Anarcoefemèrides
del 5 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer númer de L'Amico del Popolo
- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.
***
Primera edició de
l'obra de Nettlau
- Lectura de Responsibility &
Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre
de 1899, al Freedom
Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres
(Anglaterra),
l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour
struggle: their present
limits and their possible extension (Responsabilitat
i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i
possible expansió).
Aquesta reeixida conferència esdevindrà un
clàssic i serà editada l'any següent
per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.
***
Capçalera
de Bezvlastie
- Surt Bezvlastie: El 5 de
desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el
primer
número del periòdic Bezvlastie (Sense
Poder),
creat per l'anarquista Varban
Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom
creada alhora, que després s'editarà a Sofia,
representarà la més important difusió
del pensament anarquista i
anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra.
L'últim número apareixerà
el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera
reapareixerà
clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.
***
"La
Benemérita"
- Neix la «Llei de
fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard,
a
Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la
deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a
la Mola de Maó
(Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc
estratègic del Camp de
l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil
que patrullaven la
zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i
Raduà, el qual van portar
a la comissaria fortament emmanillat, però a mig
camí, darrera de la Plaça de
Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de
fugues». Segons la nota que
va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i
aleshores la Guàrdia Civil
el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser
la primera víctima de
l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues»,
un sistema que a partir d'aquell dia
s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort,
el van portar al
Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de
Barcelona, on els metges van descobrir
que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.
***
Cartell
del "Convegno Malatesta"
- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.
Naixements
Vincenzo Lama
- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.
***
Notícia
de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892
-
Claudius
Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental
(Roine-Alps, França)
l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme,
estampador
de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i
armer.
D'antuvi militant socialista, a començament de la
dècada dels vuitanta
esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels
infants de Régis Faure,
condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés
dels 66» a 15 mesos de presó
i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a
La Ricamarie
(Roine-Alps, França) a la commemoració de la
massacre de 14 persones que
l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de
1869 durant una vaga de miners,
on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand,
Rullière, Thevenon i Henri Tricot,
s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per
les autoritats.
En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les
reunions i
conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). L'estiu de 1884,
segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys
anarquistes
per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic
d'un
regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al
domicili de
Saint-Étienne de la qual es reunia el grup«L'Égalité», a finals de 1882
s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis
Faure diverses sumes de
diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical
de Dones de
Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb
Joseph Paillarat per «embriaguesa,
escàndol nocturn, agressió lleugera i
ultratges» a dos agents. En 1891
regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es
reunia un grup
anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va
se
condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne,
juntament amb Antoine
Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una
tanca, cops i ferides».
L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de
complicitat del robatori
d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6
d'agost de 1898 es
casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El
desembre de 1903 va ser
declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i
inscrit en el
registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem
la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Temistocle Monticelli
- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).
***
Notícia
d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien
del 6 de maig de 1893
-
Pierre Panel: El
5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond,
Roine-Alps,
Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler,
venedor ambulant i militant
anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer
matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava
d'estar
emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes
vegades juntament amb
Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira,
existència marcada per
nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal
Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a
15 dies de presó per «crits
sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a
Trévoux (Roine-Alps,
Arpitània) a dos mesos de presó per«injúries, rebel·lió i
incitació a
l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de
1893 va ser castigat a
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos
de presó, pena que, a resultes
dels incidents que atià dins de l'audiència
després de cridar «Fora els jutges!
Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop
lliure la primavera de 1894,
trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps,
Arpitània), on desenrotllà
una important propaganda i creà un petit grup anarquista,
fet pel qual va ser
acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i
substituïts per
obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser
acusat de possessió de
dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa
seva resultà
infructuós. A començaments del segle XX feia vida
per la regió de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on a conferències es
reunia amb altres anarquistes com
Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà
a la regió del
Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup
d'«Amis de Ce qui'il faut dire».
