Anarcoefemèrides de l'1 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Rivoluzione Sociale
-
Surt La
Rivoluzione Sociale:
Pel setembre de
1872 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
el primer número, i únic conegut, del
periòdic anarquista La Rivoluzione
Sociale. Era l'òrgan clandestí de la
Federació Italiana de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), que s'havia constituït
entre el 4 i el 6
d'agost de 1892 en la Conferència de Rímini
(Emília-Romanya, Itàlia). Andrea Costa
fou l'editor responsable i comptà amb el suport de Carlo
Cafiero. Publicà
sobretot documents orgànics de l'AIT. Algunes fonts citen
que a finals de 1872
en sortí un altre número publicat a
Florència (Toscana, Itàlia), però si
així fou,
no n'ha quedat cap exemplar. En 1902 Errico Malatesta
publicà un periòdic amb
la mateixa capçalera.
***
Capçalera d'El Porvenir del Obrero
- SurtEl
Porvenir
del Obrero:L'1
de
setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el
primer número del
periòdic mensual El
Porvenir del Obrero. Dirigida
primerament pel cooperativista
i republicà
Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat
cooperativa mutualista del
mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la
direcció la publicació
es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el
20
d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat
Llibertària Agrupació
Germinal». Primer aparegué mensualment i
després generalment setmanal amb
irregularitats. La capçalera del periòdic
canviarà nombroses vegades de
disseny. Constantment va polemitzar amb El
Vigía
i El Grano de Arena,
periòdics catòlics. Va publicar 413
números fins al 4 d'octubre de 1915, quan
la seva posició clarament favorable als aliats durant la
Gran Guerra va
provocar tensions entre els col·laboradors. La
nòmina dels seus col·laboradors
va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella,
Séverine, Azorín,
Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo,
Tárrida del Mármol, Julio
Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón,
Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri,
Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall,
Montenegro, Teresa
Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro),
Vallina,
Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus,
Gori... Entre 1905 i 1906 va
treure un Suplemento
del qual es van editar almenys
14 números. Aquesta
publicació va tenir una àmplia
difusió, prova d'això són els
comentaris que en
va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación
de Mèxic.
***
Capçalera de Le Flambeau
- Surt Le
Flambeau:
L'1 de
setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el
primer
número del periòdic bimensual Le
Flambeau. Organe des enemis de l'autorité.
Un epígraf palesà la seva finalitat
antisectària, que volia ser òrgan
d'expressió de totes les opinions llibertàries:«Hem volgut, tot creant aquestòrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna
lliure.» El gerent en va
ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El
periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta
a esquerra, tingué
una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors
Antoine Antignac, A.
D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul
Blandel, Louis Borne,
Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte,
Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri
Fabre, Girardon,
Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred
Leboin, Lene, F. Massy, Charles i
Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor
Ricois, Gustave
Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre
d'altres. En
van sortir 13 números, l'últim el 16 de
març de 1902. Amb aquesta mateixa
capçalera apareixeran periòdics a
Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a
Brest (1927-1934).
***
Capçalera
de Le Cri du
Soldat
- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).
***
Portada del primer número de Los Refractarios
- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, iúnic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada
del primer número de Der Ziegelbrenner
- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada --escrita, editada, impresa i distribuïda-- per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.
***
Capçalera de ¡Tierra!
- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.
***
Portada del primer número d'Acción Libertaria
- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.
***
Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste
-
Surt L'Espagne
Antifasciste:
L'1 de setembre
de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el
primer número del periòdic
anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe
trimensuel au service de la Révolution espagnole.
Va ser editat per
l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la
Revolució
llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense
signatura i a partir
del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns
en castellà. Hi trobem
articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred
Durtain, Remçe Gerin,
Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury iÉmile
Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números,
l'últim el 31 de desembre de
1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb
el periòdic del mateix
títol publicat a Barcelona (Catalunya).
Naixements
Carlo Cafiero
- Carlo Cafiero: L'1
de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el
destacat propagandista i
organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando
Cafiero i
Luigia Azzariti i sa família era benestant,
propietària de terres i que treia
força ingressos del comerç de grans. Son
germà Pietrantonio Cafiero fou un
diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola
Straniero i després al
prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia),
on fou condeixeble d'Emilio
Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després
d'abandonar el seminari
sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es
matriculà a la Facultat
de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia).
Un cop graduat, amb la mort de son pare
heretà una considerable fortuna i es traslladà a
Florència, aleshores capital
del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera
diplomàtica. A Florència
freqüentà
els ambients democràtics i republicans i conegué
Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero,
i el pintor Telemaco
Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i
entrà com a agregat en
l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient
polític i diplomàtic, en
1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per
altres interessos (ocultisme,
etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món.
