Anarcoefemèrides del 4 de setembre
Esdeveniments
Premsa llibertària
- Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número de La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire sociaiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886, i un cinquè número, primer i únic d'una nova sèrie en format revista, en 1887, abans de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i al pillatge».
***
Capçalera
del primer número de La Revancha
-
Surt La
Revancha:
El 4 de setembre de 1893
surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de La Revancha. Periódico
comunista-anárquico. De periodicitat
irregular, trobem textos d'A. Barceló, Paul Bernard, Joan
Colom, Adrián del
Valle Costa (Palmiro de Lidia),
Pietr
Kropotkin i Joan Montseny Carret. Obrí una
subscripció a favor de la família de
l'anarquista Paulí Pallàs Latorre, afusellat
l'octubre d'aquell any. Es
coneixen tres números, l'últim el 14 d'octubre de
1893.
***
Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)
- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril --altres autors citen com a segon llinatge Nogués-- havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou --juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres-- i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).
Naixements
Victorine Brocher amb 79 anys
- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
George Delaw i el seu ca Jap
- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència a París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.
***
Foto
policíaca d'Émile Chauvin (1 de març
de 1894)
-Émile Chauvin:
El
4 de setembre de 1875 neix al IV Districte de París
(França) l'anarquista Émile Guillaume
Chauvin. Sos pares es deien Henri Joseph Chauvin, empleat de
comerç, i Rekte Émilie Schermer. Es
guanyava la via
com a empleat. L'estiu de 1893 viva al
número 161
del carrer de Charenton, seu on amb altres companys (Bellot,
Denéchere,
Houchet, Renard, etc.), va editar, entre maig i juny de 1893, el
periòdic
parisenc La Lutte pour la Vie. Organe
révolutionnaire indépendant.
Posteriorment visqué a casa de sos pares, al
número 7 del carrer Camille Desmoulins. Aquestúltim domicili va ser
escorcollat per la policia a finals de febrer de 1894 i ell va ser
detingut
sota l'acusació d'«associació
criminal» i fitxat l'1 de març d'aquell any com a
anarquista. El març de 1896 es va refugiar a Anglaterra. El
18
de mai de 1899 es casà en el IV Districte de
París amb
Marie Chastang.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)
- Antoine Gauzy:El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió. Antoine Gauzy va morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de França, França).
***
Maria
Simonetti
-
Maria Simonetti:
El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual
Kaštelir-Labinci,
comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria
Simonetti, que va fer servir el
pseudònim Maria Carmi Melato.
Sos
pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa
biogràfica
de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una
cultura superior als
estudis realitzats» i tenia un «caràcter
irascible» i «una
intel·ligència
vivaç». Era la més activa de les
germanes Simonetti, implicades totes de manera
distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en
la guerra
civil espanyola; Elena (Etta),
també
coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina),
que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent
dels Estats Units residia a París (França) abans
d'anar a Roma (Itàlia) per
atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt
implicada en
les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les
drassanes navals de San Marco, la major indústria local.
Participà en l'incendi
d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra
del
Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes.
Uns dies més tard
va ser detinguda i en el procés posterior, que
jutjà 15 obrers, que foren tots
absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat
la vida
durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser
denunciada per«ultratges a la seguretat pública».
Segons la policia, formava part del «Fascio
Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant
càrrecs de
confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda,
especialment amb les
dones, promovent «nombroses manifestacions
extremistes». En 1925, amb un
passaport fals, passà a França i
s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França,
França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a
Versalles (Illa de
França, França), amb sa germana Eugenia i tres
companys (Riccardo Colombelli,
Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació
de formar part d'un
grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost
de 1928
va ser detinguda a Rueil (Illa de França,
França), a instàncies del procurador
reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de
complicitat en l'atemptat comès el
13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari,
exanarquista i
confident policíac, i posada a disposició de la
policia de Versalles. El Govern
belga demanà la seva extradició al seu
homòleg francès, però aquesta
extradició
va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les
gestions dels
advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell
mateix mes va ser alliberada
i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a
París
ho celebraren amb una festa en la qual ella«exhortà els companys a perseverar
en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la
causa». Entrà
a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per
Filippo Turati, Claudio Treves i
Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué
amant de
l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A
París formà part del «Comitè
Pro
Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti,
Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà
als Estats Units on col·laborà activament amb el
grup editor de L'Adunata dei Refrattari.
Segons
informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest
periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat
frustrat de
l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquestaèpoca fou
companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que
combatrà les tropes
franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la
controlà a West
New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment
llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini,
internat al
camp de concentració francès de Vernet juntament
amb una centena de companys
llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per
a la supervivència de molts
de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències
polítiques, el grup
de L'Adunata dei Refrattari,
envià a
través d'ella una important suma de diners a Tommasini que
utilitzà per ajudar
els interns. Durant la postguerra viatja en diverses ocasions a
Itàlia per fer
costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de setembre de 1984
- Josep Daura Florenza: El 4 de setembre de 1901 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Daura Florenza. Sos pares es deien Antonio Daura i Rosa Florenza. A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili. Sa companya fou Amparo Arnez. Josep Daura Florenza va morir el 8 de juliol --algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol-- de 1984 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Francisco Zamora Vélez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 3 de desembre de 1972
- Francisco Zamora Vélez: El 4 de setembre de 1920 neix a Tallante (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Zamora Vélez. Sos pares es deien Leandro Zamora i Antonia Vélez. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) on començà a militar de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil fou milicià en la«Columna Durruti» i participà en combats al front d'Aragó i en la defensa de Madrid (Espanya). En 1939 amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'establí a Dinha (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de Sisteron (Provença, Occitània) de la CNT i en la Libre Pensée. Francisco Zamora Vélez va morir el 14 de juliol de 1972 a Dinha (Provença, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Sisteron. Sa companya fou Odile Marie Avenas.
