Anarcoefemèrides del 31 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de La Propaganda
- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de
1881
surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer
número del dominical La
Propaganda. Revista semanal consagrada a
la defensa e ilustración de la clase obrera.
D'antuvi la seva tendència era
republicanofederal, però gràcies al viratge
polític i la radicalització del seu
fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les
tesis
anarcocol·lectivistes de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o
anterior, el seu
subtítol serà «Semanario social
defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En
un primer moment polemitzà
amb Revista Social, però
aviat passà
a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres
del consell de
redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel
Bernárdez, Federico Rodríguez
i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien
a la capelleria que
el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre
les
seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo
Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de
Serafín Álvarez,
Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán,
Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo
Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al
servei militar, realitzades pels quintos
que formaven el seu comitè de redacció, enmig de
l'escàndol dels contingents i
les redempcions en metàl·lic, va ser un dels
puntals que van fer força popular
aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74
números, l'últim el
4 de març de 1883, i encara en sortí el
número 75, però va ser segrestat per
les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150
pessetes), fet que
suposà la fi de la revista.
***
Protecció d'un
mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)
- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) --poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.
***
Capçalera
del primer número de Ruta Confederal
- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de
1937
surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià)
el primer número del setmanari
anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de
Sindicatos de Ramo e Industria.
CNT-AIT. Era una publicació oficial,
visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de
la Federació
Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes.
Trobem articles de Mauro
Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita
Cerdà, Felipe Colomer, Felipe
Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina
García, José García Ventura,
Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge
Quiles,
Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres.
Polemitzà amb Humanidad,
d'Alcoi, i atacà els comunistes.
En sortiren 34 números, l'últim el 19 de
març de 1938.
Naixements
Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)
- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Adolphe Willette
- Adolphe Willette:
El 31 de
juliol de 1857 neix a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant,
caricaturista i escriptor
llibertari Adolphe Léon Willette. Fill d'un coronel que va
ser ajudant de camp
del mariscal François Achille Bazaine, amb 18 anys,
després d'estudiar a Dijon,
va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en
1881
debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va
instal·lar al barri parisenc de
Montmartre i llogà amb son germà, el doctor
Willette, un taller al número 20
del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a
la litografia i a la
pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo,
pintures al fresc,
vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i
menús de
cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de
Pierrot i de
Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886
s'allunyarà
progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals,
per
consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau
va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va
exposar una pintura que havia
estat rebutjada al Saló, a més de diversos
plafons i el seu famós Parce
Domine (1884),
avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret
freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri
Rivière, Maurice Donnay, Maurice
Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro,
Vincent Van
Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després
decorarà nombrosos cabarets
i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del
Ball
Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de
l'Ajuntament de París.
Apassionat polemista, va col·laborar en diversos
periòdics llibertaris i
humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole
Illustrée,
i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au
Beurre. A
més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) --que
serà denunciat per ultratge a
l'Exèrcit--, La
Vache
Enragée (1896-1897),Le
Pied de Nez (1901),Les
Humoristes (1901,
amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer
Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les
eleccions legislatives del 22 de setembre, per
a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va
realitzar la decoració
de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre
de 1889, del Moulin-Rouge, i
creà el famós molí que va pintar en
magenta. En 1911 el Museu de les Arts
Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any
següent va ser nomenat cavaller
de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un
grup de joves artistes de
Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui
grimpe», que volia renovar
l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt
admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va
fundar
en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer
president fins al
1923. Aquest últim any posà la primer pedra del
dispensari dels Petits Paulbots
a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 a
París (França)
i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest
autor de
dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar
a la
religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per
als artistes finats.
El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant
del Sacré-Coeur
van ser rebatejats amb el nom de la també
llibertària Louise Michel.
***
Fábio Luz
- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.
***
Adalgisa
Fochi (ca. 1902)
- Adalgisa Fochi: El
31 de juliol de
1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia)
l'educadora, escriptora i activista
feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual anarquista
Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí
que havia participat
en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina
Gallenga, més acostada
a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances
per
Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano
Berneri, vidu amb fills que
treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia,
Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de
maig de 1897 nasqué Camillo
Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de
mestra,
mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses
ocasions (Milà,
Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de
contes infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».