En aquesta època
viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la
regió de
Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a
més de vendre a la porta de
les fàbriques Le Libertaire
i cordons
que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va
ser
esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats,
però
posteriorment reprengué la militància.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Maria
Rygier amb el seu vestit de presa
- Maria Rygier: El
5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia,
Imperi austrohongarès;
actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns
citen el 5 de gener de 1885 a Florència
(Toscana, Itàlia)-- l'antimilitarista, propagandista
anarquista, resistent
antifeixista i després monàrquica Maria Anna
Rygier, també coneguda com Maria
Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una
família polonesa
benestant, son pare, escultor polonès, es
nacionalitzà italià. Dependenta de
comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada
de la Federazione fra gli
Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació
dels Empleats i Dependents
d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I
Congrés Internacional per la lluita
contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre
de 1906 a Milà. Durant
anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de
l'«Avantguarda
Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic
socialista revolucionari Lotta
di Classei
fundà a Bolonya,
amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani,
el full
bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila
(Rompeu files), que
perdurà fins al 1913. Col·laborà
en L'Avanti
i L'Unione. Entre 1907 i 1911
participà activament en la revista La
Demolizione (La Demolició), portada pel
sindicalista Ottavio Dinale. En
1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el
mecànic Virginio
Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En
1911 publicà Il
sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul
congresso
omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti,
disparà contra
el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu
procés engegà una
important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista.
Encara que
presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei
Víctor Manuel
III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març
d'aquell any a
Roma. En 1914 es declarà intervencionista i
participà en la redacció del diari
socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia
destinat a fer
costat la campanya per a la participació d'Itàlia
en la Gran Guerra. En 1915
publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria.
Després d'aquesta
etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic
furibunda, a
començaments de 1926, després d'un escorcoll
policíac al seu domicili, va ser
detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en
un psiquiàtric. Amenaçada
de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a
París (França), manifestant una
oberta oposició al règim feixista, que la
portà a publicar en 1928 a
Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la
police francaise ou les
raisons occultes de sa «conversion». En
aquesta època va ser guardonada amb
el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930
sortí La
Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le
fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste.
Membre de la Lliga dels Drets de
l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional
celebrat entre el 26 i el
28 de desembre de 1932 a París. Després de la II
Guerra Mundial retornà a
Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni
sul fuoruscitismo
italiano in Francia. Finalment, en un últim cop
d'efecte, s'arrenglà en les
files dels monàrquics constitucionalistes i en la
Federació Italiana de les
Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de
1953 a Roma (Itàlia).
Maria Rygier (1885-1953)
***
Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955
- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.
***
Henry
Poulaille (ca. 1940)
- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).
***
Gino Sette
- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola
***
Attilio
Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol
de 1954)
-
Attilio Bazzocchi:
El 5 de desembre de
1903 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Attilio Bazzocchi, conegut com Tiglino.
Sos pares es deien
Agostina Bazzocchi i Luigia
Amaducci. Assistí a l'escola elemental fins al
sisè curs. Es guanyava la vida
com a venedor ambulant i de molt jove s'integrà en el
moviment anarquista,
esdevenint aviat un dels seus membres més representatius a
Forlì i a Romanya.
El juliol de 1920 va ser delegat en el Congrés de la
Unió Anarquista Italiana
(UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), on conegué destacats
anarquistes, com ara Gigi Damiani, Nello Garavini i Errico Malatesta,
esdevenint molt amic i estret col·laborador d'Armando Borghi
i de la seva
companya Virgilia D'Andrea. El 17 d'abril de 1922, en nom de la
Federació
Anarquista Romanyesa (FAR), envià a la delegació
russa a la Conferència de
Gènova (Ligúria, Itàlia) un telegrama
de protesta contra la repressió del
govern bolxevic contra els anarquistes russos. Aquest mateix any
publicà alguns
articles en Umanità Nova,
publicació
de la qual era corresponsal a Forlì, i va ser apallissat
pels escamots feixistes.
