Anarcoefemèrides del 9 d'agost
Esdeveniments
Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti
- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.
***
Un
moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936
- Míting a
l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al
teatre Olympia de Barcelona
(Catalunya) un grandiós míting organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). L'acte, primer organitzat
per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de
celebrar-se a
la plaça de braus de la Monumental, però el dia
abans es decidí canviar
d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a
continuació parlà Marià
Rodríguez
Vázquez (Marianet), en
nom del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que
parlà en nom de
les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del
Comitè
Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment,
Nemesio Galve Lisbona,
que presidia l'acte en nom de la Federació Local de
Sindicats Únics de la CNT
de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors
parlaren
sobre la necessària unió contra el feixisme, el
desig de normalitzar la
producció per a engegar la socialització dels
mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu
desarmament; també es reivindicà
el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de
Catalunya (Generalitat) i
les milícies com a eina de lluita contra el feixisme.
L'acte, que fou
multitudinari i retransmès radiofònicament a tot
l'Estat, acabà amb el crit unànime
de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució
Social!».
Míting a l'Oympia
de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)
Naixements
Michael Schwab
- Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.
***
Foto
policíaca d'Auguste Carteau (1 de maig de 1892)
- Auguste Carteau:
El 9 d'agost de 1860 neix a Saint-Florent-sur-Cher (Centre,
França) l'anarquista
i sindicalista Auguste Carteau. Fill d'una família
jornalera, en 1888
treballava d'obrer vidrier i vivia a Saint-Ouen (Illa de
França, França), a
casa dels pares. L'1 de maig de 1892 va ser fitxat a París
(França) com a
anarquista en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al
número 5 del carrer
Michelet de Pantin (Illa de França, França), va
ser escorcollat i ell detingut.
En 1895 s'establí a Clichy (Illa de França,
França), però el setembre de 1897 va
ser contractat una temporada per la vidrieria Saint Marcel de Marsella
(Provença, Occitània). Entre desembre de 1898 i
agost de 1900 treballà a Patin.
El desembre de 1900 s'establí a Choisy-le-Roi (Illa de
França, França), on hi
havia nombroses vidrieries, entre elles una d'obrera. El setembre de
1902, des
de les pàgines del periòdic anarquista Les
Temps Nouveaux, denuncià l'actitud del
patró de la fàbrica de bombetes
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on
treballava, i que, a resultes
d'una vaga declarada des del juny passat, de la qual era el secretari,
havia
fet venir esquirols de Bèlgica i havia importat bombetes
d'Alemanya. Aquesta
vaga tingué el suport de Charles Malato des de les
pàgines del periòdic
parisenc L'Aurore. En aquestaèpoca
era l'animador d'una petita secció sindical de vidriers de
tendència
llibertària i anunciava la propera adhesió
d'aquesta a la Confederació General
del Treball (CGT) durant el proper Congrés Nacional de
Vidriers que s'havia de
celebrar el setembre d'aquell any. En 1904 passà una
temporada a Oullins (Lió,
Arpitània) i en 1906 treballava a la Cristalleria de
Sèvre a Meudon (Illa de
França, França), on fou secretari de la
secció sindical. El 27 d'abril de 1908
marxà cap a Bar-sur-Seine (Xampanya, França), on
animà la secció sindical. En
1910 va ser acomiadat de la vidrieria Landier i retornà,
després d'una breu
estada a Pantin, a Oullins, on esdevingué secretari de la
Borsa del Treball d'aquesta
localitat. El febrer de 1914 retornà a Choisy-le-Roi, on va
treballar i passar
la Gran Guerra. El 31 de març de 1916 va ser cridat a files,
però finalment no
s'integrà en el seu regiment i va ser destinat a la
Companyia General
d'Electricitat a Ivry-Port, on es fabricaven bombetes. En 1929
col·laborà en La Voix
des Verriers, on reafermà els
principis d'independència sindical vers la
política i denuncià les maniobres
comunistes. Tal vegada sigui la mateixa persona que el militant
Carteaux, que
el maig de 1892 va ser posat en llibertat després d'haver
estat detingut durant
la manifestació del «Primer de Maig».
Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fotografia
policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)
- Jules Perron: El
9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França,
França) l'anarquista
Jules Perron. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i
vivia al
número 32 del passeig Ragot de Saint-Denis. Quan era jove va
ser reclòs per
robatori en un correccional fins als vint anys. Militant del grup
anarquista de
Saint-Denis, durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1
de
gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i
aquesta hi
trobà cartells i 150 fullets llibertaris, però no
va ser detingut. El 15 de
març d'aquell any patí un nou escorcoll, sense
resultats, però va ser detingut
i fitxat com a anarquista –altres tres anarquistes
(Joseph-Philippe Baudart, Pierre-Maurice
Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa
sort. En 1896 participà
amb Louis Grandidier en un intent de creació d'un
periòdic anarquista de la barriada
del Nord de París. Participà en les activitats
dels cercles anarquistes de
Saint-Denis fins a començaments de 1898. Després
de la seva participació en la«Coalició Revolucionària de
Saint-Denis», que agrupava anarquistes i seguidors
del sindicalisme socialista de Jean Allemane en defensa del
capità Alfred
Dreyfus, es passà a la política i entre el 3 i el
8 de desembre de 1899 fou
delegat al Congrés de les Organitzacions Socialistes«Congrés d'Unificació» que
se celebrà a la Sala Japy de París pel
Comitè Socialista-Revolucionari del
Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la Federació Socialista
Revolucionària (FSR),
i es presentà a les eleccions per la II
Circumscripció electoral d'aquesta
població. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Vassil Ikonomov
- Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.
***
Necrològica
de Manuel Mejías Palacios apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 31 de
maig de 1988
- Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios–el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Manuel Mejías Palacios va morir el 15 de febrer de 1988 a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya).
***
Necrològica
de José Sánchez Ibáñez
apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11
d'octubre de 1988
- José Sánchez Ibáñez: El 9 d'agost de 1900 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià)l'anarcosindicalista José Sánchez Ibáñez. Emigrà a Catalunya, on treballà de fuster a Barcelona i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan la vaga de «La Canadenca». Durant l'època del pistolerisme va estar en contacte amb el grup d'acció «Los Solidarios», especialment amb Rafael Torres Escartin. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, marxà cap a València (València, País Valencià). Quan l'escissió confederal de 1933 se n'esforçà en la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Durant la guerra civil jugà un paper important en la col·lectivització de la indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme participà en la clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure passà a França, on milità en la CNT de l'exili. José Sánchez Ibáñez va morir l'11 de juliol de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Ramon
Bou Canalda (1933)
- Ramon Bou
Canalda: El 9 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen
cap el 1891 a Viver (Alt Palància, País
Valencià)– l'anarquista i
anarcosindicalista Ramon Bou Canalda –el primer llinatge
citat sovint Bau i el segon de
diverses maneres (Cañalda,Macià, Macías,Marín, etc.). Paleta de
professió,
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1928 col·laborà en el setmanari L'Opinió
de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué
de refugiar-se a
França per les seves activitats i en 1930 visqué
a diverses localitats (París,
Vitry-sur-Seine, Montpeller). L'estiu de 1931, des de
França, col·laborà en una
subscripció en solidaritat amb els vaguistes de
telèfons catalans. Després de
la proclamació de la II República espanyola
retornà a Catalunya. Amb Jesús
Robles i Joan Vidal Fontanet, fou un dels fundadors del Centre
d'Estudis Socials
(CES). També fou membre del grup anarquista«Verdad», amb Ginés Alonso
López,
José M. Barrancos, els germans Conejero Tomás,
els germans Conesa, Josep
Peirats Valls, Domingo Canela Schiaffino i Vicenç Nebot, que
actuà entre 1932 i
1936 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).
L'octubre de 1932 va
fer la conferència «El sindicalisme neutro o el
movimiento obrero anarquista» a
l'Ateneu de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1932 i 1936
col·laborà en Solidaridad
Obrera i
entre 1933 i 1935 en Tierra y Libertad.
