Anarcoefemèrides del 7 d'agost
Esdeveniments
Portada del primer número de Regeneración
- SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.
***
Manifestació a París
- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.
***
Rudolf
Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival
- Festival
Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport
(Connecticut, EUA) un
festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
L'acte va
ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo
Hispano Americano (AHA) de
Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de
l'intel·lectual anarquista
Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del
procés revolucionari que aleshores
es portava a terme a Espanya.
Naixements
Banderola de la
secció lionesa de l'AIT
-Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel. Va pertànyer a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud--, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió. En aquest congrés, al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació de malfactors contra les persones i les propietats», però fou alliberat alguns dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953
- Adamas: El 7
d'agost –algunes fonts citen el 6 d'agost– de 1869
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i sindicalista revolucionari
Jean-Baptiste Schaut, més
conegut com Adamas. Era fill de
pares
flamencs. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes
Oriental, Flandes), on es guanyà
la vida venen diaris. Per la seva militància va ser
empresonat en diverses
ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions
sindicalistes revolucionàries
locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es
reunia a la Sala Parnassus,
i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke
Schildersbond» (Societat de
Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond»
(Unió Mixta per al Lliure
Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup
d'Associacions Lliures), que adoptà un
programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909
participà en un
míting a Brussel·lès
(Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de
desembre de
1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga
que se celebrà a
Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà
l'absència d'un sindicalisme federalista
fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment,
sota el pseudònim Adamas,
en el periòdic Le Combat,
antic L'Emancipateur. En 1926 fou
membre de la Unió Anarquista Comunista
(UAC) francesa i l'agost participà en un míting a
Amay a favor dels militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23
d'abril de
1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran
míting «Contra la
repressió mundial», organitzat pel
Comitè Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de
Brussel·les. També
col·laborà en
la revista holandesa Recht voor Allen
(Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del
grup «L'Action
Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a
instàncies de
l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats
militants (Guy Badot, Luis
Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i
estigué molt pròxim
al grup «Pensée et Action» (Pensament i
Acció). Jean-Baptiste Schaut va morir
el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).
***
Alberto
Ghiraldo a Espanya
- Alberto Ghiraldo:
El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos
Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor
anarquista
Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant
italià i sa
mare era de família criolla. Molt poc després de
nèixer, sa família es
traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara
era un infant, son
pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí
després de patir una greu malaltia.
Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a
Buenos Aires capital. Son
oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer
càrrec de l'educació
dels infants. Però poc després també
son oncle finà, restant sa família en una
greu situació econòmica. Per això
abandonà els seus estudis al Col·legi
Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a
mosso en un comerç de teles i
després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina
implicà que
s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat,
entrant en contacte
amb el poble i les seves vivències. Es relacionà
amb els treballadors del port
i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes,
semiesclavatge,
insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889
assistí
als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ),
escoltant oradors com Leandro
Nicéforo Alem, del qual es va fer devot.
Participà en els fets revolucionaris
de 1890 («Revolución del Parque») que el
van impulsar a escriure els seus
primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El
año literario, on presentà
un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892
publicà el llibre de
poemes decadentistes ¡Ahí van!
En aquesta època, que va fer servir el
pseudònim literari Marco Nereo,
conegué el poeta Rubén Darío i
assistí a
les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller
de Buenos Aires que el van
influir profundament. El juny de 1893 participà en la
Revolució Radical i
treballà en la revista La Quincena. En
1895 publicà Fibras i
l'any següent fundà el periòdic El
Obrero, que només durà un mes i mig.
Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos.
En 1898, ja anarquista
després de conèixer Pietro Gori,
començà a editar la revista literària
i socialEl Sol, que durà fins al 1903, i on van
col·laborar Almafuerte,
Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests
anys van ser durs per
a la lluita obrera --el 25 de maig de 1901 es constituí la
Federació Obrera
Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la
impopular Llei de
Residència--, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de
centres, de
persecució de militants, etc. Amb ocasió de
l'atemptat contra el president
nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer
una conferència a
Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la
violencia», que fou publicada enLa Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser
detingut al carrer i
aquell mateix any participà en el II Congrés de
la FOA com a delegat dels
obrers del port de Villa Constitución. Després de
la clausura d'El Sol,
en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín
Fierro, personatge de
l'escriptor José Hernández pel qual tenia
admiració. Aquest mateix any estrenà
la seva primera obra teatral, Alas, i es
convertí en el principal
redactor del diari anarquista La Protesta, el qual
més tard dirigirà,
fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa
afí al govern de
Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes.
Aquesta tasca
periodística el portà sovint problemes judicials.
En 1905, arran del fracàs de
l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la
repressió policíaca irrompí al
local de La Protesta i al de la redacció
de Martín Fierro,
ubicada en la seva residència. Detingut i,
després d'un mes tancat, fou
traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després
tornà i reobrí el diari, i
organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La
tiranía del frac.
