalment, es passà
al comerç de vins. En sortir de l'escola
primària, Clovis Poirier
entrà com a aprenent
d'enquadernador i després farà tota mena de
feinetes (bastaix, transportista,
empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.),
però interessat des de molt
jove en la cançó social. Anarquista des dels 25
anys, no aturarà durant mig
segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la
cançó. Després
d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier,
Rictus, Couté, etc.),
cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser
molt popular. Exempt en 1914,
no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però
intentarà, malgrat la censura,
fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves
cançons, amb el suport
d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M.
Hallé, etc.). En aquests
anys col·laborà força amb«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet.
En
aquesta època va escriure el seu famós poema
pacifista Zimmerwald-Kienthal.
En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió
dels Cooperants. Entre 1917 i
1926 dirigirà i animarà «La Muse
Rouge», una societat de cantautors composta
per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria,
Jeanne
Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine
Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i
1930 col·laborà en els fascicles Nos
Chansons, publicats per Coladant
amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i
1926 s'encarregà de
publicació de la primera sèrie de La
Muse Rouge. Revue de propagande
révolutionnaire par les arts, impressa a«La Fraternelle» de Sébastien
Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons
d'Eugène Bizeau, André
Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A.
Laisant, Louis Loréal, Jules
Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va
ser editada per
Jean-Paul Monteil. També col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
especialment en Le Libertaire,
i
participà en tota mena de festes
llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es
casà a
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb
Germaine Guiniond i el 24
de setembre de 1935 a Marsell (Provença,
Occitània) amb Jeanne
Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A
la mort de
Sébastian Faure, el 14 de juliol de
1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu.
Després de la II Guerra Mundial
continuà col·laborant en la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense
de l'Homme, Le Libertaire, Pensée
et Action, L'Unique,La Voie de la Paix, Contre-Courant,
etc. El 14 de març de 1953
participà en un gala de suport en benefici del
periòdic Contre-Courant,
de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés
Savantes de París, amb Rachel
Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres.
Passarà els últims anys a
l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un
comitè d'ajuda publicarà un
quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons,
a més d'organitzar
una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va
restablir del tot i
Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a
l'Hospital de Saint-Antoine
de París (França).
***
Necrològica
d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966
- Anna Rigall Oliveras:
El 13 de maig de 1887 neix a la
Jonquera (Alt
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria
Rigall Oliveras, també coneguda com Anita
Gou,
pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall
Sagué i Maria
Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant
anarcosindicalista
Josep
Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra
d'Espanya i
l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra
Mundial. En
1939, amb
el triomf franquista, passà amb son company a
França. Posteriorment la
parella
s'establí a Algèria on milità en
l'Agrupació Llibertària de Orà. A
mitjans dels
anys seixanta ambdós van ser repatriats a França.
Anna Rigall va morir
el 8
d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània).
***
Víctor
Blanco Noguero (1938)
- Víctor Blanco
Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera,
Franja de Ponent) el
mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco
Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare,
Joaquín
Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la
I República espanyola
formà part de grups anticlericals i
antimonàrquics partidaris de l'ensenyament
laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a
Barcelona (Catalunya), on esdevingué
mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà al Campell i des
de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer,
sucursal
del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat
Agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent
classes diürnes als
infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia
Ardanuy Sallan, militant
anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la
insurrecció de
desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca,
Aragó, Espanya);
jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després d'una amnistia, el maig de
1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete,
Castella, Espanya) i
reprengué la seva tasca pedagògica al Campell.
Arran de l'aixecament feixista
de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants
que portà a terme la
col·lectivització local. A finals d'agost de 1936
va ser cridat a Barcelona per
Joan Puig Elías perquè s'integrés en
el Consell de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigís una colònia infantil al front
d'Aragó. En 1937 va ser nomenat
secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938
conseller d'Economia
del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que
s'encarregava
d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va
ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat
a la
Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II
Guerra Mundial s'establí
a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on
en 1946 va ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili
treballà de delineant i al final de sa vida
milità en la Federació Local de Versalles.