Després de la pujada al poder de Benito Mussolini, va ser
perseguit, advertit
formalment, escorcollat i detingut en diferents ocasions. Malgrat les
seves
precàries condicions econòmiques,
contribuí a mantenir el moviment anarquista
romanyès i ajudà en l'expatriació
clandestina de companys. En la primera meitat
dels anys vint es va casar amb Manilla Guadani, amb la qual
tingué tres infants
(Nevio, Euro i Enzo), tots els quals esdevingueren destacats
anarquistes. Contractat
com a obrer filador a la fàbrica Orsi Mangelli, va perdre
voluntàriament dues
falanges d'una mà per a obtenir una petita pensió
i mantenir així sa família.
Més tard va reprendre la seva feina de venedor ambulant.
També es dedicava, amb
un cert èxit, als jocs d'atzar, una part dels guanys dels
quals els destinava a
ajudar sos companys; sorprès en diverses ocasions exercint
aquesta activitat,
va ser amonestat formalment per les autoritats. Entre 1931 i 1932
passà uns
mesos empresonat per delictes menors i va ser alliberat abans de temps
perquè
li diagnosticaren una mena de tuberculosi i per una amnistia. Durant la
lluita
partisana durant la II Guerra Mundial, encara que no formà
part de les
formacions de combat, col·laborà activament amb
els grups armats, especialment
amb la «Brigada Garibaldi», sobretot mantenint
contactes entre les formacions
que lluitaven als Apenins i les que operaven a la ciutat.
Participà en
nombroses reunions clandestines entre anarquistes i antifeixistes
d'altres
corrents polítiques, tant a Forlì com a la zona
de Ravenna. En aquests anys
treballà en l'empresa d'Edgardo Ridofi, exfeixista convertit
a l'antifeixisme,
de qui esdevingué amic. La seva companya es va
exposà a greus riscos durant la
lluita partisana, com quan va ajudar en l'evasió de la
presó a l'anarquista
Pietro Guglielmo Bartolini, detingut pels alemanys durant una batuda a
les
muntanyes. Durant la postguerra, esdevingué, amb Pio
Turroni, un dels màxims
representants de la represa del moviment anarquista a Romanya i el seu
domicili
esdevingué un lloc segur d'acolliment i de refugi dels
companys de passada o
dels que necessitaven ajuda, com ara Gigi Damiani. Fou un dels
promotors i fundadors
de la FAR reconstituïda. Amb Pio Turroni i altres,
fundà i edità el periòdic
romanyès L'Aurora
(1944-1947),
contribuint a la redacció i l'edició de molts de
llibres i fullets, especialment
per a les editorials «L'Aurora» i«L'Antistato». En 1945, després del
retorn
d'Armando Borghi a Itàlia, i juntament amb Pio Turroni,
organitzà gires
propagandístiques arreu de la Romanya. Com a delegat de la
FAR, participà en
diferents congressos de la Federació Anarquista Italiana
(FAI), com ara el de Carrara
(1945), el de Bolonya (1947), el de Liorna (1949) i el de Rosignano
Solvay
(1961), i també en diversos congressos nacionals.
Després del Congrés de
Carrara de 1945, al qual assistí, amb son fill Nevio
Bazzocchi, en
representació de les Joventuts Llibertàries
Romanyeses, assistí al Congrés
Juvenil Nacional, celebrat el juliol de 1946 a Faenza. En el II
Congrés de la
FAI de 1947 a Bolonya, va ser nomenat en representació de la
FAR membre de la
Comissió de Correspondència nacional amb seu a
Bolonya, juntament amb Primo
Bassi, Enzo Cepelli, Antonio Scalorbi i Pio Turroni. En 1965, amb
Armando
Borgui i altres companys i grups anarquistes, abandonà la
FAI en desacord amb
les deliberacions del VIII Congrés de Carrara.
Col·laborà en el periòdic Iniziativa Anarchica, portaveu dels
dissidents de la FAI. El 19 de desembre de 1965 participà en
el Congrés
Nacional dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA), que se
celebrà a Pisa, que
donà vida a una nova organització nacional, i
fundà i col·laborà en el
periòdicL'Internazionale, d'Ancona. Deixant
de banda qualsevol sectarisme, mantingué contactes amb
companys d'idees
diferents. Després de 1968, quan una nova
generació de militants aparegué a
Forlì i a Romanya, aportà el seu coneixement i la
seva experiència als nous
grups de joves que es crearen. En els seus últims anys,
encara que malalt i
postrat després de la mort de la seva companya Manilla
Guadani en 1981,
participà en totes les activitats que va poder. Attilio
Bazzocchi va morir el
12 de setembre de 1985 a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu funeral, per
voluntat de sos fills, es realitzà de manera estrictament
privada.
