Anarcoefemèrides del 24 d'agost
Esdeveniments
Reunió
pública del Congrés Anarquista Internacional
d'Amsterdam
d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada
- Congrés Anarquista
Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907
té lloc al Plancius Hall
d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista
Internacional, el primer
d'aquestes característiques i un dels més
importants en tota la història del
moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14
països diferents
(Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina,
Anglaterra, Polònia, Bèlgica,
Bohèmia, Rússia, Sèrbia,
Bulgària, França i Suïssa romanx), entre
ells figures
força rellevants del moviment anarquista d'arreu del
món (Max Baginski, Henri
Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile
Chapelier, Christian Cornélissen,
Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma
Goldman, Errico Malatesta,
Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Biófilo
Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La
iniciativa del
congrés partí dels grups anarquistes belgues i
holandesos; aquests últims
s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment
i els primers van
començar a publicar el Bulletin de
l'Internationale Libertaire, que
tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia
preparar les futures
discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van
llançar una nota
en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional,
signada per
diverses federacions anarquistes (Països Baixos,
Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes
de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes
francesos. A França
el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en
contra de
l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van
oposar a una reunió
organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven
purament a la
lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes.
Només vuit
anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux,
Pierre Monatte, René
de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i
l'anarquisme
ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del
Mármol hi havia d'anar,
però finalment no hi pogué assistir. Els dos
primers dies van ser preliminars:
el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als
mítings; les sessions
formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins
al 31 d'agost. Els
temes tractats van ser especialment els referents a
l'organització del moviment
anarquista i sindicalista; però també es
tractaren temes com ara l'educació racionalista,
l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme
--simultàniament es realitzà un
Congrés Internacional Antimilitarista,
organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), també a
Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de
1905, etc. No
obstant això, els temes més debatuts van ser
sobre la necessitat o no
d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre
l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta.
Temes que
causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de
l'atac magnicida de
Leon Czolgosz contra el president nord-americà William
McKinley (6 de setembre
de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia»,
accions individuals violentes davant la impotència d'actuar
d'altra manera, com
ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial
Henry Clay
Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions
acordà que les
idees anarquistes i l'organització, lluny de ser
incompatibles, es complement i
es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i
federacions que els
agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent
d'una nova
Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico
Malatesta,
Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la
finalitat
d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu
anarquista
internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents
països. La
IA s'instal·là a Londres, s'encarregà
d'organitzar un nou congrés, previst per
a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de
l'Internationale
Anarchiste), que finalment sortí irregularment i
del qual només es
publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril
de 1910. A finals
de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa
de l'hostilitat
que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena
d'organització internacional.
***
Anagrama
de l'AIT
- V Congrés de l'AIT:
Entre el 24
i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París
(França) el V Congrés de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació
política a Europa,
assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, la
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i la
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa).
Aquest congrés adoptà mesures defensives per
enfrontar-se al feixisme victoriós
a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i
a Llatinoamèrica, i la
situació contrarevolucionària creada i el perill
bèl·lic. La solució que
aportava el congrés era: contra el feixisme,
revolució social. També es tractà
el tema de la violència revolucionària, la
repressió soviètica i es modificaren
algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria
general de l'AIT residiria a
partir d'aleshores a Amsterdam.
Naixements
Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)
- Ferdinand Niquet: El 24 d'agost de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand-Henri Niquet. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un«discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, ambÉmile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)
- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un«macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària«Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquestaèpoca estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Armando
Picciuti
- Armando
Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista Armando
Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini.
Només pogué
fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el
moviment
anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Casat, tingué tres fills, el
primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino),
esdevindrà també anarquista
i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de
Luigi Fabbri a Corticella
(Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de
professió, milità en el Sindicat
de Metal·lúrgics, que, gràcies a la
seva influència i la de Clodoveo Bonazzi,
resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada
per anarquistes i
sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de
l'escissió del gener de
1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista
adherida
a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació
General del
Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri,
intentà reactivar les
forces anarquistes locals creant amb altres companys el«Fascio Llibertari de
Bolonya», que s'adherí a la Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè
d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per
Temistocle
Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora
de la bolonyesa
Porta San Felice (Porta Saffi). En
un
informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar
que tenia «una certa
influència en els subversius locals».
