Anarcoefemèrides del 8 d'agost
Esdeveniments
Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert
- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.
Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9
d'agost de 1882
- Míting feminista:
El 8 d'agost de 1882 se celebra a la
Sala de l'Hermitage de París (França) un gran
míting socialista revolucionari
feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la
paraula
destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara
Amédée
Denéchère («La bourgeoisie en face de
la prostitution»), Émile Digeon («Des
conséquences du mariage»), Godard («Les
femmes dans la Société»), Adolphe
Grippa («La femme future») i Louise Michel
(«La femme révolutionnaire»).
***
Capçalera
de La Croce di
Savoia
-
Surt La Croce
di Savoia:
El 8 d'agost
de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic
anarquista La Croce di Savoia (La
Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el
periòdic Pensiero e Dinamite,
que
edità dos números el juliol d'aquell any i havia
estat prohibit. Dirigit per
Paolo Schicchi, La Croce di Savoia
publicà
un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a
l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta
capçalera irònica, es mostrà
força
violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico
Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori),
responsables,
segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció
anarquista del maig
passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la
repressió
desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A.
Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio
Sivieri. L'11 de
setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per
haver «atiat amb la
impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant
l'assassinat,
l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se
a Barcelona (Catalunya).
***
Capçalera
de La Verdad
-
Surt La Verdad: El 8 d'agost de
1897
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista La Verdad
(La Veritat). Portava els
epígrafs «No pot existir llibertat en una societat
dividida en amos i esclaus»,
de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine
Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer
número anuncia que
sortiria quan pogués per mor de la subscripció
voluntària. Alguns articles es
publicaren en italià. Trobem textos de Tomás
Ascheri, Balmelli, Edmundo F.
Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig
de 1898, en
sortiren vuit números.
***
Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas
- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).
Naixements
Vera Zasulic
- Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).
***
Foto
policíaca de Léon Charrié (1 de
març de 1894)
- Léon
Charrié: El 8 d'agost de 1886 neix al XVIII
Districte de París (França) l'anarquista
León-Joseph Charrié –el llinatge
també
citat Charrier. Es guanyava la vida
fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares
on vivia,
al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de
França, França), va
ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació
d'«associació criminal». L'1 de
març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb
altres anarquistes, en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon com a
anarquista militant. En aquesta època vivia al
número 92 del carrer Provence de
París. Segons la policia encapçalava una banda de
desvalisadors, de la qual
formarien part son germà petit Cyprien Charrié,
també militant anarquista, i
altres (Blanc, Boucher, Boutté, Marchand, Ouin i Saint
Martin). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Onofrio
Gilioli
-
Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto
sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Onofrio
Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde
Pederzoli. Sabater
de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es
casà amb Maria Giuseppa
Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants
(Rivoluzio, Libero, Siberia,
Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En
1911 estava
subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore
i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista».
Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari
de la
regió, en aquesta època participà en
dures vagues, algunes de sis mesos,
organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser
internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del
Montello,
Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer
sabates per a l'exèrcit. En
acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on
continuà amb la
militància. Durant un temps treballà en una
fàbrica de sabates de Thiene
(Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que
aprofità per estrènyer els llaços amb
el
moviment anarquista de la regió. A començaments
de 1921 decidí emigrar a
França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El
gener de 1922 retornà
a Itàlia i poc després marxà amb tota
sa família cap a França. En 1924
s'establí
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
lloc de residència de nombrosos
exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es
convertí en lloc de
trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi
Fabbri,
Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel
qual es
trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un
contracte de treball
per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de
construcció i
organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys
anarquistes. Amb la resta de sa
família, participà en diferents
comitès de suport als refugiats italians i
entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la
Federació Anarquista
dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
participà en la
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià»,
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
que donà lloc a la fundació
del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària). En aquest any de 1935, participà
activament en la lluita
contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat
francès. En 1937 va ser
nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure
de París, format,
entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i
realitzà
nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com
a base. Durant un
temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses
(Alt
Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la
guerra d'Espanya. Amb
sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta
per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill
Equo, va ser
inscrit en una llista d'anarquistes «subversius
perillosos» lliurada a les
autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista
italiana. Passà els
anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a
Sant Africa (Llenguadoc,
Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de
concentració, no patí
represàlies. Després de l'Alliberament es
reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois.
Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a
Itàlia. Onofrio
Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França).
***
Necrològica
de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de març de 1966
- Jesús Paz Viana:
El 8
d'agost de 1882
neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es
deien José Paz i María
Viana. De família pagesa, quan era
adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué
anarquista i ateu. Quan es
proclamà la
II República espanyola retornà a la
Península i milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil
lluità contra
el
feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França i
després de la II Guerra Mundial
milità en
la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni
fills, cap el
1955 va
ser albergat a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras i continuà militant
en la Federació
Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver
donat els
seusúltims 90 francs a la «Subscripció
Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es
llançà per
la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau
Séjour» i
va morir
tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de
Gerontologia d'Ieras (Provença,
Occitània)
després d'haver estat traslladat en estat de coma.