***
Jaume
Lleonart Roure
- Jaume Lleonart
Roure: El 5
de desembre de
1911 neix a Tossa de Mar (Selva, Catalunya)
l'anarcosindicalista Jaume Lleonart Roure –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Rouzé.
Sos pares es deien Jaume Lleonart i Carme Roure. Durant la guerra civil
lluità contra el
feixisme en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment
passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la
fortificació
de la «Línia Maginot». En 1940, durant
l'ocupació alemanya, va caure presoner
dels nazis i internat a l'Stalag VIII. El 25 de gener de 1941 va ser
deportat,
sota la matrícula 3.943, al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria,Àustrai) i integrat en el «Kommando
Steyr». Després de l'alliberament del camp
el 5 de maig de 1945, s'establí en la regió
parisenca i posteriorment a
Perpinyà, on treballà en la
construcció i
milità en la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics
(FEDIP). Sa companya fou Antonia Sánchez. Jaume Lleonart
Roure
va morir l'11 de juliol de 1990 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994
- Vicenç
Sendrós Nolla:
El 5 de desembre de 1915 neix a Vilanova i la
Geltrú
(Garraf, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Vicenç Sendrós Nolla. Sos
pares es deien Joan Sendrós i Maria
Nolla Gonzáles. Quan era adolescent, entrà a
formar
part del moviment
anarquista i anarcosindicalista, militant en la Secció de
Barbers del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
seva ciutat natal.
En 1936 combaté la insurrecció feixista i
col·laborà en la revolució
col·lectivista. Després s'enrolà
voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena
(Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys
abans. En 1939, amb
el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra
cap a Orà (Algèria) i
d'allà marxà cap a Marsella (Provença,
Occitània). Després de passar per
diversos camps de concentració, treballà en la
construcció de la «Línia
Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja
(Llenguadoc, Occitània),
on participà en la reconstrucció clandestina de
la CNT durant l'ocupació nazi.
En aquesta població conegué María
Río, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué
una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com
ara el de membre de la Comissió de
Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de
Propaganda del
Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç
Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de
1994
a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou
enterrat a Ornolac e
Ussat (Llenguadoc, Occitània), on reposava sa companya.
***
Enrico
Maltini
-
Enrico Maltini: El
5 de desembre de 1939 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista
Enrico Maltini. A finals
dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut
Llibertària de Milà
(Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera
Negra, i en el Circolo
Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de
Bandera Negra, un grup
de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli)
fundaren la
Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la
realització
d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra
Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne
Unit.
Arran de l'anomenada «estratègia de la
tensió» (explosions de bombes,
detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA
se centrà
en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli.
En aquesta època
participà activament en la campanya de suport a Pietro
Valpreda i de denúncia
de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro
Valpreda, la
CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de
recopilar informació i de
contrainformació i de militància en el moviment
anarquista, especialment en el Circolo
Ponte della Ghisolfa de Milà. També
milità en els Grups Anarquistes Federats
(GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a
meitat dels anys setanta.
Col·laborà habitualment en les revistes A
Rivista Anarchica i Libertaria.
En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a
finestra c'è la morti.
Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor
universitari del Departament de
Ciències Alimentàries de la Facultat
d'Agricultura de la Universitat d'Udine
(Friül). Diagnosticat
de càncer, Enrico Maltini va morir
un mes després, el 27 de març de 2016, a
Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell
mateix any es reedità el seu llibre sota el títolPinelli.
La finestra è
ancora aperta.
Defuncions
José Badía Arpal (1932)
- José Badía Arpal: El 5 de desembre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal,Arcal, etc.). Havia nascut el 18 d'agost de 1905 a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació–es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital.
---