Kant, la ''metafísica il·lustrada''. Reedició.

                                                Immanuel Kant  

L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominat Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

    Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

   Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

   A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.