Ortega y Gasset i la filosofia espanyola. Reedició.

                           Ortega y Gasset i la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ...  Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa.  L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social.  Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor.  Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista.  Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant. 

Hi ha algun grup compost per homes excel lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular.  Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant. 
(Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa un dels llotges.)   

       Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom d’En Jaime Balmes, però no el de N’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, N’Ortega fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, N’Ortega y Gasset va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol(Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora de N’Ortega y Gasset, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també N’Ortega y Gasset mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part(España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual N’Ortega deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, N’Ortega y Gasset va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, d’elit suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).