Hi ha la memòria. Alguns la descriuen com un magatzem, com un calaix de sastre, com un rebost, com un caos. Dins la memòria o gràcies a la memòria o culpa de la memòria hi ha els estius feliços de la infantesa i els hiverns crus de la senectut. I hi ha també les galetes maria i la mar embravida o les calmes de gener. A la memòria hi ha les pintures lapiz hito i les manley. Hi ha totes les cançons escoltades tota sola o en companyia, les pel·lícules que mhan agradat i les altres. Hi ha les novel·les que he llegit i els versos que mhan fet com som. A la memòria hi ha els amics que encara no sé per què sescriuen en minúscula, quan són la pedra sobre la qual sedifica el meu edifici. I hi ha la família, que també sha descriure en majúscula, perquè sense ells jo no seria. I a la memòria hi ha els fosquets vermells amb postes de sol de ciència ficció, laigua salada, els croisants de xocolata, laroma del cafè, els seus peus sempre calents que escalfen els meus sempre freds, la veu de les meues filles, el tacte de larena quan vaig descalça, el ball de lestrella de mar, la via làctia, les converses que no sacaben mai i les emoticones del whatsapp. A la memòria hi ha els companys de feina i el color vermell i els jupetins esfilagarsats. Hi ha la por, la desesperança i els somriures. Hi ha les abraçades sinceres, els crits de ràbia i les llàgrimes que a vegades són de riure i altres de plorar. A la memòria hi ha presències i absències; silencis i paraules. Hi ha mirades tèrboles. Hi ha mans esteses i punyalades per lesquena. A la memòria hi ha un any que no vull oblidar perquè mha donat més que no mha llevat; perquè he après a aprendre. A la memòria hi ha el terratrèmol del 9 de febrer del 2013 que em va obligar a ressituar els eixos de la meua vida, que va esbutzar tanques i parets, que em va mostrar un camí. A la memòria hi ha tota la vida viscuda des daquell matí de dissabte assolellat però fred de febrer en que algú va fer un enviament de correus electrònics. Hi ha la memòria. Hi ha laigua salada. Hi ha els amics.
↧