Anarcoefemèrides del 21 de desembre
Esdeveniments
L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police
- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La«Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».
***
Portada d'un exemplar de Crisol
- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.
***
Portada
de Sense
Pàtria
- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008
surt a Catalunya el primer
número de Sense Pàtria.
Publicació anarquista de tirada intermitent. Era
una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es
distribuïa per Internet.
Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement,
l'autonomia obrera,
la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme,
antiparlamentarisme, el
sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres
publicacions i
hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva,
Joaquín, K. Towich,
Datrebil, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'octubre de 2010. El
col·lectiu editor també publicà un
butlletí contrainformatiu, Prou!Info,
del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.
Naixements
Lizzie Holmes
- Lizzie Holmes: El
21 de desembre de 1850 neix a Linn
County (Iowa, EUA) la periodista, professora, feminista i militant
anarquista
Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary
Holmes, Lizzie M. Holmes
o simplement Lizzie
Holmes, pel llinatge de son marit. Era filla
d'una família lliurepensadora
d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda
Jackson,
feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es
traslladà a una
comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on
passà la
seva infantesa. Rebé una educació molt
avançada per al seu temps. El 29 d'abril
de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J.
Swank –per això també
es coneguda com Elizabeth Swank–,
amb
qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys
Ernestine Swank). En
1877, després de separar-se del seu marit –ella
sempre digué que havia mort i
es registrà com a vídua–,
s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos
infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de
professora de música i de
costurera en una fàbrica de capes. Després
començà a militar en Working Women's
Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del
Socialist Labor Party
(Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de
secretària
sindical i de periodista per The Radical Review. A
partir de 1883 participà
en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American
Federationist, Free Society, The
Industrial Advocate, etc.).
Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la
parella
llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots
plegats militaren en l'American
Group de Chicago de la International Working People's Association
(IWPA,
Associació Internacional de Treballadors), també
coneguda com «Black
International» («Internacional Negra»).
Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment
per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar
en els sindicats. Membre de
l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera),
es va convertir en
1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que
acabà prohibit per les autoritats.
El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a
un nou edifici de
la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la
reputació de les dues
anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van
ser
considerades per les autoritats nord-americanes com a«terroristes perilloses».
El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes
i la parella es
traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on
treballà de professora. Després de
la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig
de 1886 a Chicago, va ser detinguda,
juntament amb molts altres companys i companyes, sota
l'acusació d'haver
incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va
ser alliberada per
manca de proves. Participà activament en la campanya de
suport (conferències,
mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual
van ser condemnats a
mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per
presó perpètua),
Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà
a la presó), Oscar Neebe
(pena commutada per presó perpètua), Albert
Parsons (executat), Michael Schwab
(pena commutada per presó perpètua) i August
Spies (executat). Entre 1887 i
1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The
Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre
de «Knights of Labor» («Cavallers
del Treball») i
en 1888 participà en la
fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU,
Unió Federal del Treball de
Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL,
Federació
Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora
del
Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En
1893 publicà, sota el pseudònimMay Huntley, la novel·la
feminista
sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A
Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el
periòdic Lucifer. The Light-Bearer.
A mitjans de
la dècada dels noranta la parella
s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on
tingué
l'anarquista Samuel Fielden de veí, i
després a Denver (Colorado), on
publicaren Labor Exchange Guide
(1897). Amb son company va redactar un informe sobre els«Màrtirs de Chicago»
que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés
Antiparlamentari
Internacional que s'havia de portar a terme a París
(França), congrés que
finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va
publicar en
el número 24 del Supplément
Littéraire
des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el
títol «Histoire du
martyrologe de Chicago». Col·laborà en The
Industrial Advocate, periòdic editat pel seu
company. En 1908 abandonà la
vida pública i els últims anys de sa vida
visqué amb son company a Albuquerque
(Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a
Santa Fe (Santa Fe, Nou
Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated
Labor Press (ALP,
Associació de la Premsa Obrera) i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Anti-Monopolist,Freedom, Free
Society, The Labor
Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer,Nonconformist, Our
New Humanity, Wilshire's
Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost
de 1926 a
Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al
cementiri de Fairview
d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth
Holmes, companya de
Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades
biogràfiques
i les fotografies que d'elles es tenen.
