Anarcoefemèrides del 5 d'agost
Esdeveniments
Miners de Montceau-les-Mines
- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Capçalera
de l'edició de Sabadell de La Protesta
- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.
***
¡Luz!
- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.
***
Portada
d'un número de Le
Mouvement Anarchiste
- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de
1912 surt a París
(França) el primer número de Le
Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle.
Fundada per Édouard Boudot com a òrgan
d'expressió del Club Anarquista
Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista
Revolucionari». Pierre Ruff
en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de
presó el novembre de 1912,
va ser substituït a partir del número 5 per Georges
Durupt. Dedicà especial
atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional,
a més dels temes
clàssics (solidaritat, antirepressió,
antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi
van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando
Borghi, Édouard Boudot,
Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard,
Auguste Dauthuille,
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari,
Raphaël Fraigneux,
Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta,
Charles-Ange
Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A.
Miles, J.
Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre
Ramus, León Robert,
Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc.
L'últim número va ser el
6-7 de gener-febrer de 1913.
***
Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com"la pistola dels sindicalistes"
- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.
Naixements
Emilio Covelli
- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa --son pare era advocat--, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).
***
Notícia
sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly
publicada en el periòdic parisenc L'Humanité
del 29 de novembre de 1918
- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari«L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari«Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup«L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de setembre de 1950
- Marcel Froget: El
5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París
l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es
deien
Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. El 15 de juliol de 1920
es casà
al XVIII Districte de París amb Geneviève Anne
Virginie Godard. Durant els anys
trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de
França,
França). Cobrador de la Societé des Transports en
Commun de la Région
Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la
Regió Parisenca), en
1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic
Corporatiu i
Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari
general.
Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per
un centenar
d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Sonòrgan oficial fou el
periòdic mensual Le Clairvoyant,
el
gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que
aquest
sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es
mostrà sensible a la
influència llibertària. Més tard
s'establí amb sa companya Geneviève a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El
novembre de 1948 va
ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per«propaganda
antimilitarista», pena que es va veure incrementada en
l'apel·lació a tres
mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va
morir el 22 d'agost
de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill
Jean Froget tambéés militant llibertari.
***
- Aquilino Moral
Menéndez: El 5 d'agost de 1893 neix a La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els
pseudònims de Mario
Guzmán i Teócrito.
Era
el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de
la fàbrica
Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va
enviudà aviat;
encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades,
donant-li dues
germanes més de la seva última esposa. Quan tenia
10 anys començà a treballar
recercant carbó als enderrocs, dos anys després
fou aprenent de paleta i amb 15
anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera
per fer feina d'obrer
metal·lúrgic. Formà part del Centre
Obrer «La Justícia», on en 1911, amb
José
María Martínez Sánchez,
fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de
l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries,
Espanya). Després del fracàs de la vaga
de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les
represàlies, amb
un nom fals es posà a treballar a la mina, però
després pogué retornar a la
seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de
1917 va ser
empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any
va criticar
durament en el periòdic anarquista Tierra
y Libertad la creació per Laureano
Piñeira, secretari de la Confederació
dels Metal·lúrgics de tendència
anarquista, de l'agrupació política Grup
Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions
municipals
a Gijón. Col·laborà habitualment en el
diari El Noroeste de
Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad
Obrera criticà rotundament la línia
sindical dels
socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino
González Mallada i José
María Martínez Sánchez) a trobar feina
i aquest mateixa any va ser nomenat
delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Astúries al Congrés
Nacional («Congrés de la
Comèdia») que se celebrà a Madrid
(Espanya). En 1920
participà com a delegat de La Felguera al I
Congrés de la CNT d'Astúries que se
celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del
periòdic
anarquista de La Felguera El Comunista
i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta
població de la CNT. En aquesta època
col·laborà, sota el pseudònim Teócrito,
en la revista anarquista Tierra y
Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional
d'Astúries de la CNT i
fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16
de
setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb
Benjamín Escobar,
Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli
asturià del Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de
l'Associació «El Horreo».
Després de participar activament en la Revolució
d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer
d'Unificació
Marxista (POUM) d'Astúries i
col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seuòrgan d'expressió La
Batalla i en Tribuna
Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president
del Sindicat
Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de
la Unió General dels Treballadors (UGT).