Víctor
Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 5 d'abril–
de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França,
França) i va
ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i
deixà inèdites unes
memòries, que van ser publicades en apèndix en
1977 en la reedició del llibre
d'Agustín Souchy Bauer Entre los
campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las
comarcas liberadas
(1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també
va ser militant llibertària.
Víctor Blanco Noguero (1901-1975)
***
Elio
Vimini (amb una bena al cap) amb Arturo Zanoni durant la guerra
d'Espanya
- Elio Vimini: El
13 de maig de 1906 neix a Pesaro (Marques, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Elio Vimini, també conegut com Elio
Wimini. Va anar a escola fins als 14 anys i
després es guanyà la vida fent
pasta alimentària, ben igual que son pare Augusto Vimini.
L'agost de 1930 va
ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al
Duce». En 1932 passà clandestinament
a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de pintor en
la construcció i freqüentà els cercles
anarquistes. L'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la Vigilància
i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre
de busca i cerca al seu nom.
El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Tolosa a
tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«cops i ferides» durant una
vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar
contra el feixisme
com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del«Batalló Garibaldi», lluitant
al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de
Alarcón). L'1 de
desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a
Pozuelo de
Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una
trepanació. Un cop guarit, passà
a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que
retornà a França. S'establí
de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del
carrer Cantegril, i
continuà treballant de pintor de la construcció
amb son germà Virgilio Vimini. El
30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una
discussió on
exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines
fetes durant set
mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció
italià Giacomo Toffoli,
disparà contra aquest amb el seu revòlver
ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí
fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de
son amic Dante Mazzaschi,
que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya,
però finalment va ser detingut
l'endemà a Agen (Aquitània,
Occitània); Toffoli, després d'operat a
l'Hôtel-Dieu,
va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser
condemnat
per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a
una multa de 25 francs i a 10
anys de prohibició de residència. Durant la II
Guerra Mundial lluità en la
resistència. El març de 1942 va ser detingut pels
nazis a París; traslladat a
la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna
Militar alemany en
aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i
deportat cap a
Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Elio
Vimini va morir el 28
d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Foto
de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà
(1939)
- Juan Rueda
Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga
(Andalusia, Espanya) el mestre,
professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan
Rueda
Ortiz. Era fill del destacat militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) Juan Rueda Jaime. Estudià magisteri a l'Escola Normal
de València (País
Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a
Granada (Andalusia, Espanya) i
es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va
establí a Mislata (Horta Oest,
País Valencià), on amb son pare va fer
mítings. En aquest any també participà
força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de
l'Escola Sindical de
Petrer (Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que
sembla dirigí un temps. En
1932 va fer un míting a València. En 1935
publicà Abisinia, preludio de una
nueva hecatombe mundial i en aquestaèpoca dirigí l'escola per als ferroviaris
d'Algeciras (Cadis, Andalusia,
Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936
s'enfrontà amb son pare i per
aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal
d'Alaquàs (Horta Oest, País
Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la
Revolució espanyola fou
membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va
fer un míting a
Castelló (Plana Alta, País Valencià) i
col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937
representà el
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en
un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de
representació obrera en el
Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència
Social del Govern de
la II República espanyola. En 1938 representà el
Comitè Nacional de la CNT en
el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre
del Consell General
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.
També en 1938 fou
delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau,
que se celebrà a
París (França), i publicà, amb
Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT.
Cómo se enfrentó al fascismo en toda
España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936
a Melilla del qual va ser
testimoni. Amb el triomf franquista passà a
França i el 3 de març de 1939
arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A
Mèxic exercí un càrrec de
diplomàtic
especial de la Presidència de la II República
espanyola en l'exili. Posteriorment
treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es
nacionalitzà mexicà.
Participà activament en les activitats de la Casa Regional
Valenciana i
col·laborà en el seu butlletí mensual.
Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca
el Boletín de la
Agrupación de Militantes
de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va
col·laborar molt. En aquesta època,
per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A
Cuernavaca fou membre de
diferents institucions acadèmiques, com ara
l'Acadèmia de Lletres, la Societat
Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual
fou professor del «Portafolio
Académico» i vicepresident– o l'Institut
Mexicà de Ciències i Humanitats –de la
qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou
redactor del diari El Universal i
dirigí el periòdic Regeneración
i les revistes Época i Vértice, entre d'altres.
