Anarcoefemèrides
del 10 de juliol
Esdeveniments
Bomba del Liceu (1893)
-«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.
***
Full
volant propagandístic del míting d'Equi i de
Greenlhalg
- Míting
d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra
als locals de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un
míting de
protesta contra la sentència de tres anys imposada a la
metgessa anarcofeminista
i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats
llibertàries,
antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting
intervingué, a més de la
doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler
Greenhalgh. Finalment,
l'octubre de
1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San
Quintin (Califòrnia, EUA)
per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda
més tard a un any i mig
gràcies a un indult del president nord-americà
Woodrow Wilson.
***
Cartell propagandístic d'Umbral
- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.
Naixements
Béatrix Excoffon
fotografiada per P. Vuillot
- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Belén
de Sárraga durant una gira propagandística per
Andalusia (1900)
- Belén de
Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) la mestra,
metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista,
anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Fou la filla
primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i maçó procedent d'una
família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove
de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos
pares es decidissin
a casar-se civilment. Després de recórrer
diverses ciutats peninsulars, en 1880
es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i
posteriorment estudià magisteri, a instàncies del
seu avi, Fernando Ascensión
de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan
de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a
Espanya i poc temps després es
produí la separació matrimonial de sos pares, fet
escandalós que donà molt que
parlar aleshores. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
republicans
federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant
de comerç, republicà
i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a
viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894
es casà --la parella tingué tres infants
(Libertad, Demófilo Dantón i Víctor
Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era
coneguda aleshores, estudià medicina
a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta
contra la destitució
d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva
excomunió vaticana per la
publicació de l'obra Historia
Natural.
En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de
Stäel, George Sand i
Louise Michel; també col·laborà en la
revista espiritista barcelonina La Luz del
Porvenir. En 1895 fundà a
València la Federació de Grups Femenins. En 1896
formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del barri barceloní de
Gràcia, organització que va ser
prohibida pel governador i que implicà la seva
detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes i
manifestacions en suport de la
independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896
va ser detinguda
durant una manifestació independentista i empresonada. A
finals de 1896
s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest
mateix 1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València.
A finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80
societats. Després passà a
viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu
Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes
Fermín Salvochea i Pedro
Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà
l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també milità, amb
Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala,
en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900
s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que
ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903
actuà especialment
a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900
creà la Societat Progressiva
Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad
Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada ciutat i el març de l'any
següent rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una conferència a
Badajoz. En 1902, amb Alejandor
Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i
pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova
residí amb Soledad Areales i en
1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt
llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova
formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització
de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés
de Lliure Pensament de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot
malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904
va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un
discurs pronunciat
contra el general Camilo García de Polavieja, censurant
aquest per
l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la
independència de Filipines José
Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz
(Tenerife, Canàries). En
1906 representà una lògia
maçònica en el Congrés de Lliure
Pensament de Buenos
Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i
s'establí a l'Uruguai, on fundà
l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910
dirigí el periòdic El
Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí
al Congrés Internacional Femení celebrat a
l'Argentina, el qual l'anomenà
presidenta honorària. Durant els anys posteriors
recorregué el continent
americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic,
Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú,
Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El
Despertar
de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les
citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades.
***
Francesc
Layret
- Francesc
Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Nascut en una família benestant,
propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys
va patir
una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir
de 1895 va ser
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot,
i en 1898 va
començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En
1900 va contribuir
a la fundació de l'Associació Escolar Republicana
i a la creació de l'Extensió
Universitària, la missió de la qual era divulgar
la cultura entre la classe
obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors
universitaris
republicans (Rodríguez Méndez, Odón de
Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar
els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne
president el 1905,
any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es
va doctorar amb la
tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit
regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en
Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de
la
Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista
Republicà en 1906. Com
a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908,
que
preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser
impartit
en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en
1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual
es va separar en
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En
1915 va
contribuir a la creació del Bloc Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat
va iniciar en aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els
anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els
militants de la Unió de
Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí
Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la funció de l'Exèrcit --celebrat
va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva
que patia el
proletariat català després de la vaga de la
Canadenca. En els moments de màxima
repressió contra la CNT, sota el govern de
Martínez Anido, va ser assassinat el
30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la
patronal
catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se
al
Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador
Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat
detinguts i van ser deportats
aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el
mercenari que va
assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix
nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el
24 de setembre de
1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell
any. L'endemà de
l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a
Barcelona,
i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant
manifestació
política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument
seu, obra de Frederic
Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en
acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27
de maig de 1977. El
21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria
Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de
Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc
després, Joaquim
Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999).
