Anarcoefemèrides del 4 de febrer
Esdeveniments
- Surt Ilota: El 4 de febrer de
1883 surt a
Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la
publicació anarquista Ilota.
Portava l'epígraf d'Élisée
Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri
sono in ginocchio. Leviamoci!»
(Els grans són grans perquè la resta
està de genolls. Aixequem-nos!). De
periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent
fou
Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup«socialista anarquista
revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una«aliança tàctica» el
sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del
moviment anarquista
amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia
(PSRI), d'Andrea
Costa; proposició que comptarà amb el suport
d'Errico Malatesta i que atiarà un
debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani,
Niccolò Converti,
Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser
interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el
qual va ser acusat
d'haver distribuït un manifest subversió durant la
celebració del dotzè aniversari
de la proclamació de la Comuna de París. En
sortiren 17 números, l'últim el 20
de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la
detenció el 2 de juny de
Manzini durant una manifestació per celebrar el primer
aniversari de la mort de
Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que
simplement consistí a
col·locar una corona de flors commemorativa amb la
inscripció: «I Socialisti
Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a
Giuseppe
Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a
10 lires de multa.
***
- Matança de Riotinto: El 4 de gener de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes --la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda-- i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses --diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons--, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres --no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones --natius, com eren denominats per«La Companyia»--, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts --mai no es va saber el nombre exacte-- i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.
***
- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de
1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el primer número del setmanari anarquistaLe Cravacheur.
Organe
international des travailleurs. Era successor de La Cravache
(1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i
Jean
Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar,
però trobem
textos d'Henri Beaulieu (Henri
Beylie),
Errico Malatesta, André
Philippe, Henri Zisly, entre d'altres. El
periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller
de l'època. En sortiren nou números,
l'últim del 16 d'abril de 1898.
Naixements
-Victor Berlioz-Arthaud:
El 4 de febrer
de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista
Victor Berlioz-Arthaud. Treballava
de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de
Lió. El 2 d'octubre de 1882 va
ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i
Correspondència de la
Federació Revolucionària de la Regió
de l'Est (FRRE), que agrupava la major
part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà
Trenta i Crestin, que dimitiren,
al cap del periòdic L'Étendard
Révolutionnaire. Poc després,
gràcies a la seva professió, va ser
comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de
novembre i portar les
recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien
refugiat per fugir de
la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos.
També aprofitava
els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra
propaganda
clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut,
juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) d'agost
d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a
Lió.
Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant
el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat
d'«afiliació a societat
internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any,
a sis mesos de
presó, 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils. El 19 de
juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul.
Habitual de reunions
polítiques, després del seu alliberament
deixà de participar-hi, encara que va
assistir al banquet organitzat per la Comissió de
Repartiment de Socors a les
Famílies dels Detinguts Polítics que es va
celebrar el 18 de març de 1884, en
ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al
restaurant Rivoire. Estava
casat i era pare de família.
***
- Paul-Napoléon
Roinard:El 4 de
febrer de
1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia,
França) el poeta simbolista i
llibertari Paul-Napoléon Roinard. Després d'uns
estudis força negligents a
l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va
instal·lar a París, on
va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i
Belles Arts, encara
que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta
maleït. A la capital
francesa freqüentà, a més de la
bohèmia artística, els cercles llibertaris. En
1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole),
va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies,
recull de versos
militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va
acabar
retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el
grup «La Butte», que
tindrà certa importància en la literatura
llibertària. Pel maig de 1891 va
crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels
anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses
publicacions, com ara La
Plume, La Revue Libertaire, La
Mouette o La Phalange,
i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais
d'Art Libre.
Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort,
una adaptació sinestèsica
--també conegut com «teatre
odorífer»-- i «obra d'art
total» a l'estil wagnerià
del Càntics dels Càntics que
va resultar escandalosa. En 1894 va
organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de
Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes,
novel·listes,
pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs,
crítics, actors, etc.,
de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant
catàleg aquell
mateix any (Portraits du prochain siècle)
que contenia les biografies
dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la
repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement
per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos
anys, on va viure a
Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar
articles en
revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran
sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar
representar sense èxit la seva
peça simbolista Les Miroirs. En 1912,
després de la mort de Léon Dierx,
quan el món literari va votar el nomenament del
Príncep dels Poetes, que va
guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener
de 1913
la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un
número a la seva persona,
on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de
Gourmont, G. Kahn,
Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul
Fort, Apollinaire,
etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara
Mallarmé, Verlaine,
Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions
citades, va
col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La
Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le
Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans
asile
(1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des
Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie
(1893), La
mort du rêve (1902), La mort du
rêve (1902), Causerie sur P.
Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur
l'avenue sans fin
(1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq
phases, huit stades, sept
gloses et en vers (1908), La poésie
symboliste (1908, amb altres), Le
donneur d'illusions (1920), La légende
rouge (1921), La poésie
pure (1924), Le perpétuel renouveau
(1927), Chercheurs
d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui
pensent et
contre-partie du «Donneur d'illusions»
(1929), entre d'altres. Paul
Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a
Courbevoie (Illa de França,
França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise amb la
presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de
Courbevoie porta el seu
nom.