Emiliano Zapata
- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.
***
Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970
- Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez --el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz,Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al SindicatÚnic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 a Los Sarrasins (Guiana, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.
***
Emilià
Martínez Espinosa
- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.
Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)
Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)
***
Ciriaco Duarte
- Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).
***
Miguel
Bailac Asín
- Miguel Bailac
Asín: El 8
d'agost de 1917 neix a Massalió
(Matarranya, Franja de Ponent)l'anarcosindicalista
Miguel Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Vives
i
Dolores Asín Figols. Llaurador de professió,
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Sos
germans (Alfonso,
Antonio i Manuel) i sa germana (Consuelo) també van ser
militants llibertaris. Durant
la Revolució formà part de les
col·lectivitats del seu poble i en la guerra
lluità als fronts en les milícies confederals. En
1939, amb el triomf franquista,
va ser apressat. Després d'un temps tancat a la
plaça de toros de València
(València, País Valencià), va ser
reclòs al camp de concentració de Reus (Baix
Camp, Catalunya) enquadrat en el Batalló Disciplinari de
Treballadors Núm. 94.
Un cop lliure retornà a Massalió. Denunciat pels
feixistes locals, va ser detingut,
jutjat en consell de guerra l'11 de setembre de 1942 a Saragossa
(Aragó, Espanya),
condemnat per «auxili a la
rebel·lió» a sis anys de
presó menor i tancat a la
Presó Provincial de Saragossa. L'1 de març de
1943 va ser posat en llibertat i
retornà de bell nou al seu poble. El setembre de 1946 es
casà amb Mercedes
Meseguer Meseguer, també militant llibertària,
que va morir l'any següent.
Posteriorment emigrà a Tremp. Miguel Bailac Asín
va morir
el 25 de març de 1993 a Tremp (Pallars Jussà,
Catalunya).
***
Defensa Interior (DI)
- Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Michel Zévaco
- Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.
***
Portada
d'un dels fullets de Teodoro Antilli
- Teodoro Antillí:
El 8 d'agost de 1923 mor a Sant Pedro
(Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista
Teodoro
Antillí. Havia nascut el 27 de juliol de 1883 a Sant Pedro
(Buenos Aires,
Argentina). Només pogué assistir a l'escola
primària, però aconseguí de manera
autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola
entrà a fer feina al Registre
Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia
com a escrivent. El
2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro
la revista La Tribunita i, aquest
mateix any,
abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es
traslladà a Buenos Aires
(Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo
Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista
Rodolfo
González Pacheco, que esdevingué el seu amic
coral; aquest editava la revista Germinal,
i ell començà a col·laborar-hi. En
1907 publicà la conferència Patria y militarismo.
En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana
Nueva i en aquest any col·laborà en La
Mentira. A partir de 1910, dirigí La
Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la
repressió
desencadena pel president argentí José Figueroa
Alcorta amb motiu de la
celebració del «Centenari
Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia
(Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco
dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915
col·laborà en Ideas y
Figuras. Quan el seu amic marxà
de viatge, començà a col·laborar
habitualment amb el diari anarquista La
Protesta. En 1913, arran d'un article
sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La
Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del
seu atemptat
contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant
tres anys per «apologia del crim»–també va ser condemnat a un any i mig Apolinario
Barrera, administrador de La Protesta.
A la presó conegué Emilio
López Arango. En 1916 abandonà, amb
González Pacheco, per discrepàncies, el
diari La Protesta.
Defensà, amb Diego
Abad de Santillán i Emilio López Arango, les
posicions de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a
les d'Errico
Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà
l'anarcosindicalisme espanyol de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Es
manifestà crític amb el concepte«lluita de classes». Intentà amb
González Pacheco refundar La
Protesta Humana com a resposta, per a després
editar, durant
tres anys, el periòdic La Obra,
clausurat en 1919 a causa de la «Setmana
Tràgica». Poc abans d'aquests fets
revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb
la
intenció d'editar un periòdic que havia de dir-seLa Revolució Social,
però finalment no va haver acord i els
anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera
Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme
y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco,
Alberto S. Bianchi i
González Pacheco, fundà, amb el suport dels
sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.Órgano defensor de los
intereses gremiales, que també va ser clausurat, iEl Libertario. En 1921
participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran
quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i
retornà a
la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8
d'agost de 1923 a Sant
Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran
amic González
Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el
títol ¡Salud a la
anarquia! Páginas de un militante, que va ser
publicada
per l'editorial de La Antorcha.
***
Lizzie Holmes fotografiada per Schmidt
- Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.
---