Crónicas de un preso. Amb motiu de
l'agitació obrera, La Protesta
tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a
reobrir-se i continuà en les seves
funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de
la direcció a causa
de les dificultats econòmiques i per les
diferències amb alguns militants
--sempre defensà la unitat d'acció entre
anarquistes i socialistes. En 1908 fou
un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la
qual fou nomenat
tresorer. Després fundà la revista
literària i de temes d'actualitat Ideas y
Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a
més del periodisme, d'una
impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca
literària s'incrementà
i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de
les seves més
importants La columna de fuego (1913). En 1916
s'instal·là a Espanya amb
sos dos fills, on durant gairebé dues dècades
viurà del periodisme --fou
corresponsal de La Razón-- i de la
literatura --treballà en la Companyia
Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de
diversos autors
(Pérez Galdós, Rubén Darío
i José Martí) i va escriure de tot (poesia,
novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint
persecucions per part de la
policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el
marmessor literari
de Benito Pérez Galdós. En 1935
retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual
morí poc després. Instal·lat a La
Plata, després d'un breu matrimoni del qual
nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago
(Xile), on la seva producció
periodística, literària i teatral no
minvà. Durant sa vida va col·laborar en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El
Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo,
etc. Entre les seves obres, a més de
les citades, destaquen El año literario
(1891), Sangre y oro. El
presidio de Sierra Chica (1897), Gesta
(1900), Los nuevos caminos
(1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra
(1911), La cruz
(1912), Crónicas argentinas (1912), La
ley baldón (1915), Doña
Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi
viaje a España
(1917), La canción del deportado (1921),La canción del peregrino
(1922), Antología americana (1923), Primeras
letras (1923), Cara
y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia
bárbara. La
lucha contra el imperialismo (1929), Política
española (1933), Cuentos
argentinos (1935), Libertadores de
América. Las espadas y las liras
(1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero
libertario
(1938), El archivo de Rubén Darío
(1943), Teatro argentino
(1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto
Ghiraldo, que durant
els seus últims anys criticà durament el
règim del general Perón, va morir el
23 de març de 1946 a Santiago (Xile).
***
Avelino
González Mallada (Gijón, 1937)
- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932 i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.
Avelino González Mallada
(1894-1938)
***
Théophile Alexandre Steinlen: Ouvriers du bâtiment (1911). Musée d'Orsay
- Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).
***
Alfred
Weiland
- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials) i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).
***
Umberto
Ferrari
- Umberto Ferrari:
El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades
citat com Adriano. Sos pares es
deien Luigi
Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família
antifeixista de tradició
socialista. Assistí fins al tercer curs
d'educació elemental i es posà a fer
feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a
Paris (França) i
tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de
l'emigració
italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili
d'Scandiano va
ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva
família va ser
posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a
Catalunya per fer costat la
Revolució i el 27 de setembre d'aquell any
s'enrolà com a milicià en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
gener de 1937 va ser ferit en
combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona
per a la seva
convalescència. Umberto Ferrari participà
activament en els «Fets de Maig»
contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser
abatut davant l'Hotel
Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar
deposar les armes,
segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de
maig el seu cos va
ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels
comandants Angelo Monti i
Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el
funeral conjunt per
cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»:
Francesco Barbieri, Camillo
Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La
policia
italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia
retornat a
França, continuà el seu seguiment
d'informació sobre la seva persona fins, com
a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que
en realitat Umberto Ferrari fou
un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto
que envià regularment informació sobre el
moviment anarquista
italià a França, Bèlgica i Espanya, i
especialment sobre Camillo Berneri.
Umberto Ferrari (1907-1937)
***
Notícia
sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el
diari parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 9 de juny de 1930
- Émile Burgard:
El
7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, França)
el comunista, socialista, anarquista
i antimilitarista Émile Burgard. Perruquer de
professió, vivia al número 35 del
carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les
Joventuts Comunistes del
departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després
d'haver estat detingut
el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de
Colmar,
juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver
repartit el
desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el
periòdic revolucionari L'Avant-Garde;
ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de
presó i
300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930
abandonà el comunisme i
s'afilià a la socialista Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). El
maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa
del departament de
l'Alt Rin de periòdic Le Populaire.
En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit
d'Unitat Proletària
(PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista
Independent de l'Est (FCIE).
En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana
(«Edició de l'Est»)
del periòdic Terre Libre,òrgan de la
Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). L'abril de
1935, amb Philipp
Urban, s'encarregà de l'edició de Terre
Libre en llengua alemanya sota el títol Freie
Erde. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Defuncions
Ricardo Mella
- Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.
---