El febrer de 1933 va ser detingut, juntament amb altres companys
(Manuel
Bigorra Pedrós, Mariano Casamayor Pujol, Joan Caudel Bedimou
i Ambrosio Pagán),
per activitats terroristes a València (València,
País Valencià), però el 8 de juny
d'aquell any aconseguí fugir amb 11 companys de la
Presó Model de València
gràcies a un túnel. El 10 de novembre de 1933, a
causa d'una delació, va ser
detingut per la Guàrdia Civil a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià). El 25 de
març de 1934 va ser jutjat per un Tribunal
d'Urgència a l'Audiència de València
sota l'acusació d'haver col·locat una bomba en un
muntacàrregues de les obres
de la Facultat de Medicina el febrer de 1933 i va ser condemnat a 14
anys, tres
mesos i un dia de presó, però el jurat
promogué l'indult per semblar-li excessiva
la pena. A començament de 1937 fou membre del grup
anarquista «Presente y
Futuro», amb Hermós Plaja Saló. Durant
la guerra i la Revolució fou un dels
redactors de la segona sèrie del setmanari i diari Acracia de Lleida (Segrià,
Catalunya), dirigit per Manuel Magro
Merodio, i que s'oposà a la participació
governamental del moviment llibertari.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. L'11 de maig de 1943 publicà
en el setmanari tolosà L'Espagne
Républicaine el relat Cintet
le«Morteraire». Posteriorment
emigrà a l'Argentina. Sa germana, Adelaida Bou
Canalda, estava casada amb els destacat anarquista Jaume Rosquillas
Magriñà.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Ramon Bou
Canalda
(1902-?)
***
- Jesús
González
Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya)
l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista
Jesús González
Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de
Primo de Rivera
col·laborà en la Casa del Poble de
Gijón. A partir de 1929 col·laborà en
la
revista anarconaturista barcelonina Naturismo i
defensà un naturisme
integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el
mitjà col·lectiu per a
conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de
perfecció individual
indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930
creà el Grup
Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys
republicans
presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander,
adscrit a la
Federación Obrera Montañesa (FOM) de la
Unió General de Treballadors (UGT).
Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de
1936 jugà un paper
important en el control sindical càntabre ja que fou
l'encarregat de
l'organització militar dels obrers santanderins
gràcies a un conveni de
col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la
Casa del Poble de Santander
entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT
de Santander que
donà lloc a la creació d'un Comitè
Intersindical. El 25 de juliol de 1936
dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de
Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de
Milícies del Comitè
de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les
Milícies de
Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre
de 1936 en oposició a la
integració de les milícies en
l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia
dirigit una expedició miliciana que penetrà al
Seminari Pontifici de Comillas
(Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes
i 25 membres de les Joventuts
Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu,
sota l'acusació
d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb
la qual escoltaven les notícies
faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de
guerra Cervera.
El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran
Cinema de Santander,
s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan
proposà la creació d'un Consell
Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema
productiu regional,
establint-se la sindicació forçosa dels
treballadors, la substitució de la
representació política municipal i d'altres
corporacions per la representació
sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la
incorporació
de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest
enfrontament, el febrer de
1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de
la
FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta
data col·laborà amb
el govern provincial, però des de posicions marcadament
llibertàries,
encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima
de Santander quan aquesta
ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf
franquista, passà a França i el juliol de 1939
s'instal·là a Nova York (Nova
York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de
literatura a
l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat
de Nova
York i a Connecticut; a més de membre de
l'«Spanish Refugee Aid», fundació
d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del
sentir y del
pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols
contemporanis. A Nova
York encapçalà la Subdelegació de la
CNT escindida, càrrec del qual dimití en
1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de
Guerra; en el Comitè
d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC)
dels EUA,
de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan
d'expressió España Libre,
que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort.
Col·laborà amb la Unió de
Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta
tasca va ser condecorat pel
president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors
nord-americans– i amb l'organització sindical de
treballadors del moll novaiorquesa.
