Anarcoefemèrides del 20 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest
- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.
***
L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia
- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.
***
Convocatòria
del míting publicada en el periòdic de
Filadèlpia La
Libera Parola del 17 de desembre de 1921
- Míting de
Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick
Hall de Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA) un gran míting a
càrrec del destacat anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel
Comitè General
d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated
Clothing Workers of America
(ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil
d'Amèrica), portà el títol«La
situazione attuale del movimento operaio» (La
situació actual del moviment
obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.
***
Notícia
sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 18 de desembre de 1936
- «Arbre de
Noël»
antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la
Sala Jean-Jaurès de la
Borsa del Treball de París (França) una festa
infantil («Arbre de Noël») en
solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya.
Organitzada
per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i
regals.
Naixements
Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911
- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.
***
Domingo
Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)
- Domingo Torres
Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País
Valencià) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu
nom a vegades
catalanitzat com Domènec.
Sos pares
es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es
traslladà a València
(València, País Valencià) i
entrà a treballar de metal·lúrgic i
d'obrer
carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en
la Unió Naval de
Llevant i a tot el Grau de València. Formà part
de la Societat d'Obrers del
Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de
València, adherit a la
Federació Anarquista de la Regió Valenciana
(FARV). En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de
València i fou un dels
fundadors del Sindicat del Transport, destacant en
l'organització dels
Sindicats Únics arran del «Congrés de
Sants» confederal de 1918. Participà
activament en l'organització de la vaga general de 1917.
Després de la mort el
5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José
Pérez Ruiz i Serafín
Sanz García) al Grau de València durant la vaga
contra «Superfosfatos La Unión
Española», va ser acusat, juntament amb Miguel
Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime,
de participar en les activitats dels grups d'acció
anarquistes i de ser l'inductor
d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els
acusats van
ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la«llei de fugues», passà a
França. El març de 1923 va fer mítings
a València i a Cullera (Ribera Baixa,
País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser
detingut a Castelló (Plana Alta,
País Valencià), juntament amb Pedro
Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les
sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat
Lliure
de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València,
però va ser alliberats
poc després. En 1928 representà
València en el Ple Nacional de Regionals de la
CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en
la seva estratègia. En 1930
participà activament en les conxorxes republicanes de
derrocament de la
dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de
José Sánchez
Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals
protagonistes de la
reactivació sindical de la Confederació Regional
de Llevant de la CNT i fou
membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El
març de 1931 participà en el
míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat
a Madrid (Espanya).
L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura
del Grau
de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 fou
delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de
València al III Congrés Nacional de
Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del
Conservatori») que se celebrà a
Madrid, on defensà les Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI). Partidari de
les postures trentistes, en 1931
signà
el manifest «La misión de la clase obrera en esta
hora» i volgué muntar un
sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931
desplegà una
intensa activitat propagandística, realitzant
mítings en diverses localitats (Alcoi,
Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata,
València) i l'estiu de 1932
participà en una gira arreu de la Península
(Alacant, Alcoi, Algeciras,
Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta,
Mazarrón, Santander, Sant Feliu de
Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil
Piñón Oriola i Ricard Fornells
Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports.
