Anarcoefemèrides del 25 d'agost
Esdeveniments
Capçalera de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de
1877 surt a
Nàpols (Campània, Itàlia) el primer
número del setmanari L'Anarchia.
Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel
propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de
Carlo Cafiero, Andrea
Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el
programa
insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per
mor de les freqüents
persecucions policíaques, només
publicà set números, l'últim l'octubre
de 1877.
Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en
sortiren, dirigits per Giovacchino
Niccheri, tres números més, l'últim el
18 de novembre de 1877. En aquest últim
número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor
Stanislao Alberici Giannini.
***
Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus
- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.
***
Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)
- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.
Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)
***
Capçalera
d'España Libre
- Surt España
Libre: El 25 d'agost de
1945 surt a París (França)
el primer número del periòdic en
castellà España
Libre. Órgano del Comité de
Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia
(CNT-AIT).
Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
seu director va ser
Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel
Hernández. Poc després es
convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la
CNT a França fins a la seva
desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a
Tolosa de Llenguadoc com a
setmanari. Defensà fermament les postures del
Comitè Nacional clandestí de la
CNT, fins i tot les activitats més discutides
(participació en el Govern Giral,
diàlegs amb els monàrquics, etc.). A
més de Félix Lorenzo Páramo, va ser
dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus
nombrosos
col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias,
Ramón Álvarez,
Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía
Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel
Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú,
Jacint Borràs, Buenacasa, Félix
Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo,
J. J. Domènech, Liberto
Esclavina, José Espuga, José Ferri,
José Gallego Crespo, Salvador García,
García Durán, García Pradas,
González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud,
Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel,
Ramón Liarte, Carlos
Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio
Mtz Prieto, Bernardo Merino,
Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal,
Olegario Pachón,
Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces,
Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda,
Mateo Santos, Víctor Sanz,
Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio
Serrano, Trabal, Gonzalo
Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà
textos inèdits de Peiró i el
número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el
famós manifest «Con España o
contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell
any per secretaris de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny i Germinal
Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva
desaparició va ser
motivada per pressions franquistes, encara que arran de la
unificació
confederal de 1960 caigué en crisi.
Naixements
Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix
- William
Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a
Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el
pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin,
més
conegut com William Barbotin.
Nét i
fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, sos pares es
deiem Joseph Barbotin
i Celeste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau
descobrí
els seus precoços talents com a dibuixant i
esdevingué el seu mentor artístic.
Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre
de 1880 va ser
nomenat professor suplent a París (França), on
freqüentà el taller de William
Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts,
especialitzant-se en el
gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony
Robert-Fleury i de Gustave
Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i
entre 1885 i 1886 va
romandre becat a l'«Acadèmia de França
a Roma» de la vil·la Médicis de Roma
(Itàlia). A finals de 1886 coneguéÉlisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa)
de
qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els
cercles anarquistes. A Suïssa
també es reuní amb el communard
anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir
d'aquí començà a
col·laborar en
la premsa llibertària, com ara La
Révolte
i Le Temps Nouveaux, dirigit per
Jean
Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquestaèpoca realitzà els
retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de
l'època (Mikhail Bakunin,
Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre
Leroux, Yann
Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,Élisée Reclus, etc.). També
col·laborà amb Élisée
Reclus en la seva Géographie
Universelle. L'octubre de 1890 comprà la
vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré,
on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou
el secretari
general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà
nombroses
distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de
diversos Salons, etc.).
En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i
il·lustrà llibres de destacats autors
(Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894
realitzà una medalla amb l'efígie
d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre
artistes que gravaren en aiguafort
els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del
llibre d'Angelo
Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album
Mariani; ell mateix va figurar en
el volum VIII
(1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums
apareguts entre 1894 i 1925.
Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900
participà en
l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de
1901 es casà a l'Ajuntament
del XIV Districte de París amb Sophie Camille
Guériteau (Georgette Gonini),
filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont),
la companya
d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889;
tingueren dues filles (Carmen i
Denise Louise) i un fill (William) i es divorciaren entre 1909 i 1910. El
5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió
d'Honor; l'acceptació
d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys
anarquistes. En 1904 va ser nomenat
inspector
d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries
Públiques de Nins del
districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un
edifici que havia
restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle
d'Ars-en-Ré, i on havia
reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes
(Gustave
Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler,
Léon Gaud,
Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la mort de Perrier. En
1905 William Barbotin va ser
nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al
Phare des Baleines,
que esdevingué Museu «Jules Perrier»,
creat per dotar d'«educació artística
al
poble i a la joventut en particular» –en 1952
aquest museu va ser clausurat a
causa de la desatenció municipal. En
1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand
Fallières i va
ser nomenat inspector de l'Educació Nacional.
Després de la Gran Guerra la
fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va
caure en l'oblit. William
Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del
número 9 del
bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou
enterrat al cementiri de
Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier
Jung publicà l'estudi
històric Les Anarchistes de l'île de
Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.
William
Barbotin
(1861-1931)
***
Foto
policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)
- Michel
Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes
Oriental, Flandes)
l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de
1893
s'instal·là a París
(França), al número 11 del carrer de la Barre,
amb sastre
belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de
Van Trapen al número 47 del
carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes
perillosos
establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de
març de 1894 va ser
detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al
cabaret
regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11
del carrer Ramey
de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març
va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març
de 1894 va ser alliberat. El 9
de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis
Duprat a
resultes d'investigació per «associació
criminal», va ser novament trobat a
l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i
festes
familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a
Mazas,
va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció ordenà el sobreseïment del
seu cas. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Albert Thierry
- Albert Thierry: El
25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França)
l'escriptor, professor,
moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert
Louis Thierry.
Era fill d'un obrer paleta establert a París
(França), estudià a l'Escola
Primària Municipal de Clichy i després a
Asnières (Illa de França, França).
Realitzà uns brillants estudis secundaris al
Col·legi Chaptal, al VIII
Districte de París, i després d'acabar magisteri
a l'Escola Normal Superior de
Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19
anys, sortí amb la titulació de
professor. En aquests anys d'adolescència es
declarà anarquista, fortament
influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr
Kropotkin, Lev
Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard,
entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i
Pedagògics (GESP) de
Puteaux (Illa de França, França), conegut com«El Grup de Puteaux», que es reunia
a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat
amb
Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari,
però sempre va ser
reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva
tàctica, reprovant
especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el
sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei
militar
al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes,
França), negant-se a
formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905
estudià amb una beca a
Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena,
Salzburg, Budapest,
etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua
alemanya. Entre 1905 i
1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun
(Illa de França,
França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors
de Versalles, als
locals de Montreuil (Illa de França, França). En
aquests anys conegué Pierre
Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres
intel·lectuals. Col·laborà en
diverses publicacions periòdiques, com ara Les
Cahiers de la Quinzaine, L'École
Rénovée, La
Grande Revue, La Jeunesse
Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union
pour la Vérité, La
Vie Ouvrière,
entre d'altres. En 1909 publicà L'homme
en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran
Guerra, va ser
mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure
seduït per la «Unió Sagrada» i
es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per
anar al front i el
setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el
2n
Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria.
Durant la retirada del
Marne va ser ferit i apressat sis dies pels alemanys;
després va ser alliberat
per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de
Cholet (País del
Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta
Normandia, França). De bell nou
incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de
***
Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963
- Mariano Ponce Carmona: El 25 d'agost de 1899 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny --algunes fonts citen erròniament el 19 de juny-- de 1963 a Albi (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Joan Serra Pascuet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 d'octubre de 1967
- Joan Serra
Pascuet: El 25 d'agost de 1906 neix a
Avià
(Bergadà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Serra Pascuet –el segon llinatge
citat a vegades erròniament com Pescuet. Sos pares
es deien Josep Serra i
Dolors Pascuet. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Berga, en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a
Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la CNT en l'exili i en la
Lliga Francesa de l'Ensenyament. Malalt de càncer a
l'estòmac, retornà a Berga per morir. Joan Serra
Pascuet va morir el 26 de juny de 1967 a Berga
(Bergadà, Catalunya).