***
Portada del llibre d'Anna Mahé
- Anna Mahé:
El 31 de juliol de 1881 neix a
Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la
militant anarquista
individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Marie-Rose
Mahé. D'antuvi
mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola
Normal de Nantes (Bretaya)–,
va esdevenir més tard, com sa germana Armandine
Mahé, la companya de
l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad)
amb qui
participarà en les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser
partidària
de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa
llibertària (L'Anarchie,La Cravache, Germinal, Le
Libertaire, L'Ordre, Terre
et Liberté, etc.) en «ortografia
simplificada», rebutjant totalment
l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907
s'ocupà, amb Pierre Brunia,
d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis
Libres» a
Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908,
arran d'una baralla a
la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal
Bernard i Albert Libertad,
trencà amb aquest últim i intentà, amb
Henri Martin (Japonet), recuperar el
material d'impremta que es trobava al local.
Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer
saber a través de la
premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el
periòdic L'Anarchie. En
1908 publicà el fullet L'hérédité
et l'éducation (1908), en ortografia
simplificada, que va ser traduït al
castellà per A. Cruz i editat a París
en 1911 sota el títol La herencia
y la educación. També en 1908
publicà l'obra de teatre Vers la
vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i
Eugène
Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés,
fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre
Ruff.
En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista«L'Espérance» i fou
membre del consell de redacció de Le
Libertaire. En aquesta època era companya de
l'anarquistaAndré
Jules Marie de Bläsus (André
De Blasiis),
amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny
d'Asnières (Illa de França,
França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article
antimilitarista«Conseils d'une mère à son
fils» publicat el 2 d'octubre en Le
Libertaire, va ser empresonada;
jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena,
juntament amb Georges
Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de
la «Banda Bonnot»,
com a conseqüència d'una denúncia, el
seu domicili va ser escorcollat i la
policia va trobar documents de Léon Lacombe i una
màquina d'escriure robada, i
per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos
de presó per
robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb
Pierre Miremont (Georges) i en
1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser
interceptat per
la censura, fet pel qual s'engegà una
investigació especial per part del
comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no
tingué cap resultat.
En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament
del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a
Colombes (Illa de
França, França). Anna Mahé va morir el
8 de novembre de 1960 a Clichy (Illa de
França, França) i va ser enterrada al cementiri
parisenc de Père-Lachaise.
***
Ignacio
Núñez Soler
- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants --de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.
***
Necrològica
de José Miguel Domenech Barón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1983
- José Miguel Domenech
Barón:
El 31 de
juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón.
Sos pares es
deien Francisco Domenech i Ana Barón.
Després de la
guerra civil s'exilià a França. Militant de la
Federació Local de Tarba de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys
fou delegat de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José
Miguel Domenech Barón
va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània).
***
Bernard
Ferri (1963)
- Bernard Ferri: El
31 de juliol de 1942 neix al VI Districte de París
(França) l'activista
llibertari Bernard Ferri. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de
França,
França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de
París. Gràcies a una
beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països
(Grècia, Síria, Líban,
Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi
d'Ensenyament Politècnic del
carrer parisenc de Curial. A començament de la
dècada dels seixanta, militava
en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i
formava part d'un grup de joves anarquistes
(Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François
Poli, etc.) lligats a les
activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Durant la
primavera de 1963 participa en una campanya accions
simbòliques contra
interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus
turístiques, etc.), per a
obligar la premsa francesa i internacional a parlar del
règim franquista. El 8
d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat
detingut el 6
d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que
col·locava una bomba a les
oficines de la companyia aèria Iberia a València
(València, País Valencià) i
traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella,
Espanya). El 20 d'abril
d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián
Grimau García i el 17
d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín
Delgado Martínez. El
17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de
guerra
sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes
de presó: Ferri a
30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a
15 anys
i un dia. Tancat a la presó de Càceres
(Extremadura, Espanya), gràcies a les
pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat.
Bernard Ferri
va morir el 5 d'agost de 1976 en estranyes circumstàncies en
un accident de
muntanya a Gavarnia (Llenguadoc, Occitània)–segons Alain Pecunia va ser
assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de
Ferri, va ser un
malaurat accident d'escalada.
Defuncions
Manuel Martín de la Haza
- Manuel Martín de
la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat
a Los Palacios (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la
Haza, conegut com El Niño de la
Canita. Havia nascut el 24
d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill
d'una
família pagesa pobre, assistí molt poc a
l'escola. Des d'infant ajudà en les
tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina
Arquellada Jiménez, amb qui
tingué un infant. Després de treballar com a
jornaler a la major part de les
explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser
contractat de pagès
a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II
República
espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT de
Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i
olivaters, càrrec en el
qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis
mesos després. Arran del cop
feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de
falangistes
i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a
Dos Hermanas.
Manuel Martín de la Haza va ser afusellat
l'endemà, 31 de juliol de 1936, al
lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia,
Espanya).
El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de
la Llibertat», que anualment
se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.
***
Antonio Muñoz Benítez
- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
Gino Sette
- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.
---
