Anarcoefemèrides
del 8 de febrer
Esdeveniments
- Vaga de La
Canadenca:
El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la
vaga anomenada de La
Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va
començar el moviment
que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar
tota la
ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El
govern va contestar
empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i va
decretar la llei marcial. Però gràcies a la
determinació dels treballadors, va
acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa
va acceptar
readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la
jornada
de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats.
Un míting
va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en
llibertat, entre
ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar
la fi de la vaga.
Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena
de militants encara
detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.
Naixements
- François
Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac
lo Nalt (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista François Soubrié. Fill de pare
desconegut, sa mare es deia Rose
Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc,
Occitània), fou delegat dels minaires
durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a
l'assassinat per
defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de
l'explotació minera. El
2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver
proclamat, en un
míting, que si existia entre els vaguistes un
traïdor, seria «watrinat». Jutjat
el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per
atemptat contra la
llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de
presó, malgrat els
testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i
Albert Duc-Quercy i de
l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà
una elecció legislativa
al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que
havia dimitit.
Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de
Georges Clemenceau,
tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche,
exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de
França (FTSF) que
posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de
Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per
l'ús del seu nom en un
telegrama publicat en Le Cri du Peuple
de l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots
socialistes
en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es
traslladà a París
(França) on es guanyà la vida torrant
cafè i participà en les activitats del
Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la
militància
de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En
1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. El 15 de març
de 1894 va ser detingut al seu
domicili del carrer de Ménilmontant de París en
el marc d'una gran agafada de
destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894,
acusat de
pertànyer a una «associació de
malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del
Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta»,
del qual va ser absolt com la majoria
dels processats.
***
- Giovanni Giardo:
El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni
Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en
versió francesa Jean-Eugène-Abondio
Giardo. Sos pares es
deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a
França, on treballà
d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista
Ravachol, per les seves
activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de
març de 1892, juntament amb 31
anarquistes de diferents indrets (Itàlia,
Bèlgica, Alemania i Àustria) que
residien a París (França). En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).
***
- Cristóbal Pariente
Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna
(Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de
treballadors, el
militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente
Ojeda. Adherit molt
prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan tenia
14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant
la República, treballant com a jornaler al camp, fou un
actiu militant
cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el
cop feixista
s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936,
aconseguí fugir, però la
repressió deixà unes 200 víctimes. Son
germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor
socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i
tortura, pogué salvar
la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després
de lluitar en
l'Exèrcit republicà, acabà, la
primavera de 1939, als camps de concentració
francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra
l'Stalag
XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de
gener de 1941 fou
deportat, amb el número de matrícula 5.673, a
Mauthausen i finalment traslladat
el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente
Ojeda va morir el 25
de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).
Defuncions
- Adolphe Assi: El 8
de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia)
el
garibaldí, communard,
francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi.
Havia
nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). Obrer
mecànic de professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i combaté les tropes
austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan
tornà a França va ser
amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868
s'instal·là a Le Creusot
i entrà a fer feina a les factories Schneider com a
mecànic ajustador. El gener
de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra
Eugène Schneider
per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a
un organisme elegit
pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat
elegit per a
l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10
i el 25
de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda
a la Federació de les
Societats Obreres i establí relació amb diversos
revolucionaris i membres de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de
març fou
l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le
Creusot
contra la reducció salarial, però va ser sufocada
23 dies després i seguida
d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos
mesos a tres anys. Assi
a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer
procés contra la
Internacional, però va ser absolt. A París, com
que no pogué trobar feina als
tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es
dedicà a confeccionar
objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa
per les
tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent
d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de
1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de
març coronel i
governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a
organitzador de la
resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a
administrador del repartiment
de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició
de la Columna
Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890
vots sobre 25.183 votants,
representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del
qual va
formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per
alguns d'ambició
desmesurada i de fer servir la seva posició en la
Internacional i en la
maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar
arrestat, però un cop
alliberat es reintegrà com a delegat de la
Indústria de Guerra. El 21 de maig
de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia
de les tropes de
Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a
Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte
fortificat i enviat a
Nouméa (Nova Caledònia). Després de
l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar
a Nouméa, on visqué treballant com a
mecànic ajustador fins a la seva mort.
- Hans Jaeger:
El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un
hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista,
defensor de l'amor
lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de
1854 a
Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar
orfe a
l'edat de 14
anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on
esdevindrà més
tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va
freqüentar la
bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A
començaments dels anys 1880 hi va
crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors,
com ara Edvard Munch,
que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el
matrimoni.
Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de
teatre, va publicar el
1885 una novel·la naturalista Escenes de la
Bohèmia de Cristiania, però
el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit,
fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per
aquest fet va ser
condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una
multa. Aleshores va
deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on
residirà dos anys
treballant com a corresponsal per a un periòdic
socialdemòcrata, abans de
retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb
l'anarquista danès J. J.
Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf
Hammer. En 1906 va
publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel
(La Bíblia de
l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions
socials i la
vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament
individual i
sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat
social Kosaren
(El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen
(L'Escorpí), que esdevindrà
després Revolten (La Revolta).
***
- Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.
***
- Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
- Olga Taratuta: El
8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats
soviètiques la revolucionària anarcocomunista
Elka Golda Eljevna Ruvinskaia,
més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta
--encara que va fer servir
altres pseudònims (Babushka, Valia,Tania, D. Basist,
etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen
altres anys
(1874 i 1878)-- a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi
Rus). Era filla d'una
família jueva dedicada al petit comerç.
Després d'estudiar magisteri, treballà
com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats
polítiques i en
1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata
animat pels germans Abram i Iuda
Grossman, que també esdevindran anarquistes, a
Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk).
Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de
Rússia i del comitè
local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
d'Elizavetgrad (actual
Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard
a Suïssa; durant aquesta època
va treballà en el periòdic Iskra
(L'Espurna), òrgan dels militants del
POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i
Vladímir Lenin. En 1903, durant
la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a
l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a
Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa,
on també havia seguidors de l'anarquista polonès
Jan Waclaw Machajski (A.
Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats
tsaristes,
però va ser alliberada mesos després per manca de
proves. Un cop lliure se sumà,
sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers
Anarcocomunistes d'Odessa.
L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però
gràcies a l'amnistia política
resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada.
Després s'integrà en
l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de
Rússia, que copejava
institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de
1905 participà
en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser
jutjada i condemnada a
17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906
aconseguí fugir de la
presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). La tardor de 1907 marxà
a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en
l'organització dels atemptats
contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la
regió militar d'Odessa,
i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la
voladura dels tribunals
d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys
l'atac a
la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos,
el grup va ser
encerclat per la policia; pogué fugir, però va
ser detinguda a Iekaterinoslav;
jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs
forçats. El març de
1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i
trobà que son fill s'havia
fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del
Socors Roig Polític
(SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol
tendència
política. Amb els fets revolucionaris es
mantingué una mica al marge del
moviment llibertari, però la repressió que
exercia el govern bolxevic va fer
que prengués partit pels anarquistes i
s'incorporà al periòdic
anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball)
i el setembre de
1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920,
amb la treva entre
el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari
Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit
Negre) de Nèstor Makhno, retornà a
Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que
els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé,
fundà a Khàrkiv la Creu
Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits
anarquistes.
El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un
gran
operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i
makhnovista
que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre
una conferència
anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va
ser
traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les
preses que va tenir
autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin.
El 26 d'abril de
1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos
següents el
general soviètic Attorney li oferí la llibertat a
canvi d'una declaració
pública de renúncia del pensament anarquista; la
seva resposta fou sumar-se a
una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11
dies. Malalta
d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es
deteriorà totalment. El
març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos
anys. En 1924, un cop lliure,
s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va
ser detinguda per difondre
propaganda anarquista, però va ser alliberada poc
després. S'establí a Moscou i
en 1927 participà activament en la campanya de suport
internacional per
l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti.
Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una
organització internacional de
suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i
per això mantingué
una extensa correspondència. En 1929 retornà a
Odessa, on va ser novament
detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els
treballadors
ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó.
Un cop alliberada,
retornà a Moscou, on s'adherí a
l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats,
que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions
per vellesa, pobresa i malaltia
per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En
1937
treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica
metal·lúrgica. El 27 de
novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada
d'activitats
anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de
1938, va ser
condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el
mateix dia.
***
- Lucien Barbedette:El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdicLa Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars);Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.
***
- Martín Mur Escamilla: El 2 de febrer de 1943 mor a Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348.
***
-Ángel Baquero: El 8 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero. Havia nascut cap al 1907. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona.
***
- Jesús Gómez: El 8 de febrer de 1995 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez. Havia nascut en 1909 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona, fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez es retirà a Argelers i s'afilià a la CNT de Perpinyà.
***
- Luísa Adão:El 8 de febrer de 1999 mor la infermera i militant anarquista portuguesa Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 19 de juny de 1914. Llibertària des dels 16 anys, va compartir vida i lluites amb el conegut militant anarquista lisboeta Acácio Tomás de Aquino. Luísa Adão va morir dos mesos després que son company.
Actualització:
08-02-14