Anarcoefemèrides del 21 de juliol
Esdeveniments
D'esquerra
a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny
i
Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots
puny
en alt, llevat de Liarte que fa la salutació
llibertària
- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren«calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».
Naixements
Foto policíaca de Paul Merchet (1894)
- Paul Merchet: El
21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat,
França)
l'anarquista Paul-Joseph Merchet. Fill de militar, es guanyava la vida
com a obrer
boter. Vivia al número 15 del carrer Roderie de
Valença (Valentinès, Delfinat,
Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a
anarquista i va ser
condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia,
rebel·lió i insults». En 1894
viva a Avinyó (Provença, Occitània),
on mantingué contactes amb l'anarquista
Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després
d'haver cantat en un
cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie
i
de La Ravachole, va ser detingut.
El
juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia
del crim,
l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per
l'assassinat del president de la República francesa Sadi
Carnot i honorar el
seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va
ser
sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener
de 1894 en diversos
robatoris comesos en esglésies de Rumans
(Valentinès, Delfinat, Occitània) i de
la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de
Pisançon, etc.), i de fabricació
de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va
ser absolt.
El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de
presó.
Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats
penitenciàries
per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver
fet apologia de
Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de
febrer de 1895 va ser
condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per«propaganda
anarquista per provocació i apologia de crims» i
el 3 d'abril d'aquell any va
ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc,
Occitània). El maig
de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de
Mende (Llenguadoc,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Peter Puccio
- Peter Puccio: El
21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília)
l'anarquista
Pietro Puccio, més conegut per Peter
Puccio. En 1909 emigrà amb sa família
als Estats Units, establint-se
d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué
l'ofici de barber
i posteriorment s'instal·là a l'Estat de
Michigan. Després de la Gran Guerra
patí la repressió (detencions, deportacions,
etc.) que el fiscal general Alexander
Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i
sindicalistes, que culminà
en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquestaèpoca conegué Vito Capizzo i, gràcies
a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de
sa vida. Col·laborà
amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una
estreta
relació amb els anarquistes residents al Canadà,
especialment amb Attilio
Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede).
Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores
(Macomb
County, Michigan, EUA).
***
- Andreu Borràs
Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a
Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé–algunes fonts citen erròniament el seu segon
llinatge com Colomer.
Sos pares es
deien Andreu Borràs, llaurador, i Josepa Colomé.
Quan era molt jove
s'afilià a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la
policia
en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista
negra de la patronal de
la fàbrica «Rubí-Industrial»
on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al
front d'Aragó i amb
la militarització de les milícies
passà a ser comissari polític d'una bateria
d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat
al port
d'Alacant (Alacantí, País Valencià)
quan intentava embarcar, però aconseguí
fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat
durant un temps al
domicili de la mare del company Emili Travé de
València, pogué arribar a
Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on
trobà
feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí
fugir sota els trets de la
Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo.
Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell
mateix 1939 passà a França. Internat en un camp
de concentració, va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les
fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan
l'ocupació alemanya,
pogué fugir de la detenció i arribà a
Occitània, primer a Fumel, on treballà
amb un cossí seu, i després a Tolosa de
Llenguadoc, on fou detingut per la
policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base
submarina
alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà
al departament de les Landes,
on treballà de llenyataire i s'integrà en la
Resistència. Membre del «Batallón
Libertad»,
format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945
participà en els
enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea
atlàntica, especialment a zona de
Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco
viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer
costat la reorganització de la CNT
en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va
caure mort al
carrer víctima d'un
atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios
i
Germinal.
Defuncions
Grup
d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama
(membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola
Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini
- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Portada
del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)
- Gabriel Grandjean:
El 21 de juliol de
1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el
propagandista anarquista
Gabriel Granjean.
Sota el pseudònim de Simplice
col·laborà assíduament en el
periòdic anarquista de Jean Grave Le
Temps Nouveaux, que començà a
aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà
el fullet Les conditions du travail dans la
société actuelle.
***
Émile
Méreaux
- Émile
Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a
França
l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis
Méreaux. Havia
nascut el 7 de setembre –algunes
fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 a Laon (Picardia,
França). Sos
pares es deien François Louis Méreaux,
ferroviari, i
Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a
ebenista al barri de Charonne de
París (França).
Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del
periòdic Le Révolté.
Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En
1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles
Malato, Jacques Prolo
i Léon Ortiz (Schiroky),
de tendència
socialista revolucionària «sense
etiquetes». Arran de l'edició dels primers
números de Le
Révolté, el 3 de
setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de
presó, a 500
francs de multa i a la privació dels drets civils, per la
publicació dels
resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels
Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand
Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats
a la mateixa pena. Fou a
partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat
amb el nom La Révolte,
amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887,
quan sortia d'una reunió improvisada realitzada
després d'un míting de
solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga
Cosmopolita
i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié
del bulevard de
Ménilmontant de París i on va intervenir Louise
Michel, va ser detingut amb
altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux,
després
d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver
ferit lleument dos
Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix,
ferit a la cama dreta, i altre
anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de
presó, que purgà a Poissy
(Illa de França, França). Un cop lliure
freqüentà el Cercle Anarquista
Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de
reunió
anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com
molts altres
companys, arran de la repressió desencadenada
després de l'explosió de la bomba
al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a
Montreuil (Illa de França,
França) una mena de comuna anarquista que posava en
pràctica una cooperativa de
producció i de la qual fou el responsable de
correspondència. Fou animador
d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema
econòmic
fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada
cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici,
aquesta comuna
anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser
tancats
uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de
1894, el seu domicili
del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França) va ser
escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França.
El novembre de
1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de
Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de
la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic anarquista Le Temps Nouveaux,
de Jean
Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del
Dret», amb el grup partidari de la «Unió
Sagrada», al voltant de Jean Grave i
del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de
1915. Un any més tard, però,
reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del
manifest «La Paix des
peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes
oposats a la guerra i
dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.
***
Joan Mir i Mir
- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.
***
Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)
-Émile Pouget: El 21 de juliol de 1931 mor a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.
***
José
Pardo Babarro
- José Pardo
Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front
bèl·lic l'oculista anarcosindicalista
José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a
Ourense (Ourense,
Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de
fustes per a mobles, estudià el
batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista
Manuel Sueiro, antic fuster
de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri,
professió
que no exercí, i entre aquesta data i 1932
estudià medicina a Santiago de
Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys
(Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro
Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo,
José Touriño Painceira,
Fermín González, José
Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez,
Cesáreo
Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants
de medicina. Durant
la II República va fer conferències a l'Ateneu de
Divulgació Social d'Ourense. Diàriament
es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado
al cafè Barca d'Ourense per fer
tertúlia amb els companys de la Federació Local
de CNT. Després va seguir els
estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de
Madrid, alhora
que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge
resident per oposició a la
Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya,
a més de formar-se
a la clínica del doctor Gregorio
Marañón y Posadillo. Des de Madrid
col·laborà
en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de
la CNT Solidaridad
Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo
y Cerebro de la
Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els
seus articles
parlà de temes referents a divulgació
científica i la sanitat (biologia,
sexualitat, avortament, etc.), però també de
temes polítics (sindicalisme
revolucionari, organització sindical, etc.).
Després s'establí a Ourense, on en
la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez
Malvar, aplicava un descompte
del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per
un dies,
ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de
juliol
de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la
força en la brigada «Flechas
Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a
alferes mèdic. José Pardo
Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front
bèl·lic --no se sap
exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns
citen
Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre
d'aquell any a Ourense.
Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del
Col·legi Mèdic
d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i
deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les
pròpies files
franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí
Ibáñez està considerat com un
més
interessants teòrics de la sanitat llibertària.
***
César Terrón Abad
- César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda, León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté-- per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera.
***
Pascual
Giménez Tomás
- Pascual Giménez
Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant
(Alacantí, País Valencià)
l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia
nascut en 1903 a Villena (Alt
Vinalopó, País Valencià). Ebenista de
professió, entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura
de Primo de Rivera.
En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i
Ginés Camarasa García,
muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre
anarcosindicalista fins als
1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va
ser
nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser
empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i
de nou
president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936
encapçalà el Comitè de
Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser
nomenat, en substitució de Francisco Sánchez
Molina, regidor del Consell
Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la
Federació de
Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i
lluità enquadrat en
Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, va ser apressat a Alacant i reclòs als camps de
concentració de Los
Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a
Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià) i a Alacant.
Jutjat en consell de guerra, va ser
condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser
afusellat el 21 de juliol de
1942 a Alacant (Alacantí, País
Valencià).
