Anarcoefemèrides del 24 de desembre
Esdeveniments
Reunió obrera
- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés --promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés-- assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de«política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.
***
Anagrama de l'AIT
- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.
***
Capçalera de La Renaissance
- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol«L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.
***
L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)
- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.
Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)
***
La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires
- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.
Naixements
Elia Fumagalli
- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Necrològica
de José Pérez Tomás apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de setembre de 1981
- José
Pérez
Tomás: El 24 de desembre de 1897 neix a Jumella
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Pérez Tomás.
Quan tenia set anys ja feia feina de
pastor i tres anys més tard, amb sa família,
s'instal·là a Badalona (Barcelonès,
Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en
la indústria vidriera, com a
peó en la construcció i com a obrer a la
fàbrica d'envasos metàl·lics«Gottardo
de Andreis Metalgraf Española», coneguda com«La Llauna». Finalment entrà a
treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en
l'assaonament de
les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i
s'afilià al Sindicat de la
Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Badalona, esdevenint un
dels militants més destacats durant els anys del
pistolerisme. Fou delegat del
Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT
que se
celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la
Revolució espanyola participà
activament en la col·lectivització del sector i
va ser nomenat delegat d'Abastaments
de la Comissió d'Indústria de la Pell
Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a
treballar a Malesherbes
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local
de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment,
amb sa
companya i sos infants, es va instal·lar a Briva la
Galharda, on milità en el
Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José
Pérez Tomás va morir el 30
de juliol de 1981 d'una congestió cerebral a Briva la
Galharda (Llemosí,
Occitània).
***
Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991
- Josep Capellas Escalé: El 24 de desembre de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Capellas Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi --restaurà el palau de Joan I de Perpinyà-- i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 al Llenguadoc (Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.
***
Necrològica
d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de novembre de 1972
- Arturo Costales
Rodríguez: El 24 de desembre de 1900 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Sos pares es
deien Faustino
Costales i María Rodríguez. Enginyer
de
professió, milità en el grup«Orto», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A començament de la Revolució
espanyola fou secretari de José
Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament
d'Indústria i de Comerç del
Comitè Provincial d'Astúries,
col·laborant amb Segundo Blanco González en el
Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de
Comerç a la Zona Nord. També
fou membre del Comitè Regional de la FAI i
col·laborà en el Consell d'Astúries
i de Lleó. En una reunió del grup«Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en
la qual actuà com a president de mesa, opinà que
no trobava incompatible la
pertinença a la maçoneria dels militants
anarquistes. El juny de 1937 fou
orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga,
Laviana, Rioseco)
i delegat del Sindicat de la Construcció en el
Congrés Regional d'Astúries i de
Lleó de la CNT. En aquesta època
col·laborà en CNT
de Gijón en la sèrie«Pequeños grandes problemas de la
Revolución». Després de la caiguda del
front nord, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa
Campsa-Gentibus de Barcelona,
denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana,
i el socialista
Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la
desorganització del citat
organisme públic. Va ser nomenat secretari del
Comitè Nacional d'Ajuda a
Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional.
El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França.
En els anys cinquanta rebé
suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i
Apàtrides (OFPRA).
En el exili es guanyà la vida dirigint obres
públiques. Sa companya fou Aurora
Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18
d'octubre de 1972 al seu
domicili d'Orleans (Centre, França).
***
D'esquerra
a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i
Minerva Sábat (Montpeller, 1946)
- Frederic Marín
Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic
Marín Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Frederic Marín Abad va morir el 21 de gener de
1994 a Sartrouville
(Illa de França, França) –algunes fonts
citen erròniament el 24 de gener a
l'hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans.
***
Necrològica
de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970
- Tomás Carrasquer Cano: El 24 de desembre de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. Tomás Carrasquer Cano va morir el 25 de juny de 1970 a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel
Villar Mingo i sa companya Benigna Galve
- Manuel Villar Mingo:
El 24 de desembre de 1904 neix a
Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i
anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el
pseudònim Ignotus. Quan
tenia set any emigrà amb
sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola
i a un centre
tècnic on aprengué l'ofici d'electricista,
però començà a treballar ben aviat.
Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i
s'afilià a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), destacant en
el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la
redacció de La Protesta.
El maig de 1929 assistí al
Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en
representació del periòdic Cultura
Proletaria de Nova York; en
aquest congrés es fundà l'Associació
Continental Americana dels Treballadors
(ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan
d'expressió, La Continental Obrera,
i responsable,
amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En
1930, després del
cop militar del general José Félix Uriburu,
marxà a Montevideo (Uruguai), on
instal·là una petita llibreria, amb el seu gran
amic Diego Abad de Santillán i
Simón Radowitzky, que no reeixí.
Després s'embarcà cap a la costa del
Pacífic i
creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931
retornà
clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de
bell nou i l'any següent retornà a la
Península amb Abad de Santillán.
Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles
anarquistes de la capital
catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934
formà
part del grup anarquista «Nervio», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb
Abad de Santillán. En 1934 anà a
Astúries, un cop acabats els fets
revolucionaris d'octubre, per recollir informació que
després serví per a
elaborar diversos treballs publicats després sota el
pseudònim Ignotus. En
1935 s'uní sentimentalment
amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les
posicions dels trentistes amb les
de la FAI i fou
partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual
tingué
enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser
empresonat pel govern
republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Comitè
Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març
de 1937 assistí,
com a director de Fragua Social de
València, a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal, on defensà les tesis
oficialistes. A partir del 16 de març de 1939,
formà part de la Comissió Exterior,
nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de
Madrid per a
recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a
Mèxic i organitzar la
tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al
final de la guerra
i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al
final de la guerra va ser
detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un
camp de concentració.
Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament
detingut acusat
d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa
companya,
Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons
(València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure,
l'agost de 1947 assumí
la secretaria del Comitè Nacional de la CNT
clandestí establert a Madrid fins a
la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de
Regionals convocat
aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a
Ocaña i
va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de
presó. En
1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán,
marxà a l'Argentina per
ajudar-lo en l'elaboració d'obres
enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià
una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de
Santillán, a
la militància confederal on apostaven per un canvi
d'estratègia de la CNT i palesaven
la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat
Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar
a tenir contacte
amb els treballadors. És autor d'El
peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo
político-social (1931), Condiciones
para la revolución en América
(1932), La insurrección anarquista
del 8
de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán
i Juan Manuel Molina
Mateo), El anarquismo en la
insurrección
de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i
1994, sota el
pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para
la
historia de nuestra civilización (1936, sota el
pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad
(1962), etc. Manuel Villar Mingo
va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).
Manuel
Villar Mingo (1904-1972)
***
Antoni
Daura Florenza
- Antoni Daura Florenza:
El 24 de
desembre de 1905 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Daura
Florenza –citat en
ocasions el segon llinatge com Florensa.
Sos pares es deien Antonio Daura i Rosa Florenza. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el 10 d'abril de 1932 prengué la
paraula en el seu
nom en el primer enterrament civil que es va fer a Ascó.
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, sembla
que continuà com a soldat en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El febrer de 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al Fort de Mont-Louis.
Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers
(CTE) a
les mines de la zona d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, s'integrà en el 21 Regiment de Marxa dels
Voluntaris Estrangers i el
juny de 1940, amb la rendició de l'exèrcit
francès a Alemanya, en va caure
presoner. Després de passar per l'Stalag XII C de
Wiebelstein
(Renània-Palatinat, Alemanya), el 14 de maig de 1941 va ser
deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 3.174, i
destinat al «Kommando Steyr», on
treballà de paleta. A finals de 1944, després
de ferir-se en un genoll, va ser reenviat a Mauthausen molt
malmès i, després
de ser operat per un metge iugoslau pres anomenat Víctor,
pogué fugir de la
cambra de gas gràcies a la solidaritat i les cures de
diferents companys, entre
ells Pere Freixas. Aconseguí, per mor la complicitat de
nombrosos deportats (Galopa,
Maeso, etc.), restar al camp central, on mantingué una
estreta amistat amb
Josep Ester Borràs. Després de l'alliberament del
camp de concentració per les
tropes aliades el 5 de maig de 1945, va ser repatriat greument malalt
cap a
França i hospitalitzat a Agen (Aquitània,
Occitània) i a una casa de repòs a Vic
de Sòs (País de Foix, Occitània), on
el desembre de 1945 sa companya Teresa i
sa filla Aurora, que havien restat a la Península, pogueren
reunir-se amb ell
després d'haver passat clandestinament la frontera. La
família així reunida
s'instal·là a Saint-Pierre-d'Allevard. En 1967,
amb Andrés Martín, fou un dels
responsables de la Zona X (Isère, Savoia i Alta Savoia) de
la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni
Daura Florenza va
morir el 13 d'octubre de 1987 a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Arpitània).
Sos germans, Francesc i Josep Daura Florenza, també van ser
militants
anarcosindicalistes.
***
-
Jesús Conde
Alonso: El 24 de desembre de 1909 neix a
Vitòria (Àlaba, País Basc)
l'anarquista
i anarcosindicalista Jesús Conde Alonso. Era fill d'una
família confederal i
sos germans Félix, Ismael i Casilda també foren
militants llibertaris. Amb, en
19 anys, en plena dictadura de Primo de Rivera, ja militava en el
moviment
anarquista. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de
Vitòria, on guanyà diversos
premis artístics. Durant la II República
espanyola fou secretari de les
Joventuts Llibertàries de Vitòria i secretari de
Propaganda i bibliotecari de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquests
anys participa en gires
propagandístiques pel País Basc, La Rioja i
Burgos. En 1932 s'encarregà de la
distribució a Vitòria del periòdic El
Libertario. Fou amic del metge llibertari Isaac Puente
Amestoy. L'abril de
1932, arran del descobriment d'explosius a casa de son germà
Ismael, al número
25 del Campo de los Palacios, fugí de Vitòria.