Paul-Napoléon
Roinard (1856-1930)
***
- Bill Haywood:El 4 de febrer de 1869 neix a
Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista
nord-americà William
Dudley Haywood, més conegut com Big Bill.
Son pare, un genet del Pony
Express, va morir de pneumònia quan Bill només
tenia tres anys. Quan tenia nou
anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va
tallar
l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va
començar a
treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket
(manifestacions,
altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar
profundament. Va
dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En
1901 es va
afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit
Socialista
Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als
mètodes de l'IWW, com ara
el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran
orador i un gran
promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el
capitalisme.
En 1905 va participar en la fundació de la Industrial
Workers of the World
(IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear
una unió de tots
els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la
mort de
l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol.
Durant els últims anys
de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen
mantenir una fluida
correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants
de l'IWW condemnats
per la seva oposició a l'«esforç de
guerra» i acusats d'espionatge i de
sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de
presó i a una multa de 30.000
dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la
seva alliberació, va
aconseguir un breu període de llibertat en 1921,
però quan el Tribunal Suprem
va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per
fugir, de molts anys de presó o
de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica,
on va assessorar el nou govern
bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en
una explotació hullera a
Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del«paradís dels treballadors»,
morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia).
Les seves cendres es van
dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic
John
Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou,
prop de la tomba de
Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del
monument
als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva
autobiografia Bill
Haywood's Book va ser publicada en 1929.
***
- François Salson: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista partidari de la «propaganda per l'acció» François Salson. Instal·lat a París, va fer feina de mosso de pastisseria. El 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) a tres mesos de presó per propaganda anarquista. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per una temptativa d'homicidi. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar senseèxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles. Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribarà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville el militant anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i el va acusar d'«incitació al crim». Durant la instrucció del procés Salson va declarar que la seva intenció primera era atemptar contra el president de la República Jean Casimir-Perrier, per la proclamació de les «Lois Scélérates». El 10 de novembre de 1900 va ser jutjat i condemnat per l'Audiencia del Sena a treballs forçats a perpetuïtat.
François Salson (1876-?)
***
- Salvador Planas i Virella:El 4 de febrer de
1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la«propaganda
per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric
Josep Planas i Virella --o
Virelles, segons alguns autors. Fill d'una humil família
nombrosa, fou el sisè
de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista
i d'El
Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de
tipògraf i fou membre de la
Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la
qual fou elegit tresorer. Per
eludir el servei militar, en 1901 emigrà a
Amèrica. La seva intenció era
instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic,
però els diners només el portaren a
l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i
tipògraf a diversos
tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana.
El 24 de novembre
de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i
després de despatxat va
ser detingut i interrogat per la policia. Després, per
sobreviure, va treballar
en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina
i esdevingué assidu en
reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i
1905, la
inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i
l'exèrcit i la policia
practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava
més la crispació i
on tota acció militant s'exposava a una repressió
ferotge. En aquest marc, la
premsa anarquista, especialment La Protesta,
cridava als actes de
violència individual per lluitar contra el poder establert.
La policia i
l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a
dispersar les
manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels
obrers morts en la
manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb
una vella pistola --Smith& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres,
fabricada en 1871--, quan el president
de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un
cupè tirat per
cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern-- i a l'alçada
de la plaça de San
Martín, disparà tres vegades contra el jerarca,
que resultà il·lès ja que
l'arma era defectuosa. Després intentà
suïcidar-se, però l'arma tampoc no
funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat mental per part
del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per
temptativa d'homicidi i
tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a
la
impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat
número 334 i
condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o
també citat
Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident
José
Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns
més, de la
Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un
túnel, i la seva pista es
perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar
el fullet, editat
pel Centre Anarquista, Informe in voce ante
la Cámara de lo Criminal
en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.
Salvador Planas i Virella (1882-?)
***
- Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico --sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner--, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims --Barricata, Evelino Margharita,Red, Evelino Iglesias,Ilario di Castelred, etc.-- va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels«Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup«M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
- Amedeo Evangelisti:
El 4 de febrer de 1895 neix a Castel Magiore
(Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista
Amedeo Evangelisti. El 15 de
desembre de 1929 es refugià a França,
però el 7 de setembre de 1931 va ser
expulsat, passant a Bèlgica. A començaments del
gener de 1935 retornà a França;
detingut, el 30 de gener d'aquell any va ser condemnat a quatre mesos
de presó
per infracció al decret d'expulsió.
***
- Jacques Prévert:El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Jacques Préver va morir l'11 d'abril de 1977 a Omonville-la-Petite (Normandia, França).
***
- Louis Viallet: El
4 de febrer de 1903 neix a Vaumas (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista Louis
Viallet. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches
d'Alvèrnia, en 1933,
sota la influència de François Minet, secretari
del grup llibertari de Moulins,
abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i
s'adherí al moviment anarquista.