Entrà formar
part dels Sindicats d'Oposició a València i el
juliol de 1932 s'integrà, amb Josep
Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio
Sánchez, en la comissió encarregada
d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València,
iniciativa que va
fracassar per la forta oposició de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura
Libertaria de Barcelona. El març de 1933
defensà les tesis trentistes
en el Ple de Federacions
Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El
novembre de 1933 participà
com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El
gener de 1934, en
representació dels Sindicats d'Oposició,
signà el pacte de constitució de
l'Aliança Obrera Antifeixista del País
Valencià i aquest mateix anys s'exilià
després de la fracassada Revolució d'Octubre
asturiana. En 1935 va ser nomenat
secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol
d'aquell any, amb Juan
López Sánchez, va fer un míting a
València. El novembre de 1935, amb Martín
Alandí
Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL) a
Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per
la reunificació confederal a
Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de
València en el congrés de
la reunificació, signant la ponència sobre el
periòdic CNT. Entre l'1
i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al
IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa
(Aragó, Espanya). El maig
de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla
(Andalusia, Espanya) i
va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera
meitat de 1936 va
fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla,
València, etc.) i, com a
secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya,
formà part del comitè
de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
formà part del comitè de vaga de
València. Com a membre del Comitè Executiu
Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va
ser nomenat
conseller de Comerç en el Consell d'Economia de
València. Amb el tinent de
l'exèrcit Josep Benedito Lleó,
organitzà la «Columna Torres-Benedito»,
de la
qual va ser delegat polític, que lluità al front
de Terol (Aragó, Espanya), i
que després de la militarització de les
milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A
partir de febrer de 1937, i
fins el final de la guerra, en substitució de
José Cano Coloma, fou alcalde-president
del Consell Municipal de València i també
presidí la Junta Provincial de
Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta
institució va estar més a prop del
programa unitari del Front Popular valencià que des les
postures dels sindicats
anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació
llibertària en el
Govern republicà, intervingué en el
míting d'octubre de 1936 on es justificava
la presència confederal en aquest. El juny de 1937
demanà en un míting el
retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el
consell del Banc
de Crèdit Local. En 1937 publicà la
conferència Problemas vitales de
la actualidad, que havia fet el 25 de febrer
d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938
prologà el llibre de Joan
Peiró Belis Problemas y cintarazos.
El
triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia
(EUA) fent propaganda
republicana i s'exilià a Marsella (Provença,
Occitània). Partidari del sector«col·laboracionista»,
l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del
Comitè Nacional de
la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat
en la qual s'establí. També fou membre de la
Junta Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al
I Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a
París (França). Entre
1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i
conferències (Marsella, Montpeller,
Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat
secretari polític del
Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment
emigrà a Veneçuela
i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya,
s'adherí als projectes
reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del«Nucli
de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta
anys d'exili, retornà a la
Península i treballà al port de
València. Durant sa vida col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura
Libertaria, ¡Despertad!,Diciembre, España
Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo,Solidaridad
Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de
1980 al Centre
Sanitari Municipal de València (València,
País Valencià) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980
existeix una plaça amb
el seu nom a València. L'octubre de 2018 la
Delegació de Cultura de l'Ajuntament
de València restaurà el seu retrat, que es troba
al passadís que porta al Museu
Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso,
també va ser anarquista
i militant de «Mujeres Libres».
Domingo Torres
Maeso (1895-1980)
***
Rafael Torres Escartín
- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).
***
- Jean Gauchon: El
20
de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes,
França)
l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon.
Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine
Aubert. Passà els seus
primers anys al
costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a
escriure, i
li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys
passà a viure a París
(França), on son pare regentava una apotecaria, i
entrà a l'Institut Buffon.
Després d'acabar els estudis secundaris un any
avanç del que li tocava,
descartà estudiar medicina, com hagués volgut son
pare; decebut, decidí que son
fill seria militar de carrera i signà per son fill menor
d'edat un allistament
voluntari per quatre anys. Aquesta decisió
autoritària va fer que esdevingués
antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de
sa vida. Després
de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin,
decidí
posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de
consciència. De bell nou a la vida civil, es
dedicà a l'ensenyament com els
seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar
els joves
objectors de consciència era esdevenir advocat i
estudià dret. En 1947, ambÉmile Veran i Henri Sellier, creà a
París el «Comitè de Suport als
Objectors»,
del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista
anarquista Louis Lecoin,
durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97
d'objectors de consciència,
molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser
nomenat «l'advocat dels
objectors». En aquests anys participà en nombrosos
mítings, conferències de
premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique,
sociologique,
philosophique» que es realitzaren a les
Sociétés Savantes de París,
organitzades per «Défense de l'Homme», a
més d'escriure en diferents
publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle
Capy, Jean
Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Robert Proix,
Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.),
fundà el
Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a
l'Opressió (CNRGO). La seva tesis
doctoral (L'Objection de conscience
devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de
1951 a París, és un text
essencial per a la definició de l'objecció de
consciència i en 1963, quan es va
discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició
d'objector, les 16
primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment
aprovades per
unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió
Pacifista de França (UPF),
hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964
engegà
una polèmica en el si de la redacció del
periòdic La Voie de la Paix
i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa
de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de
Nuremberg, desencadenant la
polèmica sobre el «negacionisme». En
1967 formà part del Comitè per a
l'Extinció
de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre
Valentin Berthier, Bernard
Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler,
Louis
Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone
Signoret, etc.). El
2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le
desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), organitzada per la
Federació Anarquista (FA).
