Anarcoefemèrides del 14 de juliol
Esdeveniments
Selfactina
- Conflicte de les Selfactines:
El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Conflicte
de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets
ocorreguts a la capital
catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la
filatura amb les
màquines anomenades selfactines --de
l'anglès selfacting--, que
eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven
mà d'obra, i a les quals
se'ls atribuïa l'atur forçós de molts
obrers. A la Península les primeres
reaccions contra la introducció de maquinària en
el procés de la producció i
contra l'atur forçós que resultava de la
mecanització es produïren a Alcoi en
1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el
1847. Les
selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849
funcionaven amb
aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de
200.000. A l'estiu de 1854
aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona.
El 14 de juliol del
1854, en mig de l'eufòria pel triomf de
l'alçament progressista contra el govern,
una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi
de diverses
fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas,
Josep Morull i Pi, Rosés i Cia,
La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on
funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general
Ramon de la Rocha
publicà un ban on es comunicava que serien passat per les
armes tots els que
atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones
--aquest
mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors.
Cessaren els
incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels
teixidors, continuaren en
vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les
selfactines. Més de 50
fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El
capità general mantingué converses
amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25
de juliol firmava
una ordre prohibint l'ús de les selfactines.
Paral·lelament es publicà un
document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel
Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep
Barceló, on exposaven al capità
general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es
produí una
famosa polèmica periodística entre
Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que
degenerà en amenaces de violència contra la
persona de Figuerola. El conflicte
s'allargà, ja que els fabricants van recórrer
l'ordre de prohibició davant el
govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost
el nou
capità general Manuel de La Concha mantingué una
reunió amb els dirigents de
les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat
per 19
societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers
processats i
condemnats i l'obertura d'un període per a la
negociació entre fabricants i
obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines,
durant el
qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva
capacitat
per a representar col·lectivament els treballadors davant
els empresaris, com
s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos
convenis col·lectius.
No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid
revocà l'ordre de prohibició
de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres
va fer ajornar la
seva publicació fins el maig del 1855.
***
Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia
- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.
Naixements
Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)
- Joseph Anacléto:
El 14 de juliol de 1857 neix l'anarquista Josep Jean Baptiste
Anacléto. Perruquer
a París (França) el 16 de març de 1894
va ser detingut, juntament amb altres 11
companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista
Amédée Pauwels, on
va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine.
El seu domicili, al
número 53 del carrer d'Angoulêma, va ser
escorcollat. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Pierre Quillard
- Pierre Quillard:
El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el
poeta, dramaturg, traductor i
periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al
Liceu
Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres
(Éphraïm Mickaël,
Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas,
Rodolphe Darzens, Georges Vanor,
etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui, en Le
Fou, periòdic literari del grup «Le
Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle
dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer estudis
universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts
Estudis i a l'École
Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars
de la història. En
1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm
Mikhaël, fundà la revista La
Pléiade,
on publicà dos anys més tard la seva primera
peça teatral, La fille aux
mains coupées. En 1890 s'edità el seu
primer recull poètic, La gloire du
verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a col·laborar enMercure de França, publicació
en la qual continuarà escrivint durant
tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues
--considerava que la literatura era la millor «propaganda pel
fet»-- i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
--membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres.
Pierre Quillard (1864-1912)
***
Henri
Ferrier
- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche (Centre, França) l'anarquista Henri Jean Baptiste Marie Ferrier. Carreter de professió, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per«complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Joséphine
Accini (1898)
- Joséphine
Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) la modista
anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel
llinatge de son marit Nicolas Camilloni.
Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a
Niça (País
Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se
li va obrir un expedient
individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia
francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de
Niça i en un escorcoll
policíac se li requisaren els fullets Confession
d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre
paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar
del periòdic anarquista
bilingüe de Niça L'Esclave
- Lo Schiavo
(1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia
assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb
destinació Torí. El
juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes
estrangers no
expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
- Ugo Resta: El 14
de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Ugo Resta,
conegut com Sacranon. Sos pares es
deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan
estudiava el tercer
grau de primària i es guanyà la vida treballant
de sabater. S'adherí molt jove
al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i
confiança dels
seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de
Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà
amb altres anarquistes
romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando
Borghi. Es casà
amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La
policia el definí
com de «caràcter seriós,
educació considerada i intel·ligent».
