Anarcoefemèrides
del 20 d'agost
Esdeveniments
Premsa llibertària
- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de
1898 surt a París
(França) el primer número del periòdicLe Cri de Révolte. Organe
révolutionnaire
bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i
J. Regis. En
aquest primer número es lliurà el
fulletó de Constant Martin Inqusition et
antisémitisme. Hi van col·laborar
Gabriel Andres, Angelleras, Antoine
Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri
Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais,
Boiscervoise, G. A. Bordes (A.
Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges
Durante, Idan
Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,Émile Henry, F.
Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion,
Ernest-Lucien Juin,
Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles
Malato,
Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour,
Max
Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost,
Albert Pruh'homme,
Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin
Sartoris, Auguste Vaillant,
E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre
de 1899
la policia escorcollà el local de la redacció i
denuncià G. A. Bordes, Gabriel
Andres i François Prost. En sortiren 10 números,
l'últim el de la primera
quinzena de març de 1899.
***
![Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/huiminglu/huiminglu01.jpg "Portada del primer número de \"Hui-ming-lu\" [IISH]")
Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]
- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de
1913 surt a Canton (Guangdong,
Xina) el primer número del periòdic
anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu
del gall que canta en l'obscuritat), òrgan
d'expressió del grup llibertari«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall
que canta en l'obscuritat), fundat
l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava
també el nom en
esperanto La
Voĉo de l'Popolo i
després dels primers números canvià el
títol
xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En
aquest periòdic i en diversos
pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions
del
periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle),
publicació editada des del 1907 a
París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el
pensament de Proudhon,
Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament
xinès i
ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai,
etc.). En 1969 els 33 números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong.
***
Cartell programàtic
de Mujeres Libres
- Congrés Nacional de«Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.
Naixements
Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912
- Augustin Gillet:
El 20 d'agost –altres fonts citen el 25 d'agost i altres el
25 d'abril– de 1874
neix a Gartempe (Llemosí, Occitània) el paleta
anarcoindividualista Augustin
Gillet. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de
l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al
patí des d'una alçada de tres
metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon
de París
(França). Instal·lat a Montrouge (Illa de
França, França), a partir del gener
de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del
setmanari L'Anarchie, editat per
Albert Libertad a
París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie
va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser
detingut con a gerent
d'aquest periòdic acusat d'«incitació a
l'assassinat» per la publicació l'abril
d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda
Bonnot» titulat «Des hommes»,
escrit per Maurice Vandamme (Mauricius)
sota el pseudònim de Lionel.
Posat en
llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va
ser jutjat per
l'Audiència del Sena i condemnat a un any de
presó per «delicte de premsa»–Vandammee
va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc
anys de presó i a
3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou
substituït en L'Anarchie
per Labregère. En 1914 va ser
mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers, al qual l'abril de 1916
encara
pertanyia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Élie Monier
- Élie Monier: El 20 d'agost de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», ÉlieÉtienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Nascut en una família pagesa, va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin i Soudy. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.
***
Necrològica
de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicalista
del 23 de juny de 1966
- Manuel Bolívar
Torruella: El 20 d'agost de 1898 neix a Calella (Maresme,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Manuel Bolívar Torruella. Sos pares es deien Josep
Bolívar i Francesca
Torruella. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) des d'abans
de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on formà
part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de
França, França) de la
CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè
Departamental de Sena i Marne
de la CNT «ortodoxa». També fou membre
de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones
núpcies amb Sophie
Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig–algunes fonts citen
erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França) a resultes d'una
intervenció quirúrgica.
***
Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)
- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista«Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.
***
Eliezer
Hirszauge
- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge --també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge-- i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouchesâ mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats --posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme(Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).
***
Eolo
Boccato
- Eolo Boccato: El
20 d'agost de 1918 neix a l'illa de
Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i,
després, resistent comunista antifeixista
Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista,
formada per 14 germans,
tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i
resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat
militant
anarquista, i Paolina Cavazzini. El
***
L'última
foto de Manuel Sabaté Llopart
- Manuel Sabaté
Llopart: El 20
d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- neix a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel
Sabaté Llopart (Manolo),
el més jove dels germans Sabaté. Quan tenia 16
anys li pegà per fer-se torero i
va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946
passà els Pirineus
per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep,
el
primogènit, i Francesc (El Quico);
però ambdós mai no valen voler que
son germà petit els acompanyés en les seves
accions arriscades de guerrilla
contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una
cooperativa de la
zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son
germà Francesc purgava
una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i
que Josep havia
entrat a la Península amb un grup d'acció per
incorporar-se al grup guerriller
que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Ramon Vila havia
d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras
Saiz (Primo),
format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell,
José Conejos García, Miguel
Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià
Helios Ziglioli, aquests dosúltims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep
Sabaté. Aquest grup va caure
en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté
va ser capturat a la
carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la
Guàrdia Civil.
Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de
desembre de 1949 va ser
condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista.
Manuel Sabaté Llopart
va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de
Barcelona
(Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
***
Fredy
Perlman
- Fredy Perlman: El 20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia) --aleshores Txecoslovàquia-- l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l’autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black& Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black& Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders(1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de VolinThe unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black& Red.
