Anarcoefemèrides de l'11 de juliol
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Indépendant
- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista«Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.
***
![Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]](http://www.estelnegre.org/documents/liardcourtois/liardcourtois01.gif "Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]")
Cartell
de l'acte [IISH-Amsterdam]
- Conferència de
Liard-Courtois:
L'11 de juliol de 1903 se celebra a la Sala del Casino de
París
(França) la conferència, pública i
contradictòria, «Révolution,
procréation»
(Revolució, procreació) a càrrec del
militant
anarquista, neomaltusià i
excondemnat a treballs forçats a les colònies
penitenciàries de la Guaiana
Francesa Auguste Courtois (Liard-Courtois).
L'acte va estar organitzat per la Lliga de la Regeneració
Humana, de Paul Robin.
***
Capçalera
de Frente y
Retaguardia
- Surt Frente y Retaguardia:
L'11 de juliol de
1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i
després a
Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número
del
setmanari Frente y Retaguardia.Órgano de las
Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las
del Frente. Va
ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al
front aragonès i no
pel Comitè Regional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya
contra la dissolució de les
col·lectivitat, combaté el
col·laboracionisme i fou força crític
amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de
Montsó i l'aliança
antifeixista. Publicà un número
extraordinàri dedicat al «19
de Juliol» sense numerar. El responsable
editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador
Franco)
i trobem textos de Máximo
Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres.
L'últim número conegut és l'11, de
febrer de 1938.
Naixements
El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat
- Toussaint Bordat:L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut --obrer de la indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular«Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Pietro
Ravasio
- Pietro Ravasio:
L'11
de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso
Ravasio i
Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El
28 de
desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a
una multa per«escàndol nocturn», però a
causa de la seva insolvència la pena va ser transformada
en tres dies de detenció que purgà l'abril de
1902. El 22 de juny de 1907 un
jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per«lesions voluntàries», però
la pena
va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un
jutge acusat de«rebuig» a les ordres de la Seguretat
Pública. Amic del sindicalista anarquista
Alessandro Caglioni, es mostrà força
crític amb les posicions reformistes i amb
les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de
1911, en ocasió de la
inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i
Afins de la Cambra del Treball de
Bèrgam, interrompé contínuament el
discurs oficial de l'advocat socialista
Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs
de titelles».
Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia
d'haver
molestat dos capellans. A començament de 1912
participà en una brega amb els
sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser
sufocada
gràcies a la intervenció del delegat de la
Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo
De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i
en el Fascio Obrer
de Bèrgam i província, creat per iniciativa del
grup dels sindicalistes
revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino
Rocchi,
etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione
Proletaria, que començà a publicar-se
l'octubre de 1910. Treballà com a
obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de
març de 1912 lamentà
públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio
D'Alba contra el rei Víctor
Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes
declaracions, va ser
interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de
1912 pel tribunal
de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100
lires de multa, a més de ser-li
revocada la suspensió de l'execució de la pena
imposada pel jutge de Bèrgam del
22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la
llibertat. El maig de
1914 passà a treballar al taller mecànic de«Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu
d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de
Bèrgam que s'acabava de
crear, i començà a reprendre l'amistat amb
Alessandro Caglioni, membre destacat
d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a
Caravaggio
(Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li
trencà el cap per
haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava
professant
idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va
ser contractat com a
fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara
que
continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com
a «no
perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del
registre dels subversius.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Edon
Benvenuti
- Edon Benvenuti:
L'11
de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor antimilitarista
i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i
Augusta
Genovini. Es
guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població
amb una gran tradició llibertària.
S'adherí al moviment anarquista de ben
jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el
grup anarquista«Germinal», format especialment per artesans de
l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo
Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni
Roig» (1919-1920) tingué
un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en
ocasió de la
partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una
manifestació hostil
a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant,
segons les autoritats, un
estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora
els alemanys!». Per aquest fet el
27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres
dies
d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm
(Sicília), on visqué amb sa
família en condicions d'indigència i
contínuament vigilat i reprimit per les
autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935
envià una carta a la Direcció
General de la Policia adjurant del seu passat polític,
encara que malgrat
aquesta retractació, les autoritats policíaques
no es refiaren i el
mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins
la caiguda del règim
feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i
reprengué el
contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista«Germinal». Edon Benvenuti va morir
el 27 de maig
de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).
***
Lucien Haussard (ca. 1921)
- Lucien Haussard:L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).
***
- Bernabé Gracia
Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Bernabé Gracia Alegre. Quan era molt jove emigrà
a Catalunya i entrà a
treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a
Olesa
(Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages,
Catalunya) i milità en el
Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys
trenta
participà en les insurreccions anarquistes de
Fígols (Berguedà, Catalunya) i
Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel
Tribunal d'Urgència, amb el també miner
anarquista Ginés González González,
per«tinença d'explosius i arma de foc»; ell
fou absolt, però son company va ser
condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri
d'Àneu (Pallars Sobirà,
Catalunya), en pogué fugir i
s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la
Federació Local de
la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la
Revolució
va ser nomenat president de la col·lectivitat
agrícola de Sant Feliu de
Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa
companya Carmen Moya
Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga
minera de 1932, i sos
fills a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Duran
l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats
franceses. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris
(Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc,
Occitània), on durant molts anys fou secretari de la
Federació Local de Castelnou
d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità
en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb
ell a Les Vicaris.
Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a
l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una
operació quirúrgica i fou enterrat
dos dies després al cementiri de Castelnou d'Arri.
***
Sigfrid Català Tineo
- Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tieno. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.
Sigfrid Català Tineo (1906-1978)
***
Necrològica
de Joaquín Egea Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de gener de 1978
- Joaquín Egea
Martínez: L'11 de
juliol de 1908 neix a
Callosa de Segura (Baix Segura, País Valencià)
l'anarcosindicalista Joaquín Egea Martínez. Sos
pares es deien Joaquín Egea i Josefa Martínez.
Emigrat des de l'adolescència a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), esdevingué
anarquista llegint Tierra y Libertad.
Milità en els grups
francesos de la Unió Anarquista (UA) i de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà
cap a Barcelona (Catalunya)
i participà en la defensa de la Revolució. En
1939, amb el triomf franquista,
retornà a França, on continuà
militant, amb sa companya Rosa Savall, amb qui va
tenir dos infants, en la Federació Local de Montpeller de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El 23 de setembre de 1961 fou el secretari
de la
reunió que se celebra a la Unió Departamental de
Força Obrera (FO), on es
constituí el Comitè Local de Montpeller de
l'Aliança Sindical entre la CNT i la
Unió General del Treball (UGT). Joaquín Egea
Martínez va
morir el 17 de novembre de 1977
al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un
atac de cor
fulminant i va ser incinerat a Marsella (Provença,
Occitània).
Defuncions
Dibuix sobre l'execució de Ravachol
- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.
***
Foto
policíaca de Vittorio Malaspina
- Vittorio Malaspina:
L'11 de juliol de 1928
mor a Bobigny (Illa de França, França) el
socialista i comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo
(Ligúria, Itàlia).
Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi
milità en el
Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la
vida en el sector de
la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921
s'afilià al Partit
Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata
dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges.
Vittorio Malaspina (1904-1928)
***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934
- Louis Chedeau:L'11
de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França)
l'artesà serraller
anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Havia nascut el 9 de febrer de
1893 a Issoudun (Centre, França). Sos pares es
deien Louis
Chedeau i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys
començà
a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins,
conegué E. Armand
a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per
l'anarcoindividualisme. Quan la
Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament
abans d'aconseguir ser
donat de baixa per al servei militar. A partir de
començament dels anys trenta
milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents
de la Pau (LICP) i
en el pacifista i antifeixista «Comitè
Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12
d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan
passà per a la seva regió durant
una gira propagandística. Molt lligat a
l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el
visità a l'hospital de Tours (Centre, França)
quan aquest va estar internat.
Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General
d'Issoudun
(Centre, França) a resultes de l'electrocució
patida quan tocà amb una barra de
ferro un transformador mentre treballava. Sa companya fou Yvonne
Armantine Perruchot.
***
Notícia
de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en
el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes
del 12 de juliol de 1937
- Manuel Rúa Losada: L'11 de juliol de 1937 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.
***
Just
Parés Salvans
- Just Parés
Salvans: L'11 de juliol de 1939 és afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Just Parés Salvans. Havia
nascut cap el 1900
a Folgueroles (Osona, Catalunya). Mecànic i pedraire de
professió, vivia a Roda
de Ter (Osona, Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Acusat pels franquistes de
pertànyer a les Patrulles de Control, va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a mort. Just Parés Salvans va ser afusellat,
juntament amb
l'anarquista Josep Teixidó Pous, l'11 de juliol de 1939 al
Camp de la Bota del
Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la
Pedrera
d'aquesta ciutat.
***
Antonio
Ribera
- Antonio Ribera:
L'11 de juliol de
1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia
nascut en
1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les
Joventuts Llibertàries,
durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió
(antiga «Columna Ascaso»). Amb
el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc
anys a la
presó aconseguí fugir i passar a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol
de 1949, amb
Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres
llibertaris que,
després d'haver acompanyat el guerriller José
Pascual Palacios fins a la
frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac
d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya).
Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga),
Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán,
Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El
Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la
Guàrdia Civil a
l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego,
Osca, Aragó, Espanya),
Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament
mentre la resta del grup aconseguí
fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i
Alejandro
Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de
Buil a la recerca de
provisions, però van ser rebuts pels trets del grup
antiguerriller; Antonio
Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren
fugir
amb moltes dificultats.
***
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy
- Yvonne Estassy: El 11 de juliol de 1951 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Havia nascut el 24 de juliol de 1869 a Baugé (País del Loira, França). Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
---
