Anarcoefemèrides del 12 de febrer
Esdeveniments
- Surt Le Droit Social: El
12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire.
Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou
el primer periòdic anarquista editat a
Lió i l'òrgan de la Federació
Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts
escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres
organitzacions. Van ser
gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem
articles de
Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat,
Chavrier, Claude Crestin,
Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i
Louis Dejoux, Amédée
Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat,
Gustave
Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile
Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre
Lucien
Pemjean,Élisée Reclus, Thomas,
Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène
Vermesch, Charles
Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles
(«La société au lendemain de la
Révolution» i «Organisation de la
propagande révolutionnaire») es van editar en
futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat
el 25 de maig de 1882
per l'Audiència del Roine a un any de presó i a
200 francs de multa per
diversos articles on exalçava l'acció de
Fournier, jove obrer sense feina de 19
anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne
contra el seu patró Bréchard, i
fugí a Suïssa. En sortiren 24 números,
l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou
substituït per L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire
(1882).
***
- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.
***
- Inauguració de
l'Escola
Llibertària de l'Hôtel des
Sociétés Savantes: El 12 de febrer
de 1899
s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des
Sociétés Savantes (Palau de les
Sàvies Societats), al número 28 del carrer
Serpente de París (França). El
projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation
Libertaire» i sostingut per
Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una
escola
llibertària per a la infantesa --basats en els principis
pedagògics de Paul
Robin i d'André Girard-- no es va poder aconseguir encara,
ja que únicament
s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació
Superior» nocturns per als adults.
El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple,
assenyalava la represa
de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis.
L'any següent,
s'editarà la revista L'Éducation
Libertaire.
***
- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»
***
- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de
1937 surt
a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista A
la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal
de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación».
Aquest òrgan
de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
publicà molts d'articles sobre el món
sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i
notícies comarcals
i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb
pseudònims (Aurelio,
Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van
col·laborar Gregorio
Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol,
J. Sagols, Joan Sans
Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim
número conegut és l'11, del 23
d'abril de 1937.
***
- Conferència sobre
Camus: El 12
de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença,
Occitània)
l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una
conferència sota el títol Albert
Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era
la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de
febrer a l'explanada
de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i
l'endemà a la Sala de
l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes
locals. Maurice
Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.
Conferència
sobre Camus
(12-02-1967)
Naixements
- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).
Francesca Saperas Miró (1851-1933)
***
- Francesco
Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio
Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il
Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els
anarquistes i
socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia
municipal d'aquesta
localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes
interrupcions,
continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de
1905 assistí com a
delegat al congrés de la Federació Anarquista
Socialista Làcia (FASL) celebrat
a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de
signatures dirigida al
Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San
Benedetto dei
Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser
nomenat
metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure
anònimament en I Piccoli Farabutti,
versos satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on mentrestant
s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la
Federació Anarquista
Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del
III Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4
de novembre de 1921
a Ancona. Mantingué una estreta correspondència
amb el destacat anarquista romà
Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb
Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino --tercer llac de la península italiana en
grandària--, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars
acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de
juliol d'aquell any, la policia segrestà tres
còpies d'aquest fullet i
exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del
seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132
cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de
1928 patí
escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser
detingut preventivament
en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals
de 1928 i principis
de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una
important relació
epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà
econòmicament, Attilio Conti,
Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després
passà temporades a
Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà
al seu poble. El
22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de
1930 va ser denunciat
per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost
d'aquell any
arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre
llibres de
medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i
periòdics
llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de
propaganda anarquista. Decidí,
a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos
béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser
còmplice». Francesco Ippolitti va
morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit
--només rebé el suport
de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de
gener de
1938 --alguns citen el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi
(Abruços, Itàlia).
Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007
Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco
Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.
Francesco Ippoliti (1865-1938)
***
- Pierre Henkès:
El 12 de febrer de
1867 neix al XII Districte de París (França)
l'ebenista anarquista Pierre
Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès i Marie
Deker. El 16 d'abril de 1888,
per les seves activitats llibertàries, se li va decretar
l'expulsió de França i
es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Joan Aligué Casals:
El 12 de febrer
de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista Joan Aligué
Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer.
Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors
Casals. Treballà de llauner i milità
en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari
auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en
1913
col·laborà en el periòdic La Voz del
Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era
secretari del
Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el
regidor
i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns
enfrontaments amb la
Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril
declarada arreu de
Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà
insubmís i creuà els Pirineus,
arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Participà en
la fundació del «Centro Español de los
Pirineos», del qual va ser nomenat president,
encara que després va ser exclòs per la seva
oposició a portar una insígnia amb
la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al
taller de Moli Martin
de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista
militant, propagandista i amb
sentiments germanòfils».
***
- José Penido Iglesias:
El 12 de febrer
de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de
febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago
de Compostel·la, la Corunya, Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista José
Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya
Encarnació Mora. A Cuba, on
nasqué sa filla Olga en 1927, començà
a militar en el sindicalisme i per aquest
motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península,
s'instal·là
d'antuvi a Santander i després a Gijón, on
treballà, com a Cuba, de taxista.
Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de
practicant a la Universitat de Santiago
de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a
l'Institut de Malalties
Venèries de Gijón. Durant els anys de la II
República espanyola, estigué
afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra
Republicana) i després
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Astúries. El
cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón
(Astúries, Espanya), on formà
part del grup «Tierra», que s'integrà en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant
petits
hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón.
La seva relació amb els metges
de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el
judici
que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936
s'incorporà
com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual
va
ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a
Astúries (batalla
d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de
1937 era
cap del Batalló 19 («Batalló
Astúries»). Participà en l'assemblea de
l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de
1937 al Cinema Roxy
de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita.
Durant la primavera
de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de
l'Exèrcit d'Astúries. Quan
la zona nord de la Península caigué a mans
feixistes, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid,
on va ser nomenat major de
milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es
posà al front de la V Divisió de
l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes
fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el
triomf franquista, va ser
detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al
camp de
concentració d'Albatera, on treballà a la
infermeria i des d'on pogué establir
contactes amb la militància amb la intenció de
reorganitzar la CNT. El juliol
de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la
cartoixa de Porta Coeli i
el març de 1940 a la de Gijón, on va ser
condemnat el maig d'aquell any a 12
anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la
presó de Alfaro i encara
passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat,
el març de 1943 començà a
participar en la reorganització del moviment llibertari
clandestí a Gijón i La
Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant
la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar
sospites. Ocupà
càrrecs orgànics d'importància, com
ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué
relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco
Ponzán Vidal. L'1 de gener de
1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto
Rueda Pérez i
Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió
orgànica, i tots tres van ser
interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid,
però van ser
alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945,
en representació
del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple
Regional del Nord que se celebrà
a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març
de 1946 al Ple Nacional de la
CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en
substitució de Manuel
Vicario. Des de Barcelona passà a França
clandestinament. Com a delegat del
Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior,
mantingué relacions amb la Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs).
El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de
Llenguadoc amb la
ponència
sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT).
En
1948
acceptà com a estratègia la
restauració
borbònica i alguns el titllaren
d'«anarcomonàrquic».
Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro
Castro,
formà part del Comitè
Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el
butlletí Solidaridad. A
començament dels anys
cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas
treballà d'infermer en un hospital
psiquiàtric i després es va fer representant de
la multinacional alemanya de
fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956
era president del Centre
Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell
Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En
1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest
any retornà a la Península. El novembre de 1966
s'instal·là a Madrid amb sa
filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de
1970 a Madrid
(Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions
llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.
***
- Fernand Planche:
El 12 de febrer de 1900 neix a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània) l'escriptor i militant llibertari
Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand
Granier. Fill d'un
modest artesà, que morí poc després
del seu naixement, també va perdre sa mare
quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el
ficà com a
aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas
per
Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts,
s'instal·là a París.
Després
va fer el servei militar com a mecànic d'aviació
a Dijon i a Alemanya, on la
misèria feia estralls. Tota aquesta experiència
va fer que esdevingués
antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de
ganiveter i començà
a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922
assistí a Levallois al III Congrés de la
Unió Anarquista (UA). Durant les
eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà
com a candidat abstencionista
per la llista llibertària de la IV Circumscripció
de Saint-Denis i Sceaux.
Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le Libertaire
i, a
partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un
dels promotors de la
cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició d'un terreny amb
la finalitat de construir la «Maison Anarchiste»,
que finalment fou edificada a
París. En 1934, amb Émile Bidault,
fundà La Conquête du Pain,
periòdic
obert a totes les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure
Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia
tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava.
