Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10840

"No els vaig dir ni una paraula d'on es trobava mon pare". En la mort de Pere Estelrich, Ravell des Poàs.

0
0
S’apaguen com llumetes discretes les veus de la memòria directa. Aquesta setmana ha mort Pere Estelrich, Ravell des Poàs. Marcat pels successos tràgics de la guera civil, Estelrich s’endú amb ell un testimoni esfereïdor, que ens glossa en aquest magnífic escrit Antoni Tugores
 
 
El passat dijous, dia 30 de gener, morí a Manacor a l’edat de 90 anys, d’una manera desapercebuda –no era un personatge ni mediàtic ni popular– en Pere Estelrich, Ravell des Poàs. En la intimitat de la capelleta de la Residència Novaedat se li dedicà una darrera evocació. Però el seu record no morirà fàcilment, perquè em quedà marcat, vulgui o no, per sempre. Ho explicaré un poc més endavant.
 
Passava sovint pes Poàs i veia adesiara en Pere Estelrich, tot ignorant que aquell home, d’aspecte seriós, que fins i tot podia semblar aspre, amagava dins la seva memòria i, especialment dins el seu cor, una de les històries més fosques, vergonyoses i corprenedores del 1936 que ell visqué i sobretot patí, quan era tan sols un adolescent.
 
Un vespre, ens veiérem amb ell, que venia acompanyat pel seu nebot Pere, al Vermut. Amb ells dos, sèiem a un racó; a mi m’acompanyava l’estimat amic Tomeu Ferrer. Era un vespre d’hivern del 2002, potser del 2003. Parlàrem fins ben entrada la nit. Aquell vespre no vaig poder dormir i vaig conèixer -més que mai- el preu de la informació de primera mà, d’un home que l’anava contant amb emoció no sempre continguda, però amb coherència i total credibilitat, com vaig poder comprovar quan contrastava les seves paraules amb altres informacions orals i escrites de què ja disposava. Sabia bé què deia, en Pere Estelrich.
 
“Mon pare no era home polític, li agradava, això sí, anar a fer un cafè al Centre Republicà. Els primers dies de guerra ningú no l’aturà i anava a treballar cada dia a fora vila a Son Perandreu. Fins l’11 d’agost, que anaren al carrer de la Pau a cercar-lo a ell i a en Pere Joan Massanet, Coix. La dona d’aquest, na Biela Pruna, digué a ma mare si havien vingut els feixistes a cercar mon pare; ma mare els havia enganat dient que es trobava a Son Perandreu. Però la realitat és que es trobava a ca nostra. Tengué temps d’acomiadar-se de les germanes, de ma mare i de mi: ‘Cuidau de ta mare i feis bonda’, ens va dir, al temps que assegurava que a ell no el durien viu a la presó. Com que eren veïnats, partiren a amagar-se ell i en Coix. Mon pare s’estimava més amagar-se sol, perquè dos fan massa fressa, però eren veïnats... De seguida començaren els falangistes a vigilar per Son Perandreu, però no els trobaven. Cada dia jo els duia el menjar; hi anava amb bicicleta i els deixava un senallonet davall un garrover. Els falangistes me vetlaven i se’n temeren. Miraren el que hi havia a dins del senalló, i veieren que hi havia menjar. Jo, per sortir del pas, els vaig dir que era menjar pel ca. Comprovaren que hi havia un ca i me’l mataren al moment d’un tro. Tot seguit, per fer-me dir on eren, me fermaren pels peus amb una corda i me tiraren de cap dins el pou. Jo ja em veia mort, ja que el cap estava a un pam de l’aigua, frec no frec i no ignorava que estava fermat de qualsevol manera; si la corda cedia, la meva mort era segura, ja que ningú no s’hauria molestat en traure’m d’aquell forat. Però no els vaig dir una paraula sobre on es trobava mon pare, perquè estava segur que el matarien...
 
Quan mon pare, que estava amagat, va veure el que em feren, decidí anar-se’n més lluny, per no crear-me problemes, a una possessió de la zona de ses Planes de Sant Llorenç que es diu Ca na Nina, ja que l’amo en Cetrí era molt amic seu. 
 
A mi, mentrestant, els falangistes em duien al col·legi de sa Torre, que havia fet en Garanya, i que ells utilitzaven de quarter; allà, un parell de vegades, em feren beure un bon tassó d’oli de ricí. Era espantós. Quan mon pare es trobava a Ca na Nina -aquella zona la coneixia mon pare de memòria perquè hi anava a tallar llenya- es va adonar que dos homes feien massa comú i per no posar en compromís aquella bona gent, decidí tornar a Manacor. Però quan eren a prop de Bandrís els agafaren dos falangistes de la zona i els portaren cap a un cotxe, per dur-los a Manacor; quan ja eren a prop del cotxe, en Coix féu una senya a mon pare i partiren a córrer amb totes les seves forces, cada un en una direcció diferent. En Massanet va ser viu i es va tirar a terra, ben estès, i es féu el mort. Mon pare va caure; estava ferit, ben ferit. En Pere Coix veié de seguida que mon pare estava mal ferit, però que alenava. Els dos falangistes anaren a Manacor i tornaren després cap al Maiolet, baix de Rotana, a cercar una escala que els servís de civera per carregar els dos cossos, presumptament morts. En Coix ja s’havia ben amagat i cregueren que els havia fuit, però en realitat, del seu amagatall ho contemplava tot. Mon pare, que tenia aleshores 39 anys, s’estava dessagnant després de quatre hores d’haver rebut els trets; quan veieren que era viu, allà mateix el remataren, de mala manera. Uns homes que havien vist com el se’n duien -mort- me digueren que trobaria el cos de mon pare al cementeri vell on l’havien cremat. Jo hi vaig anar de seguida i tan sols vaig poder tocar les cendres dels morts, però jo no sabia si aquella era la cendra del meu pobre pare. Vaig sentir que el cor em feia molt de mal i des d’aquell dia no he dormit pus de la part esquerra, no hi puc dormir, el cor em va quedar afectat de per vida...” 
 
El seu pare, Pere Estelrich Guiscafrè, havia nascut a Manacor el 1897, era conreador i vivia al carrer de la Pau, 20. Estava casat amb Antònia Riera Barceló i tenia cinc fills: Pere, Tomeu, Maria, Catalina i Antònia. Estava afiliat a Unió Republicana. Va morir a les 16,30 del 17 d’agost de 1936 i el seu cos fou cremat davant el cementeri vell.
 
El germà de son pare, l’oncle Bernat Estelrich Guiscafrè, treballava de fuster a Can Sanmartí. Feia poc que s’havia casat amb Joana Galmés Mas, no tenia fills i era apolític. Va ser detingut per sospitós i, després de les gestions del capellà de Son Talent, l’havien d’alliberar. Un falangista que treballava amb ell a Can Sanmartí i que estava de guàrdia a la presó, preferí alliberar un altre pres al seu lloc. Un altre falangista, ferrer de professió, l’assassinà a Son Coletes el 15 de setembre del 36. 
 
Per tot allò que visqué el 1936, quan sols tenia 13 anys, li feu mal el cor tota la vida a Pere Ravell des Poàs quan dins el llit es girava a la part esquerra, la del cor. 
 
Pere Estelrich Riera desapareix un testimoni important i imprescindible de la nostra memòria. Ha mort en un mal moment, quan alguns revisionistes i negacionistes pretenen tornar a escriure la història, tot assegurant que res de tot allò no va existir. 
 
Antoni Tugores 

Viewing all articles
Browse latest Browse all 10840

Latest Images

Trending Articles