Es va subscriure a Le Libertaire i,
amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns
grans cartells on un
diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya,
creà una
granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp
va ser
promocionada sobretot pel periòdic anarquista La
Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni,
Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El
març de 1937
organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una
conferència i una projecció de
pel·lícules (La toma de
Siétamo i El funeral de
Durruti) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre
la Revolució
espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es
denuncià la passivitat de la
Confederació General del Treball (CGT) vers els
revolucionaris de la Península.
També convidà Aristide Lapeyre per a fer la
rèplica en una conferència del
diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la
declaració de guerra, arrabassà els cartells de
mobilització de la seva zona; per
aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori,
advocada de La Patrie Humaine.
Detingut pels
alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la
seva cartilla militar i el 26 de
març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa
seva l'1 d'abril de 1942,
l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes
bondat per no haver-lo
de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i
amagà nombroses famílies
jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir
un món rural conformista i
hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de
1985 a
Chavroches (Alvèrnia, Occitània).
Defuncions
- Pierre Quillard:
El 4 de febrer de 1912 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) el
poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard.
Havia
nascut el 14 de juliol de 1864 a París (França).
Va fer els estudis secundaris
al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de
lletres (Éphraïm
Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil,
André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges
Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui,
en Le Fou, periòdic literari del grup«Le Cercle de Moineaux Francs» (El
Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer
estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica
d'Alts Estudis i a
l'École Nationale des Chartes, especialitzada en
ciències auxiliars de la
història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux iÉphraïm Mikhaël, fundà la
revista La
Pléiade, on publicà dos anys
més tard la seva primera peça teatral, La
fille aux mains coupées. En 1890
s'edità el seu primer recull poètic, La
gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a
col·laborar en Mercure de França,
publicació en la qual continuarà escrivint
durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues
--considerava que la literatura era la millor «propaganda pel
fet»-- i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
--membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres.
Pierre
Quillard (1864-1912)
***
- Adolphe Willette: El 4 de febrer de 1926 mor a París (França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Adolphe Léon Willette. Havia nascut el 31 de juliol de 1857 a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Fill d'un coronel que va ser ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis iÉmile Goudeau va crear el cabaret «Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire,La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit--, La Vache Enragée (1896-1897), Le Pied de Nez (1901), Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com a únic«candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.
***
- José
López
Penedo: El 4 de febrer de 1950 es afusellat a Barcelona
(Catalunya) el
guerriller anarquista José López Penedo,
també conegut com Liberto
López. Havia nascut el 13 de juliol de 1915 a
Paredes de
Cidade (O Irixo, Ourense, Galícia). Paleta, afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil lluità en la
Columna Durruti. En
acabar el conflicte, va ser un dels primers a prendre part en accions
antifranquistes de grups llibertaris. Després
passà a França i durant
l'ocupació participà en la Resistència
a la zona de Prats de Molló. A
l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de
Francesc Sabaté
Llopart (El Quico), on era
l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics
clandestins. El 2 de març
de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart,
Simón Gracia
Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i
Josep Lluís
Facerías, participà en el metrallament a
Barcelona de l'automòbil d'Eduardo
Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la
policia, que justament aquell
dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts
el secretari del
Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol
Ballester i el seu
xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de
Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de
març, va ser detingut en una
casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a
l'àrea metropolitana
de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté
Llopart esperant la
partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos
companys es defensaren i
aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales.
Sabaté aconseguí
fugir, però son company, ferit d'un tret al
pulmó, fou capturat inconscient.
Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser
traslladat a
l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat
a la
Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un
consell
de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela.
José López Penedo
va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou
enterrat al
fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest
mateix febrer de 1950
van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris
Saturnino
Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart.
***
***
- Carles Vidal Passanau:
El 4 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat
gairebé sempre com Pasanau.
Havia nascut el 4 de novembre
de 1917 a Sarrià (Barcelona, Catalunya). Fill d'un carboner
anarcosindicalista,
de ben jovent freqüentà la família
llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients
anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia
de l'Hospitalet regentada per
Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. En
1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la
coordinació de la
Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè
Regional de Catalunya de
la CNT. Amb José López Penedo i altres,
s'integrà en el grup «Los Novatos» del
maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté
Llopart (El Quico). Xofer
mecànic de professió i lligat als grups
d'acció,
un automòbil Citroën del qual era propietari va ser
identificat durant la nit
del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de
productes químics «Rhône
Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de
Lió (Arpitània), fet que el va
obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949
participà a Barcelona, amb
Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia
Fleringan, José López Penedo i
Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la
Brigada
Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe
atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de
Joventuts del
districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer
Antonio Norte
Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front
de Joventuts resultà ferit.
El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de
novembre d'aquell
any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra
Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del
Cos
General de Policia. Carles Vidal Passanau va ser afusellat el 4 de
febrer de
1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José
López Penedo, i enterrat al
Fossar de la Pedreradel
cementiri de Montjuïc de la capital catalana.
Carles Vidal Passanau (1917-1950)
---
