Anarcoefemèrides
de l'1 de febrer
Esdeveniments
- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català --polèmica amb Le Revolté de Ginebra-- a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).
***
- Surt La Révolution: L'1 de febrer de
1909 surt a París (França)
el primer número del diari La
Révolution. Quotidien de lutte sociale.
Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a
gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de
30.000 exemplars
dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul
Ader, Charles
Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste
Berthon,
Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide
Briand, Fritz Brupbacher, Amédée
Catonné (Amédée Dunois),
Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri
Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean
Duchene, Henri
Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri
Fuss-Amoré, Henri
Gauche (René Chaughi), Paul Guille,
André Girard, Victor Griffuelhes,
James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy),
Léon Jouhaux,
Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir),
Henri
Leyret,
Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse
Merrheim, Pierre
Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile
Pouget, Protat, Pierre Quillard,
Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph
Roumanille, Séverine,
Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch,
Alexandre Zevaes, etc. Com a
il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice
Girard, Grandjouan,
Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo).
Publicà fulletons de G.
Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety,
J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles,
etc. En sortiren
56 números, l'últim el 28 de març de
1909.
***
- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.
***
- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).
***
- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de
1937 surt a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic L'Espagne
Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation
Ouvrière. Aquest
setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol
i de periodicitat: «Bulletin
d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des
militants, des conquêtes et des principes de la
révolution espagnole
(bimensuel)», «Organes réunis pour la
défense des militants des conquêtes et
des principes de la révolution sociale
ibérique» i «Organe de
défense des
militants, des conquêtes et des principes
révolutionnaires en Espagne». Sortí
per substituir la desapareguda L'Espagne
Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent)
d'aquesta
publicació fou sempre André Prudhommeaux i
l'administrador P. Jolibois. Membres
del comitè de redacció van ser Jean Dautry,
Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé,
entre d'altres. Publicà articles d'altres
periòdics, com ara Pan, La
Révolution Prolétarienne, Solidaridad
Obrera, Spain and the World
o Tierra y Libertad. De la primera
sèrie
en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de
1937. Després, el 12 d'abril de
1937, sortí un número-cartell fora de
numeració que anunciava la nova sèrie, el
primer número de la qual sortí el 19 d'abril de
1937. A començaments de 1938
aquesta publicació es va fusionar amb Le
Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne
Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van
col·laborar
Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri,
Félicien Challaye, Édouard
Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem
Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn,
José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric
Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre,
René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De
Malander, Martin, Hoche
Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre
Piller (Gaston Leval),
André Prudhommeaux, Joan
Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker,
Lucía Sánchez-Saornil,
Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan),
etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de
qualitat, per la
seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats
aspectes de la
Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les
seva pàgines publicà
diversos articles i notícies sobre les maniobres
estalinistes que es
realitzaren al front d'Aragó i altres indrets --un article
acabava amb
l'eslògan «Per vèncer Franco, cal
vèncer Stalin». Simpatitzà amb les
posicions
del grup català «Los Amigos de Durruti»,
alhora que engegaren diatribes molt
dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de
col·laboracionista i oportunista per la
participació ministerial de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El periòdic fou força crític
amb el «Decret-llei
Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de
1938 pel qual es reforçava el
control policíac, s'agreujava la legislació sobre
els estrangers i penava els
ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació
irregular --dedicà
en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al
citat decret-llei. L'últim
número, triple 67-69 en format revista sota el
títol L'Espagne
Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 --en
aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume
Balius, secretari de «Los
Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup
dissident. Publicà el
fulletó L'anarchisme et
l'insurrection
des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus,
que restà
incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva
publicació s'alternà
amb Terre Libre.
Naixements
- Michel Zévaco:L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Fill d'un militar, després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.
***
- Jacinto Toryho:
L'1
de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella,
Espanya)
--alguns citen 1911 a Palència (Castella)-- el periodista i
escriptor
anarquista Jacinto Torío Rodríguez,
més conegut com Jacinto Toryho.