Francesc
Layret i Foix (1880-1920)
***
Denzio
Anzani al seu taller de sastreria
- Decio Anzani: El
10 de juliol de 1882 neix a Forlì
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles Anziani,Carlo Anziani, D'Anzani,Dani, Emilio
Millet, Giovanni
Servadu, Jacomit Servadu,Giovanni Servadei, Jacomi
Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que
nounat va
ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la
ciutat–, va ser criat per
una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a
l'orfenat de Forlì i
posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de
la seva infantesa va
aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí
d'Itàlia per a no
fer el servei militar i, després d'un pas per
Suïssa, s'establí a França. En
1902 col·laborà econòmicament des de
París (França) en la campanya «Pel
sufragi
universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser
detingut a Lió (Arpitània);
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver
participat a París en els
preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de
Maig i se li va
decretar l'expulsió de França. Passà a
Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco.
El febrer de 1907 marxà cap
a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos
abans de passar de bell nou a
França. Acusat d'«emissió de moneda
falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt
d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de
París. En aquesta època vivia amb
l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va
ser
novament detingut per robar uns llençols en un hotel de
l'avinguda Parmentier
de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de
presó, sentència que va ser
confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser
expulsat de França i
reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per
vagabunderia i portat a la
frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de
busca i
cerca per «deserció», va ser empresonat
un any a Nàpols (Campània, Itàlia).
L'1
de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a fer el
servei militar, però desertà. Cinc mesos
després el trobem novament a París
sota el nom d'Emilio Millet,
però va
ser detingut per «infracció al decret
d'expulsió» i condemnat a tres mesos de
presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911,
va ser portat a Chambéry
(Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per
abandonar França. El 7
d'octubre de 1911 un confident des de París
comunicà a la policia italiana que
havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit.
S'instal·là
definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un
negoci de sastreria
femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al
Soho, al número 99
de Charlotte Street. Participà activament, juntament a
Errico Malatesta, en
reunions contra la guerra i en les conferències organitzades
pel «Gruppo
Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià
d'Estudis Socials). En 1916 es
casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les
(Bèlgica), amb qui tingué una
filla, Renée. En aquesta època regentava una
sastreria al número 25 de Great
Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al
número 3 de Caroline Place, al
barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la
colònia d'exiliats.
El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats
anarquistes
(Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i
Vittorio
Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il
Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel
periòdic
feixista londinenc La Cronaca.
També,
amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca
de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual
es
reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari
honorari. Va ser molt
amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio.
Dedicà
tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat
italià feixista
realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats
antifeixistes
italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al
número 9 de Pollen
Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit
Laborista i amb
Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la
distribució de
fullets de denúncia de la repressió que s'exercia
a Itàlia. En aquests anys va
estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori
i
Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard.
En 1935
la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What hasMussolini
done to the
Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo
italiano).
Freqüentà les reunions que es realitzaven a la
botiga Emidio Recchioni, amb
Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938
sol·licità
la ciutadania britànica, però li va ser
rebutjada. Acabà regentant un
famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i
els seus afamats models
es mostraven a la revista Vogue Magazine.
El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia
declarat la guerra als
aliats el dia anterior, va ser detingut «per error»
com a «enemic estranger» i
internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500
civils italians, molts
d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps
reclòs a la caserna
londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser
embarcat
a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir
el 2 de juliol de
1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell
britànic SS Arandora Star
va ser torpedinat i
enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les
costes irlandeses, per un submarí
alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La
injusta mort de Decio
Anzani, un més que evident antifeixista –se sap
que abans de l'esclat de la II
Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració
d'un llistat d'antifeixistes
italians per al Govern britànic per estar protegits en cas
de conflicte–, va
ser denunciada al Parlament britànic per diverses
personalitats (William
Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva
història va ser
explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli
ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des
de 2006 una
avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del
Partit Democràtic
(PD) italià porta el seu nom.
Decio
Anzani (1882-1940)
***
Notícia
de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 5 de novembre de 1920
- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enric
Melich Rodes
- Enric Melich Rodes: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Melich Rodes –a vegades el seu segon llinatge citat erròniamentRodez. Sos pares es deien Joan Melich i Teresa Rodes. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Abel Paz. Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodes va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de
maig de 1921
- Pierre Berteletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Berteletto, també citat Bertheletto. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París (França), i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister), Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article d'Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. La seva gestió de la Llibreria Social suscità crítiques i va ser reemplaçat per André Colomer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defuncíó.
***
Foto
policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)
- Giovanni Ponza: El
10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia)–algunes
fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont,
Itàlia)– l'anarquista
Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva
versió francesa Jean-Antoine Ponza,
i que va fer servir
diversos pseudònims (David Venancio
Cabezón, Ramón
Pallás, Jean Donel,
etc.). Fill d'una família
benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa
mare
Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació
exquisida i quan encara estudiava a
l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa
família, amb la qual tenia
constants problemes per les seves idees, i marxà primer a
Gènova (Ligúria,
Itàlia) i després a Marsella
(Provença, Occitània), on s'embarcà
rumb cap a l'Argentina.
