Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882
- Míting
feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala
Lévis de París (França)
un «gran míting socialista
revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga
de Dones sota el tema general de «La vaga de
dones». Hi prengueren la paraula
Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe
Gripa, sobre la dona
lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les
dones; Émile
Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée
Denéchère, sobre l'esclavitud
femenina.
***
Portada
del primer número d'El
Invencible
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
Retrat de Constant Marie
- Constant Marie:
El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa Normandia, França) el communard,
militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut
com Le Père
Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de
París i serà ferit
durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar
d'ofici; es farà sabater, una de les professions
més arrelades en el moviment
llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons
revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame Dynamite, Le
Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie, C'est
d'la blague, Internationale
féministe (a la memòria de Louise
Michel), Vive la canaille!, Y a
d'la malice, Michel, etc. Moltes
d'aquestes cançons es van publicar
en Le Père Peinard d'Émile
Pouget i foren editades en petits fulletons
il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre
d'altres artistes.
De la seva cèlebre cançó de revolta La
muse rouge, derivarà el nom del
conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que
farà seu
el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en
multitud de
festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de
virulentes lletres que
sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de
1894 ca seva va ser
escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves
cançons;
detingut i acusat d'«afiliació a una
associació de delinqüents», va passar
algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie
va morir el 5
d'agost de 1910 a París (França).
***
Notícia
de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 8 de juliol de 1894
- Bernard Jouy: El
27 d'agost –algunes fonts
citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista
Bernard Bazile (o
Basile) Jouy, conegut com Bataille.
Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al
número 2 del carrer
d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era
un
militant força
actiu dins del moviment anarquista. En 1891
s'instal·là a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les
Vengeurs», essent un dels
màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol
de
1892 s'establí
a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa
companya
François Bataille assistia
a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A
Marsella
mantingué correspondència amb llibertaris
parisencs i amb
l'anarquista de Foix
(País de Foix, Occitània) Émile
Darnaud. En
aquesta època treballà com a venedor
ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al
número 69
del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En
la gran
agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu
domicili
també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran
de
l'assassinat
del president de la III República francesa Marie
François
Sadi Carnot, va ser
detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran
onada
repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista
de
14 propagandistes
anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de
les Boques
del Roine (Provença, Occitània). Va ser
estretament
vigilat per la policia fins
el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté
una mica
al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari
parisenc La
Justice del 7 de març de 1894
- Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de França, França) el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà«molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)
- Paul Moucheraud:
El 27 d'agost de 1866 neix al IV
Districte de París (França) l'obrer impressor i
militant anarquista i
antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu
llinatge citat Moucherot
i Moucherand. Sos pares es deien Lambert
Moucheraud, pintor de la
construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells
al número 24 del
carrer Charlemagne de París. Ben igual que son
germà Adrien Eugène Moucheraud,
entrà a formar part del moviment anarquista com a
mínim des de finals de 1884.
El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala
Lévis de París en un enfrontament
a trets entre blanquistes i anarquistes. Era habitual en les
reunions
dels grups anarquistes «La Vengeance»,«La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde
Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou
secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15
de juliol de 1886 va ser
detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes,
va ser
acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit
dies a la presó de
Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de
presó per«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell
any, en una reunió a la Sala
Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève», celebrada
per «Le Groupe Anarchiste du 5e»,
declarà «que un soldat hauria de
començar a
lliurar-se del seu cap matant-lo sense
vacil·lació, ja que el treball dels
oficials consisteix únicament a portar els homes a la
carnisseria». El 3 de
febrer de 1887 en una reunió del «Groupe
Anarchiste du Centre» anuncià que
l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si
hagués hagut de
complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De
tota
manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment
de
Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes,
França) i, segons sembla, va ser llicenciat
en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara
Constant
Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir
d'una
reunió pública organitzada pel grup«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de
França,
França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet,
Tortelier i Villaret,
entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres
i trets de
revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu
arma. En 1888 un dels
germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions
del Cercle Anarquista
Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres
escorcolls al seu
domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia
descobrí
alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894,
que no donà cap
resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de
Saint-Merri
descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit
catéchisme
socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va
ser tancat a la presó
parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota
l'acusació
d'«associació criminal», que
s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de
Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i
un exemplar del
fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser
portat a comissaria i
posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de
1895 el
jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot
càrrec. En 1925 treballava com a
obrer impressor litogràfic als «AnciensÉtablissements Champenois» de La
Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca d'Anna Dondon
- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.
***
Foto
policíaca de Luigi D'Agaro
- Luigi D'Agaro: El
27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. Luigi D'Agaro
va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia,
Friül).
***
Autoretrat
de Man Ray (1943)
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
***
Mosko Rashev
- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.
***
Julien
Toublet
- Julien Toublet: El
27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) el militant
anarcosindicalista i interlingüista Julien François
Gabriel Toublet, també
conegut com Jean Thersant. Nascut en una
família modesta, son pare feia
de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en
la indústria
metal·lúrgica i després de joier. En
1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de
París, adherit a la Confederació General del
Treball Unificat (CGTU), de forta tradició
llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una
conferència de Sébastien
Faure titulada «Déu no existeix!».