En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser
detingut i empresonat per
l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941
aconseguí la
llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de
la qual va ser
nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970
participà en l'intent
de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE).
En 1965 representà Astúries
en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968
s'encarregà del transport
de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà
activament en diverses
organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera
d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries
d'Acció Socialista (CRAS), el
Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural«Gesto» de Gijón, el Comitè
de
Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de
març de 1975 va ser
entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y
recuérdalo a otros. Historia
oral de la guerra civil española (1979). El 26
d'agost de 1976 presidí el
primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de
La Felguera
després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977
va ser nomenat
vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem
articles seus en diferents
publicacions, com ara Acción
Libertaria,La Batalla, Sindicalismo
i La Voz de
Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia
pamflets a les
portes de les fàbriques. Vegetarià
convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir
el 16 de febrer de 1979 a La Felguera (Langreo, Astúries,
Espanya) i el seu
enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat,
constituí una
impressionat manifestació de dol al qual assistiren
gairebé totes les
organitzacions obreres de la regió. Pòstumament,
l'octubre de 2003, l'Ateneu
Obrer de Gijón publicà el seu breu relat
autobiogràfic sota el títol Mis
memorias. Correspondència seva es
troba dipositada a l'International Institute of Social History
d'Amsterdam i
les cartes que creuà amb Joaquín
Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a
l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).
Aquilino Moral
Menéndez (1893-1979)
***
Nemesio
Galve Lisbona (1937)
- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost --alguns autors citen el 18 d'agost-- de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas --també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons --arreplegà uns 5.000 dòlars-- en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.
***
Salvador
Sarrau Español
- Salvador Sarrau
Español: El 5 d'agost de 1905 neix
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español.
Emigrà molt jove a
Barcelona
(Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura
de Primo de Rivera
s'exilià a l'Argentina, on milità en la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
En 1930 la dictadura del general José Félix
Uriburu l'empresonà i dos anys
després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un
destacat militant de la
Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació
de la CNT i fou membre de la Comissió
de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de
Barcelona. Participà
activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista
de juliol
de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució
espanyola. Amb el triomf
franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als
camps de concentració de
Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio
Sarrau Español, també militant
anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació
nazi milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i posteriorment
retornà a Catalunya, on formà part de
grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a
Tolosa de Llenguadoc, on treballà de paleta.
En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització
de l'Alt Garona-Gers. Fou
l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau Royes. Salvador
Sarrau Español va morir el 28 de juliol de 1987 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Salvador Sarrau Español (1906-1987)
***
Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972
- Eduard Vives: El 5
d'agost de 1917 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la
Revolució de 1936 formà
part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol)
en la Columna «Los
Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va
ser capturat per
les tropes franquistes; setmanes més tard,
després de ser condemnat a mort,
aconseguí fugir el dia abans de la seva execució
i passar a la zona
republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà,
arriba a ser comandant
condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939
passà els Pirineus.
Després d'un any tancat en un camp de
concentració i de passar per una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa
companya Rosa a
Castèlhgelós (Aquitània,
Occitània). En 1945 fundà la Federació
Local de CNT de
Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959
marxà als Estats Units, on
dirigí un departament d'una fàbrica
electrònica. A Nova York lluità en els grups
antifranquistes, col·laborà amb el
periòdic España Libre,
participà en
les activitats del grup editor de Cultura Proletaria
i del Centre
Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la
delegació nord-americana de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el
20
d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a
conseqüència d'una operació
d'estómac.
Defuncions
Tomba
d'Émile Eudes al cementiri parisenc de
Père-Lachaise (91 divisió, primera
línia)
-Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a
París (França) el communard
blanquista Émile François
Désiré Eudes, conegut com Général
Eudes. Havia
nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia,
França).