Entre el 20 i el 21
de maig de 1934 assistí a París al
Congrés de la Unió Anarquista
(«Congrés de
la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de
llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés
tingut a Tolosa de
Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en
oposició a la Unió
Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra
politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre març i agost
de 1937 fou el responsable de l'administració i de la
redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
--reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn. Fernand Planche va morir el 20 d'abril de 1974 a
Nouméa (Nova
Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb
bicicleta.
***
- Eugenio Vallejo
Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Obrer
metal·lúrgic de la
Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu
Comitè Obrer, milità en el
Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona
(Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el
període republicà. Entre
1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad
Obrera. L'octubre de 1933 es llicencià de
l'Exèrcit. El 13 de desembre de
1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada
Especial com a caps del
moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la
metal·lúrgia.
Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat
d'incautacions d'instal·lacions industrials del Departament
de Guerra del
Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya. A petició de
Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del
seu sindicat, va
ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de
Guerra (CIG) de la
Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica, que es va
constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi
confeccionà un balanç de la situació
de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla
de producció d'armament. Seguidament
contactà amb els sindicats confederals de productes
químics i amb el de mineria
de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa
de productes
bèl·lics. Abans que la Generalitat se
n'adonés, posà en marxa les indústries
de
guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan
efectiva --290
fàbriques i 150.000 treballadors i
treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol
de 1937-- que quan
la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep
Tarradelles, controlà
la situació el van respectar en el seu càrrec,
convertint-se en l'home de
confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937
negocià, amb Alejandro Otero,
subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II
República espanyola, i
els seus assessors soviètics, la integració de la
indústria catalana amb la de
la resta de l'Estat. També frenà la
producció de material de guerra al marge de
la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de
Teodoro Colomina,
Ferrán Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat
l'oposició del
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la
manca de
suport del govern republicà espanyol, el conseller
Tarradelles el defensà, a
ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges
comunistes (robatori de
blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de
les divises
necessàries per a importar matèries primeres,
dificultats en l'abastiment de
materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà
del no-res una
indústria bèl·lica eficient. El maig
de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se
Consell Tècnic de la CIG i ocupà el
càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest
Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat
la titularitat de
les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder
estatal. A partir de
maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de
Sarrià, on es muntava el mosquetó
Mauser. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939
creuà els Pirineus
i fou tancat al camp de concentració de Barcarès.
A finals de 1940 retornà a
Catalunya i muntà un taller de
metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquests
fet va ser censurat per la CNT que el repudià i
l'expulsà de l'organització.
Eugenio
Vallejo
Isla (1901-?)
***
- Manuel Alba Blanes:
El 12 de febrer de 1903 neix a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual
anarquista i anarcosindicalista
Manuel Alba Blanes. Fill d'una família humil, va ser un home
de múltiples
inquietuds polítiques i culturals (jornaler, mestre,
músic, compositor, poeta i
dramaturg), tot d'una manera autodidacta. Fou membre de
l'«Estudiantina de
Palma del Río» i del «Círculo
de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a
músic creà l'himne oficiós del seu
poble natal (Pueblo
alegre y soñador) i formà part de
comparses i de murgues. En 1925 fundà i
presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava
afiliat a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma,
serventa de
Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar
d'aleshores. El 23 de juliol
de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos,
del qual només es
realitzà aquesta representació. Entre el 9 de
març de 1936 i l'1 de setembre de
1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en
temes com la
desocupació, l'educació, l'igualtat de
gènere, la salut o la pobresa; fou
l'últim batlle republicà d'Almodóvar
del Río. El juliol de 1936 dirigí la
resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936
proclamà el comunisme
llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou
comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i,
després, de la «Columna
Andalusia-Extremadura».
Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front
de Pozoblanco
(Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos
mai no va ser trobat. Té
dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular
d'Almodóvar del Río
i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos,
ja que fou trobat un
manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007
fou
reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve
acompanyada amb el DVD del
curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de
Fran Prieto Almagro i
Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos
premis. Aquest Ateneu Popular
també creà un premi amb el seu nom per
reconèixer les autors que defensen la
llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.
***
- Frederica Montseny i Mañé:El 12 de febrer de 1905 neix a Madrid (Espanya) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca --reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona-- i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal --on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes-- i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català. Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra --el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà--, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), lloc on també ella va morir, el 14 de gener de 1994. Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).
«Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005)
---
