Anarcoefemèrides del 9 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Uguaglianza Sociale
- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de
1892 surt a Marsala
(Sicília) el primer número del
periòdic anarquista L'Uguaglianza
Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf«Non
più doveri imposti dall'alto, non più diritti
reclamati dal basso. Non sonvi
che bisogni e soddisfazioni» (No més deures
imposats des de dalt, no més drets
reclamats des de baix. No són més que necessitats
i satisfaccions). Era l'òrgan
de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el
Congrés Nacional
d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14
d'agost de 1892 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou
responsable Giuseppe Monacò, l'administració
la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo
Arini; però quan Arini fou
condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la
direcció. En les pàgines
d'aquesta publicació es discutí molt sobre les
posicions que calia prendre
davant els socialistes i sobre la participació
llibertària en els Fasci dei
Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de
desembre
de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13
d'agost de 1893 es
va veure interromput i l'últim número
sortí el 24 de desembre de 1893.
***
Míting en memòria de Berkman
Naixements
André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)
- André Slom:
El 9
de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) –algunes fonts diuen
que va néixer a Polònia i que vingué a
França a finals del II Imperi– el pintor
i dibuixant communard i anarquista
Andrzej
Słomczyński
(André Amédée Gustave Slomczynski),
més conegut com André
Slom. Nascut en una família de refugiats
polonesos, era fill
de mare desconeguda. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola
Polonesa de
París (França). En 1871 participà en
el moviment insurreccional de la Comuna de
París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i
membre electe del
Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan
Rigault,
com a procurador de la Comuna, donà l'ordre
d'execució de Gustave Chaudey,
exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes.
Condemnat a mort pels
consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una
al·locució
als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels
gendarmes, aconseguí fugir i
arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià,
amb Eugène Protot, al
domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a
les reunions de celebrades al
Temple Únic per la secció ginebrina de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant
col·laborà en L'Illustration,Le Monde
Illustré i La Suisse
Illustrée.
Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le
Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny
d'imitació i
d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa)
i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) ambÉlisée Reclus, de qui va il·lustrar
amb dibuixos fora del text nombrosos volums
de la Nouvelle Géographie
Universelle.
Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de
mort i el
disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia alscommunards, el gener de 1882
retornà a
París, on dibuixà per a revistes i editorials
(Arman Colin, Flammarion,
Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société
Française d'Éditions d'Art, etc.) i
col·laborà en el Bulletin
polonais
littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883
i 1903 il·lustrà l'Annuaire
du Club Alpin Français. A París
visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins.
En 1883 el poeta Maurice
Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie
féline», del llibre Les
névroses. En 1892 il·lustrà
per a
l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van
ser reeditats en 1895 i
1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el«Diploma Olímpic». En
1904 il·lustrà el llibre d'Amélie
Mesureur Le
dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941),
destacà com a
pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i
realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el
retrat seu que aparegué a l'edició original de
1913 del seu llibre Philémon,
vieux de la vieille. André
Slom va morir el 28 de desembre de
André
Slom
(1844-1909)
***
Georges Lecomte
-
Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a
Mâçon (Borgonya, França) el periodista,
novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i
posteriorment
seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Son
avi havia estat
deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de
desembre de 1851 i son
pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a
l'Institut Lamartine
de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap
a París (França) amb la intenció
d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué
misser en pràctiques
al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888
i juliol de 1889, amb el
suport de Félix Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i
de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux,
de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar
tancat a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà
l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor
del capità Alfred Dreyfus. L'octubre
de 1895 es va fer càrrec de la crònica que
portava Gustave Kahn en el periòdic La
Société Nouvelle. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions culturals i
artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art
et Critique, La Revue
Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art
dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc. A partir de
1891 va escriure peces teatrals –La
meule
(1891), Mirages (1893)– i
a partir de
1898 nombroses novel·les –Les Valets
(1898), La Suzeraine (1898), La Maison en
fleurs (1900), Les Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost
de 1958 a París (França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan.
***
Jean-Jacques Dwelshauvers
- Jean-Jacques Dwelshauvers:El
9 de juliol de
1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista,
historiador, crític d'art i
militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers,
també conegut comJacques Mesnil. Nascut en una
família universitària i de l'alt
funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina
a la Universitat
Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen,
i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va
conèixer E. Van Der
Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la
Facultat de
Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan
va relacionar-se amb els
pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre
d'altres. A
Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla
d'Élisée Reclus, que serà sa
companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i
per la
història de l'art. Va rebre el títol de metge a
Florència, però mai no va
exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art
sota el pseudònim
de Jacques
Mesnil. A
Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni
Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), on va continuar les seves recerques sobre art i va
freqüentar els
cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de
guerra, la invasió
de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i
llibertaris que es van
incorporar a la «Unió Sagrada», es va
allunyar del moviment anarquista i va
començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la
mêlée,
publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat.
També fou el
corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la
Revolució russa, es
decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de
la redacció de La
Revue Communiste.
