Anarcoefemèrides del 13 d'agost
Esdeveniments
Miner de Montceau-les-Mines
- Atemptat de la Bande Noire: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Una escena de la vaga a Madrid
- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa --moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato--, a l'Assemblea de Parlamentaris --grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica-- i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari --com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa-- i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.
***
Primera
pàgina d'un exemplar d'El
Frente
- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard«Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.
***
Monumento
als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco
- Assassinats de Ponte do Barco:
El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco
(Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra,
Galícia) són assassinats per un
escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els
pedrapiquers
Secundino Bugallo Iglesias (Camba
de Figueroa), de
la Societat d'Obrers
i d'Agricultors «El Trabajo» i de la
Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors
de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la
Societat d'Obrers i
d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a
l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de
Francisco Arca trobà
l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta,
a la dreta de la carretera,
quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de
trobar el seu
parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i
cultural Verbo Xido de
Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos
treballadors que, com
diu la inscripció, «moriren per la
llibertat». Aquest monument ha sofert
diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat
restaurat.
Naixements
Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)
- Pietro Bandini: El
13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole
(actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria
Bernabei.
Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans
dels anys setanta. Es
guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant
amb vins. A
començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes
residents a Niça (País
Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la
policia com a «socialista
revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt
perillós per a la
seguretat pública». També era assidu de
la cantina regentada per l'anarquista
Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians
exiliats (Ballardini,
Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una
reunió al
seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de
Niça, sota
l'acusació d'«associació criminal i
apologia de l'assassinat». Segons la
policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la
República
francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista
Sante Caserio.
Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se
li va
decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre
d'aquell any va ser traslladat
a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). El juny de 1904
va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la
qual s'oposaren les
autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)
- Georges Dillès:
El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia,
Confederació Germànica)
l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos
pares es deien
Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894
se li va decretar l'expulsió
de França per les seves activitats anarquistes. En aquest
any, el seu nom
figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Hippolyte Havel
- Hippolyte Havel:El 13 d'agost de 1869 neix a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per«alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes --The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.-- i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.
***
Lucien Barbedette
- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament;La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.
***
Necrològica
de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1975
- Vicent Planells Cosme:
El 13 d'agost
de 1893 neix a Alfafar (Horta
Sud, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent
Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta,
començà a militar molt jove en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València
(València, País Valencià). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Fréjus
(Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou
Concepción Navarro. Vicent
Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo
Puget de Frejús (Provença,
Occitània).
***
José Montiel Gil
- José Montiel Gil:
El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José
Montiel Gil. Va
passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un
col·legi
salesià de fèrria disciplina, els amics i el
futbol («Centro Sport
Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys,
començà a fer feina amb son pare
Andrés, anarcosindicalista, i son germà major
Antonio, marxista, als tallers
Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster
carrosser, ofici que
exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la
II República va començar a
militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava
afiliat a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de
l'aixecament
feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del
sindicat
socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la
Unió de
Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les
tropes feixistes ocupen
aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després
marxarà a Madrid, on s'incorporarà
en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità.
Aquesta brigada estava
composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en
diverses batalles i
cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina,
Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre,
etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un
hospital de Girona
(Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeigés portat fins a la
frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant
Cebrià. A mitjans de
1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de
les tropes nazis i, amb un grup
de companys, marxà a la frontera per reprendre la
resistència contra el
franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou
detingut per la gendarmeria
francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser
destinat «voluntari» a
l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb
l'Alliberament,
participarà de bell nou en la resistència
antifranquista en la CNT,
especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En
aquests anys farà
amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a
París (França) amb
sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i
José. A començaments de
1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a
l'exili americà.
José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata
(Buenos Aires, Argentina), on es
va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari
envoltat de sa
família.
***
Carlos Cortez
- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly --militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.
***
Santi
Soler fotografiat per Josep Maria Domènech
- Santi Soler: El 13
d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el
periodista i activista
anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut
com Santi Soler i que va fer servir
els pseudònims de Fede iEl Petit. Des del naixement
patí poliomielitis i epilèpsia. Entre
1962 i 1964 començà a col·laborar en
les
publicacions periòdiques no dependents
del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva
activitat
política a
Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells
Francesc Xavier
Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força
Socialista
Federalista (FSF). Entre
1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys
col·laborà en la
revista Promos (1964-1966) i en
l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a
Acció Comunista
(AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes.
Ambdós,
per desacords
ideològics i organitzatius, abandonaren la
formació arran
del congrés celebrat
l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà
a
París amb Xavier
Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean
Barrot,
el qual els
inicià en el consellisme i en el moviment situacionista.
Entre
1970 i 1974
estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar
part del
Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament),
del
qual esdevingué el seu
teòric barrejant diverses filosofies polítiques
(anarquisme, marxisme,
consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups
Autònoms de
Combat (GAC).
De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà
el
fullet El movimiento obrero en Barcelona.
A partir de
1972, amb Garriga,
s'ocupà de l'edició de textos clandestins al
voltant de
la revista CIA
(Conspiració Internacional
Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat
a Tolosa
de Llenguadoc
(Occitània), s'oposà a la tendència
més
radical del MIL, animada sobretot per Jean
Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres.
L'agost de 1973
participà en el congrés
d'autodissolució del MIL
celebrat a Tolosa de
Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona,
però el
24 de setembre de 1973
va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili
del
carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia
trobà
que l'endemà
tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i
aquesta
els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els
companys del parany,
la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham
i
pogué detenir
Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció
d'aquests, Puig Antic
resultà ferit de bala i el subinspector Francisco
Jesús
Anguas Barragán mort.
