[10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Régis - Frielingsdorf - Ghillardini - Portales - Cusset - Méric - Gálvez - Gorodesky - Castellote - Folguera - «Portela» - Zapata - Calvo Sahún - Segura - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Setti - Bajén - Goavec - Arrufat - Perelli - Víctor García

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave iÉmile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de«Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casama Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou GermaineÉgé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

- Pedro Luis de Gálvez: El 10 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Luis de Gálvez López, que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i Carmen López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquestaèpoca era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó–l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diariEl Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de«desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per«conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio,La Esfera, Grecia,La Hoja de Parra,Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,Pero Grullo, Renovación,El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de DonÍñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922),¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova iÁlvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura.

Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Sos pares es deien Ignacio Castellote i Patricia Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1980

- Jaume Folguera Borda: El 10 de maig de 1896 neix a Castellserà (Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en els anys trenta s'oposà a la tendència trentista, especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs, responsable local dels Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de nombroses temptatives de corrupció per part de la patronal local, que li oferiren feines directives que sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de responsabilitat orgànica dins de la Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec de secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya Francisca, el 31 de gener de 1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest localitat.

***

- Vicente Gil Aucejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT«col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir el 12 de desembre de 1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Pedro Zapata Paredes

- Pedro Zapata Paredes: El 10 de maig de 1903 neix a Portmán (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Zapata Paredes, conegut com El Murciano. Sos pares es deien Luis Zapata i Inés Paredes. Emigrà a França, on treballà de mecànic. En 1924 va ser requerit per les autoritats militars per a fer el servei militar. En 1936, quan esclatà la Revolució, retornà a la Península i s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vénissieux, on fundà les Joventuts Llibertàries i participà en la creació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i va ser delegat en diversos plens regionals confederals. També fou responsable del Centre Cultural Espanyol (CCE) i de la Lliga de Mutilats. Tingué molta amistat amb Bartolomé Flores Cano. Sa companya fou Encarnación Jiménez. Malalt dels pulmons, Pedro Zapata Paredes va morir el 29 de juny de 1977 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

Pedro Zapata Paredes (1903-1977)

***

Sebastián Calvo Sahún

- Sebastián Calvo Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. En 1920, amb 11 anys, emigrà a França per a treballar. A França hi vivia son germà, Florencio Calvo Sahún, qui li va ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la Península. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc). L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a França i continuà treballant de fuster. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts de Terol i de Belchite. Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp, Catalunya), on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Com que tenia permís de treball, residència a França i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració. El març de 1939, sa companya María Pardiña Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà passar a França, però van ser detinguts a la frontera i tancats vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la justícia inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué–, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la«Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model –segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. A partir de 1952 treballà com a empleat en el cinemaCalifornia de Súria (Bages, Catalunya) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica. Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.

Sebastián Calvo Sahún (1909-1983)

Continua...

---