Anarcoefemèrides del 13 de juliol
Naixements
Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899
- Marie de Saint Rémy:
El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852–
neix a Sant Romieg de
Provença (Occitània) la propagandista anarquista
espiritualista, ocultista, mèdium
i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o
també com Marie Teissier,
pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff,
quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes
de
la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en
1872 va ser condemnada a
Marsella per «frau» i 1885 publicà en
aquesta ciutat el periòdic Le
Journal d'Outre Tombe, on combaté el
catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del
periòdic anarquista Le Parti
Ouvrier. Organe international des
travailleurs, que només va treure dos
números el juny de 1892 a
Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer
tipogràfic
enviat a l'Arsenal de Toló (Provença,
Occitània) per les seves idees
anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A
Toló prengué el nom de Marie
de Saint Rémy i es guanyà la vida
venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquestaèpoca fou quan elucubrà
una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme,
cristianisme i
espiritisme, que batejà amb el nom
d'«Universalisme». En 1893 publicà dos
números d'un full titulat Le
Gambetta
i també aquell mateix any dos números d'una nova
versió sota el nom de Le Jugement
Dernier. Feuille universeliste. Drame
prophétique, philosophique et politique dicté par
l'esprit de Gambetta à la
somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895
i gener de 1897 publicà
a Toló el periòdic Le
Christ Anarchiste.
Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique,
occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company
Babinger,
ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà
molt especialment sa filla Emma
Teissier, a més, és clar, dels«redactors pòstums vinguts del més
enllà», com
ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday,
Claude-Adrien Helvétius, Sadi
Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui,
Jesucrist, etc. En
el penúltim número d'aquesta
publicació anuncià per al 1897 el«primer any
d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autènticòrgan d'expressió de l'Universalisme,
fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les
columnes
de Le Temps Nouveaux que va
publicar
en el número del 10 d'agost de 1896 que estava«redactada sota la inspiració
d'una senyora que deia la bonaventura als
imbècils». En 1896 va ser empresonada
a Toló i des de la garjola envià un poema al
periòdic anarquista Le Nouvelle
Humanité, que fou publicat
en el número de novembre d'aquell any. També
fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897).
Més
tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou
periòdic universalista intitulat L'Antéchrist.
Organe universelliste ou de l'immuable
justice,
del qual només sortiren tres números entre
octubre i
desembre de 1897.
Després deixà per un temps la zona de
Toló,
però hi retornà i
s'instal·là a Sainte
Anne d'Evenós. En aquesta època
publicà a
Toló l'obra teatral L'ex capitaine
Alfred Dreyfus, sauveur de sa
race et de l'humanité. Drame en trois actes i en
1898 una mena de
continuació sota el títol Le
miracle
national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de
Massabielle, 20 août 1898,
on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora
il·luminada Bernadette
Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i
apel·la a la revisió
del seu procés. En 1899 publicà a
París el llibre Les Dieux des
anarchistes. Annales de l'universellisme, en la
col·lecció «Librairie du
Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci
del
llibre d'Antonio de Nocera (Antonio
Uliamo) Anarchie et spiritualisme,
réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses
camarades matérialistes. El setembre
de 1900 assistí al Congrés Espiritista i
Espiritualista Internacional que se
celebrà a París. En 1901 edità a
Toló el periòdic La
Révolution. Organe universelliste libertaire, del
qual sembla
que sortí una desena de números. En 1907 va ser
condemnada per un tribunal d'Ais
de Provença per «frau i exercici
il·legal de la medicina». A partir
d'aquí se'n
perd tot rastre.
***
Paul
Gille
- Paul Gille: El el 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat ambÉlisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» --posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur,Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommageà Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).
***
Foto
policíaca de Joseph Paridaen
- Joseph Paridaen:
El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia,
França) l'anarquista
Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën.
Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de
comerç. Va ser
detingut, juntament amb Ernest Baër, després
d'aferrar cartells («Appel aux
conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard
del Palau de
Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se
contra sos caps.
Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de
Saint- Denis (Illa de
França, França) s'estaven jutjant el 23 de
març de 1891 per l'Audiència del
Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia!
Fora la pàtria!» durant un sorteig
de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí
greument la cara d'un agent.
En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la
Cité Joly del XI Districte
de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per
violència als agents i a
un magistrat. Abandonà la regió parisenca i
s'establí a casa de l'anarquista Louis
Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es
produïren l'1 i el 2 de
desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la
policia i
es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe
acusà Paridaen i Gustave
Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4
de
juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le
Havre a la de Rouen
(Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de
1892 va ser jutjat a
l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la
qual estava guardat per una
companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un
delicte de robatori comès
el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la
Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver
comès, al mateix
lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb
Lapointe i Léon
Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs
forçats,
mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna
al crit de «Visca
l'anarquia». Després d'un temps a la
presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va
ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la
colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23
d'octubre de
1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la
Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la
repressió. Malalt de
disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i
conegué el deportat
anarquista Clément Duval. Ell aconseguí
restablir-se, però Lepiez, de
constitució més dèbil, mai no es va
recuperar completament. Durant la
deportació va ser condemnat dues vegades més, una
a dos anys suplementaris per
haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava
que
atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per
complicitat en una
temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament
amb els deportats Auguste Hincelin
i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana
Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois.
Posteriorment va ser
enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la
deportació.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Adhesius antimilitaristes de la
Federació Comunista Anarquista
- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat,Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup«Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a«espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.
***
Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)
- Edouard Marlot: El
13 de juliol de 1876 neix a París (França)
l'anarquista Edouard Marlot, conegut
com Charvet. Era fill natural de
Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del
doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de
novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines
centrals de París
(França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc,
Occitània). El
desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc
de feina havia esdevingut
inútil i li notificà el seu acomiadament a partir
del març de 1894. El 2 de
febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb
crides a l'anarquia, a
Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat
Minera de
Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille,
president del consell
d'administració de la citada societat, que aquests
consideraren insultants i
amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat
per l'XI Tribunal
Correccional de París i condemnat a sis mesos de
presó per «amenaces de mort
per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Isaac
Steinberg (1923)
- Isaac Steinberg:
El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi
rus) --actual Daugavpils
(Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista
cultural, socialista
revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més
conegut per Isaac
Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de
comerciants jueus --son pare
es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i
s'educà en la religió
del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a
Moscou, en un refinat
ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder
(escola judaica) de
Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906
començà la carrera de Dret a la
Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista
Revolucionari (PSR,
conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva
militància i
deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després
s'exilià i a la
Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus
estudis de doctorat
en Dret. En 1910 retornà a Rússia i
treballà com a advocat, especialitzant-se
en els víctimes jueves del règim tsarista. En
1914 es casà amb Nekhama
Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses
ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la
revolta. En 1917
va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el
grup local del PSR. Quan
esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser
elegit membre del comitè
executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc
després va ser nomenat
membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El
desembre de 1917 va
ser nomenat narkom (comissari del Poble) de
Justícia del govern de Vladímir
Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del
PSR i els bolxevics.
S'encarregà personalment de frenar la repressió
sistemàtica contra la
dissidència revolucionària i les actuacions de la
Txeca. Políticament era
anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser
d'esquerra» o «norodnik
(populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà
una federació de sindicats de
treballadors, de consells i de cooperatives absolutament
descentralitzada, on
els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i
amb càrrecs
revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran
majoria de
llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que
s'encarregués de
la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per
desmantellar l'Estat i
arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un
mínim d'institució. Va
alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder
en la federació
que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del
sindicalisme.
Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental,
l'ànima i el cos del
socialisme revolucionari, i no un programa polític concret
amb un objectiu
final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de
Brest-Litovsk, dimití
del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà
força crític amb la revolució
bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i
tancat més de
quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el
funeral de
Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les
autoritats comunistes
li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor
que la seva vida
corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa
família. En 1933, quan
els nazis van arribar al poder, s'instal·là a
Londres (Anglaterra) amb sa
esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica
va ser un dels
cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization
(Lliga de
la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva),
que es dedicava a
trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La
Freeland League
comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres
quadrats) de terres agrícoles i
ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest
d'Austràlia, per a instal·lar 75.000
jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla
Kimberley), ideat per
Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos
absolutament oficial i
que tingués el suport de la població i de les
institucions per raons
humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a
Perth i a començaments de 1940
bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa,
importants personatges, etc.) li feia costat, però
també sorgí una oposició
clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes.
El juny de 1943
abandonà Austràlia i es reuní amb sa
família al Canadà. Entre 1943 i 1957
dirigí Afn Shvel (En el
Límit), òrgan d'expressió en jiddisch
de la
Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment
pel primer
ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern
australià posava a
l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la
exclusivament al poble
jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps,
continuà amb la idea
i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el
govern dels Països
Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a
Saramacca
(Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van
suspendre
les negociacions del Saramacca Project fins al«total esclariment de la
situació internacional», negociacions que mai no
van ser represes. Va ser una
de les peces claus de l'anomenat «territorialisme
jueu», basat en el model
autogestionari dels assentaments, però sempre
rebutjà la idea d'Estat-Nació
jueu i va ser força crític amb el sionisme; el
seu judaisme era espiritual,
entès com a cultural i secular, i no religiós i
estatista. Quan es va fundar
l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació
binacional israeliana i
palestina, alhora que reivindicà la instauració
d'un assentament jueu
autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà.És autor d'obres en rus,
jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem
fun der Revolutsye (1923,
La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a
Folks-komisar (1931, Memòries
d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en
1935 sota el títol Spiridonova.
Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in
Oystralye (1943, El
viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The
umpromised land (1948), Mit
Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951,
Amb un peu a
Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh
un Yid (1952, Home i
jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution
(1955), etc. Isaac
Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova
York,
EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat
qualificat
per alguns com «anarcosionisme». Son fill,
Zalman-Leib Steinberg, més conegut
com Leo Steinberg (1920-2011), va
ser
un reputat crític i historiador de l'art.
Isaac
Steinberg
(1888-1957)
***
D'esquerra
a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente
Pérez Combina,
Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó
d'El Puerto de Santa
María, 1933)
- Bartolomé Lorda
Urbano:El 13 de juliol de
1901 neix a Algámitas
(Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Bartolomé Lorda
Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la
Frontera, a començament
dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens
menyspreable, en tasques
propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina
Martínez i Paulino Díez Martín.
El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan
Sánchez Lobato i
Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys
de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i
milità activament
en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de
setembre de
1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la
presó de Villa Devoto (Buenos
Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto
Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano,
Jesús Villanas, Victorino
Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro
Martínez, entre d'altres.
Finalment en 1931 fou deportat a la Península i
s'instal·là a Morón. En aquesta
localitat treballà de xofer, de mecànic de
màquines d'escriure i de dependent
de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres
companys, arran de
la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot
terrorista».
Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933
assistí al Congrés de la
Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va
ser detingut al
final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb
altres destacats
militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina),
Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla
i després al penal
del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en
aplicació de la «Ley
de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb
un centenar
d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any
anterior, per un delicte
de «tinença d'explosius». A finals de
1933 va fer un míting a Morón.
L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a
Morón i formà part del Comitè
Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes
feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i
Jaén. Després formà part del
Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a
Màlaga i del Comitè Anarquista de
Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a
comissari polític de la 80
Brigada Mixta comandada per José Galván, al front
de Granada. Més tard fou cap
d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar
a partir de setembre de 1938
amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a
la seva detenció el
març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat
al camp de
concentració d'Almeria, després a Baza i
Morón, i finalment a la presó de
Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per«rebel·lió
militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser
executat –afusellat segons uns,
garrotat segons uns altres– el 24 de juny de 1940 a Sevilla
(Andalusia,
Espanya).
Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)
---
