Anarcoefemèrides del 26 de juliol
Esdeveniments
Capçalera del primer número de The Alarm
- Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
Capçalera
de La Lotta
- Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí
- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com«Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.
***
Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest
- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
Orsini Bertani
- Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril.
***
Louise
Hutteaux (1912)
- Louise Hutteaux:
El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny–
de 1870 neix a Marsella
(Provença, Occitània) la llevadora
anarcoindividualista Marceline Elisabeth
Hutteaux, més coneguda com Louise
Hutteaux o Louise Clément,.
En
1908 s'instal·là a París
(França), on freqüentà les«Causeries populaires»
(Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció
neomaltusiana,
renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de
1910 esdevingué la
companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre
Clément) i amb aquest gestionà una
parada de calceteria pels
mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de
França, França), on
repartia alhora el periòdic L'Anarchie.
Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des
de feia tres anys, va se
detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un
membre de
la banda, però finalment no va ser inculpada i fou
alliberada. Son company,
Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el
procés de la «Banda
Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una
denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser
jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove
Henriette Piana a avortar i
condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó–Henriette Piana i son
amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de
presó. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Paul Berthelot
- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).
***
Foto
policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)
- Fulvio Canzio
Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i
forner de professió,
milità en el moviment anarquista a començament
del segle i va ser fitxat i
sotmès a una estreta vigilància entre els anys
1932 i 1943. Inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser
finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Clemente
Vieira dos Santos
- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).
***
Jankel
Adler fotografiat per August Sander (1924)
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
***
Leo
Bianconcini
- Leo Bianconcini:
El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien
Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes.
***
Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992
- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
***
Necrològica
d'Isidoro Aguilar Albert apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1988
- Isidoro Aguilar
Albert: El 9 de juny de 1988 mor a L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Isidoro Aguilar Albert. Havia nascut el 26 de
juliol de 1903 a
Calanda
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Esteban Aguilar
i Gregoria Albert. Amb dos germans (Alberto i Miguel),
va ser enviat a la
guerra del Marroc, on entraren en contacte amb les idees
llibertàries. El
juliol de 1923 resultà ferit d'arma blanca en una baralla
amb dos joves a
Calanda. Des de 1925, com sos germans, milità en el moviment
anarquista del seu
poble i amb aquests participà en els fets revolucionaris de
desembre de 1933;
jutjat per això, va ser condemnat a tres anys de
presó. El març de 1936, amb
son germà Miguel, va sortir en llibertat provisional de la
Presó Central de
Guadalajara (Castella, Espanya). En aquesta època tenia dues
filles, de quatre
i cinc anys, de sa companya Joaquina Carbó. En 1936
intervingué activament en el Consell de
la Col·lectivitat
del seu poble, la qual va reconstituir i presidir després de
l'atac de les
tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Durant
el període revolucionari fou
regidor municipal del Comitè Revolucionari de Calanda. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França, on
milità en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Isidoro Aguilar Albert va morir el 9 de juny–algunes fonts citen erròniament el 10 de
juny– de 1988 a la Clínica La Saulano de
L'Avelhanet
(País d'Olmes, Occitània).
***
Necrològica
de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de desembre de 1993
- Francisco
Pedraza Lozano: El 26 de juliol de
1905 neix a Granada (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pedraza Lozano. Sos pares
es deien Francisoc
Pedraza i Rafaela Lozano. Ferrer de professió,
milità en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
dictadura
franquista fou
un dels puntals del moviment llibertari a Sevilla i el seu domicili
refugi de
nombrosos companys buscats. Va ser empresonat en diverses ocasions.
Després de
la mort del dictador Francisco Franco fou membre del Sindicat de
Jubilats i
Pensionistes de la CNT de Sevilla. Francisco Pedraza Lozano va morir
l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital Duque del Infantado de Sevilla
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Angelo
Puddu
- Angelo Puddu: El 26 de juliol de 1909 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Angelo Puddu.Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, ben igual que sos germans Enrico i Paolo, milità en el moviment anarquista local i, com ells, s'hagué d'expatriar quan els feixistes prengueren el poder. El setembre de 1926 passà al Principat de Mònaco i després a França. Es guanyà la vida fent de jornaler i de miner. Va estar-se per Bèlgica, per Holanda i altres països europeus. Amb son germà Enrico fou membre del grup Concentrazione di Azione Antifascista (CAF, Concentració d'Acció Antifeixista). Treballà a la pedrera de Les Bréguières, a Mogins (Provença, Occitània), fet que propiciaria la possibilitat d'aconseguir explosius. El 7 de gener de 1930 va ser detingut juntament amb son germà Enrico i altres dos militants (Giuseppe Lusso i Ercole Mastrodonato) al seu domicili de Villa Fontemaria, a tres quilòmetres de Lo Canet (Provença, Occitània), sota l'acusació de formar una banda autora de desvalisaments i d'atemptats contra interessos italians i bancs de la Costa Blava. El 18 de juny de 1930 els germans van ser condemnats a dos anys de presó i a 10 anys de residència obligada per«possessió d'objectes robats», però van ser absolts, per manca de proves, de formar una banda criminal. El 30 d'octubre de 1930 va ser condemnat, amb son germà Enrico, a Ais (Provença, Occitània) a un any de presó i a 10 anys de residència obligada per «possessió d'explosius i portament d'armes» i el 29 de desembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió. En 1935 vivia, amb son germà Enrico, a València (València, País Valencià). L'estiu de 1936 lluità a Espanya com a milicià dins de la «Columna de Ferro» i va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Mentrestant les autoritats feixistes italianes el van incloure entre els «terroristes subversius». Quan la guerra acabava, aconseguí l'abril de 1939 deixà València i arribar a Orà (Algèria), on fou internat en un camp de concentració. Es va integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle i, després de combatre els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional, en 1943 participà en el desembarcament aliat a Salern (Campània, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
