Anarcoefemèrides
del 28 d'agost
Esdeveniments
Seguici funerari de Sacco i Vanzetti
- Funerals de Sacco i de Vanzetti:
El 28 d'agost de 1927 es realitzen
a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti,
executats cinc
dies abans. El multitudinari seguici fúnebre
marxà des de Nord End fins als
cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El
setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes
ordenarà que tots els
noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin
destruïts.
***
Membres
del "Batalló Giacomo Matteotti"
- Batalla de Monte Pelado:
El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo
Matteotti» de la secció italiana de la«Columna Ascaso», formada per 130
milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els
llibertaris Carlo
Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera
vegada en
acció repel·lint un atac de les forces
franquistes integrades per 600 homes ben
equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i
Vincenzo
Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre
hores
d'intensos combats. El «Batalló Giacomo
Matteotti», que prenia el nom d'un
destacat militant socialista italià assassinat pels
feixistes de Mussolini en 1924,
fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per
Camillo Berneri,
Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat
de crear
una columna anarquista per combatre en la Revolució
espanyola i a la qual es
van convidar els milicians socialistes no comunistes. També
van participar en
l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario
Angeloni i Umberto
Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán.
Aquest batalló es va
constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians
voluntaris italians es van afegir a la «Columna
Ascaso», formació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador
anarquista mort el 20 de
juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500
milicians
italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola,
dels quals
entre 500 i 1.000 moriren.
***
L'emissora de Radio Libertaire
després de l'atac "socialista"
- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.
Naixements
Práxedis G. Guerrero
- Práxedis Gilberto Guerrero:El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar«Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes senseèxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han«recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.
Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)
***
Augustin Souchy escrivint a
màquina (Mèxic, 1953)
- Augustin Souchy:El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista alemany Augustin Souchy Bauer (o Agustín Souchy). Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Gustav Landauer. En 1914 es va declarar insubmís i es refugia a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que va ser assassinat el 2 de maig de 1919. De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. En 1920 va participar en el congrés de la III Internacional a Rússia i després d'aquesta estada va trobar Kropotkin, restant a viure a ca seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Quan Hitler va pujar al poder, es va refugiar a França. El juliol de 1936 va marxar a Barcelona i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de relacions exteriors (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939 es va refugiar a França i més tard, després de fugir d'un camp d'internament, a Mèxic en 1942, on treballarà per als sindicats i fent de periodista. En 1950 va retornar a Alemanya. L'estiu de 1960 va marxar a la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món --va estar-se una temporada als kibbuts israelians, que res se semblaven segons ell a les col·lectivitats aragoneses, i va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Tito-- i es va retirar com a publicista independent a Munic. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. Ens ha deixat nombroses obres com Reise nach Russland 1920 (1920) Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), The tragic week in May (1937, sobre els Fets de Maig de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Nachtüber Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, autobiografia) iReisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
de José Martínez Gracia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
setembre de 1970
- José
Martínez Gracia:
El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista José Martínez Gracia.
Refugiat a
França, després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tarascon on
treballà de sabater i fou en
diferents ocasions secretari de
Cultura i Propaganda de la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la
Comissió de
Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José
Martínez Gracia va morir el 12 de juny de
1970 –algunes
fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon
(Llenguadoc, Occitània).
***
Agustín
Remiro Manero
- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya --va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.
***
Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978
- Moisés
Báguena Belmonte:
El 28
d'agost de 1908 neix a
Manzanera (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien
Miguel
Báguena i
Maximina Belmonte.
Fills d'una família dedicada a la ramaderia,
s'encarregà des d'infant a
pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al
Sindicat dels Transports de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i fou internat en diversos camps
de concentració. Posteriorment
va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera
(Llenguadoc,
Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa
família més tard. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de la CNT de Galhac. Moisés
Báguena Belmonte
emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i
morí pocs dies
després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María
Adoración Martínez
Calpe.
