Anarcoefemèrides del 2 d'agost
Esdeveniments
El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894
- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.
***
Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900
- Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.
***
Capçalera
del primer número d'Spártacus
- Surt Spártacus: El 2 d'agost de
1919 surt a Rio de Janeiro (Rio
de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari
anarquista Spártacus.
Era l'òrgan
d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB),
organització llibertària
nascuda, per influències de la Revolució russa,
poc abans. En van ser els
editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo
Busse, Salvador Alacid
i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va
distribuí a tots els Estats
brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser
llançada amb un «Festival
Pro-Spártacus», on s'impartiren
conferències de Fábio Luz («A imprensa
e o
proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi
van col·laborar, a més dels citats, I.
Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard
Leuenroth, Joaquim
Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que
anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil.
En el número 9, del
27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os
anarquistas brasileiros: Ao
povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de
Araújo e Silva, Djalma
Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro
Santos. En
sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà
de publicar-se per la
repressió governamental que acusà el
periòdic d'atiar la mort del primer
ministre britànic i envià la policia a clausurar
la redacció i a prohibir la
seva edició.
Naixements
Gaetano Agostino Fontana
-
Gaetano Agostino
Fontana: El 2
d'agost de 1871 neix a Pisa
(Toscana,
Itàlia)
l'anarquista
Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma
Taccola.
Era fill d'una
família molt pobra. Des de la seva joventut formà
part del moviment anarquista
i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va
ser
condemnat a dos anys de residència obligatòria i
en aquests anys patí diverses
detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants
interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910
assistí al III
Congrés Regional Anarquista de Toscana que se
celebrà a Pisa. En 1916 formà
part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919
fou membre del comitè pisà per
a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà
qualsevol militància
política, però continuà
sotmès per les autoritats a una estreta
vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana,
Itàlia).
Notícia
de la detenció de Georges Mertz apareguda en el
setmanari Journal
de Fourmies del 30 de gener de 1890
- Georges Mertz: El
2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat,
França) l'anarquista i
antimilitarista Georges Mertz. Es guanyava la vida com a obrer fonedor
i pintor
de la construcció. El 27 de gener de 1890
boicotejà a Dijon (Borgonya, França)
el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les
paperetes amb àcid sulfúric
al crit de «Fora les fronteres!», però
va ser detingut; jutjat per aquest fet
l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser
condemnat
a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer
de 1892 repetí el
mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al
crit de «Visca l'anarquia!».
En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre
del
grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta
ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard,
Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre,
François Monod, Lucien Poncelet
i Rousset, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)
- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.
***
Alfredo López Arencibia
- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.
***
Necrològica
de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966
- Joan Solà Vidal:
El 2 d'agost de 1895 neix a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan
Solà Vidal.
Sos pares es deien Jaume
Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove
s'instal·là al barri del
Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil,
milità en el Sindicat Tèxtil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups
de Defensa Confederal.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
la Columna «Terra i
Llibertat» i després de la
militarització de les milícies va ser nomenat
responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser
enrolat en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va
ser
integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la
matrícula 405.354,
i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa
(Llemosí,
Occitània), on treballà especialment als pantans
de Sent Circ i d'Argentat. En
1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a
construir la
fàbrica Solliac de Thionville, on acabà
instal·lant-se i militant en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda
Pallazuelo. Joan Solà Vidal va
morir el 10 de juliol de 1965 a
l'Hospital de Thionville (Lorena, França).
***
Ángel
Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)
- Ángel Borda:
El 2
d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre,
Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys
començà a treballar en un forn rajoler fent maons
i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa
d'una baralla a ganivet,
en la qual morí un home, va ser empresonat per primera
vegada i a la comissaria
patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop
lliure, amb 15 anys,
començà a vagabundejar per la seva
província i per la de Buenos Aires. Aprengué
molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril
i maig
de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco,
on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies
armades pagades per la
patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el
sindicalisme groc.