Destacà fent
propaganda entre els companys de feina i participà en tota
mena de reunions i
manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de
1915 es
va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment
d'Artilleria
acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto,
Itàlia). Després del conflicte
bèl·lic,
retornà a Faenza i reprengué les seves activitats
en el moviment anarquista
destacant també per les subscripcions recaptades a favor del
periòdic Umanità Nova
i Pensiero e Volontà. El
4 de juliol de 1921 va ser detingut i
processat per «amenaces a mà armada».
Després de l'establiment definitiu del
feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap
activitat política,
dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida
retirada. No obstant
això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven
que no havia
renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la
Comissió
Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com
a «element
perillós per a l'ordre nacional de l'Estat».
Aquesta amonestació va ser
revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant
els primers mesos
de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents,
encara que mantingué
una «conducta regular», segons la policia,«no mostrà signes de penediment». El
gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia,
Itàlia), però un any després
retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940,
quan es va constituir
un comitè clandestí dels grups i partits
antifeixistes (socialistes,
comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi
entrà a formar part en
representació dels anarquistes, però cap
llibertari formà part del Comitato de
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional)
creat en 1943.
Després de la II Guerra Mundial continuà sent un
dels anarquistes més destacats
de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del
Pallone de Porta Montanara, lloc
de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo
Castellari, Renato Cicognani,
Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va
morir
el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia); en el seu funeral hi
participaren conciutadans de totes les tendències
polítiques d'arreu la Romanya
i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia)
va fer un breu
discurs.
***
Buenaventura Durruti
-
Buenaventura
Durruti Domínguez:El 14 de juliol de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i
militant
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez. Fill d'una família de
ferroviaris d'idees socialistes,
sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el
segon
llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és
el resultat de la
castellanització del primer llinatge català de sa
mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917, fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord, participà
activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada
pels
anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)--,
vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17
treballadors morts, 500
ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això,
buscat per la
Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu
radicalisme de la UGT,
i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver
d'exiliar-se a França. Entre
el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de
mecànic a París, on
entrà en relació amb militants anarquistes
catalans i començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es
repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es
trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació
anarquista, quan el
9 de març d'aquell any, un dia després de
l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut
a Madrid; però enganyà la policia i
escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de
participació en aquest atemptat. A la capital catalana va
fer amistat amb
Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922
l'agrupació anarquista «Los
Solidarios» --«grup específic o
d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar
fons mitjançant cops
de mà, a més de desenvolupar les estructures de
la CNT i de crear una federació
anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part
García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923
a aquest grup se li
imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero,
produït com a represàlia
de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la
dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es
traslladin a
França per organitzar un comitè revolucionari per
ajudar les activitats
subversives dels catalans i fundar a París una editorial
anarquista («Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a
l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú,
Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a
terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons
amb l'expropiació
als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres
oficis i
creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926
tornen a França i després d'un
temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un
intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant
naturalment pel de Primo
de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant
això, una important
campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un
indult. Un
cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa
(Bèlgica, Luxemburg,
Suïssa, Alemanya). En aquesta època té
una companya fixa, Émilienne Morin, que
no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una
filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la II República, tornà a la
Península i s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de
1931, com a representant del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí,
amb García Oliver, al congrés
de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions
d'indústria. Després de
l'excisió trentista i de la
separació de Peiró i de Pestaña, es
convertí
gradualment en una de les figures més representatives i de
major autoritat
moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la
consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà activament en la insurrecció
anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la
qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys,
primer a Bata
(Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes
Canàries), d'on tornà
vuit mesos després. Formà part del
Comitè Revolucionari de la fracassada
insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou
novament empresonat
cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de
la Confederació
Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura,
partidària de la
línia insurreccional (la «gimnàstica
revolucionària» del grup«Nosotros»), i
formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del
desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI.
Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934,
fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de
1934 i confinat a
València; sortí de la presó a la fi de
1935. Després de comprovar el fracàs de
la revolució d'octubre de 1934 i la repressió
patida per la classe obrera,
contribuí a que la CNT no boicotegés les
eleccions de febrer de 1936, fet que
afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936
organitzà la
defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de
Provençals, Sant
Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà
les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a
Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar nomenar
un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
--format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes --del qual
era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un
altre gran nucli urbà anarquista de la península.
El 23 de juliol creà, a
instàncies del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, la «Columna
Durruti»,
que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per
part de
les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura.
A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca
d'armament. Cridat per
García Oliver i Abad de Santillán
tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a
l'organització militar clàssica i a la
participació de la CNT-FAI en els
governs republicans català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les
forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la
seva
columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les
tropes
franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es
trobava als
voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat
Universitària de Madrid, ocupat pels
revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la
procedència del qual
no està molt clara, existint diverses hipòtesis
sobre l'origen de la bala que
li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada
accidentalment pel seu propi naranjero
--versió hispana del subfusell
Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat
per
agents estalinistes. La versió de l'accident és
bastant versemblant, puix que
el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un
simple
cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que
Durruti mai no va fer
servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a
les 4 hores del 20 de
novembre de 1936 a l'habitació número 15 de
l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya).
El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la
col·laboració amb la
burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i
d'altres dirigents
anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la
burocratització de la CNT i
les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista.
Durruti és una de
les grans referències del moviment llibertari
hispà i prototip del
revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva
figura,
sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i
estudiós de l'anarquisme
Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola,
publicat en nombroses
edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos
realitzà un
documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia
teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura
Durruti,
anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)
***
Necrològica
de Gregorio Naso publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 i 19 de juliol de 1980
- Gregorio Naso: El
14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de
Buenos Aires (Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el
seu llinatge
citat Nasso. Era fill d'una
família
d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet
començà a
treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la
Federació d'Obrers del
Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA), de la
qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb
Emilio López Arango,
Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir
millores en les condicions de
treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de
Buenos Aires de la
FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual
va ser nomenat
secretari general. Membre de la redacció del
periòdic Organización
Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa
(«Bosquejo histórico de La
Protesta»),
també col·laborà en La
Obra
(1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir
(1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra
y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les
campanyes de solidaritat
amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo
Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual
Vuotto, Reclús de Diago i Santiago
Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos
Aires, Argentina).
També lluità contra la llei
d'«associació
il·lícita», que va ser aplicada als
sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou
membre de diverses
comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la
FORA, presentà
en el VII Congrés de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), que se
celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània),
un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de
l'empresonament l'agost
de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis
obrers portuaris de Buenos Aires
membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan
Bautista Mayorga, Honorio Bruno
Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez
i Victorino Javier Volpe), fou
un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat
dels Obrers Portuaris de la
FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes
argentines. Va se
comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat
Sindical de Xile per a
exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada
pels 2.325 delegats
presents, alhora que interrompre el discurs del general
Perón, convidat pel
govern xilè; davant aquest fet, Perón
ordenà des de Xile l'alliberament dels sis
militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge
Perlés,
assistí com a delegat de La
Protesta
al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU) i l'any
següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest
periòdic en el I Congrés de la FAU.
En aquests anys milità en la Federació
Llibertària Argentina (FLA). Apassionat
pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups
teatrals en els anys cinquanta–
i bon orador, participà després de la mort de
Perón en la «Campanya d'Educació
Cívica» en el curs de la qual prengué
la paraula tots els diumenges a places de
Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses
conferències a
locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un
dels fundadors de la
Biblioteca Anarquista «José Ingenieros»
i de l'editorial «Proyección». El maig
de 1971 publicà en la revista Reconstruir
l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final
de sa vida s'establí amb sa
companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a
Gregorio de Laferrere
(Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà
en el funeral Carlos
Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se
celebrà al
Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es
realitzà en el seu
homenatge titulat Recordanto a Carlos
Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va
morir el 16
de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).
