Anarcoefemèrides de l'11 d'agost
Esdeveniments
Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905
- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de
1905 el president de la República argentina Manuel Quintana
surt il·lès a
Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove
anarquista català,
Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va
actuar tot
sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la
manifestació del 21 de
maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el
jerarca amb una vella
pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9
mil·límetres, fabricada en 1871--, a
l'alçada de la plaça de San Martín,
quan aquest es dirigia amb un cupè tirat
per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president
resultà il·lès,
ja que l'arma era defectuosa. Després Planas
intentà suïcidar-se, però l'arma
tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de
setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat
mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de
presó per
temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu
ofici
el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas
(penat
número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i
Francisco Solano Regis --o
també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat
contra
l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb
11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel, i la
seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge
va publicar el
fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in
voce ante la Cámara
de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre
el cas.
Salvador Planas i Virella (1882-?)
***
Capçalera
de L'Émancipateur
- Surt L'Émancipateur: L'11
d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois,
a prop de
Brussel·les (Bèlgica), el primer
número del setmanari L'Émancipateur.
Organe du Groupement
Communiste Libertaire.
A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De
chacun selon ses forces; à chacun selon ses
besoins» (A cadascú segons les seves
forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els
responsables d'aquesta
publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador
d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n
carregava de
l'administració i de la impressió.
També van ser responsables de
l'administració Gustave Pierre i
Désiré Pierre. Hi van col·laborar,
entre
d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier,
Henri Fuss-Amoré,
Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch,
Eugène Gaspard Marin, Gabriel
Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn,
Félix
Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i
Géo Tiper.
Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la
société, de
Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de
desembre de 1906.
***
Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda
- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.
***
Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)
- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.
***
Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937
-
Supressió de Nuevo
Aragón:L'11
d'agost de 1937, a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique
Líster irrompen al
local del periòdic Nuevo Aragón. Diario
de la mañana i
el tanquen.
Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que
serà l'últim. Aquest
portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme
creat l'octubre de
1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el
mes
següent, havia començat a publicar-se el 20 de
gener de 1937. Juntament amb el Boletín
del Consejo de Defensa,
serà l'instrument bàsic per seguir les
vicissituds
de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó
republicà. Tècnicament
ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat
per col·laboradors
de Solidaridad
Obrera, donava
especial relleu als escrits referits als
pagesos, però també s'ocupava de la
política nacional i internacional, i de les
activitats del propi Consell. Els textos i les
il·lustracions anaven a càrrec
de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A.
Orts, Julián
Floristán, Ponzán, Ana María Sagi,
Viñuales, Zamacois, entre altres. De la
redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos
Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar,
Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a
París. Estava dirigit per
Carlos Gamón i fou substituït al mes per S.
López Muñoz. La dissolució del
Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del
1936 va portar-se Nuevo
Aragón,
que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia
començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se
subtitulava «Portavoz
del Frente Popular».
***
La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista
- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.
Naixements
Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894
-
Tiburcio
Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi.
Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni.
Treballador del marbre, emigrà a França. A
començament de la dècada dels
noranta compartí una habitació amb Julien
Chevallier, al carrer Sébastine
Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es
va relacionar amb Sante
Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres
anarquistes, com
ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès),
etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va
decretar
l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va
notificar el 29 de
gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament de 1894 la policia
no l'aconseguí localitzar.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Volin (circa 1919)
- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Dario Cagno
- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual, arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies abans.
***
Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962
- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.
***
Primo
Fragori
- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Manuel
Bolufer Francés
- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser apressat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).
***
Necrològica
de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989
- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser apressat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
***
Celedonio
Aparisi Aracil (Alcoi, 22 de març de 2007)
-
Celedonio Aparisi
Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant
cenetista
Josep Aparisi Ivars. Durant la guerra civil estudià a
l'Internat Escola«Durruti» de l'Agrupació Regional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de València (València, País
Valencià), però el final de la guerra
impedí que
pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta
ciutat. En acabar la
guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es
convertí en el cap de
família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un
any en un magatzem. Després
va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en
una fàbrica
tèxtil. A començament dels anys cinquanta
s'integrà com a enllaç sindical i
vocal en la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical») franquista
i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera
d'Acción Católica» (HOAC). En 1969,
després
d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una
línia més obrerista, abandonà
aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador
Francisco Franco i la
reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la
Federació Local de
Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el
míting del 22 de juliol de
1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seusúltims anys milità en la
Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns
anys fou secretari
de la UNESCO. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 2 d'octubre de 2009
a Alcoi
(Alcoià, País Valencià).
Documentació seva, donada pel Centre Alcoià
d'Estudis
Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba
dipositada a l'Arxiu Municipal
d'Alcoi.
Defuncions
Obra de Prouvost
- Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.