El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota
fiança a causa dels seus
problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal
d'Ordre Públic
(TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per
pertinença a «associació
il·lícita». El juliol de 1976
pogué
beneficiar-se de l'amnistia de desembre de
1975. Exercí de professor i de periodista i portà
una
gran activitat
sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la
redacció de la
barcelonesa Solidaridad Obrera.
Durant els anys de la reconstrucció de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT), col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Ajoblanco,Askatasuna,Indolencia, El
Topo Avizor, El Viejo Topo,
etc. També formà part del
grup animador del projecte
editorial que girava al voltants de la revista Etcétera.
En 1978 publicà Lucha
de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo,
señas de identidad. Fou membre del Centre de
Documentació Antiautoritari i
Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre
de
Juan Zambrana La alternativa libertaria.
Santiago
Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona
(Catalunya).
***
Tom
Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de
març de 2010)
- Tom Wayman: El
13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio,
Canadà) el periodista,
professor, poeta, assagista i militant wobblie
Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman).
Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a
Prince Rupert (Colúmbia
Britànica, Canadà), ja que son pare,
químic en una planta de cel·lulosa hi va
ser destinat. En 1959 sa família
s'instal·là a Vancouver, on acabà
l'escola
secundària i es matriculà en la Universitat de la
Colúmbia Britànica. Durant
els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el
diari The Vancouver Sun i en el
periòdic
estudiantil The Ubyssey, del qual
va
ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en
filologia anglesa i
marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per
fer els estudis de postgrau a
la Universitat de Califòrnia. Després va fer
feines manuals i acadèmiques a
Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia
Britànica. Ha fet cursos de
postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg
i
Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon
i de Kelowna,
a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University
College.
Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta,
Canadà). Ha conreat
la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de
poetes americans
de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat
sobretot com
els escriptors han testimoniat el món del treball en les
seves obres. En 1982 fou
un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU),
associació escriptors en la qual participà en
diferents iniciatives (edicions
de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics,
etc.) fins a la seva
dissolució en 1993. És membre de les juntes del
Nelson's Oxygen Art Centre i
del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb
la
Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A.
J. M.
Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy
Livesay.
A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes,
reorganitzà
el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món) a la zona de Vancouver. La secció del
sindicat IWW de Vancouver es dedicà
a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar
concerts de suport al
moviment wobblie, fer propaganda
(pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc.
Durant la dècada dels setanta
aquesta secció mantingué una certa
confrontació amb la Junta General Executiva
dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major
grau
d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de
Vancouver, els wobblies canadencs
fundaren la
independent Administració Canadenca dels IWW,
però més tard la Internacional wobblie
refusà aquesta separació.
Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman
tornà a reorganitzar la secció de
Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie
es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés
anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver,
primera vegada que
aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu
personal i el de la
secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la
Secció de Llibres Rars i
Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de
la Colúmbia
Britànica sota el nom de «Tom Wayman
Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia
Britànica, Canadà).
Defuncions
- Albert
Tramcourt: El 13 d'agost de 1897 mor a Marololo (Majunga;
actual Mahajanga, Madagascar)
l'anarquista Albert Tramcourt. Havia nascut el 10 de desembre de 1866 a
Creil
(Picardia, França). Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i Joséphine
Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la
fàbrica Baudet, on també
era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil
(Illa de França, França).
Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys.
Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de
confiança, a començament
dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia
al número 27 de
Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un
informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es
desplaçava molt
i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia
ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser
detingut a Argenteuil
sota l'acusació de mantenir correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres.
Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés dels
Trenta», operació repressiva a gran escala que
processà l'anarquisme, barrejant
lladres amb teòrics anarquistes, que es
desencadenà arran de l'ona d'atemptats
que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser
acusats d'«afiliació
a banda criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París
(França) negà la seva militància
anarquista. Acusat únicament d'haver rebut
correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a
Anglaterra, va ser
defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895
la
policia assenyalà la seva partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert
Tramcourt va morir
el 13 d'agost de 1897
a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava
d'obrer
mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.
***
Miguel Almereyda (1912)
- Miguel Almereyda: Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 mor a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- a Besiers (Llenguadoc, Occitània) --altres diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra-- i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». El 14 d'agost va ser trobat«suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.
***
José
Edreira Seoane
- José Edreira
Seoane: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a
la muntanya d'A Reborica (Aranga,
la Corunya, Galícia), l'anarcosindicalista José
Edreira Seoane (O Chuno). Havia
nascut cap el 1915 a
Bentazos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien
Fermín Edreira Ferreira i
Dolores Seoane González, i tenia quatre germanes i dos
germans. Milità en el
Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
de Betanzos. Realitzava el servei militar en la Marina i quan el cop
feixista
de juliol de 1936 es trobava de permís a la seva casa de
Betanzos, participant
en la resistència contra l'aixecament. Detingut per la
Guàrdia Civil, José
Edreira Seoane va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista
Antonio
Maceiras Amor i amb Antonio López (O
Bergeiro), el
13 d'agost de 1936 a la
muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els
cossos dels
assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus
carronyeres.
Posteriorment, va ser jutjat per un tribunal militar franquista per
deserció.
***
Antonio
Maceiras Amor i sa companya Lucita
- Antonio Maceiras Amor: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), el llaurador anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Campillo. Havia nascut cap el 1916 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Francisco Maceiras Losada i Carmen Amor Carro. Primogènit de la família, tenia dos germans i dues germanes. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels defensors de la barricada de Ponte Nova de Betanzos. Detingut per les tropes franquistes, Antonio Maceiras Amor va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno) i amb Antonio López (O Bergeiro), el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres.
---