Ramón
Liarte Viu
- Ramón Liarte Viu:El 28 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Sos pares es deien Juan Liarte i Antonia Viu. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió,El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigíEspaña Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigíSolidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònimsRotaecheiRali, en nombroses publicacions, com araBoletín AIT,Boletín Orgánico,Cenit,CNT,Le Combat Syndicaliste,Crisol,Cultura y Porvenir,Esfuerzos,España Libre,Espoir,Faro,El Frente,Frente y Retaguardia,Ideas,Juventud Libre,El Luchador,Nueva Senda,Orto,Solidaridad Obrera,Terra Lliure,Tierra y Libertad, etc. DirigíEspaña Libre,Esfuerzo,Estudios,El FrenteiSolidaridad Obrerai és autor de nombrosos llibres i fullets, com araAIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario,Estudio de la revolución española,Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución(1937, amb altres),La CNT y los pueblos de España(197?),La revolución social española(1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España(1977),La lucha del hombre. Anarcosindicalismo(1977),La CNT al servicio del pueblo(1978),Marxismo, socialismo y anarquismo(1978),El camino de la libertad(1983),¡Ay de los vencedores!(1986),Entre la revolución y la guerra(1986),La sociedad federal(1989),Fermín Salvochea «El libertador»(1991),Bakunin, la emancipación del pueblo(1995),Los grandes que engrandecen(1995), etc. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994
***
François
Béranger en un concert a Meudon (1974)
- François
Béranger: El 28 d'agost de
1937 neix a Amilly (Centre, França) el cantautor llibertari
François Béranger. Son
pare, André Béranger, fou un militant
sindicalista cristià que treballava de
torner a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa
de França, França),
que participà activament en la Resistència i que
acabà com a diputat del
Moviment Republicà Popular (MRP), i sa mare, Jeanne
Sauvegrain, feia de
costurera a casa seva. Quan era infant sa família es
traslladà a Suresnes (Illa
de França, França). Després de fer
estudis literaris, en 1954 abandonà l'escola
i entrà a treballar com a agent tècnic a les
fàbriques Renault de
Boulogne-Billancourt, encara que continuà els estudis com a
alumne lliure i
acabà el batxillerat tècnic. En aquests mateix
1954, però, abandonà la feina i
s'integrà en la companyia de teatre amateur itinerant de
París «La Roulotte».
Fou en aquest ambient artístic quan
començà a tocar la guitarra, interpretant
sobretot cançons de Félix Leclerc a qui
admirà profundament. El setembre de
1958, després d'haver realitzat un viatge a
Grècia, començà el servei militar i
va ser enviat, d'antuvi, a una caserna a Berlín (Alemanya)
i, després, com a
recluta destinat a Transmissions a Orà (Algèria),
en plena agitació
independentista. Durant la mili es casà durant el seuúnic permís amb Martine
Hussenot, que aleshores esperava un infant de la parella.
Després de 19 mesos a
Algèria, el Nadal de 1960 va ser llicenciat. De bell nou a
la metròpoli, retornà
a les fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla
Emmanuelle i l'any següent
abandonà la fàbrica i
començà a treballar en petits treballs per al
món del cinema
(assistent, producció, etc.) i per a la publicitat. En 1962
nasqué son fill Stéphane.
En 1964 entrà a treballar en el Servei de Recerca de
l'Office de
Radiodiffusion-Télévision Française
(ORTF, Oficina de Radiodifusió-Televisió
Francesa), que dirigia Pierre Schaeffer. El Maig de 1968 el
llançà de bell nou
a la guitarra i al món de la cançó. En
1969 enregistrà el seu primer disc de 45
revolucions, amb un únic títol per les dues
cares, la famosa cançó Tranche
de vie. A començaments dels anys
setanta va ser considerat com un dels renovadors de la
cançó francesa, amb
fortes influències del folk i de la
cançó protesta, juntament amb Dick
Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o Joan-Pau Verdier.
Cançons com Tranche de vie,L'alternative, Rachel,Participe présent, etc.,
el fan destacar
com a una de les veus militants de l'època. En 1973
participà en la música de
l'adaptació fílmica del còmic L'An 01,
de Gébé, realitzat per Jacques Doillon,
Gébé, Alain Resnais i Jean Rouch, i on
fa una aparició. Entre els seus discs, podem destacar Une ville (1969),
Tranche de
vie (1970), Ça doitêtre bien...
(1971), La chaise (1973), Le monde bouge (1974), L'alternative
(1975), Mamadou m'a dit (1979), En public (1977), Participe
présent (1978), Joue
pas avec mes nerfs (1979), Article
sans suite (1980), Da Capo
(1982), Toout le monde s'aime
(1984),Bravo à François
Béranger (1989), Due-mère
(1989), Exterminator (1992), En avant
(1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger
chante Félix Leclerc (2003,
pòstum) i Le vrai changement,
c'est quand
? (2004, pòstum). Apassionat per
l'aviació amateur, finalment obtingué el
títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort,
enregistrà un àlbum consagrat
al repertori del cantautor quebequès Félix
Leclerc, que s'edità pòstumament.
François Béranger va morir d'un càncer
de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu
domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i,
després del funeral celebrat a la
parròquia de Saint-François de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), va ser
enterrat al cementiri del Champ Juvénal de
Castèlnòu de Les (Llenguadoc,
Occitània).
