Anarcoefemèrides
del 12 de juliol
Esdeveniments
Deportació de Bisbee
- Deportació de Bisbee:
El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona,
EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies
--militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers
(només 167 eren
nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de
Butte
(Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per
la milícia. Tres persones
moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de
beisbol, els miners seran
immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou
Mèxic on seran
internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al
poble miner de Bisbee la IWW
reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals
rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb
uns salaris inferiors
als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una
llista de
reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar
amb la
discriminació en contra dels treballadors sindicats i
estrangers. Quan les
companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga.
Aleshores
la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra,
que la IWW era plena
d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats
privats
armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar
a pujar a 24
vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic,
on els abandonaren en mig
del desert. Un editorial de Los Angeles Timesdel 15 de juliol de 1917 deixava molt clara
l'opinió de les autoritats
nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic,
exhortant la
revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee,
de Seattle a
Leadville, aquesta organització internacional, farcida
d'estrangers, portada
per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere
el
títol fal·laç de "Treballadors
Industrials del Món", aquesta franca
guerra contra el nostre govern.» Els
deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes
nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions
on molts hi van
restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar
tots els
camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol
indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser
encausats i
deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies
mineres.
Una comissió federal va investigar les deportacions,
però no va trobar que cap
llei federal hagués estat violada. La
qüestió va ser remesa a l'Estat
d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap
companyia
minera. La
deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu
de 1916 en la
tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan
la policia va obrir
foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb
vaixell a Everett
per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van
ser
greument ferits.
***
Erich
Mühsam
- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.
***
Cafè-restaurant
Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es
trobava el "Circolo dei Nobili"
- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.
***
Notícia
sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic
barceloní El
Luchador del 31 de juliol de 1931
- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom«Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.
***
Tribuna
del míting
- Míting de les
Joventuts Llibertàries: El 12 de juliol de 1937
se celebra al Teatre Principal
de València (València, País
Valencià) un míting organitzat per les Joventuts
Llibertàries (JJ. LL.). L'acte va estar presidit per Antonio
Oñate, secretari
general de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i
intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de
Propaganda del Comitè Regional
del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició
actual de la Federació era la
mateixa que es va mantenir després dels «Fets de
Maig» del 1937 i que va
analitzar i criticar la política governamental, especialment
la del Ministeri
d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó,
vicesecretari de la FIJL, que defensà
l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel
Miró Solanes, secretari de la
FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels
partits polítics; i Galó Díez
Fernández, en representació del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a
les JJ. LL. L'acte acabà amb la
interpretació d'Hijos del Pueblo
i amb
visques a la CNT, la FAI i les JJ. LL.
Míting de les Joventuts
Llibertàries (12 de juliol de 1937)
***
Portada
del primer número de Provo
- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari«Provo» (de«provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 delsúltims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per«pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».
***
Cartell
de la presentació del llibre
- Xerrada de
Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se
celebra a l'Ateneu de Los Teques
(Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació
del llibre Bitácora de la
utopía. Anarquismo para el
siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de
sociologia de la
Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson
Méndez. L'acte va està organitzat
per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el
marc d'un fòrum de
celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.
Naixements
Henry David Thoreau
- Henry David Thoreau:El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut comHenry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints,The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor& Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement:«No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.
***
- Aristide Rey:El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Estava casat amb Marie Blanche Joséphine Isaure Perier. Aristide Rey va morir el 16 de febrer–gairebé totes les fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1901 al seu domicili del V Districte de París (França).
***
Oscar Neebe
- Oscar Neebe:El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el«cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).
***
Alceste
Faggioli
- Alceste
Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro
(Emília-Romanya,
Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi
Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa
(El Pílades de Costa).
Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia
Lambertini.
Després de fer els estudis secundaris, es
matriculà a la Universitat de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en
contacte amb els cercles democràtics i
internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe
Garibaldi,
en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges
a França. El 27 de
novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors
del Fascio Operaio
(FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta
organització, inspirada
en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
tingué com a eix la
qüestió social i l'emancipació de la
classe obrera a través d'un projecte més
reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il
Fascio Operaio, òrgan d'expressió de
l'associació, sostingué que
la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres
amb
subvencions i educar-los en la política. Amic i estret
col·laborador d'Andrea
Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el
Congrés de la Federació Regional
Italiana de l'AIT i entre
el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista
Conferència de Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El
16 de març de 1873, durant les tasques del II
Congrés de l'AIT a Bolonya, va
ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i
altres, però
el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret
per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué
personalment, a favor d'una
acció revolucionària mitjançant la
lluita armada, fou un dels promotors de la
insurrecció que es produí durant la nit del 8 al
9 d'agost de 1874 a Bolonya i
a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la
policia tenia sobre
els membres de la organització, va fer que el cop de
mà resultés un fracàs i va
ser detingut i empresonat juntament amb altres companys.