***
Elia Corti
- Elia Corti: El
21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia,
Itàlia) l'escultor anarquista
Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué
l'ofici d'escultor en
marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats
Units. S'instal·là a Barre (Comtat
de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats
de l'escultura
nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes
més importants
dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i
després com a escultor a «Barclay
Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la
ciutat. Destacà
tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i
muntà una empresa pròpia amb
alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam),
esdevenint un dels escultors més reputats de la sevaèpoca. Una de les seves
obres més importants fou els baixos relleus del monument
dedicat al poeta
Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer.
També destacà en la
seva militància llibertària dins de l'estesa
comunitat italiana local. Amb son
germà Guglielmo Corti (William
o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors,
militaren en
el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari
de Barre,
el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la
professió, i del qual va
ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La
Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i
Emma). El 3
d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati,
director d'Il Proletario de Nova
York, enfrontat a
l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la
conferència The Methods of
Socialist
Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es
desencadenà una
baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i
ell va rebre un
dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna
vertebral. Elia Corti va
morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital
Heaton de Montpelier
(Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies
més tard, en un
dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope
d'aquesta
localitat. La seva sepultura, realitzada en una peçaúnica de granit, va ser
esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat,
John Comi. Tots
tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit«Novelli & Corti». La
vídua retornà, amb les seves tres filles, a
Viggiù. Allessandro Garetto (Alex),
guardaespatlles de Giacinto
Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser
condemnat el
23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant
de «provocació»; un
cop sortí en llibertat de la presó de Windsor
(Comtat de Windsor, Vermont,
EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre,
però poc després marxà cap a
Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani
l'inductor del crim,
va ser absolt.
Elia Corti
(1869-1903)
***
Tomás
Herreros Miquel
-
Tomás Herreros Miquel: El 21 de desembre
de 1866 neix a Logronyo (La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros
Miquel (o
Miguel, segons alguns
autors). Tipògraf d'ofici, des de molt jove es
va
instal·lar a
Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per
Anselmo
Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei
militar, va
ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets
Humans a
Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i
cooperació del
sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre
de 1905 va ser
empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un
míting. En aquests
anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i
va formar part del grup àcrata«Quatre de maig». En 1908 va començar a
treballar en el periòdic lerrouxista El
Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va
participar en
la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el
congrés
constitutiu de la Confederació Regional de Societats de
Resistència
(Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en
representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament
amb Rodríguez
Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga
dels
carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en
les negociacions en
representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El
29 de desembre de
1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A
finals
de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes
sobre qüestions
laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y
Libertad» va publicar de bell
nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva
redacció al carrer Cadena de
Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros,
i en 1911 el va dirigir. El 26
de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres
mesures de
repressió de la Setmana Tràgica. Com a
representant de la societat de l'Art
d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per
Solidaritat Obrera a
Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910,
va
prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
aquest congrés va fer de secretari de la tercera
sessió i ponent en la quarta
ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari
segon del Consell
directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer
--el secretari general
d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va
pronunciar una
important conferència al teatre Bretón de
Logronyo, que va ser publicada amb el
títol El obrero moderno, i
l'endemà va participar a Barcelona en un
míting en contra de la guerra del Marroc. Així
mateix va assistir al Primer
Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de
setembre de 1911,
representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i
Puerto Real. En
aquest congrés va formar part de diverses
ponències, presidí la Mesa de la
segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En
acabar el Congrés de
1911 va marxar al País Basc per participar en
l'organització de la vaga general
que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la
mateixa
estació del ferrocarril. Va participar en la
reorganització de la CNT, a partir
de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la
vaga general
revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de
1918 va participar
en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a
delegat de Catalunya i
que tenia per objectiu discutir sobre la implicació
anarquista en els
sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de«La Canadenca»,
quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser
tancat al vaixell
Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les
cel·les de la ciutat
eren plenes. A començaments de març d'aquell any
va ser alliberat, però el 30
d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar
a ca
seva
(Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va
llançar els mobles per la
finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament
amb Archs, Suñer,
Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts
més. Va formar part del«Comitè Pro Presos» de Barcelona entre
1919 i 1936. A finals de 1922 va
participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de
Montjuïc organitzat
pel grup «Los Solidarios», reunió que
serà l'embrió de la futura Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3
de març de 1923 va ser
detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels
cobradors de «Tabacalera
Española» amb un botí de 300.000
pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat
per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a
París, i quan
mesos després García Oliver i Pérez
Combina també ho van fer, els va ajudar a
trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va
muntar una
impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets,
diaris i
fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat
Lliure. El 14
de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat
punxó, per León Simón
del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla
barcelonina
de Santa Mònica --aquest mateix dia van ser detinguts Joan
Peiró i Ramon
Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de
Primo de
Rivera i la República va ser corresponsal i
distribuïdor del periòdic La
Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions
hispanoargentines
de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va
ser
l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona. El maig de
1934 va participar en una reunió entre la CNT i
Lluís Companys. El 27 de
setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al
lloc on va
caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga
general
en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual
es. Historia de una
infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de
ella (1907), El
obreromoderno (1911) i La
política y los obreros. Conferencia(1913).