A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb
els cercles anarquistes
italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el
francès i altres moltes
llengües (alemany, anglès, castellà,
etc.), treballà un temps en la Companyia
Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de
ferroviaris, va ser
acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà
al Brasil, on per les seves
activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo
(Uruguai) restà uns
mesos i entrà en contacte amb diversos companys,
especialment amb el Comitè de
Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel
Moreno, Nieves, Alejandro
Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es
relacionà amb els
anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di
Girifalco);
Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei
Alfons
XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra
el coronel Ramón
Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de
l'atemptat del Teatre Colón del 26 de
juny de 1910. En aquesta època
col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà
molt amb un
dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García
Gilimón (Eduardo Gilimón).
Expulsat novament de
l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de
1910 s'embarcà
rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes
catalans,
aconseguí un certificat a nom de David
Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel)
Permañer, secretari del
periòdic Solidaridad Obrera,
i un
altre a nom de Ramón
Pallás, i amb
aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina
(Llenguadoc, Occitània), a
Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a
començament de 1911, a París (França).
En
arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles
Albert, qui li va
proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i
li va ajudar
econòmicament amb dos francs i una carta de
recomanació per a Auguste Savoie,
secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquestúltim li va lliurar una
carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per
aconseguir feina al
Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de
Comerç. Volia
establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest
no era a París. En
aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols
Miguel Ruiz i
Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié,
i posteriorment al número 3
del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una
màquina hidràulica». En
un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911
assenyalava que era un
especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer
Cujas on es
reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la
policia
parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de
juliol de
1911 se li va decretar l'expulsió del país. En
aquesta època feia vida sota el
nom de Jean Donel, nascut el 16 de
juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on el febrer de
1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph
Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent
passar per detectiu
privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va
ser condemnat a un
any de presó i 10 anys d'expulsió
il·limitada del territori de la Confederació
Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de
Suïssa i arribà a Londres,
on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A
partir d'aquest
moment es va perdre el seu rastre.
***
Necrològica
de José López Bretos apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963
- José López Bretos: El 10 de juliol de 1899 neix a Aniés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José López Bretos. Sos pares es deien Antonio López i Juana Bretos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan. José López Bretos va morir el 7 de juny de 1963 –algunes fonts citen erròniament el 9 de juny de 1963– a Cesan (Gascunya, Occitània).
***
Ramón Martínez González
- Ramón
Martínez González: El 10 de juliol
de 1901 neix a
Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya) el militant
anarcosindicalista Ramón
Martínez González, conegut com Nano.
Sos pares es deien Ramón Martínez i
Carmen González. Quan era molt jove es va traslladar a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya). Cap el 1919 va començar a militar a l'Ateneu
Sindicalista i va ser
força actiu sindicalment en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) com a
contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups
específics, va ser
perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de
Martínez Anido i de
Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
participà, en
representació de Badalona, en la Conferència
Extraordinària de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que
se
celebrà a Blanes (Selva, Catalunya). L'agost de 1925 va ser
detingut amb altres
companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero
Tomás, Antonio San
Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel
Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i
Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar
barceloní durant una reunió
clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar
part del Comitè
Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb el
capità
Fermín Galán Rodríguez. Entre 1931 i
1932 col·laborà en La Colmena Obrera
de Badalona. A finals de 1931 va fer diversos mítings a
Badalona i representà
el Sindicat Fabril i Tèxtil en el Congrés Local
de novembre d'aquell any. Fou
un dels principals protagonistes de la reunificació durant
els anys republicans
i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la
CNT. Va jugar un paper destacat
durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934.
Presidí el Sindicat
del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament
militar. Durant la
revolució va ser l'eix de la
col·lectivització del tèxtil amb Josep
Costa Font
i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de
la
Federació Local de la CNT. Entre 1936 i 1937
col·laborà en Vía Libre
de
Badalona. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en
1941 es va
instal·lar a Clastres, on va ajudar a la
reorganització durant els seus últims
anys i va afavorir els intentes de reunificació.
Ramón Martínez González va
morir el 7 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 8 de juliol– de 1974 a
Castres (Guiana, Occitània). Pòstumament, en
2008, es publicà el llibre Memorias
de un colectivista libertario badalonés (1936-1939),
escrit amb Josep Costa
Font, i també amb aquest deixà inèdit
el llibre Por qué fuimos
militantes de la CNT.
Ramón Martínez González (1901-1974)
---