Especialment prengué part en l'ocupació de la
localitat de Barrancas (San
Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir
el pas dels trens
carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser
tancat a
la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir,
retornà a la seva
província d'Entre Ríos i treballà una
temporada com a estibador al port de
Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses
províncies i
ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires,
Santa Fe, Córdoba,
Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos
i linyeras–persones
sense llar i
sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera
gratuïta i
dormien on podien–, alhora que col·laborava en
l'organització de sindicats. Durant
aquesta època va ser detingut en diverses ocasions,
especialment a Los
Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà
a Diamante, on des
de l'any següent animà l'Unió Obrera
Provincial (UOP). En 1929 fou un dels
fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón
Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat
d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer
els companys per comprar un terreny on s'edificà el local
del Sindicat de
Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el
centre de les reunions obreres de
la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González,
Hipólito Olivera i Ángel
Lestarpé, redactà i estampà el
periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del
grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels
fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb
la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de la cooperativa fornera «La
Sindical», administrada durant
els seus tres últims anys de vida per ell, en
representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat
secretari de la Federació
Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la
qual agrupava al voltant de
setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou
l'editor
del seu òrgan d'expressió Avance
(1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses
actuacions i en el qual participaren
nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto
García, Danilo Romero,
Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña,
Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando
Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini,
Adoración García,
Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer,
etc.). Durant la dècada
dels anys vint i trenta participà activament en diverses
campanyes de
solidaritat, especialment en les de suport de Simón
Radowitzky, executor del
cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de
Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent costat la Revolució
espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on
s'integrà en la Federació
d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat
membre del
seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del
periòdic
anarcosindicalista Solidaridad Obrera,
que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop
militar de
juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en
fundació de la revista
anarquista Reconstruir, dirigida
per
Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes
navals
durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos
militants
detinguts. En 1951 participà en la fundació de la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción
Libertaria. També fou un dels animadors del
Comitè d'Enllaç
Sindical (CES) i del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en la creació de clubs
esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en
infinitat de remotes
poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses
detencions (1944,
1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure
contes, poemes, coples, chamarritas
i cançons infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir
el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir
publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia
sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari
de paraules del lunfardo i modismes
del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak
estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los
crotos,
en la qual intervingué en la redacció del
guió Libertad, companya de Borda.
***
Necrològica
de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970
- Juan Fuentes Torres:
El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería,
Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes
Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat
a l'Argentina,
milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). De bell nou a la
Península, s'instal·là amb sa
família a Catalunya, on milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages,
Catalunya) i participà en la
col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser
greument ferit al front i quedà no
apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
amb sa companya María Ruiz s'instal·là
a Carmauç, on
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Fuentes Torres
va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després.
***
VittorioÓrtore
- Vittorio Órtore:
El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa
Betassa. Obrer mecànic torner, començà
a militar de molt jove en la Unió
Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà
activament en
l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont,
Itàlia) i per aquest motiu
va ser buscat per la policia. Durant el Biennio
Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920,
destacà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut,
jutjat i condemnat a set
mesos de reclusió. L'any següent fugí
clandestinament a França. El 3 de
setembre de 1926 va ser detingut a París
(França), amb el també anarquista
Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes
comesos
durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de
França, França). En 1928
l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i
Oise) el condemnà a
10 anys de reclusió per «robatori a mà
armada» després d'haver reconegut que
formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes
(Ewrice
Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François
Fissore, Carlo
Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu
empresonament es
dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre
inèdit (La Chiesa cattolica e la
civiltà occidentale)
a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i
marxà cap a
Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també
anarquista i refugiada: però 7
de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga
(Marcello
Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà
Brussel·les i marxà com
a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya),
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». Des del front d'Aragó envià
diversos articles a L'Adunata dei
Refrattari, de Nova York; a Guerra
di
Classe, de Barcelona; i a Il
Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure
l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche.
Mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Vittorio Órtore va ser abatut el
8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del
Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista
Camillo Sartoris
envià des de Bèlgica un subsidi a sa
família a Itàlia, però aquest va ser
confiscat per les autoritats feixistes.
***
Marià Casasús Lacasta
- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.
***
Tony
Smythe
- Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les«armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment«Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.
***
Alfonso
Nicolazzi en un acte de la FAI
- Alfonso
Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a
Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia)
el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi,
conegut com Alfo. Son pare,
immigrant als EUA, en
1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en
la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso
marxà del seu poble cap a Torí (Piemont,
Itàlia) a cercar feina. Dos anys
després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria,
emigrà buscant fortuna a
diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i
s'embarcà en vaixells de
passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma
(Itàlia), on treballà en
diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat
com a assistent
de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant
les
primeres vagues, es deixà créixer un gran
mostatxo, aleshores prohibit per les
rígides normes internes de la companyia aèria, i
amb altres companys posà en
pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat
del militant
anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista
i establí contacte
amb la redacció del setmanari Umanità
Nova, òrgan de la Federació Anarquista
Italiana (FAI). A partir d'aquest
moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base
l'autogestió i
el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita
l'Espanya franquista
i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis
de vells militants
anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939,
entrevistes que en 1996
van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el
títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione
libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després
d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori
Alitalia) de
dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la
companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el
possible contagi del
fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per
dedicar-se exclusivament a la
militància. Establert amb sa germana Paola i son amic
Gilbert a Carrara
(Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista
italià, comprà de
segona mà maquinària tipogràfica i en
un antic graner darrere de l'històric
teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta
(Cooperativa Tipolitografica «Il
Sem», després «Anarchia») que,
amb el temps, esdevingué una de les més
importants del moviment anarquista italià, on es van
imprimir nombrosos
periòdics (Umanità Nova,Volontà, A
Rivista Anarchica, Senza
Patria, Anarres, Il Peccato, Il
Seme, Musiche, etc.),
llibres
de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco
Serantini, etc.) i infinitat de manifests
polítics de tota casta. En aquests anys, a més de
la FAI des de març de 1979,
milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
d'Anarquistes Reunits). Militant
del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es
dedicà, amb una
meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra
l'amenaça d'instal·lació
d'una planta química a Massa-Carrara, tot això
abans del desastre de Seveso
(1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no
estaven de «moda» les
lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per
l'alliberament de Marco
Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i
després a Suïssa. A principis
dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu
històrica de la «Biblioteca
Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per
una empresa que
volia reestructurar l'històric palau Politeama; el
març de 1990, després de
tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la
seu de la FAI destrossant tot el
que trobà. En plena tensió, el maig de 1991
explotà el cotxe de l'enginyer Alberto
Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que
morí,
i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista,
encara
que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció
de la Màfia.