Estudià
al col·legi de frares agustins de València de Don
Juan (Lleó) i després marxà a
Madrid, on col·laborà en nombrosos
periòdics de notícies (Norte de Castilla,La Gaceta Regional, El Adelantado,El Heraldo de Madrid, El
Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la
primera promoció de
l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel
sacerdot Ángel Herrera
Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu
catòlic i monàrquic, però
l'abandonà per qüestions ideològiques i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va
ser membre del grup«A» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo
Martínez, Abelardo Iglesias i Aso
Ibáñez, entre d'altres. En 1932
participà en
la creació de les Joventuts Llibertàries
madrilenyes. Entre 1933 i 1934,
gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal
de Solidaridad
Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del
periòdic Revolución
(1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural
llibertària «Faros». En 1934 es
traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la
revolució asturiana,
mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935
entrà a formar part de la
redacció del barceloní Tiempos Nuevos
i treballà en El Día Gráfico.
El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles
Públics de Barcelona en
la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra
representà la CNT en el Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de
Premsa i
Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto
Callejas i de
Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera,
publicació que professionalitzà
--encara que amb periodistes «sospitosos»-- i
sanejà econòmicament, passant
d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres
rotatives i 20
linotípies. El 28 de març de 1937
defensà la línia oficial de
col·laboració
governamental de la CNT i la «censura de guerra» en
la Conferència Nacional de
Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any
polemitzà amb Josep
Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de
Catalunya. En 1937
també participà en la fundació del
periòdic vespertí en català Catalunya.
Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple
de
Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà
la direcció de Solidaridad
Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A
finals de 1938 passà a
França i després aconseguí embarcar
cap a Cuba, però el clima insular no li va
anar bé i més tard passà a Nova York.
En 1941, per consell de Waldo Frank,
s'instal·là definitivament a Buenos Aires
(Argentina) on treballà de periodista
en diverses publicacions (Crítica, La
Nación, Clarín, La
Razón, etc.), a més de dirigir
informatius radiofònics i el noticiari de la
cadena de televisió argentina «Canal 7».
Trobem articles seus en CNT, Despertar,Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,Tiempos Nuevos,Timón, La Tierra,
etc. Entre les seves obres podem citar Cómo
viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin
Costa y la revolución
española (sd), Memorias de un seminarista
(sd), L'11 de setembre
del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència
(sd), La hora de
las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de
expresión en el
periodismo contemporáneo (1935), Apuntes
históricos de Solidaridad
Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe
que el camarada
Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos
de la Confederación
Regional del Trabajo de Cataluñacomo
director de Solidaridad Obrera
(1938), La independencia de España (Tres etapas de
nuestra historia)
(1938), En los caminos de la libertad (1939?, ambÁlvaro de Albornoz), La
traición del señor Azaña:
después de la tragedia (1939), Una
traición al
proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin.
Anàlisis espectral (1946), Anverso y
reverso de la Unión Soviética
(1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos
(1973), Historia
política argentina (1973), Noéramos tan malos. Memorias de la guerra
civil española (1936-1939) (1975), Del
triunfo a la derrota. Las
interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por
un
periodista (1978), etc. Jacinto Torío
Rodríguez va morir el 5 de maig de
1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes
cardíacs.
***
- Ricard Pascual
Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista
Ricard Pascual Gimeno. Fill d'una família obrera, a 16 anys
quedà orfe de pare
i abandonà els estudis per ajudar sa família
econòmicament. Entrà a treballar
de mecànic i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la
repressió desencadenada arran dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc
després va ser detingut per la
policia i apallissat. En aquesta època era secretari de
l'Ateneu Cultural
Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les
Joventuts
Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a
nombroses reunions clandestines i
de participar en el tràfic d'armes per la frontera
pirinenca. Quan l'aixecament
feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la
incautació del seu
taller de feina per a la indústria de guerra i,
més tard, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». Quan la
militarització de les milícies, va ser
nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola,
unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El
febrer de 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser
reclòs al camp de
concentració de Barcarès, del qual
intentà fugir en diverses ocasions. Després
treballà de mecànic en la indústria de
guerra a Nevers (Borgonya, França) fins
la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà
cap a Tolosa de Llenguadoc, on
establí contacte amb Josep Ester Borràs i
visqué clandestinament fins la seva
detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van
enviar al camp de
concentració de Noé, del qual
aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser
enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori
(STO),
aconseguí fugir dels camps de treball del mur de
l'Atlàntic i s'integrà en la
Resistència francesa. Després de la II Guerra
Mundial representà, amb Martínez,
Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit
anys
ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics
Combatents i Víctimes de la Guerra
de la República Espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División
i La
Voz de los Olvidados. En 2000 viva a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
Té inèdites unes memòries, Esta fue mi
vida.