Tomás Herreros Miquel va morir el 22 de febrer de 1937 a
Barcelona (Catalunya); un mes després, el carrer Camp
Sagrat de Barcelona va
rebre el seu nom.
Tomás Herreros Miquel (1877-1937)
***
Necrològica
de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968
- Tomasa Ramírez: El 21 de desembre de 1893 neix a San Salvador (El Salvador) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 a Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Membres de la Secció
Italiana de la Columna Ascaso
- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Lluís Sanchís Miret apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
novembre de 1966
- Lluís Sanchís Miret: El 21 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez,Sanchiz, etc.). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per«coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per«col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembre– de 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de David González Alba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de desembre de 1991
- David González
Alba: El 21 de desembre de
1909 neix a San Xoán del Río (Ourense,
Galícia)
l'anarcosindicalista David González Alba, que va fer servir
el pseudònim Un Gallego de
París. Sos pares es deien Avelino
González i Flora Alba. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya), on
participà en els combats
de carrer. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal,
que amb la
militarització de les milícies passà a
ser la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Combaté als fronts
d'Aragó, de Madrid,
d'Extremadura i del Llevant peninsular. En 1939, al final de la guerra,
intentà
ser evacuat des del port d'Alacant, però va ser fet presoner
per les tropes
franquistes i internat als camps de concentració alacantins
de Los Almendros i
Albatera, i a altres centres de càstig. Aconseguí
evadir-se i passar a França.
Per evitar ser repatriat a l'Espanya franquista, s'enrolà en
la Legió
estrangera, on restà durant tota la II Guerra Mundial. En
acabar el conflicte
bèl·lic va ser desmobilitzat. A Casablanca
(Marroc) participà en l'organització
del Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Àfrica del Nord.
Repatriat més tard a França,
s'instal·là a París, on
continuà militant en la
CNT. Col·laborà en la premsa de l'exili sota el
pseudònim Un Gallego de
París. Malalt, David González Alba va
morir el 6 de
novembre de 1991 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França) i va ser incinerat vuit dies després al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Francisco
Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto
coneguda d'ell
- Francisco Conesa Alcaraz:
El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa
Alcaraz, conegut com Antonio
Sánchez Sánchez.
En 1950 s'exilià a França. Instal·lat
a Lió (Arpitània), treballà de xofer i
s'integrà en el grup d'acció llibertari de
Francesc Sabaté Llopart (Quico
Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de
1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart,
Regelio Madrigal
Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va
ser abatut d'un tret
al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la
Guàrdia Civil al
Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter,
Gironès, Catalunya), amb tots
els altres companys llevat de Quico Sabaté que
aconseguí escapar, encara que
caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant
Celoni (Vallès Oriental,
Catalunya).
Defuncions
- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.
***
Alfredo
Melani
- Alfredo Melani: El
21 de desembre de 1973 mor a
Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo
Melani. Havia nascut el 9 d'abril de 1886 a Florència
(Toscana,
Itàlia). Fill d'una família d'artesans,
quedà orfe
de pare i mare ben aviat i,
després d'haver assistir a l'escola elemental, es
traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va
començar a introduir-se en
el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de
l'Estat
i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina
Giannini. Posteriorment es
traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana,
Itàlia) i en 1915 s'establí amb
sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Treballà de cap de colla al departament
de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i
Mecàniques (SACFEM), la gran
planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un
milenar d'obrers durant la
Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita,
participà activament en
activitats polítiques i sindicals. Mantingué un
estret contacte amb Mario Mari
i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de
Valdarno, i amb
el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della
Chiana (Toscana, Itàlia).
Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido
Rossi,
Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la
constitució de la Federació
Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), esdevenint
un dels màxims exponents dels sindicalistes
metal·lúrgics. El setembre de 1920
participà en l'ocupació d'Il
Fabbricone,
realitzant tasques de gestió del departament de pintura i
d'organització
militar de la «Guàrdia Roja». Quan
l'ocupació va caure a mans de la policia, va
ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu
de
l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament
amb altes
48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i
amagat bombes i
explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de
presó. Quan
tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i
retornà a Arezzo. A
finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate
(Florència, Toscana,
Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra
del Treball i la
seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita
botiga de pintura
amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats,
va fer costat el Comitè
de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els
fugitius. En 1926
intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per
a poder sortir del país.
Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible
antifeixista, mantingué correspondència amb
altres anarquistes, com ara Alberigo
Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i
freqüentà assíduament els
companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien
restat a la
ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia)
va ser atacat per un
escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra
Mundial va fer
costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es
reunia el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Després
del conflicte bèl·lic, s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part
del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les
expressions
artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir
el 21 de desembre de 1973 a
Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la
seva mort, es creà el Centre
Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani»,
centre de documentació i d'investigació
sobre les tradicions populars de la regió.
***
Notícia
de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda
en el periòdic España
Libre del 21 de setembre de 1952
- Manuel Padilla Marín: El 21 de desembre de 1984 mor a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Havia nascut el 23 de setembre de 1901 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Anicetoo Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).
***
Miguel
Omaña Fernández
- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.
***
Jean
Vasca
-
Jean Vasca: El 21
de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc,
Occitània) el poeta, cantautor
i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean
Vasca. Havia
nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes,
França). Nasqué
accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i
s'havien
refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva
infantesa a Cherleville
(Ardenes, França) i sa adolescència a
París (França), on estudià a
l'Institut
Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a
la Sorbona de
París i va fer de professor auxiliar als instituts
Charlemagne i Henri IV. A
començament de la dècada dels seixanta
començà a cantar als cabarets de la rive
gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La
Contrescarpe, etc.)
interpretant cançons seves o les d'altres autors amics
(Georges Brassans, Jean
Ferrat, Léo Ferré, René-Louis
Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una
estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon,
Henri
Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène
Martin, Christine Sèvres, etc.
També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir
en el món de la
radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà
l'emissió de poesia Présence du verbe.
En aquesta època presentà a la Biennal de
París el seu Poèmeélectronique nº
3, on cantà i llegí textos seus sota un
fons de músiques electròniques
enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro.
En 1964 aparegué el seu primeràlbum, Les routes, arranjat per Jacques
Malbert i Barthélémy Rosso,
guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segonàlbum, Chanson 4étoiles, aparegut en 1965, guanyà el
Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué
redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre
et Musique. En
1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la
Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange
exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles
Elbaz,
Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada«La Bande des Cinq»,
cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En
1972 presentà el
seu espectacle Écoutez-voir, al
cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974
publicà el seu cinquè àlbum Un
chant, que inicià la seva
col·laboració
amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu
vuitè àlbum Célébrations,
que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i
en 1979 guanyà el Gran Premi
de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De
doute et d'envoi. El gener
de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!.
Va cantar a diferents
teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville,
Café de la Danse, Le Tripot,
La Tanière, Le Cithéa, Grand
Théâtre, Théâtre Dejazet, La
Mainate, etc.) i
realitzà gires artístiques arreu de
França, com ara la de Maisons de la Culture
(1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges,
Bordeus, Grenobla, etc.) o la de
1987 per tot França, i de l'estranger
(Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria,
Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir
(1969), L'écarlate
et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du
soleil (1978), Je
vis, j'écris, je chante (1981), Le cri,
le chant (1986), Solos
solaires (1992), L'été
d'être (2002) i La concordance des
chants.
Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus
temes són la vida, la mort,
la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en
diferents
gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio
Libertaire, les
del Théâtre Libertaire de París o el
disc de diversos autors Chanteurs
indignés (2012), col·laborant en
diversos festivals del Llenguadoc on
vivia.
Actualització: 21-12-19