***
Encarnación
Magaña Gómez
- Encarnación
Magaña Gómez: L'11 d'agost de
1942 és afusellada a Almeria (Andalusia, Espanya)
l'anarquista Encarnación Magaña
Gómez, coneguda com Encarnación
García Córdoba, pels
llinatges dels seus pares adoptius. Havia nascut el 30 de novembre de
1921 a Tabernas (Almeria, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien José
Magaña Rosa i
Dolores Gómez Soriano. Filla d'una família
jornalera, de petita queda orfe,
després de morir son pare en accident laboral en 1922 i sa
mare quatre anys
després. Va ser adoptada pel matrimoni format per Rafael
García Montesinos i
Epifanía Córdoba Tortosa, dels quals va prendre
els llinatges. Estudià a
Almería fins a secundària i aviat
destacà pel seu compromís polític i
intel·lectual. Son pare adoptiu va morir en 1936 i quan
esclatà la guerra
civil, amb 15 anys, agafa les regnes de la casa. Membre de les
Joventuts
Llibertàries i de «Mujeres Libres»,
ocupà els càrrecs de secretaria i de
presidenta interina d'aquesta última
organització. Portà a terme activitats
benèfiques per a Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i realitzà
visites als fronts de Granada (Andalusia, Espanya) per a portar premsa
i
queviures als milicians. El seu company fou el militant llibertari
José
Hernández Ojeda, membre del Comitè Revolucionari
del Barrio Alto d'Almeria,
delegat d'Ordre Públic i Abastos, comissari
polític del «Batalló Floreal»
i
amic personal de Juan del Águila Aguilera, membre destacat
del Comitè Pro
Presos. Quan la guerra acabava, es va desplaçar a Baza
(Granada, Andalusia,
Espanya), seu del XXIII Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
amb la intenció de fugir amb son company des d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià), però va ser allà on van ser
apressats pels franquistes i tancats a
presons distintes. Un cop alliberada, es va refugiar amb Isabel Ojeda
al Barrio
Alto d'Almeria, però el juliol de 1939 va ser novament
detinguda. En el
registre del seu domicili al carrer Granada es trobaren fulls de
propaganda de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un exemplar de Solidaridad Obrera, i a les cases de les
seves veïnes María Díaz i Dolores
Hernández es trobaren paquets amb llibres,
correspondència i fotografies de militants. Per tot
això va ser considerada
pels feixistes com a perillosa per a l'«España
Nueva». El 3 d'agost de 1939 va
ser reclosa a la Presó Provincial de Dones d'Almeria
(«Gachas Colorás»), des
d'on es va cartejar en clau amb son company, condemnat a mort, i amb
les
imputades María Cruz Soriano i Dolores Martín
Palenzuela. La primavera de 1940
va ser posada en llibertat i entrà a treballar a la«Papelería Inglesa»
d'Almeria, on aprofità per imprimir propaganda. Es
relacionà amb un grup que
difonia els butlletins («Parte Inglés»)
que la BBC britànica emetia sobre la II
Guerra Mundial. El 24 de març de 1941 va ser detinguda i el
28 d'abril de 1941
va ser processada amb 116 companys. El 18 de maig de 1942 va ser
condemnada a
mort amb altres set companys (Cristóbal Company
García, Francisco García Luna,
Antonio González Estrella, Juan Hernández
Granados, Francisco Martín Vázquez, Diego
Molina Matarín i Joaquín Villaespesa Quintana)
per «adhesió a la
rebel·lió» i «afavorir
el triomf dels Aliats». Encarna Magaña
Gómez va ser afusellada l'11 d'agost de
1942 a les tàpies del cementiri de San José
d'Almeria (Andalusia, Espanya) i
enterrada en la fossa número 30. Fou l'única dona
executada en aquesta ciutat.
En 2017 la seva història va ser explicada en el llibre El Parte Inglés. La lucha antifranquista
desde la clandestinidad en
Almería. Proceso 1.319/41, d'Eusebio
Rodríguez Padilla.
Encarnación Magaña
Gómez (1921-1942)
***
Salut Borràs Saperas
-
Salut Borràs
Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París
(França) la militant anarquista Salut
Borràs Saperas. Havia nascut el 6 de gener de 1878 a
Barcelona (Catalunya) i
era la filla major de la parella anarquista formada per
l'internacionalista Martí
Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A
finals dels anys vuitanta i
començaments del noranta va participar amb sa mare en la
distribució a domicili
de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad,
fundat per son pare.
Companya de Lluís Mas Gassió
d'ençà de 1895, arran de la detenció
de son
company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en
1896, fou obligada
per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues
hores abans de
l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de
maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en
un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava
(Lluís). Havia estat
detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada–tingué son
segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va
ser expulsada amb altres 51
militants cap a França. Instal·lada a Marsella
(Provença, Occitània), va fer
feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de
1898
retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment
anarquista consistia a fer
de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès
en els temps de
clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la
solidaritat amb
els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista
Octave Jahn
a Charanta (Jarnac, Cognac,
Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908
a Mèxic, on son company participà en la
revolució a les files d'Emiliano
Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company
quedà a Mèxic i a
Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a
Europa de difusió de
la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del
Món (COM) i fins a la
seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut
Borràs es va establir a
París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant
constants viatges
entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930
retornà a Barcelona, on es va
instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al
barri del Raval. Arran
del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una
sortida campestre
son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11
d'agost de 1954 a
l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de
París (França), on vivia recollida. Una
part del seu arxiu –correspondència i
documentació sobre les revolucions
mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
Salut Borràs
Saperas (1878-1954)
***
Necrològica
de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de setembre de 1963
- Josep Cinca Vilagener: L'11 d'agost de 1963 mor a Salindres (Llenguadoc, Occitània) el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Havia nascut en 1899 a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya)–alguns citen Manresa (Bages, Catalunya). Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial«Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación.Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir l'11 d'agost de 1963 d'un atac cerebral a Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amicíntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.
---