Va assistir amb sa companya al Congrés de la III
Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on
trobà Victor Serge
i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la
dictadura bolxevic,
especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant
repressió amb la
qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va
tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution
Prolétarienne,
publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe.
En 1939 sa
companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la
seva col·laboració
en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i
1914 (Il
Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le
Mercure de France,La
Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant
Socialiste, Van
Nu En Straks,
etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement
anarchiste (1895),Le mariage
libre (1901),Esprit
révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també
va escriure diverses
obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes
(Botticelli,
Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir
el 14 de
novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat,
Occitània),
fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns
autors apunten al suïcidi com la
causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la
importància de l'enfocament econòmic de la
producció artística en la història
social de l'art.
***
Gaston Montéhus
- Gaston Montéhus:El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la«Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.
***
Els
redactors d'Il Senio.
D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste
Zanelli. Foto d'Stefano Bosi
- Oreste Zanelli: El
9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família
benestant,
sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia
Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà
una temporada la escola
tècnica i aquest bagatge cultural i una bona
educació autodidacta li va
permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes
públics. A causa de
la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar,
hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i visqué amb son
germà Mario (republicà) i Epaminonda
(sindicalista revolucionari i després republicà),
propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les
cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees
anarquistes, d'adolescent no
participà en cap activitat política. En 1906
promogué, amb altres companys, la
fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va
fusionar amb el Cercle
Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de
Parma,
parlà en públic durant la manifestació
que tingué lloc a Castel Bolognese per
acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per
famílies del poble
per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar
de Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)-- només era un capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il
Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals
--Serantini se n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports--, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia).
***
Fermín
Tejedro Della
- Fermín Tejedor Della:
El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de
Ponent)
l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro.
Mecànic
de professió, amb la seva companya Nieves, fou un dels
principals animadors,
abans de la proclamació de la II República
espanyola, de la Societat Obrera de
Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local. El maig de
1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929
treballava de
mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931
col·laborà en el
diari republicà local El Pueblo.
Intervingué
en la insurrecció llibertària de desembre de
1933. L'octubre de 1934 va ser
detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique
Celma Giner i Cándido
Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la
Revolució i la
guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap
acció bèl·lica, fou
responsable de la col·lectivitat local i responsable de
l'abastiment de les
col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent).
També encapçalà l'Oficina Olivera i de
l'Oli. En 1937, amb el militant de la
Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo
Radigales Aliacar, fou
membre del Comitè Regional del Transport del Consell
d'Aragó. L'agost de 1938
era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la
CNT, establert a Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i durant
l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà
Manuel Tejedor Della i son
cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors
Estrangers Núm. 643,
destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània).
A finals de 1943 formà part
del «Comitè de Besiers»,
encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista),
cunyat seu i amb qui mantenia
una relació comercial, creat per combatre el
Comitè Nacional de la CNT de Juan
Manuel Molina (Juanel) i Felipe
Alaiz
de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li
atribuïren contactes
amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per
col·laboracionisme el juny de
1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici
redactà un informe
(Rapport sur mon affaire) per
combatre les dures crítiques contra ell
llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus.
Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 a
Cunhaus (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Fermín Tejedor Della
(1897-1978)
***
Necrològica
de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967
-
Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de
Esgueva (Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Cirilo
Redondo Marquina, conegut com El Barbas.
Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina.
Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del
moviment
llibertari. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els
combats als
carrers
de Barcelona i després s'enrolà com a
milicià per a lluitar al front
d'Aragó,
on va ser anomenat El Barbas per
mor
de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració i en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Tours, on milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación
Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo
Marquina va morir el 3
de setembre de 1967 a Tours (Centre, França).
***
Louis Simon
- Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau».És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.
***
Olegario
Pachón Núñez
- Olegario Pachón
Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a
Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario
Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer
servir el
pseudònim de Rafael
Martínez. Sos pares es deien Hilario
Pachón i Inés Núñez. Fill
d'una família pagesa, des de l'adolescència
treballà dos mesos per any arreu de
la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava
la dictadura de
Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya),
entrà en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
amb l'anarquisme a
través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, començà a militar
en el moviment llibertari i creà el grup
confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia
a la Casa del Poble de
Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part
del Comitè Regional d'Andalusia
i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts
Llibertàries del seu poble,
que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals
va ser
secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la
CNT de Bienvenida en
el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a
Sevilla, moment en el qual
conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso
Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez, José Silíceo Victorio,
etc.). Participà activament en la vaga
camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de
presó, que purgà a
Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí com a delegat de
Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant
d'Artilleria Juan Francisco
García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions
de Badajoz
(Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà
amb Diego Suárez per a crear
el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual
rebutjà formà part, i poc
després s'encarregà d'organitzar a Badajoz
(Extremadura, Espanya) i comandar el
Batalló «Pío Sopena», que
lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou
comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou
mesos,
fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt
amb la militarització
de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs
de tres mesos a
Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament
comandà el II Batalló
de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella,
Espanya) i a
la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a
afusellar dos sergents,
va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de
guerra
per desobediència, juntament amb el comissari de
batalló Francisco Saura, el
juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n
sortí gràcies a les
pressions de la CNT. Poc després retornà a
Extremadura com a cap de la 91
Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i
Fuente de Cantos,
poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte
bèl·lic va estar a punt de
ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer
(Badajoz), però,
derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa,
s'encarregà, en
substitució de José Sabín
Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit
republicà fins
el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut
pels franquistes al
port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià), va ser internat als camps de
concentració d'Albatera i de Porta Coeli.