Col·laborà en periòdics anarquistes,
als
qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i
coneguts. No
tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920
assistí com a
delegat al II Congrés Nacional de la Unió
Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI)
i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el
Congrés Regional de l'UAER,
on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny
de 1920 creà a Pontelungo
(Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo
Bonazzi, Pietro Comastri i Diego
Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia
també com a objectiu
l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya
de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser
nomenat
secretari de la Comissió de Correspondència
d'aquesta organització i comptà amb
el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època
el seu domicili va
ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la
recerca d'armes. Entre
l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III
Congrés de l'UAI, que se
celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i
intervingué en els debats. A finals de
1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que
oficialment emigrà el 7 de
juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la
foneria «Rocchi». Durant tota
l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i
l'octubre de 1929 la
policia ressaltà en un informe que «encara
professa principis subversius». Fins
i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva
avançada edat que el
va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es
mantingué fidel al
seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956
a Roma
(Itàlia) i, com a membre de l'Associació«Giordano Bruno», va ser incinerat.
***
Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924
- Pere Massoni Rotger:
El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger)
--també citat
com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny
i l'1 de juliol de
1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la
Construcció al
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix
any formà part de la
primera junta del Sindicat Únic del Ram de la
Construcció com a secretari
exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força
perseguit. El 23
d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de
pistolers pagat per la
patronal --format per Antoni Soler Martorell (El
Mallorquí), Luis
Fernández i Octavio Muñoz (El
Argentí)-- i quedà greument ferit. No
aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta
agressió i es va veure
obligat en els seus últims anys a treballar en la seva
professió amb una
paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local
del Sindicat de
Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de
1919 passà
una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia,
Espanya), en
qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a
preparar el II Congrés
Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de
construcció i de constructors de persianes. El desembre de
1919 assistí a
Madrid al II Congrés Confederal de la CNT
(Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb
qui treballava a la
mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà
activament en la vaga de la
construcció i fou membre de la comissió de
defensa dels companys rajolers Enric
Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va
ser
empresonat governativament per conspiració contra la
dictadura de Primo de
Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició
de Bera. En 1928
formà part del grup «Solidaridad» i
publicà el fullet Los ladrilleros a
través de las luchas sociales, amb
pròleg de Juan López; després fou un
dels fundadors del grup «Unió de Militants de la
Confederació». L'abril de 1928
assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives
Catalanes i el juny
d'aquell any formà part, en representació de la
CNT, del primer Comitè
Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig
de 1929
marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a
França i a Bèlgica per preparar
l'emigració política i organitzar el moviment
revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les
s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc
Macià. També el maig d'aquell
any s'integrà en el Comitè Nacional confederal
clandestí, constituït per Ángel
Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell
nou membre del mateix Comitè
Nacional confederal durant els primers mesos de 1930,
s'encarregà de legalitzar
la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de
Relacions. L'abril de
1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà
amb Miguel Maura i Ángel
Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional
Polític, a Sant
Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar
una vaga general.
El 27 d'abril de 1930 presidí un míting
d'afirmació sindical celebrat al Teatre
Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost
de 1930, en reaparèixer Solidaridad
Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí
el càrrec d'administrador,
nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple
Regional
de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de
la Comissió Pro-Impremta
creada per ell, el periòdic aconseguí impremta
pròpia. L'octubre de 1930
representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions
amb els republicans
nacionalistes catalans, que es varen concretar en la
formació del Comitè Pro
Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un
míting d'afirmació sindicalista
al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco
Arín, Sebastià
Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix.
Durant la Conferència Regional de
la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i
l'1 de juny de 1931,
fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad
Obrera, en
contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró,
l'agost de 1931 signà el «Manifest dels
Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat
per
membres d'aquesta organització en el Ple Regional de
Sindicats Únics de
Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la
gestió econòmica de La Soli.
Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la
seva malmesa salut.
Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933
a Sants (Barcelona,
Catalunya).
***
Francisco Quintal (ca. 1940)
- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.
***
- Ramón
Lafragueta Solano:
El 24 d'agost de 1905 neix a
Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Ramón Lafragueta. Sos pares es deien Manuel Lafragueta i
Joaquina Solano.
Des de jove participà en el moviment llibertari.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de
Ferrocarrils del
Nord. Afiliat al Sindicat
Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi
ocupà càrrecs de
responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front
d'Aragó. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, fou
internat a diversos camps de
concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i
Vernet) i patí les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació
lluità en la resistència
antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de
càstig alemany. En
1945 recorregué gairebé tot l'Estat
francès en una gira de reorganització del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després
s'instal·là a Grenoble (Delfinat,
Arpitània) on
desenvolupà càrrecs confederals en elsàmbits departamental i local –fou 15
anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT.