També ocupà el càrrec de primer
vicepresident
i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de
Periodistes, presidí
l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a
Mèxic i dirigí l'Associació
Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre
acadèmic i directiu de la
Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut
Benito Juárez de Mèxic.
Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en
Filosofia per la Universitat«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del«Club de Leones». En 1998 es
creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda
Ortiz». Trobem articles seus en diferents
publicacions, com ara Comunidad
Ibérica,Fragua Social, Liberación
de Alicante, Mi
Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad
Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá.
Cintura del continente americano (1982), Búcaro
de sueños (1983), Los
factores del cambio (1983), Tres
ensayos. La elocuencia y su filosofía,
la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema
(1989), 50 años
después. Poemario, la epopeya republicana
española (1990), Dinámica
de la
cultura (1990), El leonismo en
México. Una historia con 60 años de
existència (1995), Glosario,La rama rota, etc.
Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu
aniversari, a
Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en
2002, va ser publicat el seu
assaig Frente al tercer milenio.
Documentació orgànica seva es troba dipositada a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Virgili
Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili
- Virgilio: El 13
de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri
del Pont d'Olot
(Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle
Vallmajó, més
conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares
es deien
Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i
tingué tres germans. Era fill
d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son
pare feia
d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del
tèxtil al poble veí de
Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i
de ben
jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria
religiosa de Can
Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura.
Posteriorment entrà a
fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc
on començaren les seves
activitats anarcosindicalistes. En aquesta època
participà en les activitats
del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a
treballar a la paperera Torras de
Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com
actiu militant
llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat
vicepresident
d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del
seu
esbart dansaire i del seu equip de futbol. També
jugà en la Joventut Obrera i
en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936
entrà a formar part
del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI),
organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals
realitzà tasques
propagandístiques. Poc després, marxà
voluntari al front d'Aragó, integrant-se,
probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou
membre del Cos de Sapadors i
Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca,
Aragó, Espanya), i
participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro.
Malalt de
tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del
Montseny; el 25 de
febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de
març d'aquell any el
Tribunal Mèdic el va declarà inútil
per al servei militar. El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va
ser reclòs al camp
de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir.
Instal·lat a París, establí
contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà
diversos retrats, i
entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume
Sabartés Gual, amb qui discutirà
sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la
colònia d'exiliats
republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la
seva
malaltia el van obligar a passar a la «França
Lliure». Fou internat a
l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on
conegué Jeanne Marcelle Daynès,
infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser
d'una família aristocràtica i
monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es
casarà després que aquesta
abandonés els hàbits. A Montalban
col·laborà amb l'artista Sébastienne
Marre,
filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella
conegué l'obra de diversos
autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de
l'ocupació nazi, com ara
Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà
a Tolosa de
Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle),
on fabricà
joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia
d'artistes exiliats (Manuel
Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim
Vicens-Gironella,
etc.) i muntà l'única exposició
individual de pintura de què es té
constància. Durant
l'ocupació participà en activitats de la
Resistència i després de
l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol
(PSE). En aquests
anys, passà per diversos sanatoris perquè li
tractessin la malaltia, com ara el
dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel.
Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29
d'agost de 1947 a la seva
casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). L'artista
Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria
madrilenya José de la
Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada
d'un conjunt de les
seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner
del seu domicili i,
entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà
l'exposició «Virgilio
Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la
abstracción geométrica». Entre el 5
d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la
Imaginart Gallery de
Barcelona l'exposició «Virgilio
Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista»
i gairebé
alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es
mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera
(Alt Empordà,
Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili
Batlle Vallmajó. La
radicalitat estètica d’un pintor català
anarcosindicalista exiliat a Tolosa»,
el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís
Selles Rigat i de la
qual s'edità un llibre-catàleg.
***
Antonio
Sánchez Rodríguez
- Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
.jpeg)
.jpeg)