Aconseguí fugir i, després de creuar
la Península a peu, passà el gener de 1940 a
França, on fou internat al camp de
concentració d'Argelers. Després
s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de
Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou
hospitalitzat un temps
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa
d'una malaltia. Quan l'ocupació
de França pels nazis, va ser confinat al camp de
concentració de Sètfonts i
posteriorment treballà de pagès i de llenyataire
a les zones de Montalban i
d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la
Resistència francesa i fent
d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco
Ponzán Vidal. En
aquesta època contactà amb Manuel
González Marín. Quan la pressió de la
policia
del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París.
Cap el 1944 a la
capital francesa formà part del Comitè Regional
de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel
González Marín, etc.) i va fer amistat amb
Ramón Álvarez Palomo. Després de
l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear
Comitè Regional
d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc,
Occitània), i tresorer
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El
maig de 1945
assistí a París al primer congrés
confederal de l'exili i el 18 de novembre
d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè
Regional d'Extremadura
de la CNT, del manifest «Con España o contra
España», sempre des de les files
dels «col·laboracionistes» o«possibilistes», grup del qual assumí la
tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests
anys entrà a formar
part de la Gran Lògia Maçònica de
França. En 1946 col·laborà en España Libre i
viatjà clandestinament en
missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint
poc després del seu càrrec en
el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc
buscant feina i es guanyà la
vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella
(Llenguadoc,
Occitània). Després s'embarcà de
fogoner en vaixells de passatgers, mercants i
petroliers –realitzà viatges amb un mercant
francès de jueus del nord d'Àfrica,
especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–,
però un greu accident
l'obligà a abandonar la navegació i
entrà a fer feina de planxador d'uniformes
en la Marina. En 1957 publicà el llibre El
socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la
Federación
Local de París i realitzà un llarg
viatge clandestí orgànic arreu de la
Península, on palesà la decadència
confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en
España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A
finals dels anys cinquanta
formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz
i altres, que engegà els
contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En
els anys seixanta
treballà en un taller de confecció i
milità en la Federació Local de París
de
la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i
Calderón, de la
comissió de suport a l'estratègia cincpuntista
i formà part de la tendència agrupada al voltant
del periòdic Frente Libertario.
En 1976, després de
la mort del dictador Francisco Franco,
s'instal·là a Barcelona i participà en
la reorganització confederal i en una de les reunions
preparatòries de
l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se
celebrà a Sants. En 1977 col·laborà
en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979
publicà el llibre Recuerdo y
consideraciones de los tiempos
heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983
entrà a formar part, amb el
nom simbòlic de Proudhon,
de la Lògia
Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21
d'octubre de 1984 participà en un
homenatge públic maçònic davant la
tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer
i Guàrdia. Olegario Pachón
Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de
Bienvenida.
Olegario
Pachón
Núñez (1907-1996)
***
El
tinent Félix Padín Gallo
- Félix
Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916
neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i
anarcosindicalista Félix
Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i
empobrida, passà fam. Amb 12 anys
començà a treballar en una botiga d'ultramarins i
tres anys després en la construcció,
la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys
s'afilià al sindicat dels seus
germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
després a les Joventuts
Llibertàries. Formà part d'un grup
d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto
Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes
culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament
d'armes i
de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de
1936–, etc. Fou vocal del
Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la
premsa en les Joventuts
Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda
del Comitè Regional
de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris
d'aquell
any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità
com a sergent i tinent en els
batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva
detenció el
16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat
a presons
(Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració
de Miranda de Ebro
i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i
Peñaranda de Bracamonte).
El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao,
però un més després tornà a
Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres
tres anys. Fou
detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao
d'aquell
any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un
cop mort Franco,
reactivà la seva militància, convertint-se en
l'ànima de la CNT local. En
aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i
confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao
i dos anys després
participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de
Barcelona. En 1993 assistí
com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de
Barcelona. En
1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les
Conferències Nacionals de 1993 i
2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més
tard, participà com a
testimoni en els documentals sobre els camps de concentració
franquistes Rejas de la memoria (2004),
de Manuel Palacios, i Desafectos.
Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne
Beaumont i
Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014
relatà al jutjat de
Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del
franquisme per a la jutgessa
argentina María Servini, dins de la causa instruïda
per crims comesos durant el
règim del dictador Francisco Franco. Félix
Padín Gallo va morir el 7 d'octubre
de 2014 a l'hospital de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya).
Félix Padín Gallo (1916-2014)
---