***
Notícia
del judici de Francisco Carmona Pineda apareguda en el diari
madrileny El
Siglo Futuro del 14 d'agost de 1934
- Francisco Carmona Pineda: El 25 d'agost de 1912 neix a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Sos pares es deien Manuel Carmona i Natividad Pineda. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!. Francisco Carmona Pineda va morir el 8 de novembre de 1992 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta ciutat.
***
Rosa
Agustín Sarasa
- Rosa Agustín
Sarasa: El 25 d'agost de 1914 neix a Almudèver
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Rosa Agustín Sarasa. De
família llibertària, participà
activament en l'Ateneu Llibertari Cultural del seu poble, creat a
finals de
1933, on s'encarregava de la correspondència.
També milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Es casà civilment amb
l'anarquista Benito Gil
Abiol. Durant un temps visqué a Logronyo (La Rioja, Espanya)
i Saragossa
(Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 va
ser apressada pels
feixistes i tancada a la Presó Provincial de Saragossa.
Jutjada en consell de
guerra, va ser condemnada a mort. Rosa Agustín Sarasa va ser
afusellada el 27
de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa
(Aragó, Espanya). Son
germà Pascual Agustín Sarasa també va
ser afusellat un mes més tard.
***
Tomás
Seral y Casas dibuixat per Federico Comps
- Federico Comps: El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un escamot falangista el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.
***
- Tomás
Marcellán
Martínez: El 25 d'agost de 1919 neix a Badalona
(Barcelonès, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Tomás Marcellán
Martínez. Era fill d'una
família aragonesa anarquista emigrada a Catalunya. Sos pares es deien Francisco
Marcellán i Teresa Martínez. Quan
tenia 11 anys començà a
treballar d'aprenent tipogràfic i va fer feina especialment
a la impremta que
tirava el periòdic badaloní La
Colmena
Obrera (1915-1920), afiliant-se al Sindicat d'Arts
Gràfiques de Badalona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan tenia 15
anys, ja tipògraf,
organitzà una secció sindical i a
començament de la dècada dels trenta
assistí
a l'escola racionalista «El Progreso», que tenia
250 alumnes. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la
col·lectivització del
sector d'arts gràfiques a Badalona, que reagrupava tres
impremtes. Aquest
mateix any milità en les Joventuts Llibertàries i
fou membre de la comissió de
propaganda del grup directiu de Vía
Libre
de Badalona. En 1937 s'enrolà en la Columna «Los
Aguiluchos», de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1938 va fer un curs a l'Escola
Popular de Guerra
Núm. 3 (Infanteria i Cavalleria) a Paterna (Horta Oest,
País Valencià). Gairebé
al final de la guerra va ser greument ferit al front, perdent tots els
dits de
la mà dreta. El febrer de 1939, amb el triomf franquista,
amb l'últim tren
sanitari que sortí de la Península
passà a França. Després d'un temps a
l'hospital de Pau (Aquitània, Occitània), va ser
enviat als camps de
concentració de Gurs i d'Agde. Durant l'Ocupació
va fer d'obrer forestal als
departaments de l'Aude i l'Oise. Aconseguí fugir del Servei
de Treball
Obligatori (STO) alemany i fou obrer cilindrador en una
fàbrica tèxtil a
Normandia. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a la regió parisenca,
treballant
de tipògraf i ocupant nombrosos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la CNT i
en la FAI. El 8 de juny de 1948 es casà a Bernay (Normandia,
França) amb
Francisca Francitorra Ollé, amb qui tingué tres
infants (Aimé, Aimable i
Blanche), tots militants llibertaris. A començament dels
anys cinquanta, fou un
ferm defensor dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la
necessitat de
dotar-se d'una impremta pròpia, posició que va
ser aprovada en un Ple
Intercontinental celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
D'aquesta manera es
pogué crear a Choisy-le-Roi la «Imprimerie des
Gondoles», de la qual va ser
nomenat responsable i que durant desenes d'anys tirà