Gràcies a conèixer molts idiomes
(anglès, francès, castellà, etc.), que
havia
adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta
col·laborà amb
la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA),
en la preparació de congressos de la Internacional de
Federacions Anarquistes
(IFA) i en la traducció simultània de nombroses
trobades anarquistes
internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant,
mentre
acabava d'imprimir el número d'Umanità
Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana,
Itàlia) i fou enterrat dos
dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb
els honors de la
banda municipal que tocava cançons llibertàries i
de milers de companys. Deixà
companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va
ser
recollit en el documental d'Antonio Morabito Non
son l'uno per cento.
***
Igor
Podshivalov
- Igor Podshivalov:
El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i
militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es
matriculà a la
Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981,
mentre
estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En
aquesta època
publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin en samizdat (publicacions
clandestines
autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha.
En
aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es
llicencià en
filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no
trobà feina de la seva
especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels
fundadors
del Club Socialista, primera organització legalitzada a
Irkutsk que incloïa
militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la
creació de la
Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació
d'Anarcosindicalistes)
i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta
organització, assistí
a tots els seus congressos --incloent la Conferència
d'Anarquistes Siberians de
l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans
dels anys noranta.
A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del
carrer Fourier, quan
les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va
ser jutjat
i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la
seva llibertat. Durant
la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones
d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga
dels miners de
Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades
anarquistes a prop de la
Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de
Llorens, de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà
liquidar la Perestroika. A mitjans
dels anys noranta
destacà en la lluita ecologista i prengué part en
els campaments antinuclears
de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de
Txèquia (1997) i de
la península de Kola (1998). Durant molts anys
treballà com a periodista en
diaris de la regió d'Irkutsk i
col·laborà, sobretot amb articles
d'història del
moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres
en rus sobre Nestor
Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya
Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya,
etc. És autor d'un llibre sobre
les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara
inèdit. Igor
Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a
l'autopista Kultukskom
d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia)
i, a causa de les nombroses i importants
ferides, morí quatre dies després en un Hospital
Regional d'Shélejov; fou
enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres
fills, que tingué
amb sa companya Podshivalova.
Igor Podshivalov (1962-2006)
Defuncions
Mario Corghi
- Mario Corghi: El
2 d'agost de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Corghi, conegut com Marino.
Havia nascut el 4 de maig de 1902 Corregio (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Fedele Corghi i Elvira Forni. Només
pogué estudiar fins el quart curs
d'elemental i es guanyava la vida fent de venedor ambulant de teixits.
Enemic
declarat del feixisme, abans de l'anarquisme passà pel
socialisme i el
comunisme en 1921. El gener de 1936, juntament amb un amic,
s'expatrià
clandestinament d'Itàlia. A França
rebé el suport de l'anarquista Ciro
Beltrandi i immediatament després, gràcies a
l'ajuda del Comitè Antifeixista de
Chambéry (Savoia, Arpitània), passà,
juntament amb altres companys (Giuseppe
Pasotti, Edel Squadranientre i Randolfo Vella), l'agost de 1936 a
Catalunya per
fer costat la revolució. S'enrolà, amb Giovanni
Bruschi, com a voluntari en la«Columna Durruti» i lluità al front
d'Aragó. Amb la militarització de les
milícies passà a la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. A Osca (Aragó, Espanya) va caure malalt i va ser
traslladat per
rebre atenció mèdica a Barcelona.
Signà un document on rebutjava la seva declaració
d'«inhabilitació total» per lluitar i
manifestà la seva intenció d'integrar-se
de bell nou al front. Malgrat tot, Mario Corghi va morir el 2 d'agost
de 1937 –algunes
fonts citen erròniament 1938– a l'Hospital General
de Catalunya de Barcelona
(Catalunya), probablement de septicèmia. En honor a la seva
figura, els
anarquistes italians de Barcelona imprimiren, en ocasió del
seu funeral, una
foto seva de record i a la part posterior la seva
declaració, com a demostració
de la seva determinació i dels seus ideals. Tot i que la
notícia de la seva
mort es va publicar en el periòdic anarquista Guerra
di Classe, la policia italiana continuà
investigant sobre
ell fins al març de 1942. El 25 d'abril de 2004 al Parco
della Memoria, a la
via Fazzano de Correggio, s'inaugurà, per iniciativa de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), un monument a la seva memòria.
---