***
Joan Reverter Nolla (ca. 1925)
-
Joan Reverter
Nolla: El 14 de juliol de 1901 neix a Alcanar
(Montsià, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Joan Reverter i Nolla –el segon llinatge
a vegades citat Molla. Al seu poble
natal era conegut
com Lo Verd. De família
benestant, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta
(Montsià, Catalunya),
on era conegut com El Canareu, i
durant
la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà
els diners d'una herència a
fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas,
editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), i de la qual sortí una vintena de
números. En 1931, amb la
proclamació de la II República espanyola
retornà a la Península i es dedicà a
la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre.
Entre el 2 i el 4
d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de
Pagesos d'Amposta al
Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC). En
1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou
director del setmanari
d'Amposta El Explotado (1932-1933).
Militant
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
s'enfrontà a l'estratègia trentista
i el 10 de maig de 1933 va ser
detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de
Pilatos de Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys
buscats per les autoritats i amagà
Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de
l'Ebre. A Barcelona
(Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933,
representà el Sindicat de
Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de
Treballadors de
Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de SindicatsÚnics de
Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El
Explotado, va ser detingut «per desacatament a
l'autoritat» i
multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també
col·laborà en Solidaridad
Obrera i en La Revista Blanca.
Milicià durant la
guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol,
Aragó, Espanya) i va ser
ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó,
Espanya). Posteriorment
participà activament en l'organització
econòmica d'Amposta. A partir de
novembre de 1936, després de la dissolució del
Comitè Antifeixista, presidí el
Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts
de la Col·lectivitat Agrícola–aquests incloïen el pagament d'un salari, que es
rebria íntegrament en cas de
malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La
Col·lectivitat Agrícola d'Amposta,
de la qual va ser secretari i en la qual també
participà Joaquim Dragó,
s'encarregà de la producció d'arròs,
de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la
granja avícola «Roja y Negra».
També creà una moneda local, ratificada davant
notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc
tarragoní. El febrer de
1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep
Viadiu Valls i Francisco Carreño
Villar, en la gira propagandística per terres catalanes
(Valls, Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la
Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938
va fer a Amposta la
conferència «Responsabilidad y
conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i fou
internat al camp de concentració de
Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut
(Sent Progèt, Llenguadoc,
Occitània) i després de l'escissió
confederal formà part de la tendència«col·laboracionista». Més
tard s'establí a Caors i representà la
Federació
Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i
reunions. Durant
els anys setanta formà part de la tendència
lligada al periòdic Frente
Libertario. En l'exili col·laborà
en diverses publicacions, com ara Le
Combat Syndicaliste i Espoir.
Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a Caors
(Llenguadoc,
Occitània).
Joan Reverter Nolla
(1901-1989)
***
Carlo
Zaccarini
- Carlo Zaccarini:
El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini,
conegut com Carlino. Sos pares es
deien Ernesto
Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó.
En 1923 passà
clandestinament a França i s'instal·là
a Lió (Arpitània), on treballà
empedrant
carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista
fent
servir el pseudònim de Carlino.
En
1931 va ser expulsat de França per les seves«activitats subversives». Retornà
i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron,
Arpitània), on, segons la
policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista
i antifeixista. El
gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el«Batalló Garibaldi», però en
1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana
francesa. Visqué de
manera estable a França. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny LaÉpoca del 31 de maig de 1933
- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.
***
Necrològica
de Francisco López Guillén apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 2 de maig de 1974
- Francisco López Guillén: El 14 de juliol de 1905 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco López Guillén. Sos pares es deien Antonio López i Rosario Guillén. Era amic de la infància de l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis, amb qui sempre restà en comunicació. Milità en el Sindicat de Vidriers de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Joan Peiró Belis va ser lliurat pels nazis a les autoritats franquistes, el va anar a visitar a la presó de València i intentà per tots els mitjans salvar-lo, ocupant-se de la seva inhumació després de la seva execució el 24 de juliol de 1942 a la presó de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Durant el franquisme, continuà militant en la CNT clandestina de València. Francisco López Guillén va morir el 16 de novembre de 1973 a l'Hospital La Fe de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