***
Ivan Illich
- Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.
Defuncions
Antonio Duria
- Antonio Duria: El
4 de setembre de 1937 mor a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut
com Il Signore di Foggi, per la
seva aparença aristocràtica, i que va
fer servir el pseudònim d'Antonio
Dorini.
Havia nascut el 13 de novembre de 1904 a Foggia (Pulla,
Itàlia). Sos pares es
deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà
d'aquesta estava casat amb la
germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una
família obrera, que
vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia,
aconseguí acabar
l'educació primària. De ben jovenet
començà a treballar de barber i
s'acostà al
moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència
feixista. En 1924
es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al
periòdic anarquista italoamericà L'Adunata
dei Refrattari. També
mantingué correspondència amb llibertaris de
l'estranger, com ara Luigi Bertoni.
Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925
romangué a Torí (Piemont,
Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de
desembre de 1925, que el qualifica
de «comunista», era «perillós
per a l'ordre públic» i devia ser«atentament
vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les
contínues pallisses que patia
a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on
treballà al barri de Rivarolo de barber i
continuà militant en el moviment
anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio
Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a
l'Hospital Civil del
barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia) arran d'una tuberculosi
pulmonar accentuada per una condició física
malmenada per les agressions
feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo,
amb una filla petita.
L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i
amics, que
comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una
placa en marbre commemorativa a
la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es
dedicà amb el seu nom un
carrer de Foggia.
***
Bernat Pou Riera
-
Bernat Pou Riera:
El 4 de setembre de 1956 mor a París (França) el
destacat anarquista i anarcosindicalista
Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de
Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut en 1896 a Mancor
de la Vall (Mallorca, Illes
Balears). En 1903, quant només tenia set anys, sa
família el va enviar
a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on
aquest tenia un magatzem de vins.
En aquesta ciutat estudià en un col·legi
paül i amb 16 anys entrà a treballar
de cambrer, començant la seva militància
sindicalista. Cap el 1916 va ser
expulsat de França i es traslladà a Barcelona
(Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins
treballava al Registre de
Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc
amb
l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic
de Joan García
Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó
Carbó. En 1922 s'uní
sentimentalment amb la tortosina Elòdia Subirats, amb qui
tingué dos infants
(Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar
a França i a Bèlgica fugint
de la repressió. A França formà part
de la Federació de Grups Anarquistes de
Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928
envià diners a la
recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la
dècada dels anys vint i trenta estiuejava
al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general
del Comitè
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
i el juliol
d'aquell any assistí a la Conferència Regional
confederal, participant
l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època
formà part de la comissió
encarregada del periòdic Solidaridad
Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari
(Àngel Samblancat, etc.) en
el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre
Sancho, etc.). Afiliat
al Sindicat de la Construcció, a
conseqüència de les vagues d'aquest sector a
Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes
següent arran del
fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan
Fermín Galán Rodríguez. El
novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador
Obón,
per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet
on
s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys
anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als
Comitès Confederals on
protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els
sindicalistes a
engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín
Galán Rodríguez.
En els anys republicans participà en activitats del grup
republicà federal
encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la
Revolució espanyola treballà en
l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la
ràdio
confederal barcelonina i dirigint el Boletín
de Informació CNT-FAI. També
ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de
Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys
milità en la Secció de
Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT
i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938
representà la FAI en el míting a
Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat
cap tècnic de la
Secció de Premsa i Propaganda del Departament
d'Instrucció Pública i Sanitat de
la II República espanyola. Acompanya l'hindú
Pandit Nehru, aleshores rebel
contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la
República espanyola,
així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la
Revolució espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
Bèlgica, ja que tenia prohibida
l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp
de concentració de
Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys
envaïren Bèlgica, passà a
França
amb documentació falsa i s'instal·là
al departament d'Òlt (Llenguadoc,
Occitània). Entrà a formar part de la
gestió de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946
ocupà la
secretaria del Comitè Regional de Lió del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al
subsecretariat d'Europa
Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri
Bouyé, participà en la
Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el
juliol d'aquest mateix any
organitzà una gran exposició de cartells de la
Revolució espanyola a la Sala
Lancry de París. El febrer de 1949 representà el
Brasil en la II Conferència
Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en
una reunió
a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys
quaranta realitzà
nombrosos mítings i conferències arreu de
França (Dijon, Carcassona, Castres,
Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier,
Séchilienne, Lió, etc.). En
1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es
mantingué partidari del
sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El
10 de maig
de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un
gran míting
anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les
llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève.
Sa companya durant
l'exili fou la historiador llibertària Renée
Lamberet, a qui ajudà molt en la
seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme.
Traduí nombrosos textos i fullets
del francès al castellà. Trobem articles seus en
multitud de publicacions
llibertàries, com ara Acción,Boletín de Información
CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura
Obrera, Cultura Proletaria,Fructidor, Guerra
di Classe,A Plebe, El
Productor, La Rambla de
Catalunya, Syndikalismen,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Universo,
etc. És autor d'Un año
de conspiración (Antes
de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas
Magrinyà), Realizaciones
(1938), Del algodón a la retama
(1938, amb
altres) i Sangre de tribus (1939).
Bernat Pou Riera va morir el 4 de setembre de 1956 a París
(França) i fou
enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb
paraules de Frederica Montsey i
Henri Bouyé.
***
Francesc Tortosa Albert
- Francesc Tortosa Albert: El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Havia nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià) en una família pagesa. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «ColumnaÁguilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría,Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo,Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada,Guanajuato, Horizontes, Humano,La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura,Sinfonía de ritmo y de color,Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc.
---