Pascual Giménez
Tomás (1903-1942)
***
Salvadora
Medina Onrubia fent un míting organitzat per la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA)
- Salvadora Medina Onrubia:
El 21 de juliol de 1972 mor a
Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista
Salvadora
Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja.
Havia nascut el
23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
Visqué la seva
infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on
després va fer de mestra i
tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón),
com a mare fadrina. Des
de molt jove començà a escriure,
abraçant tots els gèneres, i a militar en el
moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa
campanya en defensa
del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la
presó d'Ushuaia per haver
assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo
Falcón, responsable de la
repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a
Buenos Aires; mantenint
correspondència amb ell, planificant la seva
evasió i, quan el llibertari
ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult
fins aconseguir-lo. La primera
carta enviada per Radowitzky quan sortí de la
presó de l'illa de Flores
(Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En
1914
s'instal·là a Buenos Aires i
començà a col·laborar en el
periòdic anarquista La
Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i
fundador i director del
popular diari Crítica, on qui es
casà i tingué tres fills. Arribà a
tenir molta influència en el periòdic de son
marit, posant-lo al servei de
campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos
polítics. En 1919
participà activament, amb son fill, en els fets de la«Setmana Tràgica» de
Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda
i
empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura
militar del general
José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per
un grup d'intel·lectuals
argentins que envià una carta al dictador
sol·licitant «magnanimitat» amb
l'escriptora per la seva «triple condició de dona,
de poeta i de mare», però
quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des
de la presó al general una
carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951
dirigí el diariCrítica, un cop ja mort son marit. Durant
sa vida col·laborà en
nombrosos periòdics, anarquistes i«burgesos», com ara Fray Mocho,PBT,Crítica, Caras y Caretas,La Nación, El Hogar,
etc.
Destacà com a autora teatral --Almafuerte
(1913), La solución
(1921), Las descentradas (1929), Lo que
estaba escrito i Un
hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants,
contista --El
libro humilde y doliente i El vaso intacto--,
novel·lista --Akasha
(1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La
rueca milagrosa
(1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica
y su verdad, assaig
sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la
teosofia i
col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta
filosofia esotèrica. La seva
correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb
Radowitzky des que
sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada
a Mèxic fugint de la
repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada
al Centro de
Documentación e Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CENINCI) de Buenos
Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora.
La
dueña del diario Crítica.
Salvadora
Medina Onrubia (1894-1972)
***
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/moralesguzman/moralesguzman05.jpg "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
Antonio
Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]
- Antonio Morales
Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne
(Forêz,
Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista
Antonio Morales
Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a
Màlaga (Andalusia, Espanya).
Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari
de Granada.
Participà en la fundació de les Joventuts
Llibertàries granadines i en 1932 fou
delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el seu
Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà,
amb Felipe Sandoval i altres,
en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms,
quan fugia cap a
l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa.
Fundà, en aquesta època,
el periòdic Anarquía. En 1934
va fer un míting a Adra amb motiu de la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Entre 1935 i 1936 fou
el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i
col·laborà en Tierra
y Libertad, òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de
1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada
i formà amb José
Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell
any, convocà amb
Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis
i on fou elegit
secretari general de la província. Quan esclatà
la guerra civil, lluità al
front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les
milícies d'Adra. Amb
Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González
fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit
comissari, i també fou
corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia.
Després formà part
del Comitè de Guerra de la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de
Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys
bèl·lics edità a Guadix Hombres
Libres. En 1939, amb el suport de grups
maçònics, aconseguir passar els
Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de
Vichy i internat,
primer, en camps i després enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de
1940 fou fet presoner
pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força
debilitat. L'agost de
1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de
Tolosa de Llenguadoc, on
s'oposà al Comitè Regional de
tendència col·laboracionista. Després
de
l'escissió confederal, formà part del
Comitè Regional d'Andalusia del sector
ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple
Nacional de Regionals. Establert a París,
s'integrà en el Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i
realitzà tasques de
responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT de
l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels
plens del moviment
llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou
elegit per
a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i
Propaganda.
En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de
l'administració del CNT.
En 1956 també formà part del SI, però
abandonà el càrrec per problemes de
salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa.
Alguns assenyalen que
durant els seus últims anys es lliurà a la beguda
i que tingué problemes per
les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota
diversos
pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte,
etc.), en moltes publicacions, com ara Accão
Directa, Boletín
Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva
Senda, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.
Antonio Morales Guzmán (1903-1973)
---