En 1870 passà una temporada a
França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i
després marxà cap a Londres
(Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe
amb les classes
obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich
Engels, qui li
va encarregar l'organització l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)
a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la
Comuna de París,
Engels el comissionà per anar a Itàlia i
coordinar les activitats de la
Internacional alhora que contrarestar la influència del
republicanisme de
Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment
obrer
italià. A principis de maig de 1871 sortí de
Londres i d'antuvi s'introduí en
els cercles democràtics de Florència i
conegué Luigi Castellazzo, president de
la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una
posició de defensa de
la Comuna de París. Després d'una breu estada a
Barletta, es traslladà a Nàpols
per establir relacions directes amb la secció de la
Internacional que operava
en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es
trobava en crisi arran de
l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores
desautoritzat i
expulsat. Intentà posar remei a la situació
tornant a connectar els antics
membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat
a
Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per
decret la secció de
la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la
seva casa
escorcolla i els seus documents i la seva correspondència
segrestada. Alliberat
pocs dies després, mentre se li instruïa el
procés, participà, encapçalant
l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII
Congrés de la Societat Obrera
Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre
de 1871, i en el
curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar
l'assemblea de manera
turbulenta. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
napolità La Campana, un
dels òrgans internacionalistes
més importants, i traduí a l'italià Il
Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte
epistolar amb
Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de
setembre de 1871,
que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el
Consell Federal de
l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la
secció napolitana,
influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a
deteriorar-se. D'antuvi
neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es
decantà cap el
costat de les posicions de Bakunin i, després d'una
reunió amb aquest a Suïssa,
abraçà completament les seves idees. En una
llarga carta (12-19 de juny de
1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el
Consell General de
Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a
Itàlia s'intentà
durant mesos de portar a terme un congrés que
arreplegués totes les forces esquerranes,
des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues
d'Obrers), al Cercle del Lliure
Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les
seccions de
l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe
Garibaldi,
coincidí amb la conferència fundacional de la
Federació Italiana de l'AIT, que
se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia),
conferència que presidí Cafiero i de la qual va
ser secretari Andrea Costa. La
Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de
resolucions polítiques i
organitzatives, entre les quals la més important fou la
proclamació de la
ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la
pràctica, significava la
secessió de la Secció Italiana de l'AIT.
Després assistí com a observador al
Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el
curs del qual es
decidí l'expulsió de Bakunin i de James
Guillaume, alhora que es condemnà els
dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més
intransigents de
l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a
Zuric (Zuric, Suïssa), per després
participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el
Congrés
Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es
constituí l'anomenada«Internacional Antiautoritària». En
aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli,
Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de
l'Aliança de la
Democràcia Socialista, organització secreta
promoguda per Bakunin entre els
amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares
tendències
conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li
encarregà una investigació
sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi,
sospitós de ser un
confident de la policia, i interrogà aquest i els seus
acusadors a Torí
(Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que
implicà la seva
expulsió de la Federació Italiana. En
ocasió del II Congrés de la Federació
Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola
(Emília-Romanya,
Itàlia), però que finalment tingué
lloc entre el 15 i
el 16 de març de 1873 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut,
interrogat, però finalment eximit de
tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona
meitat de 1873 es traslladà a
Suïssa, on mantingué estretes relacions amb
Bakunin, ajudant-lo econòmicament
en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada«La Baronata», a prop
de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que
havia de servir per a
refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions
conspiradores
arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús
dels fons posats a disposició
de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el
primer malbaratava,
van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre
això passava, també va
finançar la preparació del motí
d'agost de 1874 a diverses zones italianes
(Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb
Bakunin i el
fracàs del citat aixecament, van fer que es
distanciés un temps del moviment
actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià
de Sant Petersburg
(Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que
havia conegut a
Suïssa, sembla que perquè adquirís la
ciutadania italiana i així poder esquivar
les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li
impedien sortir
del país. Retornà a Suïssa, on
realitzà algunes vendes dels seus actius, i el
1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant
d'ací d'allà, establint contacte amb el
grup editor del periòdic Le Plebe
a
Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets
revolucionaris
de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc.
