Anarcoefemèrides del 8 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Revolución Social
- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.
Naixements
Joseph Ferrand
- Joseph Ferrand: El
8 de gener de 1880 –altres fonts
indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a
Varambon (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph
Ferrand, també conegut com Dunin.
Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava
la vida
venent diaris a Marsella (Provença, Occitània),
on conegué l'anarquista
i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898
abandonà la capital
occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes
desapareguts que cal buscar i controlar. A París
(França) començà la seva
carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la
Nit» d'Alexandre Marius
Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van
permetre el
desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22
de gener de 1903 fou
detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François
Vaillant. Processat a Amiens
(Picardia, França) amb tota la banda el març de
1905, fou acusat de 39
robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de
treballs
forçats. Amb el número de matrícula
34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació
(Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest,
començà a adoptar una actitud
de clara oposició a l'administració
penitenciària, intentant per dues vegades
evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió
disciplinària –entre 1907
i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company,
eliminà el forçat
Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar
Jacob.
Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc
anys de
reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la
colònia penitenciària de la pitjor manera
i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de
lluites i de penes. El gener de
1924 va ser relegat en residència perpètua a la
Guaiana, on esdevingué cuiner a
Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.
Joseph Ferrand va
morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en
data desconeguda.
***
Eugenio Macchi
-
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dosúltims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).
***
Manuel Rojas
Sepúlveda
- Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).
***
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener–algunes fonts citen erròniament el 4
de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el
dibuixant,
caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de
pel·lícules de dibuixos
animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut
sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i
que va fer servir el nom d'Óscar Daniel.
Era fill d'una família humil
mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu
ofici de manera autodidacta.
Estudià a l'escola pública de la seva localitat
i, un cop se li va despertar la
seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors plàstics i
acadèmies
lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i començà a
treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment
per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà
col·leccions de novel·les populars i
revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito,
etc.). L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En
1930 exposà al Saló d'Humoristes i
participà en els successives edicions fins a
l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la premsa
obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La
Campana de Gràcia,El Día Gráfico, L'Esquella
de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja... ja!,Lecturas, Lleida, La
Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc.). També va fer mítings per al moviment
anarquista a diferents localitats
catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau
Fitó, una exposició de
dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la
Societat Coral Sadurnienca
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Entre el 21 de gener i el 12
de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I
Saló d'Humoristes de
l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es
casà civilment a Boldú (La
Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró–el primer d'aquestes
característiques que es realitzà a la
província de Lleida– i
s'instal·là amb sa
companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933
s'implicà en la campanya
abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En
1934 va fer el servei
militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca
(Aragó, Espanya) i el 17 de
febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de
la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET).
En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant
la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i al
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també
entrà a formar part de
l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda
el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila
Franquesa (Shum),
Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre
Cristòfol
Peralba, Antoni García Lamolla, Julián
Gómez García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i
Joan Baptista
Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els«Fets de
Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer
al costat dels anarquistes
contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front
d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu
motoritzat són errònies– i
fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de
1938 guanyà un premi
de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat
pel diariVanguardiaPostal,òrgan del Sindicat de Correus de la Unió
General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser
tancat al camp de concentració d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i
col·laborador de Solidaridad Obrera
Gustau Vila Bergadà (Grapa).
Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels
refugiats republicans a França». Quatre mesos
després va ser traslladat al camp
de concentració de Brams, on també va fer
dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en algunes revistes sota el pseudònim Óscar
Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona,
amb el nom d'Óscar Daniel,
pseudònim que ja havia fet servir des de
1936, i s'instal·là al barri de Horta,
incorporant-se en diferents revistes (Lecturas,Pulgarcito, TBO, etc.). Entre
1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat,
participant en nombroses pel·lícules,
especialment en la secció de fons i de
maquetes, com ara La sartén de Civilón
(1942), Garabatos José Nieto
(1944), Garabatos Valeriano León (1944),
etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949
entrà a treballar en l'empresa
de dibuixos animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lículaErasé una
vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com
pogué fent dibuixos
(historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes,
postals,
felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per
acolorir, etc.) per a
diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera,
Ediciones Generales, Hércules,
Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al
Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de
caricatures dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge
a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en
Barret Picat (Linyola, juny de 2013)
***
Dante
Di Gaetano
- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació«Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.
***
Belén
Galán Sosa
- Belén
Galán Sosa:
El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí.
Defuncions
Grup de garibaldins
- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».
***
Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)
- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
Joaquín
Blanco Martínez
- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Blanco i Alfonsa Martínez. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.
***
Tomás Iglesias Iglesias
- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
Jorge
Oset Palacios
- Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.
***
Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973
- José Martín Hormigo: El 8 de gener de 1973 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo–a vegades citat erròniament Ormigo. Havia nascut l'1 de novembre de 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Salvador Martín i Catalina Hormigo. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle.
***
Necrològica
d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985
- Emili Geli Clotes: El 8 de gener de 1985 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Havia nascut el 28 d'octubre de 1899 a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener– de 1985 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
---