Passat el perill, retornà a la
seva ciutat natal i mantingué el seu activisme,
col·laborant en diferents
publicacions, com ara Álava
Republicana,Fragua Social i Tierra
y Libertad. Més tard, amb altres naturistes i
vegetarians,
intentà crear una comuna rural a Torrent (Horta Oest,
País Valencià), però
l'esclat de la guerra aturà el projecte. En 1939, amb el
triomf franquista, va
ser apressat i patí els camps de concentració Los
Almendros i Albatera i la
presó de València (València,
País Valencià). Un cop alliberat
treballà de
sabater a València i participà en la lluita
clandestina. En 1946 va ser
detingut a València i posteriorment s'establí a
Madrid (Espanya). Entre 1951 i
1955 residí a São Paulo (São Paulo,
Brasil) i entre 1955 i 1975 a Montevideo
(Uruguai). Després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Vitòria.
No milità en la CNT, però en la dècada
dels vuitanta va ser assidu de la
Associació Isaac Puente (AIP). En els seus últims
anys la seva confiança en el naturisme
i l'anarquisme minvaren. Jesús Conde Alonso va morir l'11 de
març de 1997 a
Vitòria (Àlaba, País Basc).
***
Serafín Aliaga en un míting de les Joventuts Llibertàries al Price
- Serafín Aliaga Lledó: El 24 de desembre de 1915 neix a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud,òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. Serafín Aliaga Lledó va morir el 18 de juny de 1990 a Madrid (Espanya). És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.
Serafín Aliaga Llegó (1915-1990)
***
Renzo
Vanni
- Renzo Vanni: El
24 de desembre de 1923 neix a Asciano Pisano (San Giuliano Terme,
Toscana,
Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant
comunista, primer, i anarquista
després, Renzo Vanni. Amb una vintena d'anys,
participà en la Resistència
contra el feixisme enquadrat en el grup partisà«Nevilio Casarosa», que sota el
comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la
regió de Pisa. Després
de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura
estrangeres i impartí
classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics
de la regió. En
aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià
(PCI), però en 1956, arran de
la Revolució hongaresa, prengué
distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb
el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la
Federació Anarquista Pisana
(FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
es mostrà
especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent
conferències. A començament
dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi
d'Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió, L'Internazionale,
i en Il Seme Anarchico. Durant
aquests anys participà activament en les lluites
antifeixistes portades pels
estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys
víctimes de la
repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a
organitzador d'una
manifestació realitzada davant la presó de Pisa
arran de la detenció de Paolo Faccioli,
acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi,
d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia).
A més de la tasca docent, publicà
diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació
Nacional dels Partisans
d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació,
realitzà una important tasca
d'investigació sobre la Resistència toscana,
publicant diverses obres d'aquesta
temàtica com Un mare di floglie
(1963), Fascismo e antifascismo in
provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La
Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni
di regime bianco (1976) i Reazione
ed eversione nell'Italia
Repubblicana (1984), entre d'altres. També
publicà poesia, com ara Le rien.
Poèsies (1956), Primi
fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane
della libertà (1967), Tempo
di rivoluzione (1970), Canto per la
libertà del popolo cileno
(1973) i Resistenza e poesia. Antologia
di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que
durant els últims
anys de sa vida es retirà de la militància
activa, va morir, després de patir
una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana,
Itàlia)
i fou enterrat per desig de sa família amb ritus
religiós.
***
Karl Max Kreuger
- Karl Max Kreuger: El 24 de desembre de 1946 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Max Kreuger. En els anys seixanta començà a militar en el Haags Anarchisten Kollektief (HAK, Col·lectiu Anarquista de La Haia) i en l'Anarchistische Federatie (AF, Federació Anarquista) holandesa. Col·laborà en la revista Raaf (Corb) i, a partir de 1986, formà part de la Landelijk Anarchisties Overleg (LAO, Discussió Nacional Anarquista). En 1990 fou un dels fundadors del sindicat anarcosindicalista «Vrije Bond. Basisorganisatie voor zelfbeheer en syndicalisme» (Unio Lliure. Organització de base per a l'autogestió i el sindicalisme) --sorgit del sector llibertari expulsat de l'Onafhankelijk Verbond van Bedrijfsorganisaties (OVB, Confederació Independent d'Organitzacions Empresarials)-- i va escriure per a la revista Buiten de Orde, el seu òrgan d'expressió. La seva participació en les fires internacionals del llibre anarquista era habitual. Fou un bon coneixedor del moviment llibertari de l'antic Imperi soviètic i estava relacionat amb nombrosos companys d'aquells països (Polònia, Ucraïna, Rússia, etc.) i de Xina i d'Amèrica Llatina. Durant els seus últims anys va fer feina en la llibreria alternativa Roode Hond (Ca Roig) de La Haia. Karl Max Kreuger va morir sobtadament el març de 1999 a la seva casa de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Fou incinerat el 15 d'abril i, després d'un homenatge per part dels seus companys, les seves cendres foren llançades al mar. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---