El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis
Lecoin, el fullet La pacifisme integral,
reeditat en 1975.
El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents
(François Cavanna,
Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine
Lazarus), en el gran
míting «La repression c'est la
civilisation?», celebrat a París i organitzat
per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert
Camus, Henri
Grouès (Abat Pierre),
entre d'altres.
Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions anarquistes i pacifistes,
com ara Défense de l'homme,Le Libertaire, Liberté,Les Réfractaires,L'Union Pacifiste, La
Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va
morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen
erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou
(Centre, França), població on residia.
Pòstumament,
en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur
de conscience devant la loi pénale i aquest mateix
any s'editaren set cassetes
sota el títol Jean Gauchon un vrai
pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres
companys (Henri
Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz
publicà, amb
un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis
Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman
d'un pacifiste.
Els seus arxius van ser classificats per sa vídua,
l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito),
i dipositats al
Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action
Sociales (CEDIAS)
de París.
***
Amaro
Castellví Blanc
- Amaro Castellví
Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos
pares es deien
Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch
Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp,
milità en la Confederació Nacional del Treball.
Es casà amb Josepa Pujol Sales.
En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). Durant la
Revolució espanyola formà part del
Comitè Revolucionari de Flix i lluità als
fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Segons els informes
de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats
Polítiques de
Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció
de l'església de Flix i en
els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de
1937. Durant uns mesos passà
pels camps de concentració del Rosselló i
posteriorment trobà feina de pagès a
Grésy-sur-Aix
(Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va
ser enviat a treballar a les
drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb
documentació falsa
a nom de Simon Pavos
s'uní al maquis
que actuava a les muntanyes savoianes. Apressat per la Gestapo, va ser
enviat
el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) i dos dies després enviat, sota
la matrícula 40856, al camp
de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia,
Alemanya). En aquest camp
establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i
escriptor Aimé
Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de
Gardelegen
(Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008
persones van ser
calcinades. Aconseguí arribar a França i
s'instal·là a prop de Floreçac
(Llenguadoc, Occitània), on visqué de la
viticultura. Es tornà a casar amb una
valenciana anomenada Dolors i creà una nova
família. En 1975 visità amb son
amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri
militar de Gardelegen.
En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de
Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring.
En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i
l'abril
d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de
l'alliberament dels camps
d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a
Floreçac
(Llenguadoc, Occitània).
Amaro Castellví
Blanch (1913-2012)
***
Vittorio
Golinelli
- Vittorio
Golinelli: El 20 de
desembre de 1913 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts
citen Milà (Llombardia, Itàlia)–
l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Sos
pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida
com a
pintor. En 1931 emigrà a França i
s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de
França, França). Va ser inscrit en el registre de
fronteres i en el butlletí de
crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra
d'Espanya, entre setembre i
octubre de 1936 vingué com a voluntari a la
Península. Com a milicià, entrà a
formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la«Columna Ascaso» i,
integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele
Schirru», lluità al front d'Aragó.
Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca,
Aragó, Espanya)–, juntament amb
altres companys (André
Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe
Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.).
***
Cecilia
G. de Guilarte
- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte,Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.
---