periòdics, fullets i
pamflets de l'MLE, especialment Le Combat
Syndicaliste (1961-1982); Cenit
(1983-2006), del qual va ser director; i Umbral
(1962-1972). En aquests anys s'establí a Thiais (Illa de
França,
França). El gener
de 1968 va ser nomenat secretari de la Federació Regional
París-Sena, també
anomenada «Zona Nord», de la CNT i també
va ser tresorer de la regió parisenca
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En aquestaèpoca el serveis
d'intel·ligència francesos el qualificaren
d'«anarquista convençut», membre de
la «vella guarda» i «més
partidari dels discursos incendiaris que d'accions terroristes
recomanades pels joves». Assistí com a delegat a
la major part de les
assemblees plenàries i congressos de la CNT, de la FAI i de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) –el novembre de 1963
representà a Puteaux
(Illa de França, França) la Federació
Obrera Regional Uruguaiana (FORU);
l'abril de 1976 a París; etc.– tant a
França com a Espanya després de la mort
del dictador Francisco Franco. El 13 d'abril de 1969, amb Eugenio
Valdenebro,
fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració
del monument a la
memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents,
soldats, deportats)
morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de
Père-Lachaise
gràcies a una subscripció de la
Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester
Borràs. Participà
activament en la reorganització de la CNT a la
Península i especialment en els
V i VI Congressos confederals. Partidari, amb Bautista
Agustí Pérez, José
Peralta, Francisco Roda Subías, etc., de la
tendència «ortodoxa»
(«esgleista»),
col·laborà en la major part dels
periòdics llibertaris de l'exili (CNT,Le
Combat Syndicaliste, Cenit,
etc.). Sa germana, Amelia Marcellán Martínez,
també s'exilià i es casà amb el
militant confederal Pedro Peralta García. Tomás
Marcellán Martínez va morir el
8 de juliol de 1997 a l'Hospital Saint-Antoine de París
(França).
***
Sébastien Doubinsky
- Sébastien Doubinsky: El 25 d'agost de 1963 neix a París (França) l'escriptor, traductor, editor i poeta anarquista Sébastien Doubinsky.És fill de Claude Doubinsky, corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat militant anarquista ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part important de la seva infància als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses universitats nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà a França en 1968. Més tard va fer estudis d'història i d'anglès; motius pels quals, juntament als seus orígens cosmopolites, una part de la seva producció literària és escrita en anglès.És especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui va dedicar la seva tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura nord-americana, durant set anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus (Dinamarca). Després de passar set anys a França, va tornar a Dinamarca on viu amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants, Théodore i Selma. En 2008 fundà l'editorial Zaparogue. Entre les seves novel·les escrites en francès podem destacar Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov (1993),La naissance de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le livre muet (2007),Star (2007), Les fantômes du soir (2007),Jours de lumière (2009), Quién es? (2010), La trilogie babylonnienne (2011) i Le feu au royaume (2012). També té publicat obres en danès, traduïdes de manuscrits originals escrits en anglès, com ara Hvid Støj (1994),Gul Tyr (1995) i Babylons Grønne Haver (1995). De poesia en té publicats reculls com Cambodge Orchestre (2001),Exhibition Coloniale (2001),Poèmes de guerre. Poèmes pour T-Shirts (2009), Paris à cinq kilomètres. Anthologie (1991-2006) (2009), Danmark (2011) i Pakèt Kongo (2013). En 2009 publicà l'assaig Le Manifeste du Zaparogue.Écrire, lire, publier, exister au temps des nouvelles guerres de religions. En 2012 va fer costat Jean-Luc Mélenchon, candidat del Front de Gauche a les eleccions presidencials. En les seves obres sempre tenen cabuda personatges llibertaris.
---
