Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10486

[09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» - «Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig Serrau - Masson - Adrián del Valle - Miranda - Anciaux - Manent - Saña - Kalin

0
0
[09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» -«Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig Serrau - Masson - Adrián del Valle - Miranda - Anciaux - Manent - Saña - Kalin

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera de "Le Bandit du Nord"

- Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Émile Masson

-Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux:El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Havia nascut el 8 de març de 1887 a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França). Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció.

***

Joan Manent (París, 1960)

- Joan Manent i Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

Joan Saña Magrinyà

- Joan Saña Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà–el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

Nikita Kalin

- Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 es assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

 Escriu-nos

Actualització: 09-02-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10486

Latest Images

Trending Articles