Després de tantes ajudes
econòmiques, la seva situació
econòmica es ressent i hagué de treballar com a
fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià,
sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération
Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de
correspondència sobre la situació italiana,
destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876
publicà en La Plebe el
seu assaig «Il socialismo
italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les
sentències absolutòries en
els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874,
s'engegà una nova
etapa de represa de la Federació Italiana, amb la
preparació i realització de
congressos regionals i del Congrés Nacional de
Florència-Tosi, que es va
realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment
obrer un
caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada«propaganda pel fet», és a
dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat
d'atreure,
independentment del seu èxit, l'atenció de
l'opinió pública sobre el programa
de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta
línia cap l'imminent
congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 a Berna (Berna,
Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la
formulació d'un nou
programa, en substitució del
federalista-col·lectivista bakuninià–Bakunin
havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués
en l'aspecte econòmic, formula
que amb el temps fou definida com «comunista», i
que es podria resumir en allò
d'«a cadascú segons les seves
necessitats» en comptes d'«a cadascú
segons el
seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un
dels seus defensors. Mentrestant,
durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la
primavera una insurrecció
general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre
Caserta i
Campobasso, zona d'unes característiques
geogràfiques peculiars i amb una gran
tradició de revoltes pageses durant l'època del
bandolerisme. El moviment
insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània,
Itàlia), on Cafiero
havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest
indret,
a començaments d'abril de 1877, començaren a
comparèixer, de tota la península
italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que
s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del
projecte
insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la
intenció
d'intervenir en el moment oportú. No obstant
això, un intercanvi fortuït de
trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren
ferits i un
d'ells morí posteriorment, obligà els
conspiradors acantonats a San Lupo a
prendre el camí de les muntanyes. La formació
revolucionària, durant una ràpida
incursió, envaí dues localitats de
Campània, Letino i Gallo, on realitzaren
algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors
automàtics de les
màquines dels grans per a aplicar les taxes,
distribució dels diners trobats a les
arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne
d'Itàlia i aclamació
d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que,
assetjats per
forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una
violenta
tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els
membres
de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb
altres caps de la insurgència,
com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a
les
presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i,
posteriorment, a la de Benevento.
Durant el seu empresonament es dedicà a la
traducció del francès i a
l'elaboració d'un resum didàctic del primer
llibre d'Il Capital, de Karl Marx.
L'agost de 1878 se celebrà a Benevento
(Campània, Itàlia) el judici pels «Fets
del Matese» i fou defensat per jove
advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que
acabà com a una
acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els
implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i
altres amnistiats. Un
cop lliure marxà cap a França i
s'instal·là a prop de Versalles, a Les
Molières
(Illa de França). En 1879 sortí publicat en la«Biblioteca Socialista», de
l'editor Bignami, el seu resum d'Il
Capital, del qual envià dues còpies a
Karl Marx amb una carta datada el 23
de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra
de reconeixement de
la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada,
després
d'una dramàtica fugida de Sibèria,
pogué retornar a Suïssa, mentre ell
participà en el moviment anarquista francès, ja
que la situació a Itàlia,
després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior
repressió contra
l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes
gairebé fora de la llei. El 18 de
novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió
parisenca, en el curs
de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb
Malatesta,
de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà en contacte
amb el grup editor del periòdic Le
Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i
després a Berna (Berna, Suïssa), per
establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa).
Gràcies a la venda de «La
Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda
vitalícia amb una companyia
d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels
períodes més
intensos des del punt de vista polític, on creà
un nucli internacionalista
format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto
Marzoli i
Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va
escriure
el seu assaig Rivoluzione, publicat
entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La
Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de
França, França), que
per la seva originalitat fou el seu escrit teòric
més important. Entre el 9 i
el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el
Congrés de la Federació del Jura,
celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en
diferents ocasions. Posteriorment
participà en el Congrés de la
Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat
entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino,
Suïssa), on es mostrà
contrari a la participació en les eleccions
polítiques i administratives, però
es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en
el moviment pel
sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare
Cipriani, va ser
delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de
l'ajornament de la
manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881,
s'anuncià la retirada de
les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna
Kuliscioff, amb la
finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després
de trobar-ne un
exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que
finalment no
arribà a bon port. En aquesta època
llegí i traduí el llibre d'Aleksandr HerzenDe l'autre rive. Mentrestant a
Itàlia
es reforçava la tendència favorable a la
participació en les eleccions
polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la
seva carta «Agli amici di
Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les
tàctiques insurreccionalistes. Contra
Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino
Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic
napolità Il Grido del Popolo,
dirigit per
Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un
dels
majors exponents de la tendència revolucionària i
tots tres participaren en la
preparació del Congrés Internacional de Londres,
encara que ell només signà la
convocatòria per a Itàlia i no assistí
a la reunió. També signà, juntament
amb
Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una
circular
fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el
periòdic L'Insurrezione,
però que finalment no va
veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament«insurreccionalistes»,
però reivindica una insurrecció
esporàdica i espontània, contraposada a una
revolució organitzada o a una organització de la
revolució. El 4 de setembre de
1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino,
Suïssa),
juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos
hostes
seus. Alliberat poc després, sortí de
Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a
Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquestaèpoca començà a
patir trastorns mentals que influïren força en el
seu comportament. Durant la
primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a
sorpresa de tothom, anuncia la seva
adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb
Enrico Bignami i Osvaldo
Gnocchi-Viani, editors de La Plebe,
i
envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director
de La Favilla, de Màntua
(Llombardia,
Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels
socialistes havia
decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i
per mantenir un
contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el
6 d'abril de 1882,
mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va
ser
detingut i empresonat; a la presó patí el seu
primer intent de suïcidi
tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de
tots els càrrecs, va
ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però,
a causa de les
seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i
sense recursos buscant
allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte,
es va fer
novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les
ulleres. Va
ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a
la seva casa de
Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes
breus
vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les
passà a Locarno, alternant
períodes de calma amb altres d'agitació i de
depressió, restant políticament
inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de
novembre de 1882
publicà en La Plebe una
carta
polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx.