Després d'un llarg
judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta
d'insurreccionalistes
processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola
(Emília-Romanya,
Itàlia), on a més de reafirmar els principis de
la Internacional accentua la
funció propagandística que aquests judicis tenien
per a la difusió del pensament
anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso
Ceretti i
Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre
amb els insurgents
serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea
Costa i Augusto
Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il
Martello, publicació que ajudà a
reanimar el grup internacionalista
aleshores molt feble després del fracàs de la
insurrecció de 1874. Arran de la
insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i
amonestat la
primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de
1879 a
Forlì (Emília-Romanya, Itàlia),
aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de
1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà
en la sortida de la Rivista Internazionale
del Socialismo. Malalt
de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de
1881 a Bolonya
(Emilía-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25
de març de 1893
- Henri Meyrueis: El
12 de juliol de 1865 neix a Millau (Roergue, Occitània)
l'anarquista Henri
Pierre Meyrueis. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent
de sabater i
després de cambrer a diferents poblacions, fins
instal·lar-se a París (França)
on treballà en un cafè del carrer del Louvre.
Durant l'estiu de 1892 viatjà a
Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb
Bernard
Chappuliot (Chopulot), acusat
d'haver
realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre
de 1892 a
la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident
policíac Gustave
Bisson (Le Petit Pâtissier)
que s'havia
infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març
de 1893 van ser
condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la
Guaiana Francesa sota la
matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa)
conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément
Duval, i patí nombrosos
càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se.
L'administració penitenciària
el qualificà d'«anarquista dels més
violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de
1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca.
En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va
ser
asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i,
segons
Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit,
pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren
presents.
***
José
Villaverde Velo
- José Villaverde Velo:
El 12 de juliol
de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia) el destacat anarquista
i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys
entrà a treballar com a tallista
en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels
organitzadors de la
Federació Local de Societats Obreres de Santiago en
representació Sociedad de
Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat
president en
1915. L'agost de 1917 dirigí amb José
Pasín
la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals
ambdós van ser
empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918
s'instal·là a
Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la
CNT (Congrés de la Comèdia),
celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el
Sindicat
de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de
Treballadors (UGT), el
juny de 1920 participà en el congrés d'aquest
sindicat socialista, on defensà
la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va
ser nomenat
secretari de la Federació de la UGT de Vigo i
participà en la fundació de
l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a
Gijón al I Congrés Nacional
del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors
del
periòdic ¡Despertad!,
i membre del
grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i
Eduardo Collado. El juny
de 1923 participà en el Congrés de la CNT de
Gijón. Destacà sobretot en la CNT
de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà
com a orador en
multitud de conferències i de mítings. Durant la
dictadura de Primo de Rivera patí
presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda
econòmica als presos a través de La
Revista Blanca. Aquest mateix any va
ser present en la reunió constituent de la
Federació Marítima del Litoral
Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a
Santiago, en representació de
Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió
s'acordà pagar-li un sou perquè
dirigís el periòdic El
Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà
de l'edició de les obres
de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad!
de Vigo quan el periòdic català Solidaridad
Obrera fou suspès. En aquesta època va
fer de portaveu del grup «Solidaridad»,
que encapçalava Ángel Pestaña i Joan
Peiró, en els seus enfrontaments amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí al Ple Nacional de Regionals de
Mataró, on es decidí fer costat el complot de
1929 de José Sánchez Guerra
contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el
llibre de Joan PeiróIdeas sobre sindicalismo y anarquismo.
El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers
de Vigo en el Ple
Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos
mítings (Ferrol, Vigo,
Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad
Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931
representà
diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo,
Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés
Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de
1931 i d'abril
i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i
Astúries. A partir de 1931
residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de
pesca Manuel Montes, participà
en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a
Madrid i fou un dels
creadors del la Federació Nacional de la
Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el
seu òrgan d'expressió Mar
y Tierra. En
el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la
Confederació
Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que
abandonà el desembre de 1932 per
pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint
càrrecs remunerats –durant
la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000
afiliats. Encara que mantenia
tesis acostades al sector trentista
i
era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933
es mostrà contrari a modificar
les tàctiques confederals. En 1933 publicà el
fullet Pro seis horas, text d'un
míting amb Mauro Bajatierra i Orobón
Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat
gerent-administrador del Sindicat del
Transport. En aquesta època es mostrà favorable a
l'Aliança Obrera. En 1935 va
ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no
acceptà el càrrec. D'antuvi
pogué fugir de la repressió desencadenada arran
del cop feixista de juliol de
1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels
quan es
reincorporava a la seva feina a la nova estació
ferroviària de la
Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar
l'organització
dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la
negativa
implicà la seva sentència de mort. Trobem textos
seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La
Tierra,
etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre
de 1936 a Oseiro
(Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap
destrossat, aparegué
l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El
seu important fons documental,
bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta
i conservat per sa família
durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la
Real
Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte
d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A
la Corunya existeix un carrer
amb el seu nom.
José Villaverde Velo (1894-1936)
***
José Navarro Muñoz
- José Navarro Muñoz:El 12 de juliol de 1916 neix a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 29 d'abril de 2007 a Barcelona (Catalunya).
José Navarro Muñoz (1916-2007)
---