Després d'educar-se a
Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis
de farmàcia, alhora que va
militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament
a la
militància. Regentà un temps una llibreria i va
esdevenir gerent de La Libre
Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme
radical. En aquesta època va
participar en activitats maçòniques. Cap al final
de l'Imperi, va ser
responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba
esquerra
del Sena a París. Ambdós, a
començaments d'agost de 1870, van convèncer
Blanqui
per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort
de Vincennes, però
Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La
Villette i
així aconseguir armes. L'acció, que va
començar a les 15.30 hores del diumenge
14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb
Gabriel Marie Brideau,
ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell
de guerra. La
capitulació de Sedan i la proclamació de la
República el 4 de setembre de 1870
els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de
la presó del
Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la
defensa de
París a ultrança, assetjada per les tropes
alemanyes. Va col·laborar en La
Patrie en danger, treballà en
l'organització del Comitè Central
Republicà
dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la
Guàrdia Nacional,
però la seva participació en la
insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern
de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest
comandament. El 18 de
març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons
de Belleville, que
s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de
marxar sobre
Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El
24 de
març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine
Brunel i Émile
Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies
després va ser elegit per al Consell
de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29
de març
de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i
membre de la Comissió
Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa
l'ofensiva communard
contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector
general
dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la
Segona
Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al
Palau de
la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al
Comitè de Salvació Pública.
Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat
d'Eugène Varlin a les
barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la
Croix-Rouge. Va poder
fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i
després a Londres, on s'instal·la
el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va
imputar
l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va
ser condemnat a mor
en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a
Anglaterra fins a
l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va
participar en la fundació
del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni
Maître. Després de la mort de
Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb
Edouard Vaillant. Émile Eudes va
morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un
míting
a la Sala Favié de Belleville (París,
França) mentre feia un discurs
excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga.
El seu
funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides
per la
policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Le Père Lapurge
- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.
***
Aristide Ceccarelli
- Aristide
Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma
(Itàlia) el propagandista
anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també
conegut com Refrattario. Havia
nascut el 24 de març–algunes fonts citen el 27 de març– de
1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares
es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i
Giuseppa
Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb
només 20 anys ja era un
dels militants anarquistes més destacats de Roma
(Itàlia), participant en la
propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El
març de 1894 va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat
per un any a causa
de seu «rebuig». De bell nou a Roma,
reprengué la seva activitat en el cercle
anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va
ser detingut juntament amb
altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per
manca de
proves, però se sol·licità dos anys de
confinament. Detingut novament el 27
d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto
Ercole
(Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat
definitivament a la
colònia penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti, on romangué fins el març de
1896, quan sortí en llibertat condicional.
Retornà a Roma i immediatament va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat
definitivament. En
1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué
dues filles, Bianca i Fernanda.
Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels
militants més
importants després de la fi de les lleis
d'emergència i refundant el primer
grup anarquista romà, «La
Rivendicazione». En estreta relació amb Errico
Malatesta, defensà el naixement d'una nova
federació amb una comissió de
correspondència, capaç de relacionar els diversos
grups anarquistes romans amb
els de la resta del país. També va estar molt
relacionat amb el grup editor del
periòdic L'Agitazione,
d'Ancona
(Marques, Itàlia). Malgrat només tenir
educació primària, esdevingué un dels
conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario,
col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest
publicat en L'Agitazione contra el
procés d'uns
companys per «associació per a
delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser
detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que
havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de
l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix
passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo
(Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de
l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897;
rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres
anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el
magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En
aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista,
participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències
propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia),
participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista
Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci
(FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de
redacció de L'Avvenire Sociale
de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels
anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i
efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de
1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un
breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir
correspondència amb L'Agitazione,
treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed
Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins;
coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de
tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de
Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de
gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa
germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i
d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan
arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat
com a un
dels anarquistes més actius del país.
Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie
de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i
s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per
assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant
un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El
desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri,
corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de
Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències
propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball
agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels
anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba.
En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore
Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els
sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà
en La Plebe i es publicà
una nova edició del fullet L'anarchia
volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió
esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i
el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés
Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira
propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer
aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis
del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28
de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el
càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico.
Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita
antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista
que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou
un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4
d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció
Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut
empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les
activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les
periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància
en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918.
Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou
enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de
milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva
traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom
artístic de Bianca Star,
publicà la biografia Mio padre,
l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo.
Aristide Ceccarelli (1872-1919)
---