Defuncions
D'esquerra a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la «Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)
- Mario Angeloni:
El 28 d'agost de 1936 mor a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)
l'advocat, polític
republicà, maçó i simpatitzant
llibertari Mario Angeloni. Havia nascut el 15 de
setembre de 1896 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Era
fill d'un família de tradició
republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni,
advocat, i
Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la
Gran Guerra, com a sotstinent
de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata
al valor militar
obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid,
Goriziano,
Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista,
exercí a Vaglio (Basilicata,
Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou
advocat del Tribunal de Cassació de
Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou
víctima de
diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una
lògia maçònica, amb
Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa
amb Giaele
Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de
Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de
l'arribada del feixisme. Militant del Partit
Republicà Italià (PRI), en 1924 creà,
amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti,
l'associació clandestina «Italia
Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va
ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser
absolt en el judici. Detingut
el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó
d'Ucciardone de Palerm
(Sicília). Posteriorment el règim feixista el
confinà a l'illa de Lipari i
després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser
novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a
tres anys de deportació a
l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia
concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928.
Després d'una estada a Roma
amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on
reprengué la seva
professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre
vigilat per la
policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al
llac de Garda
(Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de
Gigino Battisti, passà a
Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians.
Després d'un temps a Lugano
(Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a
Zuric (Zuric, Suïssa),
amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino
Battisti, a França. El
maig d'aquest any prengué part en l'organització
del VII Congrés de la LIDU i entre
novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta
organització.
A París, amb sa companya i sos dos infants, es
relacionà amb grups antifeixistes
i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli.
També mantingué una estreta
correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la
vida treballà en una
companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de
l'escriptor
feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà
la secretaria de la Secció de
París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou
secretari nacional,
amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a
formar part del
Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la
guerra del 1914 al
1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a
França.
També fou membre de les lògies «Italia
Nuova» i «1793» del Gran Orient de
França. L'octubre de 1935 participà en el
congrés de Brussel·les (Bèlgica)
organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a
Etiòpia. En aquests
anys es relacionà amb destacats intel·lectuals
esquerrans, com ara els germansRosselli,
Fausto Nitti, Ferruccio
Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan
l'aixecament
feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a
voluntari,
juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà
en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser
un dels seus fundadors amb
l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la
qual,
finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa
companya enrolà com a
infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte
Pelado,
al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), va ser traslladat a
un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts
citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)–
on morí el mateix dia. Va ser enterrat
l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al
cementiri de Montjuïc, a
les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya
Lluís Companys i
Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de
dol. Quan es conegué
la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos
estudiants de la
localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta
repressió.
En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet
biogràfic Mario Angeloni.
En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la
Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la
Memòria. El seu
arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història
d'Úmbria
Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu
nom.
***
Foto de la policia italiana de Michele Centrone
- Michele
Centrone: El 28 d'agost de 1936 mor a Monte Pelado (Osca,
Aragó, Espanya) el
propagandista anarquista, anarcosindicalista
revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Havia nascut
el 30 de
desembre de 1879 a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla,
Itàlia).
Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de
professió, quan
encara era adolescent s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va
ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903
emigrà als Estats
Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA)
col·laborà en La
Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el
periòdic Cronaca Sovversiva,
publicat per Luigi
Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del
grup «Nihil» i
gerent del seu òrgan d'expressió Nihil,
que es publicà a San Francisco nou números entre
el 4 de gener i el 6 de
setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en
la «Unió Llatina» de la United
Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida
de
Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser
elegit secretari econòmic;
també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World
(IWW, Treballadors
Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi
Parenti, per
organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants
llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser
novament
detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis
Tori, quan
intentaven parlar en públic sobre la sentència
condemnatòria en el cas de
Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i
tres mesos
de presó per «pertorbació de la
pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per«propagandista
anarquista estranger», després d'un temps
reclòs a Angel Island (Califòrnia,
EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000
dòlars, passà a Mèxic sota
el nom de Francesco Paglia i
retornà
als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament
amb Giuseppe
Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a
Itàlia.
Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el
congrés constitutiu de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Perseguit a Itàlia, marxà cap al
Canadà amb la intenció de passar
clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va
ser
expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a
França, d'on fou expulsat el
desembre de 1928. Després passà a
Bèlgica –a Lieja (Valònia)
freqüentà Antonio
Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a
Suïssa i a Luxemburg,
llocs on es mostrà especialment actiu en el
Comitè d'Ajuda per les Víctimes
Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París
(França) i el juliol d'aquell any
formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo
Berneri, Mario Girotti,
Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi,
etc.) que
des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
passà a Catalunya per lluitar contra
l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en
la Secció Italiana de la«Columna Ascaso»,
comandada per
Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front
d'Aragó per combatre les
tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni,
Fosco
Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28
d'agost de
1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca
i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels
italians a caure. A Castellana
Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i
Kenyon
Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele
Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della
libertà
spagnola.
---
