La filoso9fia catòlica, sense cap ni centener.
El títol originari d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El títol de la web respon al propòsit d'aconseguir una major difusió.
Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.
No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme. Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.
N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.
Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.
Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).
Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.
Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).
A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.
Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.
Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.
N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí i la seva mare – Mònica - serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables"). N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana"(Epístoles, 56).
La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII. En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació, mai reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).
En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a filosofia oficial de l'Església catòlica.
Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral. N'Agustí bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.
En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.
N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.
N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.
A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.
En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.
El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.
La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).
En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar, viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.
Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant, la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.
En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.
Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.
Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.
Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.
Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).
S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora, fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.
Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna. El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.
Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.
A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.
Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada.
A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats", que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu. Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).
La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble, o bé seguint la carrera eclesiàstica.
Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble; per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.
Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.
L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.
Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.
Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús de les seves maneres per a l'exercici de poder.
La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que era la classe de la petita noblesa.
Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.
Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.
A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també. A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.
Aclariment: quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )
Actualment, a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.
Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.
Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.
Per posar un exemple: referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.
La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'ilemorfisme de N'Aristòtil.
Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.
La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca; o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web Intel·lectualisme i reacció. Apunts
l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató; si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.
En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.
El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci, Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.
L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli recomana que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.
Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.
Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.
Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat, de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció – , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de l'apologia de la religió catòlica.
Els diversos governs socialistes han sigut incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànimatomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva i amb En Freud ben present; per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).
Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.
Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.