Sa companya
fou Jacinta Galindo.
Ramón Lafragueta Solano va
morir el 4 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 2 o l'11 de febrer– de 1981 al Centre
Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat,
Arpitània) –algunes fonts citen
erròniament Grenoble (Delfinat,
Arpitània).
***
Luis
Salmerón Avilés
- Luis Salmerón Avilés: El 24 d'agost de 1906 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Sos pares es deien Luis Salmerón i Concepción Avilés. Pintor de professió, milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente. Sa companya fou Julieta Madrid. Luis Salmerón Avilés va morir el 24 de desembre de 1946 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).
***
Léo
Ferré fotografiat per Cayet (1960)
- Léo Ferré:
El 24
d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta,
escriptor i cantautor anarquista
Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una
família benestant burgesa, son
pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el
director de personal de la
Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen
italià,
regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys
major
que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el
va intruí en aquest art i
quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de
Mònaco com a soprano.
Dos anys després va ser enviat pensionat al
col·legi Saint-Charles de
Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels
Germans de les Escoles Cristianes
de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat
francès va ser mal
llevada per l'alumne que començà a detestar la
religió. Malgrat el suport d'un
company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans
(Voltaire,
Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi
trobà molt sol;
experiència de soledat que anys més tard
explicà en la seva ficció
autobiogràfica Benoît
Misère (1970).
Quan tenia 14 anys descobrí la paraula«anarquia» en les pàgines d'un
diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a
la seva persona. En
1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a
Niça, però son mare
boicotejà la seva matrícula al conservatori de
música i l'obligà a seguir
cursos de francès al col·legi de Borghera. La
tardor de 1935 arribà a París per
començar els seus estudis de Dret, però
finalment, en 1939, obtingué el diploma
en Ciències Polítiques. Després de fer
el servei militar en infanteria, on
dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat,
l'agost de 1940 va ser
llicenciat i retornà a Mònaco, on es
posà a fer feina com a distribuïdor de
bons d'avituallament als hotelers, alhora que
començà a compondre i a cantar–la seva primera actuació en públic fou
el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des
Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane.
L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia
conegut en 1940 a
Castres. Després entrà a treballar a
Ràdio Montecarles, on va fer de tot
(locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquestaèpoca començà a escriure
poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i
Edith
Piaf, la qual l'aconsellà que
s'instal·lés a París. A finals de
l'estiu de 1946
arribà a la capital francesa i començà
a cantar, cobrant precàriament, al
cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els
Frères Jacques i amb
el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947
acceptà fer
una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un
desastre; mancat de diners,
trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va
ser contractat per actuar al
cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en
altres
locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose
Rouge, Le Trou, le
Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el
seu primer contracte amb un
editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica«companya de viatge» del Partit
Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la
propietat total de
les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com
ara
Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée
Lebas. Sempre acostat al moviment
llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels
anarquistes
espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a
participar en les gales
organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar
fons. Sa companya
Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida
artística i el desembre de
1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en
un cafè parisenc, conegué
Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona
companya. En 1950 va
escriure l'òpera La vie d'artiste,
on
demostrà el seu talent compositiu, i participà,
en el paper d'un pianista, en
la seva única aparició cinematogràfica
en el film britànic The cage of
gold, de Basil Bearden. El gener de 1951
enregistrà per
a la ràdio De sac et de cordes,
amb
la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per
primer cop una orquestra simfònica
i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la
vedette nord-americana
Joséphine Baker a l'Olympia de París i
signà un contracte amb la discogràfica
Odéon, la qual enregistrà el disc Paris
canaille, l'èxit del qual el permeté
comprar una casa de camp on
s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta,
resultat d'un anterior matrimoni
i a la qual Ferré sempre considerà com a filla
pròpia. El març de 1955 actuà
per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956
estrenà al
Teatre de París La Nuit,
ballet amb
textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que
resultà un fracàs
de crítica i fou retirat de cartell després de
quatre representacions. Aquest
mateix any publicà el recull de poemes Poètes...
vos papiers, que sortí acompanyat d'unàlbum del mateix títol. L'abril de
1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par
Léo Ferré i el gener de 1958
començà a
cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril
d'aquell any enregistrà
l'àlbum Encore... du
Léo Ferré. Les
penúries econòmiques passen a un segon pla i
durant la tardor de 1959 pogué
comprar l'illa bretona del Guesclin, on
s'instal·là. En 1961 enregistrà per a
la discogràfica Barclay Les
chansons
d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una
gran amistat, i
mesos després el disc Paname.