En l'exili mantingué posicions contràries a
l'immobilisme, però s'oposà a la
participació en política dels llibertaris. Durant
els anys seixanta sembla que
va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les
SHC. Freqüentà la
tertúlia de la tavern de la 106 i
Broadway de Nova York, on assistien
Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre
d'altres, i fou íntim amic de
Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com
ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!,CNT, CNT del
Norte, Comunidad Ibérica, Cultura
Proletaria, España Libre,Ibérica, Naturismo, El
Sol. Periódico para-médico
independiente, Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en
España. ¡Basta! (1938), Carta
abierta a la comarcal montañesa
(1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del
sindicalismo
revolucionario (1947), La incorporación
de las masas (1952), Por
los fueros del anarcosindicalismo. Contra«políticos y puritanos»
(1956), Raíz
y trascendencia del anarquismo español (1963,
crítica a les tesis d'Americo
Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va
morir el 30 de desembre de 1965
a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba
dipositada
l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Propaganda
d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 4 de maig de 1961
- Marciano
Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a
Atanzón (Guadalajara, Castella,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza
Cama. Emigrà a
Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità
en el moviment llibertari. En
el Ple clandestí de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i
responsable
d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL,
de tendència«col·laboracionista»,
encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys
quaranta s'exilià a França. A partir de 1949
col·laborà en España
Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va
fer una
conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple
Intercontinental de
Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili,
càrrec del qual
dimití el gener de 1975. Després de la mort del
dictador Francisco Franco
retornà a la Península. En 1979
participà en el cicle de xerrades i debats «La
CNT davant les eleccions legislatives i municipals»,
organitzat per la CNT de
Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat
Tèxtil de la CNT de
Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè
Nacional de la
CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987
exercí de director
del periòdic mensual confederal CNT.
Destacà com a orador en mítings a
França i a la Península i trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España
Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano
Sigüenza Cama va morir el 6 de
novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i
fou enterrat civilment a la seva
població natal.
Defuncions
Edoardo Milano (gener de 1895)
- Edoardo Milano: El
9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí
(Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista
Edoardo Milano, també conegut com Edouard
Milano i Eduardo Milano.
Havia
nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont,
Itàlia). Sos pares es
deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de
dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino,
Suïssa), obligat a l'exili
sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i
contra la seguretat de la família reial» i definit
per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons
informacions de la policia francesa, fou
sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes
de Sant-Etiève (Arpitània) un
cert número d'exemplars d'una circular que
amenaçaven de mort els jurats del
procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892
el seu domicili de Lugano
va ser escorcollat i, entre altra documentació i
correspondència compromesa, es
va trobar la traducció italiana del fullet de
preparació d'explosius L'indicateur
anarchiste, que aparegué
publicat en el periòdic L'International
i que després fou escampat en els ambients anarquistes
francesos i italians. Considerat
absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà
sota sospità
d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia,
Itàlia), que
l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de
les bombes que explotaren a
Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i
que haurien estat col·locades
per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la
col·lecció de fullets del
periòdic Sempre Avanti!
de Liorna
(Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo
passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo,
que li va ser atribuït i que desprès, en la segona
edició de 1894, ja porta el
seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a
Buenos Aires (Argentina).
Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el
relacionà amb Isaia
Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a
París (França) i a
Lió (Arpitània), coincidint amb el
procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia
Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva
estada a
Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de
Caserio, fet
que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual
decidiren
el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i
Panizza, prohibint
la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una
estranya campanya
mediàtica pel diari Le Matin,
on es
fa ressò de la seva frustrada expulsió de
Suïssa, del seu retorn a Torí per
lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un
sospitós alliberament,
alhora que és descrit com «conferenciant sobre
l'ús de la bomba i del punyal» i
constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener
de 1895
de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti,
Ettore Luigi
Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton),
Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres
(Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa
visqué amb
Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de
Somers. Posteriorment
emigrà als Estats Units, on col·laborà
en La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que
retornà aviat,
el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals
desequilibrades. S'establí al seu poble natal i
posteriorment a Torí. En 1900
el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo
(Uruguai) publicà
la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio
Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos
elementales de la anarquía, que va ser reeditat en
1929 per La Protesta de Buenos
Aires (Argentina)
amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902
col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de
Xile (Xile).
En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver
llegit Max Stirner i
aquest mateix any Il Libertario li
va
reeditar el seu fullet Primo passo
all'Anarchia, que encara tingué posteriors
reedicions. Completament
enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos
trets son amic
Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont,
Itàlia), se suïcidà
d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Ceferí Llop Estupinyà
- Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.
Ceferí Llop
Estupiñà (1916-1939)
***
Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920
- Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer.
***
Robert
Lanoff
- Robert Lanoff: El 9 d'agost de 1960 mor a París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Havia nascut el 22 de juny de 1879 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista«Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant,Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per«provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual deL'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la«Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per«entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue,Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool,Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Lesépaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève,Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges,Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires,Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes.Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).
---