Defuncions
- Étienne Faure:L'1 de febrer de 1911 mor a
Sant-Etiève (Arpitània) el militant i
propagandista anarquista, membre de la
Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure,
també conegut com Cou Tordu o Cou
Tors («Coll Tord», a causa d'una
malformació). Havia nascut el 23 d'agost
de 1837 a Sant-Etiève (Arpitània). Sabater de
professió, dirigirà en 1868 la
vaga del seu gremi. En 1871, després de la
insurrecció parisenca, com a
militant revolucionari, prendrà part el 24 de
març en el comitè insurreccional
que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat
responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va
realitzar un
cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la
Comuna.
Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va
aconseguir fugir i
arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872
l'Audiència de Riom el va
condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte
fortificat. En l'exili suís
participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de
1879 la pena va ser
commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març
de 1880 va ser
amnistiat totalment. A França de bell nou,
continuarà amb la seva militància en
el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme
antiparlamentari.
La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la
difusió de la premsa
llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i
inculpat en el Procés
dels 66, per «reconstitució de la
Internacional» i condemnat per la Cort
d'Apel·lació de Lió, el 13 de
març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de
llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets
civils. Després d'haver
purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet
que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i
antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia
després dels
atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois
Scélérates» (Lleis
Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un
grup de defensa dels
inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims
anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni
Déu, ni
amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure
va morir l'1 de febrer de
1911 a Sant-Etiève, d'on era molt popular, i els
militants i amics van fer
una subscripció popular per comprar el taüt; a les
seves exèquies van anar gran
quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells
Sébastien Faure,
també originari de Saint-Étienne.
***
- Severino Di Giovanni: L'1 de febrer de 1931 es afusellat a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Havia nascut el 17 de març de 1901 a Chieti (Abruços, Itàlia). Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.
***
- Henri-Gabriel Ibels: L'1 de febrer de 1936 mor a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Havia nascut el 30 de novembre de 1867 a París (França). Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del movimentNabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour.
***
- Ladislau
Bellavista Gual: L'1 de febrer de 1961 mor a Aspres de
Buèch (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Havia nascut el 27 de
juny de
1890 a Mataró (Maresme, Catalunya). Treballador
tèxtil, en la dècada dels 1910
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1913 va
ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del
sector fabril i
tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró,
Sabadell, Terrassa, Granollers i
Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral
de la
CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a
delegat de Mataró i
com a president de l'Associació Local d'Obrers de
Gèneres de Punt de la
localitat, a la Conferència Extraordinària de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC), en plena època del pistolerisme
i amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal
des del 1920. En aquesta època
fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925
es passà
a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric
Bartrolí
Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de
producció vidriera«Cristalleries de Mataró». L'1 de gener
de 1926 fou un dels signats del
manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se
sol·licitava la legalització immediata de la
CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat
clausurats, així
com la reorganització del seus efectius. Durant els anys de
la II República
espanyola defensà l'estratègia trentista
i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir
de 1934 ocupà el
càrrec de directiu de les «Cristalleries de
Mataró». Quan esclatà la
Revolució
de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost
d'aquell any, en nom de
la CNT, en el Consell Municipal («Consell
d'Autonomia») de Mataró, del qual va
ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident
del seu Consell
d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou
regidor d'Economia i Treball
de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França
amb sa companya Secundina i sa única filla Palmira, la qual
morí posteriorment durant
un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses
malalties que li van donar
mala vida.
Actualització:
01-02-14