Anarcoefemèrides
del 30 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire
- Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883).
***
Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)
- Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)
--alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)--
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques.
***
Palais de la
Mutualité (París)
- Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.
***
Portada
del número d'Umanità
Nova dedicat a Errico Malatesta
- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de
1944 surt a Roma (Itàlia) un
número únic commemoratiu del periòdic
anarquista Umanità Nova
dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico
Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El
número monogràfic dedicat
a Malatesta estava editat per la Federació Comunista
Llibertària Italiana
(FCLI) i no hi figura cap signatura.
Naixements
Sabater francès
- André Romans-Ville:
El 30 de juliol
de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant
anarquista
André Romans-Ville. De
pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En
1872, quan
realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per
un consell de
guerra a un any de presó per «ultratge vers un
superior». En tornar a la vida
civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir
anarquista de manera
autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el
grup «Terre et
Liberté» de Romans, i va establir
correspondència habitual amb Jean Grave i
Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants
anarquistes. Sempre vigilat
per la policia, quan es va desencadenar la histèria
antianarquista arran de
l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a
París, fou
detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de
febrer de 1894 i
tots inculpats de «participació en
associació de malfactors». Alliberat algunes
setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses
vegades de la persecució
policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés
constitutiu de la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Aristide
Delannoy
- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.
***
Retrat
de Nino Samaja (Ginebra, 1900)
- Nino Samaja: El
30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i propagandista anarquista,
i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el
pseudònim Kristen Larsen.
Fill d'una família
jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals
del segle
XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats
del moviment
anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per
haver organitzat una
manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la
policia de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar,
el va definir com a «un noi
influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En
1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser
jutjat i
condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la
deportació fugí a
Trieste (Friül), però va ser detingut per la
policia austríaca, lliurat a la
italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el
14 de
març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la
Federació Anarquista de
Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat
sota
arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només
va estar uns mesos
gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys
de màxima activitat política,
va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i
amb el
grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A
començaments de 1898 es
trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit,
hagué de canviar d'identitat i
passar a la clandestinitat. El març de 1898
signà, amb Vivaldo Lacchini i
Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis
Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com
a suplement en L'Agitazione.
Després de la detenció
dels redactors del periòdic L'Agitazione,
es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres
joves companys, de
l'edició i difusió clandestina de la
publicació, on col·laborà sota el
pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898
llançà l'últim número
d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i,
sempre buscat
per la policia, s'exilià, després d'una curta
estada clandestina a Florència
(Toscana), a França. A París visqué
fent traduccions i treballant en diverses
feinetes, però sense abandonar el seu compromís
polític. En 1898 publicà el
fullet Les émeutes de la faim en
Italie
i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le
militarisme et la société moderne. Fou
un dels organitzadors del Congrés
Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19
i el 22
de setembre de 1899 a París, però que va ser
prohibit per les autoritats
franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899
col·laborà en Le Temps
Nouveaux. Com a delegat de
Suïssa per al Congrés Antiparlamentari
Internacional de París, en 1900 va ser
expulsat de França i marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la
publicació de l'Almanacco
socialista
anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900
va estar
empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i
redactà, amb altres companys
(Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic
bilingüe Il Risveglio Socialista
Anarchico / Le
Réveil Socialista Anarchiste, que
esdevingué un de les publicacions
anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es
llicencià en medicina
a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys
després. En 1901 va ser
detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves
activitats
polítiques i restà empresonat alguns mesos. En
1902 es casà amb la romanesa
Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La
législation ouvrière, résponse a M.
Jaurès, publicat en italià
per l'editorial d'Il Pensiero en
1906.
Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències,
amb Charles Fulpius i
Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la
religió o també en defensa de
l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del
cantó de Ginebra
en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i
s'establí a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i exercí la seva professió
mèdica sense abandonar les seves tasques
polítiques. Durant molt de temps formà part del
grup anarquista encapçalat per
Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es
relacionà amb els
redactors de L'Agitazione, tot i
que
el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou
partidari d'un moviment
anarquista orgànicament federalista, socialista i no
individualista. Durant la
Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i
s'acostà al socialista, però
sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser
nomenat metge
numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya,
però aquest càrrec va ser
revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al
feixisme». En aquesta època, el prefecte
dissolgué l'Institut Bolonyès de
Protecció i Assistència per a les Assegurances
Socials que havia promogut des
del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del
Partit
Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a
càrrecs públics i visqué
exercitant la seva professió de manera privada. El novembre
de 1926 va ser
detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat
durant una
curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim
feixista, va ser
privat del seu càrrec de docent universitari en patologia
especial mèdica
demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de
les lleis racials,
va ser exclòs de la pràctica mèdica
per la seva condició de jueu. Durant la
lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943
va ser
detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella
(Emília-Romanya, Itàlia) i
alliberat el 3 de desembre –evità la
deportació com a jueu a un camp
d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la
seva edat. Després de
la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i
restituït per a la docència.
En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys
d'exili als Estats Units,
Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut
personalment i políticament
pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a
les files
del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària
(PSIUP). El març de 1946 i el
maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant
una dècada
assessorà sanitàriament el consistori
bolonyès i gràcies a ell la ciutat
aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i
sanitari, nivell que s'havia
perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit
tinent d'alcalde i
mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En
1953, amb els seus companys
maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El
juliol de 1954
reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb
textos del poeta Giosuè Carducci,
en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un
enfrontament
polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el
PSI no el presentà
com a candidat, fet que li va causar una gran
desil·lusió. Es retirà de la vida
pública i reprengué els seus estudis i assaigs
sobre el Risorgimento, el
moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna
Mensile d'Israele, Revue Medicale
de la Suisse Romande, Riviste di
Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes
toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina
de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista
critica
(1915), I tumori dell'esofago
(1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della
chirurgia conservatrice (1919), Emboli
polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz
pseudoleucemico (1920), L'eventratrio
diaphagmatica (1920), Le malattie
professionali dei ferrovieri
(1922), Studi di medicina sociale in
rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione
(1924) i Bologna giacobina (1959),
entre d'altres.
Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Armando Borghi en publicà una
necrològica en Umanità
Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla
Mimì
Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles
de caràcter
històric, econòmic, social i polític a
la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi»
de Lugo.
***
Frans
Masereel (1925)
- Frans Masereel:
El 30 de juliol de 1889 neix a
Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista
gravador, antimilitarista,
pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent
Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una
família
flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a
l'Acadèmia de Belles Arts de
Gand (1907-1908). Després viatjarà
força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent
servir les tres llengües que parlava (anglès,
alemany i francès). En 1910 va
arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar
els seus primers
gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista
satírica publicada
per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a
Suïssa després de la
declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va
treballar com a traductor per a la
Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i
col·laborà en la
revista pacifista La Feuille, per a la qual, en
tres anys, farà més de
mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors
bèl·lics i del militarisme, va
emprar tot el seu talent en la realització de gravats
antimilitaristes i va prendre
part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf,
anarquista i
insubmís) en la creació de Les Tablettes,
revista pacifista editada
entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a
il·lustrador de llibres va
començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli,
i seguirà amb llibres
de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore,
Vildrac,
Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va
tornar a
França, ja que no podia retornar a Bèlgica a
causa del seu passat refractari
durant la guerra, i va produir un important treball artístic
(gravats,
pintures, aquarel·les...). Però seduït
per la Revolució russa, donarà tot el
seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a
Amsterdam en el
Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà
dues vegades a l'URSS, en 1935
i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació
d'Escriptors i Artistes
Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de
Pintura creada per
la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a
Espanya durant la seva Guerra Civil.
En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al
pavelló de Bèlgica i
per al de la Pau de l'Exposició Internacional de
París i en juny de 1940,
fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a
Equihen, es va
instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se
després a Lot-et-Garonne en 1943.
Després de la guerra, viurà a Niça i a
Avinyó. A partir dels anys cinquanta
obtindrà el reconeixement internacional, quan
obté en 1950 el Gran Premi
Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de
l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any
després. En 1952 va fer els decorats per a
un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba,
de Federico García
Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any
següent va assistir
a una gran exposició organitzada en nom seu a
Pequín. Entre els seus llibres
d'il·lustracions podem destacar Die Mutter
(1919), Le Soleil
(1919), Un fait divers (1920), Die Idee
(1920), Histoire sans
paroles (1920),Souvenirs de mon pays
(1921), Visions (1921), Die
Stadt (1925), Geschichte ohne Worte
(1927) i Landschaften und
Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de
1972 a Avinyó
(Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van
tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes
Oriental,
Bèlgica).
La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com
Lynd Ward o
Clifford Harper.
***
Joan
Puig i Elías
- Joan
Puig Elías:El 30 de juliol de 1898
neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant
anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una
família pagesa republicana, va
estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal
de Barcelona.
Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918)
i va
crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre
escolar
llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal,
que
sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb
la proclamació de
la República, l'escola es desenvoluparà encara
més. Puig i Elías, militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va
participar també en
el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció
de mestres del
Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de
Barcelona, i va prendre
part en els congressos cenetistes, tot defensant
l'orientació «Comunista
llibertària» que servirà de base a les
col·lectivitats socialitzades durant la
Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa
participació en el Congrés de la
CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar
en el Comitè
Revolucionari del Clot i de Sant Martí de
Provençals i en la Comissió de
Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va
encarregar de la col·lectivització de
l'ensenyament, des de l'escola bressol a
l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola
Nova Unificada
(CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona,
va
ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a
delegat de
Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la
Federació Nacional
d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva
ponència d'estatuts i va ser
nomenat secretari d'Organització i Propaganda.
També aquell any participà com a
delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals
de Barcelona en el
Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat
subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública
de Segundo Blanco González. Amb
la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a
França, on va ser internat en
diversos camps de concentració. Després va
treballar en l'agricultura i va
poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad»
entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del
Comitè Nacional del Moviment
Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en
la CNT de l'Exili.
Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i
conferències per tota França (París,
Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours,
Gleny,
Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot,
Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de
Cultura i
de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en
l'Exili, on desenvolupa
una intensa tasca cultural. Després marxà a
Amèrica i, després d'un temps a
Veneçuela,
en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on
regentà una llibreria i presidí
la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió
franquista. Va
col·laborar en la revista Horizontes
(1937) i és autor de diversos
llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen
de la fiesta
de Navidad (1938), El hombre, el medio, la
sociedad, o Los factores
determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa
companya fou la
mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt,
Joan Puig i
Elías va morir el 5 de
setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou
enterrat al Cementiri Espanyol.
***
Una
actuació de "Mosaicos Españoles"
- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).
***
Dino
Fontana
- Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou
seguidor
d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut--, el
naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia--
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Alfonso
Failla
- Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974-- a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI.
***
Necrològica
de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de març de 1974
-
Francisco Blanco Ponce:
El 30 de juliol de
1908 neix a Màlaga
(Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco
Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou
un
dels
responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la
guerra civil. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment passà per
les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels
alemanys i deportat
com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes
Anglonormandes). Després
de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la
construcció i s'integrà
en la Federació
Local de Rennes de la CNT. En
1972 va fer una conferència a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen
Pérez de
la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre–
de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).
***
Francisco
Carrasquer Launed
- Francisco Carrasquer Launed:
El 30 de
juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentació Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,La Razón, Revista
de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
Tàrrega
(Urgell, Catalunya).
Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012)
***
Antonio
Gambáu Gil
- Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).
---