Amb motiu de les
eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta
per a
Corato, Florència, Torí i altres
circumscripcions; per a l'ocasió va escriure
un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també
candidat-protesta, per al periòdic
milanès Tito Vezio;
envià una carta
d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio
Emilia, i
després de les eleccions s'adreçà a
Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo
a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí
de sobte amb tren
des de Suïssa i entrà a Itàlia; a
l'estació de Florència prengué un
carruatge
que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on
prengué allotjament. Poc després
sortí, com a posés, i fou trobat nu en una
pedrera de les muntanyes del voltant
completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio
(Vèneto,
Itàlia), el diagnòstic clínic
confirmà la seva follia. Durant la seva llarga
malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions
politicoreligioses,
fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves
inclinacions
místiques. Durant la seva reclusió, va ser
visitat per companys florentins, com
ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que
viatjà a
Itàlia, s'esforçà per aconseguir el
seu alliberament del manicomi. Primerament,
el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) i
el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de
comunicació i
en els procediments burocràtics, Olimpiada
aconseguí la seva custòdia. Passà
alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i
d'alguns amics.
L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta,
rebut per son germà i
amb una gran festa a tot el poble. Però després
d'un temps, necessità novament
hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera
Inferiore, retornant Olimpiada
novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de
1892 al manicomi
de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa
d'una tuberculosi intestinal.
Carlo Cafiero (1846-1892)
***
Foto
policíaca de Roche Broggio (22 de març de 1894)
- Roche Broggio: L'1 de setembre de 1854 neix a Seppiana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Roche Bernard Broggio –el primer nom a vegades Roch o Roque. Sos pares es deien Charles-Joseph Broggio i Louise Posseda. Amb 22 anys, després de fer el servei militar a Itàlia, emigrà buscant feina a França. Durant uns sis anys treballà d'ajudant de carboner a Blyes (Roine-Alps, França) i després, durant uns vuit anys, visqué al número 32 del carrer de Crimée de Lió (Arpitània). En 1889 arribà a París (França) i visqué amb son germà al número 201 del carrer Fourneaux. Obrer terrelloner, fou un dels principals animadors de la vaga de 1889 del seu sector. Donà asil Auguste Vaillant, abans de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa de 1893. El 21 de març de 1894 la Prefectura de Policia aixecà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom per «associació criminal» i l'endemà el seu domicili del carrer Fourneaux va ser escorcollat trobant-se correspondència, exemplars de la premsa anarquista (L'Almanach de la Question Sociale, La Question Sociale) i el fullet Essai sur le socialisme scientifique. En el seu interrogatori es declarà anarquista i el 24 de març d'aquell any va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 3 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després es va decretar la seva expulsió del país i la seva inscripció en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Teresa Fabbrini
- Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències:«Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari«Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.
***
Notícia
de la detenció de Maurice Raymond Chauvicourt apareguda en
el diari parisenc Le
Petit Parisien del 17 d'octubre de 1910
- Maurice Raymond Chauvicourt: L'1 de setembre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost de 1891–neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Raymond Chauvicourt. Sos pares es deien Paul Albert Chauvicourt, empleat, i Eugénie Clémence Collurd. Torner metal·lúrgic, vivia al número 110 del carrer Couronnes del XX Districte parisenc. Durant la nit del 15 al 16 d'octubre de 1910, durant una gran vaga de ferroviaris, va ser detingut amb altres companys per possessió d'un revòlver en una reunió de més de dos-cents revolucionaris celebrada a la Casa Comuna Anarquista i restaurant cooperatiu del número 49 del carrer de Bretagne de París; processat per aquest fet, el 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Als anys deu fou membre del«Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville. Exempt del servei militar, aquesta situació es mantingué l'octubre de 1914 en plena Gran Guerra. El setembre de 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquista desapareguts del departament del Sena. Maurice Raymond Chauvicourt va morir el 15 de juliol de 1975 a Eaubonne (Illa de França, França).
---