Membre de les Joventuts Sindicalistes,
participà activament en els Comitès de Vaga. En
1926 va ser cridat a files,
però aconseguí un pròrroga d'un any i
després ingressar en un servei sanitari
que evitar que fos destinat a Síria. En 1932
s'afilià a la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada
per Pierre Besnard
el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la
CGT-SR, va ser nomenat
membre de la Comissió Administrativa en
representació del Sindicat del Metall
del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de
1938 fou
secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien
Charbonneau i Auguste Huet,
del Comitè d'Ajuda Mútua de París i
tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la
IV Regió, càrrec que exercí fins el
gener de 1936 quan va ser substituït per
Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de
l'edició de l'òrgan d'expressió
de la CGT-SR Le Combat
Syndicaliste
(1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de
maig i juny de 1936 i
en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola.
El juliol de 1936,
quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà
tota la seva energia per ajudar
els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable
del
reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya.
Durant
aquests anys bèl·lics, amb Marchal,
s'encarregà de coordinar la compra i
subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
més de assegurar el transport de fons cap
a la Península, i per aquest motiu viatjà en
diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard,
Louis Laurent, Albert Ganin,
Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del
setmanari L'Espagne
antifasciste (1936-1937).
Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el
novembre, arran
de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista
Francès, fou nomenat secretari
adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb
Pierre Besnard i
Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada,
s'incorporà a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització
creada per Louis
Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de
concentració
del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI
d'organitzar un Comitè
d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els
advocats i on Paul
Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El
setembre de 1939 es
casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres
infants (Monique, Christiane i
Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer;
assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i
repatriat de bell nou per
Normandia, va entrar clandestinament al París en mans
alemanyes. Durant
l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art
i Tècnica
Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i
alguns familiars i amics.
En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis
Laurent, Gilberte Dawas i
Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i
creà una xarxa per
ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de
documentació falsa.
També aconseguí editar dos butlletins (Action
i Problèmes). Juntament
amb Henri
Bouyé, col·laborà en la xarxa
Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir
aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial.
Després de l'Alliberament,
reprengué la militància en el Sindicat de Joieria
de la CGT i fou nomenat
membre de la Comissió de Depuració de la
Federació de la Joieria. Després de la
decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la
influència comunista, en
1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació
Nacional de Treball Francesa (CNTF),
de la qual va ser nomenat membre de la Comissió
Administrativa i secretari. En 1949
fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran,
Aimé Capelle, Denhau, Muss,
Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista
--del grecastatos,«inestable»--, adherit a
l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains
et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de
corrector de premsa a la
impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès
en el Sindicat de
Correctors de la CGT de París. Arran de les
divergències sorgides a
començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal
francès i espanyol,
en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de
Pierre Monatte, adherit a la
Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La
Révolution Prolètarienne.
Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de la Unió
Interlingüista de França (UIF), secció
gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i
també va crear la Federació dels
Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de
l'edició dels seus òrgans
d'expressió Reflexiones supra le frontieras
i Le oca frantic, en
llengua paneuropea interlingua. Després treballà
a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré,
on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va
participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança
Sindicalista
Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de
Maig del 68 i que
intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes
escampats per diversos
sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de
1991 a
Créteil (Illa de França, França) i
dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912
- Grégoire
Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a
Châtellerault (Poitu-Charentes, França)
l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista
Grégoire Banghart. Havia
nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault
(Poitu-Charentes, França). Des de
1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al
número 18 del
carrer Rubens del XII Districte de París
(França). L'estiu de 1904 fou un dels
fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per
ajudar els militants
perseguits per les seves activitats, comitè que es va
reactivar força l'octubre
de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França) –el
30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general
de 24 hores
llançada per la Confederació General del Treball
(CGT), milers de manifestants
s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit,
amb un resultat de
tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els
inculpats i ses
famílies. El gener de 1909 cosignà una carta
oberta «als magistrats indignes
del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el
marc de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers
sindicats de
Levallois-Perret (Illa de França, França), havien
estat condemnats a tres i dos
anys de presó víctimes d'una
maquinació policíaca–, manifest que va
ser aferrat
pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense
Sociale, que edità a París set
números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de
1912 vivia al número
20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de
París. Entre març i maig
de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari
Revolucionari (CAR), impulsat
per la Federació Revolucionària Comunista (FRC),
que portà a terme una campanya
abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el
CAR, en
el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer,
arreplegà 25
anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912,
com a
membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del
Sena,
cosignà un manifest contra la «Llei
Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat
a penes de presó de més de tres mesos per
qüestions de vaga, per rebel·lió a
l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als
batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af)–,
afirmant que el sindicat ajudaria
els joves companys que triessin la deserció per fugir
d'aquella llei. El
manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir
de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de
Repartiment del Comitè
de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants llibertaris empresonats
i les seves famílies creada per la Federació
Comunista Anarquista (FCA). Abans
de la Gran Guerra promogué vagues en el sector
metal·lúrgic, especialment a la
fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig
de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916
retornà a
Châtellerault per morir.
***
Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921
- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.
***
Georges Lecomte (1923)
- Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a París (França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9 de juliol de 1867 a Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.
---