En
aquesta època cantà al
Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall
Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963
a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré
64, el qual conté la cançó Franco la
muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel
Canadà i en aquesta època
va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per
la televisió. En
1966 retornà al Bobino, on reté un important
homenatge al poeta Rimbaud. A
començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es
trenquen. Els fets de
Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La
Mutualité de París, durant la gala de suport en
benefici del periòdic Le Monde
Libertaire, estrenà la seva
reconeguda cançó Les
anarchistes. A
partir de maig del 1968 col·laborà en la revista
anarquista La Rue. L'octubre de
1968 emprengué una
gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no
tingué ressò, i a començaments de 1969
publicà l'àlbum L'Éte
68, inspirat en
l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i
febrer de 1969 cantà
al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est
extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la
revista musical Rock & Folk,
tingué lloc la trobada
de tres grans representants de la cançó francesa:
Léo Ferré, Jacques Brel i
Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio
Télévision Luxembourg (RTL).
Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz,
s'instal·là a prop de Florència
(Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son
primer fill, Mathieu. Aquest
mateix any publicà el doble àlbum Amour
Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva
discografia. En
plena època pop,
abandonà els
recitals en solitari i començà a actuar amb el
grup francès Zoo. En 1970 actuà
durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà
l'enregistrament
aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira
amb el cantautor
quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a
l'Òpera Còmica, sala d'espectacles
reservada a la música clàssica, i l'any
següent engegà una nova aventura musical,
dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud,
Suïssa). La tardor de 1975
continuà amb aquesta experiència
simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al
Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de
Beethoven. Aquest mateix
1975 abandonà, no sense problemes, la
discogràfica Berclay i signà contracte
amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré
muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres
simfòniques de Milà i de
Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en
diverses discogràfiques
(CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un
slalom (1979), La violence et
l'ennui
(1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept
ans
(1986) o Les vieux copains (1990). Amb sa companya
Marie-Christine
s'instal·là definitivament a la Toscana i el
juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile
i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys
compaginà
concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP),
amb gires arreu de
França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus
concerts de suport al
moviment anarquista (Le Monde Libertaire,Radio Libertaire, TLP, etc.). En
1992
creà la casa discogràfica La Mémoire
et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de
juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana,
Itàlia),
després de patir un càncer intestinal que se li
havia declarat l'any anterior,
i fou enterrat tres dies després en la més
estricta intimitat al cementiri de Mònaco.
A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué
l'edició d'inèdits i
reedició dels discos de son pare en la casa
discogràfica que aquest havia
creat.
Léo
Ferré
(1916-1993)
***
Víctor
García
- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano(Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas, La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.
***
Andrés Llaneza Rozada
- Andrés Llaneza
Rozada: El 24 d'agost
de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San
Martín del Rey Aurelio, Astúries,
Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista
Andrés
Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es
citat erròniament comGonzález–,
conegut com El Gitano. Son pare,
Alfredo Llaneza (El Gitano), miner
socialista, va ser
assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a
les
muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia
María Rozada i,
primogènit, tingué quatre germans (Manuel,
Ovidio, Mario i Clementina). Molt
aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a
Collado
Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre
feia el servei
militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb
guarnició a
Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de
1945 per
insultar «El Caudillo», fugí dels
calabossos del Regiment d'Infanteria Milán
Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i
s'integrà en la guerrilla antifranquista de
l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a
les muntanyes i a la conca
minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel
Fernández
Peón (Comandante Florez)
i, després
de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup,
en el qual
s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El
Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso
Fernández (Raxáu)
i Juan Magdalena Suárez (Canales).
Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de
Lleó (Castella,
Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la
zona asturiana de
Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a
la serra
asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del
centre de
la província de Lleó. Organitzà el seu
grup en tres unitats comandades
respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales),
Bartolomé López Medina (Pedro
el Andaluz)
i Joaquín González Muñiz (Tranquilo).
El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un
enfrontament amb la Guàrdia
Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el
guerriller comunista
Aladino Suárez (Aladino)
i Eduardo
Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a
les línies d'alta tensió,
especialment a La Huerta, així com emboscades a La
Brañueta, Canzada i Las
Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio.
Durant l'estiu de 1950
assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana,
celebrat al cementiri
de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza
Rozada fou abatut, juntament
amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952
després de ser localitzat per
dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada
Modesto García Fernández
i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La
Vallilfresnu,
propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio,
Astúries, Espanya);
el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa
Bárbara (Astúries,
Espanya).
Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)
---