***
Donato
Romito
- Donato Romito:
El 20
d'agost de 1954 neix a Bari (Pulla,
Itàlia) el professor i militant anarquista i
anarcosindicalista
Donato Romito. A
finals dels anys seixanta i principis dels setanta formà
part en el moviment
estudiantil i participà especialment en ocupacions escolars
i en els
col·lectius d'aleshores. En 1973 s'acostà al
moviment anarquista i s'integrà en
el grup comunista anarquista de l'Organització Anarquista de
Pulla (OAP) de
Bari, en el moment en que aquesta es va separar de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI). Començà a treballar de professor
interí a l'escola primària i
participà activament en la Coordinació Ciutadana
dels Precaris Escolars. En
1976 esdevingué professor titular. Fou un dels creadors
l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA), d'antuvi a la zona de Pulla
i després a tot el
territori italià entre 1976 i 1985. A finals dels anys
setanta s'afilià al Sindicat
d'Educació de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro
(CGIL,
Confederació General Italiana del Treball). Durant els anys
vuitanta es
traslladà a Pesaro (Marques, Itàlia), on
entrà en contacte amb els anarquistes
de l'acabada de dissoldre's Organització Anarquista de les
Marques (OAM) i amb
els quals fundà la Coordinadora Comunista Anarquista (CCA)
de Pesaro-Fano. En
1985 fou un dels fundadors del Cercle Cultural «Napoleone
Papini» («Cercle
Papini») de Fano, amb el qual organitzà, durant
decennis, les edicions del«Meeting Anticlericale», encarregant-se de les
relacions públiques i de la
coordinació de les discussions. En 1985
representà l'ORA en els processos
d'unificació amb la Unió dels Comunistes
Anarquistes de Toscana (UCAT), que donarà
lloc, en 1986, a la Federació dels Comunistes Anarquistes
(FdCA). En aquest
mateix 1986 s'integrà en el secretariat nacional de la FdCA,
càrrec en el qual va
ser reelegit en diversos congressos (III de 1992, IV de 1994, V de
1997, VII de
2006 i IX de 2014). A Pesaro fou professor a l'Institut Elio Tonelli.
En 1986
també s'integrà en l'oficina provincial de la
CGIL-Educació de Pesaro, que
abandonà en 1993. En 1994 fou un dels promotors de
l'Associazione Lavoratrici
Lavoratori Pesaresi (ALLP, Associació de Treballadores i
Treballadors de
Pesaro) i en 1995, amb altres joves anarquistes del «Cercle
Papini», fundà la
secció de la FdCA de Pesaro-Fano, que en 1996
obrí la seva seu al centre
històric de la població. Durant els anys vuitanta
i noranta desenvolupà a
Pesaro una intensa activitat social, esdevenint membre del Moviment de
Cooperació
Educativa (MCE) i de l'oficina provincial de l'Institut
Històric de la Resistència
(IHR). Durant moltes ocasions va ser elegit membre del Consell
d'Institut del
seu centre d'ensenyament i del Consell Educatiu de Districte per les
llistes de
la CGIL. A Pesaro, amb la FdCA, va promoure la construcció
de la «Rete per
l'Autogestione» (RA, Xarxa per l'Autogestió), que
arreplegava organismes
polítics i socials de base de la província de
Pesaro i que tenia com a òrgan
d'expressió el butlletí Contaminazione.
També desenvolupà una intensa activitat de
formació didàctica de la història. A
finals dels anys noranta, entrà en el sindicalisme de base i
obrí a Pesaro,
juntament amb altres ensenyants, la seu de la Federació
Provincial de la Confederazione
Italiana di Base (CIB) UNIcobas, en les llistes de la qual va ser
elegit en
diferents ocasions representant sindical del seu centre educatiu. Amb
UNIcobas,
participà en diverses iniciatives a les Marques de
coordinació del sindicalisme
de base de la regió. En 2001 publicà en el Quaderno
di Alternativa Libertaria l'assaig «Afghanistan. La
Quinta Guerra Mondiale»
i en 2003 per al mensual The Northeastern
Anarchist l'article«Exploring Alternative Forms of Workers' Organization.
Anarchist-Communists and
the Italian 'Base Union' Movement», sobre el sindicalisme de
base a Itàlia.
Entre 2008 i 2011 presidí l'associació de suport
als immigrants «Pesaro
Nuovomondo», que edita un periòdic multicultural
homònim. En 2010, en nom de la
FdCA, fou responsable del Centre de Documentació«Franco Salomone» de Fano,
ocupant-se de la publicació en 2011 i 2013 de llibres sobre
la vida de Franco
Salomone (Un rivoluzionario di ponente,
etc.) i dels llibres de Luca Lapolla Gli
anarchici di Piazza Umberto. La sinistra libertaria a Bari negli anni'70 i
de Guido Barroero I Figli dell'officina.
I Gruppi Anarchici di Azione Proletaria (1949-1957). Va traduir a
l'italià el treball
de Malcolm Archibald sobre la figura de l'atamansha
(comandant militar) Marusya Nikiforova durant la Revolució
russa. També
col·laborà regularment amb la pàgina
web Anarkismo.net i en l'Oficina d'Estudis
d'Alternativa Llibertària. L'agost de 2012
participà en la Trobada Anarquista Internacional
de Saint-Imier (Berna, Suïssa) i, com a representant de la
FdCA, en la III
Conferència Europea i en la I Conferència
Intercontinental de la xarxa
d'informació Anarkismo.net. Donato Romito va morir el 13 de
gener de 2018 a l'Hospital
de Muraglia de Pesaro (Marques, Itàlia) i va ser incinerat
el 20 de gener al
Cementiri dell'Ulivo de Fenile a Fano (Marques, Itàlia).
---
